Читать книгу Els carnissers - Guillem Frontera - Страница 11

En Xavi encara torna dues passes enrere, obre la porta del bar i pega un crit:

—A fer punyetes tu i els ossos dels teus morts! —i comença a córrer, seguit d’en Poi i d’en Miquelet.

Donen la volta al primer cantó que troben i s’aturen un moment, el temps just per respirar i mirar-se somrients i victoriosos. Reprenen la marxa a pas normal, ara silenciosos, però contents. Només en Miquelet continua francament preocupat, perquè no s’ha fet menció de la festa de Son Puig-gros. En arribar al pròxim cantó, s’avança i volta a la dreta, amb la intenció d’anar caminant i dur els seus amics on té el cotxe aparcat. Volten amb ell i caminen capbaix, sense dir-se res.

—Ens hauríem d’entrompar —proposa en Xavi—. En aquesta punyetera ciutat, un s’hi avorreix com un mussol. L’any que ve me matricularé a Barcelona, i així almenys podré anar a les vagues i barallar-me amb els grisos.

En Poi sent una admiració considerable per en Xavi. El troba sempre original i encertat, intel·ligent. Dóna per segur qualsevol cosa que ell li digui.

—Me pareix que vendré amb tu. A Palma no te’n dónes compte i te mors d’oi —li diu. S’ha imaginat al costat d’en Xavi i de dues estudiants estrangeres, dolces i obscenes, en una vaga estudiantil. La idea és excitant. Li pregunta:— Què deuen voler aquests estudiants que fan vagues?

En Xavi s’atura un moment i es posa dreta la corbata. S’imagina un micròfon davant la seva boca, quan contesta:

—Està ben clar: són joves com nosaltres i no volen res amb els vells. Bé que fan. Tots els vells mereixen cremar.

—Idò jo crec que només volen una cosa: no anar a classe —aventura en Miquelet—. Ho podem demanar a qualsevol: quins són els que fan les vagues? Els qui no volen estudiar, els vagos.

En Xavi se’l mira de dalt a baix. Amb un to burleta:

—Ha parlat el sant pare. La veritat s’ha fet persona i ha pres el nom de Miquel. —Veu en Miquel ofès i humiliat. Li agrada, adesiara, veure’l així. I en aquests moments no es pot aturar fins que l’ha vençut definitivament.— Hi ha vegades que pareixes un porqueret de possessió. No volen estudiar? Això és el que diu la gent que vol que tot continuï com fins ara! Sembla que tenguis cinquanta anys. Tu ets d’aquests que creuen que la universitat són les tunes, els balls als col·legis majors, les juergas amb les alumnes més bones… I la universitat no és això, és qualque cosa molt més seriosa. Un temple de cultura, on qui vol i pot s’hi fa home. —Deixa passar uns segons. Mira fixament en Miquel i afegeix:— A la universitat només hi deixaria entrar segons qui.

Continua caminant, seguit per en Miquelet, molt capbaix i ofès, i per en Poi. La ciutat ha encès els seus llums de neó i pel carrer d’Apuntadors comença a passejar-s’hi la clientela habitual. Perdona, Miquelet, que sigui així, però no em queda altre remei. He d’aprofitar totes les teves caigudes, perquè això és l’únic que encara em permet d’estar per damunt teu. A més, et dic la veritat, ara faria qualsevol cosa perquè vosaltres no tinguéssiu accés a la universitat, perquè tu no poguessis acabar mai la carrera i fossis un element estúpid, com la teva germana Magdalena, un element declaradament servil com ho són tots els altres, a ca teva. Però t’han fet pujar amunt, t’han fet estudiar on jo estudiava, i quan serem grans serem ben iguals l’un i l’altre, o potser tu seràs encara més que jo, perquè estaràs forrat de milions i jo m’hauré de guanyar la vida donant classes de gramàtica en un parell de col·legis. Aleshores jo no seré ningú, perquè ningú ja no recordarà qui eren els meus avantpassats. A posta he triat filosofia i lletres, perquè en certa manera la gent podrà pensar que no em fa falta la carrera, per viure. Mira si en som, de ridícul… Voldria no haver-te conegut mai. Sempre ets al meu costat, sembles el meu canet, i en tant de temps de parlar amb mi encara no has après que t’he d’odiar profundament, a la força, perquè tu ets un intrús, perquè has vingut a ocupar el lloc que a mi em corresponia, sense que ni tu ni jo ens ho hàgim jugat, sense que cap dels dos hagi guanyat o perdut el que tu has guanyat i he perdut jo. Però no ho veuràs mai. Ens farem grans, a poc a poc, i jo deixaré de ser un imant que et crida irresistiblement, t’hauràs d’empatxar dels teus negocis, m’oblidaràs lentament i prest o tard esdevindré, als teus ulls, un personatge ridícul i desgraciadet. Hauràs perdut tota la sensibilitat que ara fa que m’admiris com un déu. Un dia, els meus jocs atrevits i les meves frases brillants, el meu saber anar pel món, no et diran res. I aleshores jo m’hauré mort o seré un pària, un trist professor de províncies o potser un gat amargat i solitari, perquè el meu ressentiment ja no serà el que és ara: una font d’energia per donar els darrers espectacles. Els meus pares estan molt preocupats per no perdre l’elegància enmig de la catàstrofe. I jo som com ells. Només que jo tenc un altre concepte de l’elegància. Faig com si no hi tingués res a perdre i encara estigués content. Però només jo sé que això és mentida. Tu no ho saps ni ho sabràs mai. Màxim, m’oblidaràs, o un bon dia em deixaràs diners a un interès considerable.

Han arribat al lloc on està aparcat l’MG vermell d’en Miquelet. Estan silenciosos i malhumorats. En Poi s’adona que a ell, en tot això, li convé semblar que no hi pinta res, i es creu el més indicat per convidar a una copa.

—Aquí mateix.

Proposa un bar recentment inaugurat. Abans d’entrar-hi senten una cançó dels Beatles, en la qual imiten el cant d’un gall que deu haver intuït la sortida del sol. S’hi fiquen i immediatament noten que l’atmosfera els canvia l’estat d’ànim. Hi ha autèntica animació, molts de jovenets i jovenetes de setze a devuit anys que porten el ritme de la cançó dels Beatles amb tot el cos, especialment amb els ulls, obrint-los i aclucant-los segons les exigències de la música. Es miren tots tres i els seus somriures francs els reconcilien. En Xavi pega un copet afectuós a l’espatlla d’en Miquelet, i aquest contesta agafant-li el colze i fent-lo avançar davant.

—Whiskys —diu en Xavi, completant de paraula el que ja havia dit mostrant tres dits al cambrer que serveix darrere el taulell.

S’hi troben bé, aquí. En aquests casos no fan comentaris. Observen la gent, les parelles, miren les nines amb aire de conquistadors, amb una gran seguretat.

—Pst! —en Poi indica una taula del racó, mig a les fosques—. Mirau-les. Se coneix que s’han volgut venjar de nosaltres, perquè ells semblen estrangers.

En Xavi s’aixeca i avança cap a aquella taula. Al cap d’un moment torna amb na Fina, més atractiva que abans de l’estiu, més dona. Va vestida amb uns pantalons últim crit, lilàs, verds i blaus, i amb una camisa color de carabassa. En Xavi s’asseu al tamboret on era abans. El cambrer els posa els tres whiskys.

—Hola, Fina —l’escomet en Miquelet.

—Qui són, aquests tres? —pregunta en Xavi, inquisidor.

—Són tres amics anglesos que ara han gravat un disc. Per què?

Els tres es miren, simulant un gran desconcert.

En Xavi mira cap a una altra banda i adopta un to llastimós:

—Hem estat cercant-vos tot el sant capvespre, i ara resulta que vosaltres estàveu amb tres estrangers idiotes i músics… Està bé, està bé… —Simula una gran indiferència.— Bé, que veniu amb nosaltres o quedau amb aquests tres pardals amb anses?

—No xerris així —el corregeix na Fina—. Són tres joves ben educats i agradables. No els podem deixar sense més explicacions. Els hem d’aguantar una estoneta —explica.

—Bé, feis el que vulgueu. Ara nosaltres anam a ca meva. Si hi voleu venir, vos hi estarem esperant durant mitja hora — diu en Xavi—. I si no… —fa un gest amb les mans com qui diu “s’haurà acabat”.

—Bé, ara parlaré amb elles.

—Si els voleu dur, aquests anglesos despistats, els podeu dur. Nosaltres ja ens ho arreglarem per fotre’ls per la finestra.

Na Fina deixa els tres amics sense dir res. Ells es miren més satisfets que mai, més orgullosos que mai. Buiden els tassons, en Poi paga i surten del bar.

En Miquelet puja al seu descapotable, seguit d’en Xavi i d’en Poi.

Per un moment, ha oblidat la festa de Son Puig-gros i engega el cotxe cap al barri de la Seu, Conquistador amunt. Enfila el carrer de l’Estudi General. En passar-hi per devora, en Xavi li diu que aturi el cotxe. Baixa i es pixa a les parets de la universitat. Puja altra vegada i continuen. Tots tres són llunyanament conscients que han begut massa, que fan massa via. Però disfruten. Voldrien trobar-se sempre tan bé com ara.

En Miquelet frena bruscament i els altres dos baixen del cotxe com escopits.

—No pots aparcar aquí —l’avisa en Xavi—. Volta a l’esquerra i trobaràs lloc.

El cotxe torna a arrencar. En Xavi obre la porta que dóna al pati i fa senyes a en Poi que hi entri aviat. Després torna a tancar i roda la clau.

—Ja veuràs quina pena que li farem passar —diu en Xavi.

Es queden esperant, amb l’orella aferrada a la porta. Al cap d’una estoneta curta senten les passes d’en Miquel, seguides de dos cops a la porta. Callen. Hi ha un moment de silenci, interromput per dos cops més i més forts, i encara la veu d’en Miquelet:

—Si no obriu, me’n vaig! —amenaça.

Continuen en silenci. Tornen a sentir cops a la porta i la veu d’en Miquelet:

—Per darrera vegada, obriu o vos envii a fer punyetes!

Dos segons més tard senten les passes d’en Miquelet allunyant-se.

—El deixes partir? —pregunta, indiferent, en Poi.

—No ens fa cap falta. Però, així i tot, t’assegur que tornarà.

—No crec que torni ni que ens miri mai més a la cara — aventura en Poi.

—Tornarà. Jo li dec quatre-centes pessetes d’ara fa mitja hora. Això serà l’excusa.

En Xavi obre el llum de l’entrada. Després roda una altra clau i resta ostentosament il·luminat tot el pati. Al fons, l’escala gran. És una de les cases més pomposes del barri catedralici. Enmig del pati verdegen quatre plataners majestuosos. En Poi eludeix la comparació amb la casa dels seus pares, del mateix estil, però més petita, no tan monumental.

En Xavi s’ha quedat capbaix i musti. Es dirigeix cap a la porta i obre. Surt defora, al carrer, i crida:

—Miquel!

Es va aclarint l’ombra que avança cap a la casa. És ell. Ve amb pas greu i cara molt seriosa. En Xavi, per ell i pel seu amic, vol evitar l’espectacle d’en Miquelet demanant-li les quatre-centes pessetes. A més, està un poc penedit del que ha fet. Li surt a camí i l’agafa pel braç. Adopta un aire amistós per dir-li:

—Era una broma, home. No t’hauràs picat…?

—Per ser una broma, era pesada —es queixa en Miquelet.

—Hala, no siguis ninot. Vine, que ara vendran dones i a ca meva no hi ha ningú.

En Xavi li passa el braç per l’espatlla i entren plegats al gran casal.