Читать книгу Kid i la Cimera dels animals - Gwenaël David - Страница 10

Al’hora prevista, tan bon punt apareix l’automòbil negre a la cantonada del carrer, la Kid sospira i se sent alleujada de posar fi a l’espera, així com de desempallegar-se dels seus pares, que fan saltets nerviosos a la vorera. Segueix amb els ulls el vehicle que acaba d’aparcar davant seu. De dins, en surt un home vestit de negre. Dona la volta al cotxe per davant. Saluda fredament els dos adults i obre la porta de darrere convidant-la a entrar, amb un:

—Senyoreta Kid.

Una última mirada cap als ulls humits dels seus pares. Després, la porta es torna a tancar. L’automòbil arrenca, ara per anar-se’n no gaire ràpid. Els carrers de la capital desfilen, però, amb el cap recolzat al vidre, la Kid pensa en altres coses.

El conductor no diu ni piu i ja li va bé, així es pot concentrar en els batecs del cor i en el nombre de pulsacions per minut, que no para d’augmentar. Aviat la sorprèn un somriure irrefrenable que se li escampa a poc a poc pel rostre. No ha pensat en res divertit, fins i tot ha de confessar que té una mica de por, però somriu igualment, sense poder-ho evitar. No hi ha res a fer, el somriure és poderós i li surt de dins, se li escapa, i de cop tota ella irradia una alegria intensa: està a punt de veure els animals, de ser-hi entremig, serà increïble, serà un dels pocs humans presents a la reunió, potser fins i tot l’únic humà. Hi haurà camaleons de Madagascar, els seus preferits, que fan dues passes endavant i una endarrere, peixos globus que s’inflen quan tenen por, granotes de Costa Rica i potser regals per als participants: samarretes o clauers? Hi haurà una botiga de records, per dur regals a les seves amigues? Es fica la mà a la butxaca, comprova que el bitllet de vint euros encara hi sigui i el prem durant una estona per assegurar-se que no el perdrà.

—Senyoreta?

Tindrà temps d’apuntar tot el que vegi i senti? Ni tan sols acaba de saber com es desenvoluparà l’acte, només sap que els representants de les altres espècies prendran la paraula els uns rere els altres.

Què els podrà explicar, als seus amics, quan torni? Seran capaços d’entendre el que haurà viscut?

—Senyoreta, ja arribem.

La Kid reacciona, aparta el nas del vidre i esborra amb la màniga la petita taca de greix que hi ha deixat.

L’esperen uns quants metres més de furgonetes policials, de camions de transport d’animals, d’unitats mòbils de teles i ràdios, de motos de policia, de periodistes i càmeres, de guardaespatlles vestits de negre amb auriculars. El cotxe s’atura. S’obre la porta i la Kid baixa, amb l’ajuda d’un homenot que està ocupat parlant a través d’un petit micròfon que li frega els llavis. Tots dos pugen les escales que van fins al vestíbul, acompanyats d’alguns flaixos. No és tan extravagant com pujar les escales del Festival de Canes: pocs humans, cap famós, poc públic i alguns fotògrafs que ni tan sols saben com es diu. Els animals han entrat per l’altra banda, per l’entrada dels artistes o per la porta de darrere. Damunt seu, s’arrengleren les lletres gegants que anuncien «Cimera de les Espècies, París, 12 de juliol del 2030».

El nerviosisme evident del personal preocupa la Kid. Sap que no tothom ha vingut per a la Cimera, l’han informat dels detalls molt per sobre, però encara no hi havia reflexionat. L’ambient és tens. L’adult que l’acompanya sembla més aviat un guardaespatlles que no pas un amfitrió. Accelera el pas i estira el braç de l’homenot. Quan arriba al capdamunt de les escales, sana i salva, l’atmosfera es relaxa i el goril·la enorme l’allibera per deixar-la amb les hostesses, que la reben amb un somriure d’aeroport.

Una l’acompanya fins a un pupitre on un home amb una armilla de color blau fluorescent li demana el carnet d’identitat. Mentre el busca per dins de la motxilla, l’home i la dona fan broma sobre l’olor «particular» d’aquella sala, no del tot com les altres, i també sobre altres coses que no entén. L’home fotografia el document amb el mòbil, l’hi torna i se li adreça altra vegada:

—Ferma, noia.

La Kid li llança una mirada interrogativa a la qual ell no respon amb cap paraula, sinó posant-se ferm ell, com en una mala pel·lícula de guerra, quan el comandant passa revista de les tropes. Ella li fa cas. El paio blau fluorescent li pessiga la samarreta i li clava una acreditació. Quan veu la seva samarreta de la sort foradada, al principi s’enrabia i afusella el responsable amb la mirada, després dona un cop d’ull al distintiu i hi llegeix: «Cimera de les Espècies, PARÍS 2030, KID, homo sapiens, HOMSAP002».

L’hostessa li indica la direcció de la sala i especifica que un company l’hi conduirà.

Quan tot just comença a assaborir el nou somriure que li arriba irrefrenable i li tiba suaument els llavis, de cop es troba en l’immens passadís que davalla fins qui sap on. Li han dit que vagi tot recte. Continua tot recte.

Uns efluvis insòlits li omplen els narius, però no és capaç d’identificar-los. Potser és olor de menjar que prové d’alguna de les portes tancades que deixa enrere cada deu passes? No sent gaire bona olor, però no és pitjor que la del bufet lliure de l’institut. Com més avança, més forta i complexa és l’olor, impossible evitar-la. La Kid ensuma un parell o tres de vegades amb insistència, amb el nas alçat per inspirar tot l’aire que li passa per damunt del cap. Li sembla identificar la ferum de la suor del gimnàs de l’insti, les xinxes dels gerds del jardí de l’avi, també la del gos Scott, xop després de la pluja. A mesura que l’olor s’intensifica, l’aire és cada vegada més difícil de travessar. També el perfum dels pets del Kevin, l’agitador i animador de la seva classe, després la flaire d’un ramat de vaques a punt de ser munyides. La Kid s’estremeix a cada perfum especiat i salvatge. Li sembla que podria arribar a vomitar. Li arriben sons estranys a les orelles: sons greus que fan vibrar les parets, pics aguts, planys melancòlics i refilets apressats.

Un últim revolt, en l’aire carregat, i la Kid per fi pot veure la porta enorme. Té els narius i les orelles saturats, però ja no hi para gaire atenció perquè el cor li batega fort dins del pit.

Una hostessa pàl·lida, a punt d’asfixiar-se i visiblement marejada, s’inclina lleugerament per llegir-li l’acreditació i li torna a demanar el cognom, com exigeix el procediment. Finalment, la porta s’obre i la Kid es queda petrificada davant l’espectacle que se li ofereix al davant.