Читать книгу L´home de la muntanya - Gerard Canals - Страница 8

Amb prou feines un retall de lluna brilla tímidament en el celatge estrellat que es bada damunt la pregona vall de Vic de Sòs. Endins de la foscor nocturna les xemeneies de les cases fumegen en silenci, tothom reclou dins les engelebrides alcoves, altívol el neulit campanar vigila la quietud dels fangosos carreranys que travessen el poble i a les corts, endormiscades, s’ajauen les vaques tot fent repicar lleument les seves esquelles enllà de la grandiosa nit.

És ja mitjans de novembre, i la tardor es vincla sota el pes feixuc de l’hivern que l’abraça a poc a poc amb les seves silents gebrades nocturnes. Dalt la muntanya, a l’empara de les velles boscúries, entre les remors somortes de la freda obscuritat, un os gros i de pelatge espès esgarrapa sota la soca tombada i mig podrida d’un vetust avet, on busca menjar àvidament, incansablement, aprofitant que encara no hi ha molta neu cobrint les frondoses comallades i les escarides carenades, on vagareja de nit i de dia, abans de dirigir-se calmosament vers la seva desguarnida cova, encimbellada endalt les abruptes serres, on d’aquí poc entrarà per passar el llarg hivern, vetllant a l’espera de la llunyana primavera.

Al fons de la vall, en un mas petit i adust situat als afores de la vila, es regira intranquil en Janot entre les mantes velles del seu malrobat catre. Al seu costat, condormida, la seva dona respira fondament, enduta profundament pel son nocturn i arraulida tota ella vers l’escalfallits, el braser del qual encara aguanta una mica d’escalfor. Enllà del recambró li arriba el bleixar lentívol de la menudalla, que també dormita ben acotxada entre flassades de llana i màrfegues de palla. Ell fa estona que ja no pot dormir, només pensa en les caceres i en les osses, fa ja molts anys que fa de caçaire, i sap que les grans fredorades ja s’acosten, sap que les nevades d’aquí poc cobriran per complet fondalades i crestelleres, i que amb la neu a la muntanya les osses entraran a la hivernada i a ell se li acabarà la veda per poder caçar-les. Frissa per sortir a la batuda, travessant boscatges i praderies, per rastrejar les bèsties enllà de serres i fraus i per trobar les coves on passaran l’hivern, amb la intenció de poder anar a caçar-les a principis de la primavera següent, just al moment de la fosa de les neus, aprofitant que les osses abandonen les tutes amb els ossalls i que estan més afeblides després de la seva llarga letargia hivernal, precisament quan als vilatges es celebrin els antics balls de l’os per evocar el seu regnat damunt de les valls i de les muntanyes.

Tot rumiós, en Janot pensa en els diners que va fer a l’última fira de bestiar de l’estiu tractant amb les eugues que tenen a mitges amb el seu germà, i amb els que va guanyar de la venda de les truites que va pescar amb els filats dels estanys durant la tardor, i sap que amb allò i els quatre duros que facin per la matança del porc en tindran prou com per passar tot l’hivern amb la seva família, encara que sigui amb algunes estretors i acrobàcies o havent d’obrir el canut dels menairons. No obstant això, és conscient que si vol guanyar algun diner més i fer-se una bona soldada haurà de matar com a mínim una ossa a la primavera o a l’estiu, i esperar que tingui un bon pelatge i que n’aconsegueixi treure una bona quantitat de greix que pugui vendre als apotecaris de la ciutat per fer-ne ungüents i medicines, a més del que li donin a la comuna i a la capta de l’os com a recompensa per haver mort la mala bèstia.

Ha de mentalitzar-se i de preparar-se per rastrejar qualsevol indici de la presència de la fera que li permeti trobar-ne el seu catau, per lluny que sigui i per amagat que es trobi. Fa ja més d’un any que no aconsegueix abatre cap ossa, i sap que aquest hivern que s’acosta no pot deixar escapar l’oportunitat de trobar-ne alguna per poder començar bé la propera anyada.