Читать книгу L´home de la muntanya - Gerard Canals - Страница 6

La cacera de l’os, practicada ritualment des d’èpoques prehistòriques, manté una estreta relació amb la formació i l’evolució d’alguns dels aspectes més importants de la cultura humana. Antropològicament, l’arctolatria, és a dir, el culte a l’os, és considerada una de les primeres representacions religioses de la humanitat, una expressió de cultura, la del culte a un ésser considerat per algun motiu com a superior, que es remunta al nostre inici com a espècie i que, com semblen demostrar algunes troballes arqueològiques, potser fins i tot podríem haver heretat dels nostres avantpassats neandertals.

L’evolució del pensament abstracte humà, entre molts d’altres aspectes, implica la concepció primigènia d’ànima o esperit, un concepte que originàriament apareix relacionat tant amb els éssers vius: animals i plantes; com amb els elements del seu entorn: rius, muntanyes, fenòmens meteorològics, estacions de l’any, entre d’altres. Aquesta visió animista de la realitat implica una primera concepció espiritual del món en la que tot en ell té un esperit i, per tant, es troba animat per una ànima. Ràpidament, dins d’aquesta concepció animista del món, l’home defineix diferents rangs i importàncies entre els esperits, associant-los diferents capacitats i poders en funció dels seus atributs i característiques. Aquesta jerarquització de la concepció animista és el que coneixem com a totemisme on, a més d’ànimes, l’ésser humà identifica tòtems espirituals al seu voltant. En aquesta estratificació del món espiritual apareix de forma preeminent l’os, esdevenint aquest un animal de poder, un ésser superior entre tots els altres, en definitiva, un Déu primitiu. Aquest os, a més, és considerat per a la majoria de cultures antigues en femení, ossa, atribuint-li així un poder procreador que l’assimila a les antigues divinitats ctòniques femenines, les deesses mare1.

L’os és vist com l’animal més gros i més fort de tots, com a mínim a l’hemisferi nord; un animal solitari amb una estreta relació amb els cicles de la natura; que és omnívor i pot nodrir-se a partir de múltiples fonts d’alimentació; que és nòmada i es desplaça entre les muntanyes i les valls a la recerca d’aliment segons l’època de l’any; que té la peculiaritat d’enterrar curosament totes les seves preses un cop se n’ha alimentat; que entra i surt de la terra a través de les seves coves segons uns cicles lunars i solars que marquen la seva hibernació; un animal que, en definitiva, encarna perfectament els cicles de la natura i les seves estacions, que, a més a més, té certa forma antropomòrfica que recorda en alguns aspectes a la figura humana i que, en el fons, és vist com un ancestre mitològic de l’ésser humà.

L’os és considerat a la pràctica totalitat de cultures indígenes de l’hemisferi nord com un antecessor de l’home, com un animal savi o un mestre a mig camí entre els homes, els animals i les divinitats i que, antigament, es considerava que devia haver ensenyat o inspirat l’espècie humana a viure en coves, a protegir-se del fred amb pells, a proveir-se de menjar recol·lectant, caçant, pescant o aprofitant qualsevol altra font d’alimentació, a fer coincidir els cicles fèrtils amb les estacions de l’any, a cuidar els fills, a respectar els vells i, a més, a enterrar els morts. Per tot això, que evidentment són atribucions humanes al comportament etològic i involuntari d’un animal, l’os és vist com un Déu primigeni, com un ésser de les profunditats i de les altures, causa i efecte de la regeneració cíclica de la natura, de les estacions, de la vida, de la mort i del món.

I si l’os representava tot això pels nostres avantpassats llunyans, lògicament aquests van estructurar al seu voltant tota una sèrie de creences, de supersticions, de rituals, de tabús, de tradicions i, en última instància, de cultes, per adorar-lo i per intentar influir-lo. Aquests cultes, desenvolupats en base als diferents estats de la consciència humana i a partir de l’animisme i el totemisme, van acabar confluint en una darrera concepció espiritual molt més àmplia del cosmos, el xamanisme, que va aparèixer en el si de les primeres societats caçadores i recol·lectores i que és en essència l’origen de totes les fes i religions de la humanitat.

En el xamanisme, el xaman, atribuït de tota mena de coneixements i poders, entre ells especialment el del domini del trànsit, intenta comunicar-se i influir sobre els esperits dels altres mons per a múltiples finalitats i, com és evident, dins d’aquests intents per actuar sobre els mons espirituals, l’ús de l’os com a animal de poder hi és cabdal.

Aquesta importància del culte a l’os es troba àmpliament estudiada des d’un punt de vista antropològic a la majoria de pobles indígenes d’Euràsia i d’Amèrica del Nord, on encara actualment es poden trobar infinitat d’exemples d’arctolatria en les seves antigues pràctiques religioses xamàniques2. A Europa, el culte a l’os queda evidenciat als jaciments arqueològics de moltes coves3 en forma de pintures rupestres i de pràctiques cerimonials, també en enterraments rituals d’aquests animals i, fins i tot, en celebracions que, tot i el pas del temps i l’expansió i desenvolupament del cristianisme, tan influent i important per a la cultura i la religió del nostre continent, han perviscut fins als nostres dies amb poques o moltes alteracions.

Aquestes celebracions són les anomenades festes o balls de l’os, mascarades d’hivern que més tard conformarien els carnestoltes i altres festivitats hivernals i que es poden trobar encara avui dia arreu d’Europa. Al Vell Continent, existeixen festes de l’os des d’Escandinàvia fins a la les illes del Mediterrani, i des de la península Ibèrica fins al Caucas, pervivint la majoria d’elles en zones rurals i de muntanya, on aquestes tradicions s’han preservat arribant fins als nostres dies.

Al Pirineu hi trobem algunes d’aquestes festes de l’os, com les que encara es practiquen al Vallespir, a Andorra, a l’alt Aragó i a les valls de Navarra4; o les que es practicaven antigament al Pallars, a l’Alt Urgell, a l’Aran o a l’Arieja, entre moltes d’altres regions de la nostra serralada. Aquestes festes de l’os es remunten a èpoques molt antigues, i hi ha evidència que els romans ja les van trobar profundament arraigades al territori quan ells van arribar-hi, cosa que no els devia sorprendre en absolut ja que a la seva península d’origen també es practicaven, i es practiquen, festes molt similars. Posteriorment, la fe cristiana, en un dels seus intents per esborrar el rastre de les antigues creences paganes, va anar desmitificant l’os, fent-lo passar d’ésser venerat a ésser temut i, finalment, odiat, dotant-lo amb el temps d’un marcat caràcter dual, a mig camí entre el bé i el mal; i va anar integrant les antigues festes paganes entorn a l’os al seu calendari particular, fent desaparèixer o reinterpretant moltes d’aquestes antigues festivitats. No obstant això, algunes d’elles van perviure amb relativament poques modificacions, i esdevenen a dia d’avui veritables relíquies o fòssils culturals, practicats activament durant mil·lennis pels habitants dels pobles on es celebren.

Sense aprofundir en què són i què impliquen aquestes festes de l’os, sí que és important dir que en elles s’hi representen rituals i mites de caça, de fertilitat, de pas, de regeneració (mort-resurrecció) i de guarició que giren entorn a la figura central de l’os entès com a mite: el seu adveniment al món dels homes des de les altures de les muntanyes i la seva alteració profunda dels cicles vitals de persones, bestiar i fins i tot cultius en forma de balls iniciàtics i de caceres ritualitzades que acaben generalment amb la seva captura, execució sacrificial expiatòria i renaixement final com a home.

Així doncs, a la majoria d’aquestes festes de l’os pirinenques s’hi representen teatralitzacions d’escenes de caça o persecució de la bèstia, generalment ocorregudes a finals d’hivern, recreant així el que devien ser les antigues pràctiques de cacera d’aquests animals als Pirineus. El sacrifici del Déu per part dels homes té un significat regeneracionista i és un element típic de moltes religions, només cal veure el cas de Jesucrist, i es considera que els sacrificis i caceres d’ossos podrien haver tingut originàriament una simbologia religiosa equiparable. És per tot això que la caça de l’os no és com la de qualsevol altre animal del bosc, sinó que aquesta tenia una transcendència espiritual, i això la dotava d’unes pràctiques i d’uns rituals molt acurats, específics i transmesos de generació en generació.

Que a l’os se li atribuïa una important transcendència espiritual ho demostren també els molts noms i formes de respecte amb els que encara avui se’l coneix a molts indrets del Pirineu. Pronoms i noms com ara Ell, Aquell, l’Altre, l’Avi (o el Padrinot), el Pelut, el Vell, en Martí, el Peu Descalç, l’Àvia (o la Padrina), la Peluda o la Senyora evidencien el respecte que els antics pirinencs tenien per aquest animal5.

Antigament no hi havia armes de foc i, en conseqüència, la caça de la majoria d’animals es practicava amb paranys, trampes o armes més o menys rudimentàries com ara llances, fones, mandrons, forquetes, arcs i fletxes, entre d’altres. En el cas de l’os, aquest no s’acostumava a caçar amb paranys, sinó que s’utilitzava una tècnica molt més arriscada i, podríem dir, honorífica, tant per la bèstia com pel caçador, que era el cos a cos i que consistia en enfrontar-se directament amb l’animal i aconseguir abatre’l d’una ganivetada. Aquesta tècnica, que sembla més pròpia de les aguerrides tribus indígenes siberianes o nord-americanes, també es practicava als Pirineus, fins i tot en temps força recents, i és sobre la mateixa que tracta aquest llibre.

La caça de l’os a la ganiveta, ja que aquest és el nom que rebia aquesta tècnica als Pirineus, era una pràctica força estesa arreu de la serralada, i hi ha constància que es va portar a terme, amb petites variacions locals, des del Canigó fins pràcticament la vall del Baztan6. Aquesta tècnica, altament perillosa pel caçador, es va anar abandonant progressivament amb l’arribada de les armes de foc, molt més precises i segures, però es va mantenir residualment en algunes valls altes de l’Arieja, on unes poques famílies dedicades molt estretament a la caça la van continuar practicant fins ben entrat el segle XX.

Fos a la ganiveta o amb l’escopeta, és evident que la funció religiosa de la cacera de l’os fa molt de temps que es va perdre com a tal, i el seu simbolisme va quedar encarnat només en les mencionades festes i celebracions hivernals. No obstant això, la caça de l’os al Pirineu va continuar mantenint una certa importància simbòlica i la seva pràctica va anar-se accentuant fins arribar gairebé a l’extinció de l’espècie a la segona meitat del segle XX.

Un cop perduda la funció religiosa, la cacera de l’os es duia a terme per diversos profits, com ara deslliurar-se d’un potencial depredador pel bestiar, aprofitar la seva carn, especialment apreciada al vessant nord de la serralada i, sobretot, comercialitzar amb la seva pell, el seu greix i els seus ossos, que eren molt valorats i s’utilitzaven per nombroses finalitats en les pràctiques ancestrals d’obtenció de medicines i remeis populars.

Les valls altes de l’Arieja van ser tradicionalment una de les regions més pobres dels Pirineus, i això implicava que, si a la resta de la serralada hi eren rares les armes de foc (sovint eren carrabines d’avantcàrrega, dites de «xumeneia» o Lefaucheux) aquí hi eren pràcticament inexistents fins i tot a inicis de segle XX. Precisament per això a les valls d’Auzat, Vic de Sòs, Aulus, Garbet, entre d’altres, hi van abundar fins temps recents els caçadors d’ossos a la ganiveta (gabineta com en deien en occità).

Aquesta tècnica de caça consistia en enfrontar-se a l’os cos a cos només amb un gros coltell, la ganiveta, i una rudimentària protecció, la cuirassa. La ganiveta era una espècie de punyal llarg i recte, de fins a cinquanta centímetres, que era emprat com a arma de la cacera; mentre que la cuirassa era una espècie de defensa feta amb tres pells de bou sobreposades així com escorces de pi, que era emprada per cobrir l’esquena, el pit, el clatell i el cap del caçaire per tal de protegir-lo dels atacs de la fera.

Amb aquestes eines el caçador s’aventurava sol a la muntanya, rastrejava i perseguia l’os, a vegades durant dies sencers, fins a acorralar-lo i provocar el seu atac, moment en què ell, protegit amb la cuirassa, s’estirava a terra i, aprofitant l’envestida furibunda de l’animal i el seu propi pes, l’esventrava amb la ganiveta provocant-li la mort. En altres casos, tot i que de manera més esporàdica, quan l’animal atacava el caçador aquest l’abraçava aferrant-se fortament al seu cos i, aprofitant la relativa seguretat proporcionada per la proximitat, l’apunyalava amb la ganiveta sostenint-lo fins que aquest moria dessagnat.

En general, els caçadors a la ganiveta preferien escometre osses amb cadells, ja que aquestes, com que havien de defensar els ossalls, era més fàcil que s’enfrontessin amb el caçador i no tendien a fugir, com feien els mascles. A més, una vegada morta l’ossa els ossalls eren capturats i venuts als ossallers ariegesos, els quals els ensinistraven i els portaven de poble en poble fent-los ballar com a entreteniment per a la gent, que pagava per veure l’espectacle.

Aquesta predilecció per la cacera d’osses ens remet precisament al fet que a la zona central del Pirineu, i especialment a l’Arieja i a les valls altes del Pallars, per on acostumaven a moure’s els darrers caçadors a la ganiveta, sovint a l’os no se’l coneixia en masculí sinó en femení, l’ossa, forma molt antiga que relaciona aquest animal directament amb la natura i amb els primitius cultes a la caça i a la fertilitat. En altres casos se l’anomenava indistintament l’os o l’ossa, accentuant així el seu caràcter d’ésser dual, benèfic i malèfic, rei dels cims lluminosos i de les coves obscures.

El darrer caçador pirinenc que va practicar aquest tipus de caça va ser Jacques-Fidel Denjean (1852-1938), conegut més popularment com a Jean Denjean o Lalo, de Ranet, llogarret de la vall de Vic de Sòs, a l’Arieja, on hi ha constància històrica de nombrosos caçadors que fins a temps prou recents van dur a terme l’arriscada cacera de l’os a la ganiveta7.

Aquest intrèpid personatge va abatre ell sol més d’una vintena d’ossos, en una època en què aquests animals ja no eren molt abundants a les nostres muntanyes. Ell formava part d’un clan familiar on ja hi havia hagut molts altres caçaires d’osses a la ganiveta, i vivia bona part de l’any a la muntanya com un veritable paranyer, recorrent grans extensions entre l’Arieja i el Pallars a la recerca de les seves preses, de les quals feia negoci venent la pell, el greix i la carn. A més de caçador professional ell també era pagès, tot i que era la caça la seva principal ocupació i fins i tot era cridat des d’altres pobles i valls properes, quan es veia algun os a l’encontrada, per tal que hi acudís a matar-lo.

Partint d’aquesta peculiar tècnica de caça i de les seves reminiscències rituals, la novel·la que teniu a les mans s’ambienta a les altes valls dels Pirineus a inicis de segle XX i tracta sobre la recreació literària d’una cacera duta a terme per un caçador d’ossos a la ganiveta que, com és costum, amb la caiguda de les primeres neus decideix aventurar-se tot sol a les muntanyes a la recerca de les coves que utilitzen els ossos per hibernar, amb la intenció de poder localitzar algun d’aquests refugis i poder-hi acudir a la primavera següent, quan les feres abandonen els seus recers i estan més afeblides per la lluita.

Però com us podeu imaginar aquesta cacera no anirà com el caçador té previst, el que li succeirà en aquesta aventura és digne de ser contat, i és exactament això el que he intentat fer en el relat que ara comença i que espero que us transporti enllà de les muntanyes on habiten i on es confonen, cos a cos, els homes i els ossos.

1 L’os és adorat indistintament com a déu masculí i com a deessa femenina. Alguns exemples d’aquests cultes femenins són les prehistòriques venus-osses, així com les deesses Àrtemis grega, Artae romana o Artio celta, totes elles representades per osses que encarnen la fertilitat de la terra.

2 Es poden trobar exemples d’arctolatria en pobles tan distants com els samis, els nganasans, els ket, els evenkis, els iacuts, els tuvans, els nivkh, els ainu, els haida, els tlingit o els inuit, entre molts d’altres, així com en pobles precristians d’Europa.

3 Per exemple, el jaciment neandertal de Le Regourdou on, enmig d’un conjunt d’enterrament ursins, destaca la tomba ritual d’un important membre del clan, enterrat en posició fetal, amb les seves armes i al costat de l’esquelet d’un gran os sacrificat per l’ocasió. Altres exemples els podem veure a les coves de Chauvet, Trois Frères, Montespan, Algargos, Ekain, entre d’altres, on s’hi poden veure representacions d’ossos i, fins i tot, de bruixots o xamans de la prehistòria.

4 Per citar alguns exemples de festivitats de l’os, als Pirineus hi trobem les Festes i Balls de l’os del Vallespir (Prats de Molló, Arles de Tec, Sant Llorenç de Cerdans), el Ball de l’ossa d’Encamp (Andorra), els Carnavals de Bielsa i de Torla (Aragó) i els Carnavals d’Ituren i de Zubieta (País Basc-Navarrès), entre d’altres. A la serralada cantàbrica hi trobem la Vijanera de Silió (Cantàbria) i l’Oso de Salcedo (Galícia). Per últim, als Ports també hi trobem una festa de l’os, la Festa de l’Onso de la Mata (Castelló).

5 El nom Martí atribuït arreu d’Europa a l’os sembla derivar de l’arcaica partícula art, que significa os en algunes llengües antigues com el celta arth, el basc hartza o el grec arktos, i que posteriorment es va barrejar amb el culte cristià a Sant Martí. El nom Peu Descalç fa referència a la similitud de la petjada de l’os amb la de l’home, semblantment als mites del Bigfoot (Amèrica del Nord), el Yeti (Himàlaia) o el Chuchunya (Sibèria).

6 Aquesta tècnica de caça també era habitual a la serralada cantàbrica, on el darrer caçador que la va practicar fou Toribión de Llanos del Somerón (1792-1857?).

7 A part d’en Jean Denjean, destaca un altre caçador llegendari de la zona, anomenat l’Esquirol, conegut també com el Chiquet o el Fistolet, al qual se li atribueixen una vuitantena de plantígrads caçats i que va morir gairebé centenari entorn de 1850.