Читать книгу L´home de la muntanya - Gerard Canals - Страница 9

Essent encara ben entrada la nit en Janot es lleva finalment, sens badar boca ni a la dona ni als menuts, es treu la son del damunt, desenllaganyant-se i rentant-se la cara al bací i, encara rancallós, surt de l’habitació i s’asseu a l’escon de la cuina, vora de la llar de foc, de la que atia una mica les brases per fer-les reprendre de nou. Allà assegut menja una mica, per agafar forces abans de sortir a la muntanya i, amb la paciència apresa dels anys, arraulit vora les flames de la llar, adoba amb greix d’os les pells gruixudes de la seva aspra cuirassa i la fulla afilada de la seva afuada ganiveta. Només té intenció de seguir els rastres que li permetin trobar les grutes on s’amaguen els animals, però per si de cas sempre marxa amb la ganiveta i la cuirassa a punt, per si té l’ocasió d’escometre alguna ossa, o per si s’ha de defensar d’algun altre animalot de la muntanya.

Precisament fa pocs dies el rabadà de cal Peirot, tornant de les artigues al capvespre, va haver de córrer com un esperitat per escapar-se d’una manada de llops que en un no res va congriar-se rere seu per atacar-lo, com per art de bruixeria, talment nuvolada de tempesta. «No portava res per defensar-me i vaig haver de fugir cames ajudeu-me per arribar als afores del poble —va explicar-li el pobre home encara tot ell tremolós—. Resulta que entre gambada i gambada sentia els queixals i els ullals de la llopada xerricant-me als talons, ves que si no m’hagués afanyat i els hagués despistat tirant-los la faixa mentre corria ben bé m’haurien pogut fer una mala passada. Cada dia hi ha més llops corrent per aquestes muntanyes —l’havia advertit ell—, els últims hiverns les nevades han sigut molt abundants, i les manades s’han acostumat a abandonar les altures i a baixar als pobles i a acostar-se a les cases, poc a poc van perdent la por a l’home i ja no dubten a atacar-lo. Aquestes valls i muntanyes cada dia són més salvatges —li havia dit finalment, amb un to de veu ensems temorós i ensems amenaçador—, a l’hivern no hi volta ni una ànima i cal estar molt a l’aguait». Anant sol com va a la cacera en Janot sap que no se la pot jugar i que més li val endur-se’n la ganiveta ben esmolada i la cuirassa ben reforçada, que enllà d’aquells mons de Déu mai se sap el que pot succeir ni amb el que es pot arribar a trobar.

El cel encara és ben negre, i la lluna minvant amb prou feines pertorba l’obscuritat del firmament. El caçador, havent esmorzat, col·loca la cuirassa i la ganiveta en un gros fardell en forma de barjola, on ja hi té guardades algunes provisions, amb els molls de la llar omple de calius i brases un petit braseret d’aram, per endur-se’n la seva llum i la seva escalfor enllà de les pregones boscúries i de les altívoles serralades, acte seguit col·loca encara algunes pertinences més dins el fardell i, finalment, el cenyeix ben fort amb un parell de cordills; pren el bastó i l’abrigall, apaga amb una ferrada d’aigua el foc de la llar i surt del seu adust casinyot, que tanca amb pany i forrellat. No diu res a la família, ja saben que ha de sortir de cacera, saben que l’inici de la hibernació marca el final de la temporada de veda pels caçadors d’ossos i que ell ha de fer el possible per trobar-ne algun abans no s’amaguin durant el llarg hivern.

A tota la vall ja només queda ell que es dediqui a la caça de l’os a la ganiveta. Hi ha molts d’altres caçadors, que persegueixen isards, hercs, porcs senglars, galls fers i, és clar, també osses si en tenen l’ocasió. No obstant això, caçar l’ossa no és una cosa gens fàcil, cal saber seguir-ne molt bé els rastres i acuitar-la a vegades durant dies, i sobretot cal saber també enfrontar-s’hi, especialment en aquelles valls altes on ningú té escopetes i on els caçadors encara utilitzen les fones, les llançades i les ganivetes de tota la vida. És per tot això que ell és l’únic que encara es dedica completament a la caça de l’ossa, com bona part dels seus avantpassats abans que ell, i el que més n’ha abatut de tota la ribalera.

Abans de marxar i d’abandonar la casa, però, com acostuma a fer sempre que parteix a la cacera deixant la seva dona i els seus fills sols, trenca un branquilló d’una gavarrera que creix prop de l’entrada, agafa una pedra del terra i deixa la branca amb la pedra al damunt a l’ampit de la finestrella que resta al costat de la porta. Aquell arbust sempre ha emparat a pastors i a traginers, a caçadors i a trementinaires, sempre s’ha explicat que és una mata amb propietats benefactores i guaridores, i amb la seva dona sempre l’utilitzen com a senyal de bon auguri i de protecció. És una superstició com una altra, segurament sense sentit, però al poble la gent encara hi té molta devoció, fins i tot les dones del veïnat n’utilitzen branques florides i granades com a ofrena quan acudeixen a ple estiu a la canya de les encantades a beure aigua del turrió per demanar-hi bones anyades per les persones i pels ramats, fills sans i abundoses caceres.

El cor sempre se li encongeix quan marxa deixant sols la dona i els fills, sap que la cacera és perillosa, que més d’un cop l’han ferit osses durant el combat o que s’ha fet mal trescant per serralades i comalanys. Sempre que abandona la llar no sap si aconseguirà tornar-hi, no sap ni si tan sols podrien trobar-lo en cas que s’estimbés o que es fes mal enllà de la muntanya, i pateix per ell i per la seva família. És per tot això que sempre que se’n va deixa la branca de gavarrera i la pedra a l’ampit de la finestra, amb la intenció que la seva esposa i els seus fills sàpiguen que ha marxat a buscar la senyora i amb el desig que els protegeixi i els doni sort a tots plegats.