Читать книгу Els carnissers - Guillem Frontera - Страница 12

Quan tornen a la carrera on hi ha l’entrada a la clastra de Son Puig-gros, en Miquel veu que la gent ha anat arribant i s’hi han reunit ja més de trenta persones, moltes de les quals ja feia una bona temporada que no es veien.

—És una festa en tota —observa dona Leonor—. Trob que hi ha molta gent.

—I encara n’arribarà més —contesta en Miquel—. Això serà si vénen tots els que hi estan convidats.

No és probable que vinguin tots. Sempre hi ha envejosos que no han pogut sofrir mai el nostre progrés. Gent de Calderrotx, sobretot. La gent que fa deu anys em mirava amb compassió i m’oferia la seva ajuda en un cas d’angúnia. Aquests no suporten de cap manera que en Miquel hagi sortit del no-res i s’hagi fet amunt, amunt, i avui els pugui tapar amb bitllets de mil.

Va saludant la gent que ha arribat, sempre des del costat de don Fulgenci i dona Leonor. Molts els miren, aquests dos, amb un cert aire divertit, de triomf, que irrita la senyora.

—Lluís! —crida en Miquel quan veu el seu cosí que passa aviat—. Digues a na Coloma, a na Magdalena, a en Xavi i a en Miquelet que vénguin aquí.

En Lluís desapareix entre la gent, que aprofita qualsevol moment per donar l’enhorabona i manifestar la seva admiració per les reformes. Al cap d’una estoneta vénen na Coloma i na Magdalena. La mare s’acosta efusivament a dona Leonor, amb la intenció de besar-la a cada galta, però aquesta li allarga la mà, amb el braç ben estirat. Es donen la mà, també, amb don Fulgenci. Na Magdalena repeteix la mateixa operació de la seva mare.

—Cada dia creix més, aquesta filla teva —assegura dona Leonor a na Coloma. Na Magdalena fa la mitja, tímidament, es gira darrere i fa una senya. S’acosta un home d’uns trenta-cinc anys, alt, elegant, amb els cabells rulls ben plens de brillantina. Fa una capadeta i es queda a l’expectativa.

—És en Jaume, el meu promès —diu als senyors—. Són don Fulgenci i la seva senyora, dona Leonor.

En Jaume vol besar, amb una gran inclinació, la mà de la senyora, però ha calculat malament les distàncies i li besa el braç, a l’altura del colze. No pot evitar tornar-se més vermell que un tomàtec. Dona Leonor somriu i li brilla una gran satisfacció a la dentadura blanca i postissa. En Jaume agafa precipitadament la mà de don Fulgenci, que estava allargada ja fa un moment i mentre ha durat el desconcert de tot el grup.

—Encantat de conèixer-los —pot dir, encara, en Jaume. Treu tabac ros i passa el paquet un per un. Només en Miquel n’hi pren. Assegura:— M’he acostumat al tabac ros i no el puc deixar.

Don Fulgenci observa el bullici de la gent que espera el sopar.

—I en Xavi i en Miquelet? —pregunta en Miquel, preocupat.

—Encara no han arribat —li contesta na Coloma—. Jesús, ara són joves. Se deuen haver entretengut amb qualque nina. —Se gira cap a dona Leonor:— Aquest Miquelet és un cas. Sempre que jo li dic: “Miquelet, meam si te poses a festejar”, ell fa mitja volta i me fuig de davant com si jo fos el dimoni. S’estima més una avui i una altra demà. No, i n’hi ha un parell, de nines, que l’encalcen ben de granat. Però ell, ca! Estrangeres. Aquestes li agraden. I Jesús! Tanmateix què li has de fer? Ara són joves, que se divertesquin, ara que no tenen problemes. Que no és vera?

Dona Leonor, que l’estava escoltant, es dirigeix a en Jaume:

—I tu, què? Estàs ficat en negocis de turisme, també?

En Miquel i don Fulgenci s’aparten del grupet.

—Don Fulgenci, ara no sé si m’estic ficant on no me demanen. Però si m’ho permet li faré una pregunta.

—Digues.

—He sentit dir que volen vendre el seu palau de Palma. Això que és vera?

Semblau mosques vironeres, corbs afamegats, vosaltres. Pareix que estau a dalt, mirant com nosaltres donam les darreres passes fins a caure morts, per llançar-vos damunt, menjar-nos els ulls i no deixar-ne ni els ossos. Sentiu l’olor de carn morta abans que ningú, i us hi tirau com a desesperats. Us ho agafau com una gran festa. Odii la vostra crueltat, la vostra manera d’esbucar-nos, bèsties carnisseres! Però és això precisament el que em dóna fe, perquè és el que ens fa tan distints…

—Potser. Però no crec que t’interessi. Què en faries tu, de la meva casa?

—Ja ho veuríem. S’hi podria fer un bon hotel.

—És molt problemàtic. Pensa que està en un barri on te posen dificultats per pintar una persiana. Jo ja hi havia pensat, en la possibilitat de fer-hi un hotel. —Ho ha dit i se’n penedeix instantàniament.— Però ho veig molt difícil. En tot cas, conservant la casa tal com és ara, i fent-hi una sèrie de reformes interiors… No ho sé.

—Que ja ho té aparaulat amb qualcú? —s’interessa vivament en Miquel.

—Sí, la veritat és que ja ho tenc més de mig venut i ara fa mal tornar arrere. Si ho hagués sabut abans…

—Bé, per poc que pugui, li agrairia que abans de fer el tracte m’ho consultàs. Estigui segur que jo li ho prendria amb unes condicions millors per a vostè. Podríem arribar a un acord de manera que vostè hi sortís guanyant més que amb un altre qualsevol. Jo ho puc fer, don Fulgenci… n’estigui segur.

“Gràcies, gràcies, gràcies, Miquel.” A més a més sempre ho feis de manera que encara al final us hauria de donar les gràcies.

—No, no, no. Ho podem fer, però sense que cap dels dos hi surti perdent. Lo just —diu don Fulgenci.

—Bé, ja en parlarem. Li anirà bé que véngui a veure’l un dia de la setmana vinent?

—Sí, quan vulguis. Avisa’m un dia abans.

Senten arribar un cotxe i es forma en tota la carrera un aire d’expectació. En Miquel s’obre pas a través de la gent i avança fins on s’ha aturat el cotxe negre, americà, que ha aixecat un núvol de pols, malgrat haver regat, avui horabaixa, el camí que va des de les barreres fins a la casa.

En baixen dos frares. Un d’ells saluda efusivament en Miquel.

Es tracta del seu germà Salvador. En Miquel besa la mà, mentre doblega el genoll esquerre, de l’altre frare.

—Com està, pare provincial?

—I ja ho veus, Miquel. Hem vengut a veure què és això. M’han dit que és gros —amb un to benèvol, el pare provincial—. Bé, bé, ja estic content. Per massa pa no hi ha mal any. Que no és així, que ho diuen?

Caminen tots tres, en Miquel davant, cap al grup on hi ha don Fulgenci. Aquest doblega el genoll esquerre per besar la mà del pare provincial i després besa la del pare Salvador. Els altres repeteixen la mateixa operació.

—Bé, què te sembla, Salvador, si començam aviadet? El sopar ja està fet i pareix que la gent té gana, ferm —diu en Miquel.

—Ah, ah, ah! —exclama el pare provincial, somrient—. Ell jo sent molt bona oloreta! Què trobau, pare Salvador? Sort que avui no és divendres!

Tots riuen la broma del pare provincial.

—Bé, idò podem començar en voler. Amb el vostre permís, pare provincial, pujaré a vestir-me…

—Jo vénc amb vós.

Els dos frares parteixen cap a dins la casa, seguits de na Magdalena i en Jaume. Pugen al pis dels senyors, on, dins un quarto, hi ha un roquet i una estola preparats. En Jaume agafa l’hisop mullat d’aigua beneïda i es disposa a esperar el moment d’entrar en funcions. De les feines que corresponen clarament a la família, aquesta és la primera que se li encarrega a ell. Això li dóna entenent que ja en forma part. Mira l’hisop i s’estira l’americana, tot adoptant un aire ben digne, de circumstàncies.

El pare provincial agafa a part l’altre frare.

—On hi ha el vàter? —li pregunta—. Vaig un poc destrempadet.

El pare Salvador li assenyala una porta i entreté na Magdalena i en Jaume perquè no l’hi vegin entrar. Es posa l’estola.

El pare provincial pensa en el sopar d’avui vespre i en la desagradable coincidència que precisament avui se li han despertat les morenes, rebentant-li en sang que li ha tenyit els calçons blancs; i això, que ja és mala sort, després d’una temporada llarga de pau. Tot un drama. Sap que l’altra gent, quan algú té morenes, encara hi fa broma. Però ell ni tan sols es pot permetre aquest petit conhort. És una de les moltes espines que suposa la soledat immensa, punyent, dels religiosos.

Quan baixa el pare Salvador, precedit d’en Jaume i seguit dues passes enrere per na Magdalena, la gent ja s’ha concentrat devora la granja immensa, ara totalment il·luminada. El frare s’obre pas fàcilment entre la massa, i es col·loca en primer terme, ben davant la gran vaqueria, ara buida. Envoltant-lo, don Fulgenci, dona Leonor, en Miquel, na Coloma i, devora, na Magdalena i en Jaume, digne, seriós amb l’hisop a la mà dreta ben a punt per entregar-lo al pare Salvador quan aquest el requereixi. S’ha fet un silenci total que deixa sentir les paraules pronunciades en llatí dificultosament, car ha hagut de fer esforços per trobar una fórmula apropiada per beneir una granja. És la primera que beneeix.

Si no fos pel que sempre segueix la benedicció, l’empiparia la mania que té la seva família de beneir totes les coses. Quan compraren el primer cotxe passaren pel convent i se l’endugueren a Calderrotx. Tota la família es concentrà devora el vehicle, i ell va haver d’improvisar una fórmula llatina per a aquest cas, fent com si l’estigués llegint en un missal. La veritat és que recordava vagament que n’hi havia una, però no sabia on trobar-la. En aquella ocasió en va sortir pronunciant unes paraules que feien referència al progrés de la tècnica sempre a major glòria de Déu. Ningú no el va entendre, tanmateix, perquè de la família ningú no sap llatí. Només en Miquelet en tenia una petita idea, perquè havia tret notable d’aquesta assignatura a l’examen de quart curs de batxillerat. De tota manera, no creu que pogués destriar res.

El cotxe estava adornat amb una gran profusió de flors de plàstic, una medalla de la Mare de Déu de Lluc, un canet i dues anneretes de plàstic. Oferia l’aspecte d’un gran jardí artificial. Als vidres de darrere hi havien posat cortinetes, cendrers imantats aferrats a les portes, havien omplert el cotxe de capsetes amb aspirines, esparadrap, mercromina, tabac i una botella d’anís.

Des d’aquell moment, tan bé va sortir i tan bon resultat va donar la seva benedicció —aquell cotxe encara no ha tingut cap accident— que el sol·liciten per beneir-ho tot. El pare Salvador ha estat temptat, algunes vegades, de dir al seu germà Miquel que no cal dur la devoció fins a aquests extrems, si bé després ha pensat que no era oportú, car la religió s’ha de posar sempre al nivell de la intel·ligència i dels coneixements de cadascú. A més, i el pare Salvador s’ho reconeix com un defecte, però del qual en treu profit espiritual, el seu germà aprofita aquestes oportunitats per fer-los partícips del seu progrés. La primera vegada, quan li va beneir el cotxe, li va regalar mil pessetes. Però ell li va dir que s’estimava més que l’obsequiés d’una altra manera, regalant-li una cartera, per exemple, o una ploma estilogràfica o una capa. La veritat és que si li donaven diners n’havia d’entregar el vuitanta per cent a la comunitat. D’aquesta altra manera, per contra, si li regalaven una màquina d’escriure o un rellotge d’or, per exemple, ell hi sortia guanyant: la màquina o el rellotge, o el que fos, era tot per a ell, i, a més, valia més de mil pessetes.

En Jaume li dóna l’hisop, quan el frare, sense apartar la mirada del missal on està llegint, allarga la mà. El pare Salvador fa els asperges amb una gran solemnitat. Tanca el missal, somriu al seu germà Miquel i tothom romp el silenci. La granja ja està beneïda.

Na Coloma li pren l’hisop i es dirigeixen plegats cap a la casa.

—Ara així una ja creu que tot ha d’anar millor —li diu na Coloma—. Ho tenc com més tranquil. Aquestes coses, beneïdes, pareix que te donen com una pau interior, o no sé… — Na Coloma acaba de comprovar novament que li manquen paraules per dir el que sent. És quelcom que la preocupa sovint, cada vegada que té aquesta sensació. Quan això li passa amb altra gent, procura callar o canviar de conversa, perquè, encara que entengui, més o menys, per damunt-damunt, el que volen dir, no pot intervenir-hi. Aleshores gira la conversa cap als negocis o les joies. I aquí és on ella es pot lluir, perquè domina bé ferm el llenguatge que s’usa en aquests casos.

—Sí, sí… —diu el pare Salvador—. I què? Com van les coses, Coloma? Tu ja m’entens: les coses de l’ànima…

—Bé, bé de tot. Ara, la setmana que ve, tenim reunió. Que per cert ja hi ve aquella… sí, na Remeis. Aquella que vivia amb un que no era el seu home. Idò dona Dolors li va dir que si continuava així la trauria de l’hotel. Entre totes l’enviàrem a cursillos, i ara voldria que la veiessis. Està feta una atxa. No, te dic que l’ha trobat bé, al Bon Jesús… Tu hi podries venir, qualque dia. Va bé que de tant en tant n’hi véngui un com tu, a les reunions, un de jove, d’aquests que ens deis quatre veritats…

—Jo? Pots pensar! N’hi ha de molt millors.

S’han separat un poquet del grup, que camina cap a la carrera, on, mentre durava la benedicció de la granja, han aparegut tres taules llargues plenes de botelles de Martini, i bessons, olives sevillanes, patates xips…

—No, no. Tu. Fins ara has estat l’únic que ens has parlat d’aquell evangeli dels rics i dels camells. Totes hi hem pensat molt, en això dels camells i el forat de l’agulla, i a cada reunió encara recordam la teva plática. No ho diguis, però un parell de vegades ha vengut el rector, que és un gran home, un sant, pobre homenet, però només ens ha dit coses que ja sabíem. No ens… com t’ho diria? No ho sé. Quan ell ha acabat de xerrar ens quedam tan tranquil·les. És clar, tan vellet… Tu en canvi ens fas pensar, i això és el que nosaltres volem. De tant en tant, ens va bé una bona pallissa. Fa que obriguem els ulls.

Aquella vegada, quan ell va anar a la reunió setmanal de les dones que han fet cursillos, d’entrada va observar que totes anaven ben carregades de joies. Es va fixar, per a una major seguretat, en el que deia la seva cunyada Coloma després de pronunciar el nom de cada una de les seves amigues: “Dona Florència, senyora de l’hotel Brisas de Mallorca. La senyora Gayà, que el seu home és el propietari de la urbanització Placer del Mediterráneo…” I així. Quan va estar segur de la posició d’aquelles senyores, els va parlar del camell i el forat de l’agulla. Totes elles escoltaven amb un pam de boca; va veure clarament que aconseguia interessar i inquietar el seu distingit auditori femení. Fins i tot n’hi va haver una que li va demanar:

—Idò, si és tan difícil per a un ric entrar al cel, vol dir això que convé més quedar-se mans-fentes, no fer res, no guanyar doblers i ser pobres tota la vida?

Aleshores va comprendre que les seves paraules havien estat mal interpretades, va tornar enrere i va explicar que l’obligació que tenen els rics és ajudar els pobres, fer caritat, donatius a l’església i petits sacrificis; per exemple: privar-se de certs luxes banals. Encara va arrodonir la seva prèdica dient que ser ric o pobre no depèn del que hom tingui, sinó que es tracta d’una actitud. Quan Crist va dir això, els rics eren gent que odiava i explotava els pobres d’una manera descarada i inhumana. I això és el que no s’ha de fer. Els pobres també són fills de Déu i mereixen un tracte com a tals. Les va incitar novament a la caritat. I ara acaba de saber que el seu sermó va calar endins.

—Bé, ja me diràs coses, idò. Ja saps que sempre estic a la vostra disposició.

Na Coloma avança cap a les taules d’aperitiu, amb el pare Salvador. En Miquelet encara no ha arribat. On es deu haver ficat, aquest fill meu?