Читать книгу L´home de la muntanya - Gerard Canals - Страница 10

Mentre en Janot tot just emprèn el camí cap a la muntanya, i tot aprofitant la foscor de la matinada, una ossa solitària, prenyada del mascle que domina aquelles terres, resta immòbil damunt una roca coberta de molsa gebrada, quieta a la vora d’un gorg remansós d’una de les infinites torrenteres que davallen brugents des de les alteroses muntanyes. De sobte, amb un moviment precís de les seves potes, s’abraona tota ella dins l’aigua, atrapa amb les urpes una grossa truita i, ràpidament, es fa enrere tot subjectant el peix entre els ullals, menjant-se’l àvidament envoltada només per la remor de l’aigua i pels silencis nocturns de la boscúria.

Al fons de les naves de la vall, lluny encara del riu on s’entreté l’ossa cercant menjar, en Janot s’allunya de les boïgues dels afores del poble i s’endinsa prestament enllà de l’obscuritat del camí de ferradura que s’enfila fins a les conques altes de les valls que clouen la ribera, a les comes i plans muntaners on els pastors porten els animals durant el bon temps. Només la llum d’un abonyegat carburer li il·lumina el pas, la lluna minvant, amagada entre els rúfols núvols nocturns, no vessa la seva claror damunt la terra i tot al seu voltant és terriblement negre i anguniosament silenciós. Mes ell no sent ni por ni angúnia, i camina sense dubitar enllà de la pedregosa sendera.

Marxa àgil i apressat, essent tot ell prim i no pas gaire alt, de mitjana edat, la seva complexió és robusta, forta i nerviüda, amb un caminar un xic encorbat cap endavant i amb llargues gambades, sense ajudar-se pràcticament amb el llarg bastó ferrat, que porta suspès a la mà sense tocar gairebé mai a terra. La seva mirada, aguda i penetrant, centelleja en un rostre morè i cairut, tot ell feréstec, de cabells bruns i arrissats i perfilat acusadament per unes celles gruixudes i fosques, uns pòmuls sortints, un nas allargat i un bigoti recte que davalla fins a unir-se-li amb la barba punxeguda. La seva veu, fonda i rogallosa, és tanmateix escarida de paraula, i quan va sol per la muntanya gairebé mai parla per si mateix, com si ni ell fos company per la seva pròpia solitud.

Vesteix unes avarques reforçades amb tatxes de ferro i polaines de cuir, uns pantalons de quadres blancs i negres, amples i de roba de burell, i una camisa de bast, sense coll, que qui sap quan havia sigut blanca i damunt de la qual hi porta una armilla de llana i un abrigall de vellut de color rogenc. Al voltant del coll hi porta embolicat un pelut que li fa de tapaboques i de bufanda i dalt del cap una boina plana, tirada un xic endavant i fent batent cap a un costat. Carrega així mateix una llarga pell d’os a l’espatlla, a la manera de les mantes dels pastors, que li arriba fins a les gamberes, així com una grossa barjola, on hi porta el tiberi a base de pa, formatge i magre, un pigassó, uns peals així com la cuirassa i la ganiveta per la cacera, una fona i un cinyell amb esquelles per si cal incitar l’atac de la fera, juntament amb una banya d’oli de ginebre, una altra amb trementina i uns quants cossiols amb tota mena d’herbes, pols de serp, de llangardaix i greix d’os per si ha de preparar-se algun remei o curar-se alguna ferida.

Trescant vessant amunt el caçador camina en silenci, la foscor nocturna comença a rompre’s amb l’arribada del crepuscle que despunta tímidament rere les muntanyes, i és així com ell va ascendint pel camí que puja cap al port de la muntanya, tot sol, rastrejant amb argúcia qualsevol raconada, obaga o solella, on hi pugui haver el més mínim indici de la presència de la fera. Els cims airosos de les serres comencen a il·luminar-se amb els primers raigs de sol que s’eleven a l’horitzó, mentre als fons calitjosos de les valls la foscor encara hi roman, aliena del llustre que tot just comença.

Els crepuscles, matutí i vespertí, són moments molt importants pels caçadors, durant aquests instants de pas els éssers es formen, es deformen i es transformen, talment com els clarobscurs, movent-se i aquietant-se entre les llums i les ombres que es baten en efímera igualtat. Transitant entre els dos mons dels llustres és quan les osses acostumen a estar més actives, i és per això que ell està molt atent a qualsevol indici de la bèstia enllà de les entreclarors de les carenes i dels besllums dels boscatges. Amb el despuntar de l’albada el fred s’encalma endins del bosc, i de la glaçada nocturna n’emana un lleu oreig boirós que s’estén per les parts més fondes de la vall, vora el riu, mentre ell avança a pas lleuger, silenciós i amb la mirada atenta a qualsevol indici de la presència de la gran bèstia de la muntanya.

La Montserrada, mig endormiscada, es regira dins el llit i allarga la mà damunt el matalàs de llana, el seu marit no hi és, la manta està ben freda, sap que ha marxat a la cacera, li ve al cap la silueta d’un os caminant toscament enllà d’un bosc nevat i silenciós, i una profunda esgarrifança li travessa el cos de cap a peus.