Читать книгу Els carnissers - Guillem Frontera - Страница 10

Na Coloma mira el rellotge.

—Déu meuet! Ja són les vuit? —Consulta l’hora al rellotge de paret que han col·locat damunt la xemeneia i comprova que el seu no va malament.— Vaig a vestir-me tot d’una. Si veis na Magdalena, digau-li que pugi, també, que no ens en donarem compte i ja serà hora de sopar.

—Bé —contesta na Maria, la dona d’en Lluís—. No passis pena.

Na Coloma puja les escales cap al pis, que és la casa que ells habitaran quan vinguin a Son Puig-gros. A baix hi viuen els pagesos, que són en Lluís i na Maria. Són un matrimoni sense al·lots, i aquest és quasi l’únic inconvenient perquè puguin dur la finca bé, car hauran de tenir molta de gent llogada, i això mai no dóna massa bon resultat. Sempre hi hauria d’haver algú que vigilàs la feina dels homes i dones llogats, algú que tingui molt d’interès que la finca rendeixi al màxim. Però ja ho veurem. L’important és que en Lluís no estava massa bé on estava, i ara notarà ben bé la diferència. Ha estat, un poc, una obra de caritat. Ara que nosaltres hem pujat amunt, hem de procurar ajudar els nostres perquè visquin millor. A mi m’agradaria que tothom estigués bé. No hi ha res que més amargui la vida que pensar en la gent que passa gana. Tothom hauria de poder tirar endavant sense gaires preocupacions. Seria molt bonic, per exemple, que un pic a l’any ens reuníssim tota la família, que seríem prop d’un centenar, a dinar davall els pins de Formentor, i que tots hi poguéssim anar amb cotxe propi. Però per ara sembla impossible. Si volem fer aquest dinar, algun dia, nosaltres haurem de fer un parell de viatges amb tots els nostres cotxes. Els únics de la família que ens hem fet amunt som en Miquel i jo… bé, i na Magdalena i en Miquelet. Els altres van vivint així com poden, però…

La veritat és que vénen cada dos per tres a veure si els podem deixar diners, ara deu, ara vint mil pessetes. Hi ha hagut vegades que teníem deixades a la família fins més de dues-centes mil pessetes, entre l’un i l’altre. Ara sembla que les coses es van arreglant, perquè els anam col·locant en els nostres negocis. Qui ho havia de dir, ara fa deu anys, que nosaltres els solucionaríem la vida, a la llarga! Érem els qui anàvem pitjor de tots, els qui fèiem les llesques més primes.

És davant el mirall de l’armari, que li envia la imatge del seu cos greixós, inflat.

Es posa uns sostenidors nets, color de rosa, brodats de randetes per les voreres.

Es recorda de dona Leonor, la dona de don Fulgenci, dos anys més vella. La veritat és que ningú no ho diria: dona Leonor encara és atractiva. S’ha conservat primeta i sembla que les seves apetències no l’han d’abandonar mai. Sembla, també, que sempre ha de ser prou apetitosa. És clar: ella, dona Leonor, no ha fet altra cosa en la seva vida més que anar de modistes, de perruqueres, instituts de bellesa, gimnasos, maquilladores… Feia mitja hora de gimnàstica cada dia, quan venia amb el seu home a passar alguna temporada a Son Puig-gros. Jo la vigilava i després ho comentàvem amb les altres: “Quina dona més rara, es passa una bona estona alçant els braços, estirant les cames, tocant amb les mans en terra sense doblegar els genolls…” Ens estranyava que una dona de la nostra edat fes aquelles coses, tan rares per a nosaltres… Ella no ha fet altra cosa en la seva vida més que cuidar el seu cos. Però jo mai no he tengut temps per cuidar-me. Sempre he treballat, feina, feina, i quan vaig començar a preocupar-me per la línia ja no hi havia remei. Estava empegueïda d’anar a fer gimnàstica o a donar-me massatges en un institut de bellesa. Tot quant vaig fer per amagrir-me va ser inútil: perdia deu quilos i tanmateix ningú no ho notava. Ni en Miquel. Sí, això és l’únic que li puc retreure. Però en Miquel ja fa anys que en arribar la nit només té son i ganes de descansar.

Damunt la combinació es posa el vestit negre que li han fet expressament per a la festa d’avui. El negre és un color que aprima, i això no ho ha descobert fins fa mig any. S’havia mort la seva mare i es va fer fer un vestit negre per anar al funeral. Es va sentir més prima, més atractiva. De sobte es va recordar que l’ocasió no era per fixar-se en aquestes coses: era com una falta de respecte a la seva mare. Quan va anar a confessar-se, una setmana després, ho va consultar amb el confessor. Aquest no hi donà gaire importància, considerant-ho una falta venial; li parlà en canvi d’altra cosa:

—L’església té necessitats vertaderament urgents. Donat el gran problema social del poble, la veritat és que no m’atrevesc a demanar diners, perquè sé que molta gent que no pot se bolcaria a la meva petició i farien més que no poden. Per això m’agradaria més que fos vostè, si pot i vol col·laborar a fer realitat les aspiracions de la parròquia, qui s’encarregàs de recollir entre les seves amistats, quasi totes elles gent piadosa i entusiasta, la quantitat que necessitam per acabar el campanar…

Total, demanava seixanta mil pessetes. Ella va convidar les seves amigues a prendre cafè i en mitja hora el problema va quedar resolt.

Guaita per la finestra i veu en Miquel parlant amb don Fulgenci i dona Leonor.

—Bon vespre! —crida, mentre els saluda amb la mà—. Que ja han arribat?

—Sí, Coloma. Ja fa un quartet d’hora. Com estàs?

—Què tal, Coloma? —la saluda don Fulgenci.

—Bé, i vostès? Que només han vengut vostès? I en Xavi?

—Ha dit que vendria més tard, amb en Miquelet —li crida dona Leonor.

—Ah, bé. Baixaré d’aquí a una estoneta. Ara m’estan arreglant. Fins ara! —i tanca la finestra.

No ha vist bé com anava vestida, dona Leonor, perquè ja fa un poc de fosca. Li ha paregut veure-li una cosa lluent al braç, però creu que, en tot cas, no en duia massa, de joies. Les que té, segurament les vendrà prest. Ella les hi compraria. Diuen que és una de les col·leccions més antigues i més valuoses de Mallorca. Una vegada, a la revista Corte, va sortir un reportatge contant la fabulosa història d’aquestes joies. N’hi parlarà durant el sopar. Deduirà què deuen valer i li tindrà els diners preparats per quan no tingui més remei que anar-les-hi a oferir… No trigarà gaire: no poden dur aquest tren de vida.

De moment, ella se n’omple els dits i els braços, de joies, i encara se’n posa a l’escot del vestit. Ha obert la caixa de ferro on les guarda i les du sempre, vagi on vagi. No li agrada deixar-les a casa seva, per por que no les hi robin. Per contra, li agrada passejar la caixa pertot on va i mostrar-les a tothom. Disfruta veient els ulls espantats dels seus parents, quan ella arriba i buida la caixa de ferro damunt una taula i tot és lluent com un salamó d’església en dia de festa major. Na Magdalena ho troba ben fet, això, i també li agrada veure els ulls astorats dels seus cosins. En Miquelet sempre li diu que això fa ric de nou. Però tanmateix en Miquelet sempre va ben anellat i enrellotjat, i també li agrada lluir tot l’or que té. Cada temporadeta, na Coloma pesa totes les joies, polseres, anells, cadenetes, arracades, medalletes, creuetes… Ara ja passen dels vuit quilos. Recorda que quan va fer un any que havien obert el negoci a Palma Nova, i encara només hi tenien la botiga de souvenirs, en Miquel s’hi va entregar amb tres capsetes. A tots els va venir de nou, això, perquè no recordaven que aquell dia fos especial. Per a en Miquelet duia un anell grossot, amb un brillant de molt de valor. Per a na Magdalena, una fulla d’or, per col·locar-se a l’escot del vestit bo. I per a ella, un rellotge tot d’or. Va dir-los:

—Això és perquè de qualque manera comenceu a disfrutar la nostra feina. Però també és tenir diners segurs. Si un dia hi ha cap guerra i no vénen turistes, això és or i l’or sempre serà or.

I al principi, abans de les ampliacions i sucursals de la tenda, abans del primer cotxe, bona part del que anaven guanyant ho gastaven comprant-se joies, perquè mai no perden el seu valor, perquè l’or sempre és or… En Miquel havia dit allò de la guerra referint-se a alguna de les que contínuament diuen que hi ha pel món. No a cap guerra espanyola, perquè a Espanya ja n’hi va haver una. I perquè si fos aquí, la guerra, tanmateix…

Ella era joveneta i no se’n recorda gaire bé. Però va ser, poc més poc manco, així: a Calderrotx, el poble, hi havien d’anar uns homes a recollir tot l’or per treure el comunisme d’Espanya. Tothom va amagar les botonades i els anells, perquè no els els prenguessin, però el diumenge, el rector, damunt la trona, els va dir que no es fessin il·lusions, perquè tanmateix aquells homes que vindrien de Ciutat durien uns aparells que detecten l’or, per amagat que estigués. I que castigarien aquells que no l’haguessin entregat tot d’una. Aleshores n’hi va haver que no se’n fiaren i deixaren les joies dins una olla, tres pams davall terra. Ella no ho recorda bé, però aquests devien ser rojos. Els altres, els qui no volien un país que fos com una segona Rússia, entregaren a l’Ajuntament tot l’or que tenien.

S’està pentinant quan entra na Magdalena dins el quarto.

—Mamà, tens laca, per aquí?

—On eres? Ja comença a ser ben hora que t’arreglis, filleta meva.

—Si ja fa més d’una hora que m’estava arreglant! Que no veus que només me falta acabar-me el monyo?

—Meam, gira’t —na Coloma mira la seva filla, orgullosa. Està, tal vegada, un poc massa grassa, però ara, aquest hivern, que no hi haurà tanta de feina, l’enviarà a un institut de bellesa femenina, perquè li llevin tot el pes que li sobra.

Na Magdalena dóna la volta davant la mare.

—Ho trobes exagerat? —li pregunta, assenyalant-se el pit.

—No, filla. Tot allò que sigui natural ja m’agrada. —La torna a mirar de dalt a baix.— Estàs molt mona, filla meva. En Jaume no sé què dirà. Que ja ho teniu tot a punt, per casar-vos?

—Ca, pots pensar! Papers i més papers! Ara començarem les conferències prematrimonials.

—I això què és?

—Uns sermons que fan als qui s’han de casar, perquè aprenguin què és el matrimoni i la seva funció catòlica —aclareix na Magdalena.

—Au, idò, a veure si vos fan bon profit. Ten la laca. Me podries pentinar un poc per darrere. Amb tant de trull, ni temps d’anar a la perruqueria no he tengut.

Na Magdalena li arregla un poc els cabells de darrere. Na Coloma la veu a través del mirall.

Tu ets una dona com haurien de ser totes, filla meva. No com aquestes que ara s’usen, que viuen dins el pecat i duen els homes a la perdició. Una dona decent, feinera, que de la feina n’ha tret el profit. A posta has trobat un home condret, bon catòlic i treballador, un home assentat i bona persona, formal, un home ja fet. I perquè tu ets així ell està tan enamorat de tu i ho estareu sempre l’un de l’altre. Formareu una bona família cristiana i als vostres fills no els faltarà res: tindran estudis i seran homes de carrera. M’agradaria tenir un nét que fos metge, ja que en Miquelet vol ser misser. Seran al·lots ben educats, nets, forts, bons catòlics. Més que mai fareu veritat allò de “hacer hijos para el Cielo”. Tindran sempre una taula ben plena i no hauran d’anar a fer feina, perquè nosaltres ja n’hem feta massa. N’hem feta massa i fins fa deu anys quan més en fèiem més pobres érem…

—Bé, ja està, això, mamà. Me’n vaig a acabar d’arreglar-me.

Surt del quarto dels seus pares amb el pot de laca a la mà. Na Coloma s’observa davant el mirall. Mira detingudament els seus braços carregats d’or, els seus dits carregats d’anells. Qui ho hauria dit, ara fa deu anys! Un somni, talment un somni!

Un dia, al cap de poc temps, veieren passar dues avionetes que travessaven el cel brillant de Calderrotx. Eren les avionetes que els italians havien venut als nacionals a canvi de l’or que la gent havia donat per poder fer la guerra als rojos. Això digueren pel poble; ella no ho sap bé.