Читать книгу Kid i la Cimera dels animals - Gwenaël David - Страница 11

La immensa sala està plena d’animals. Les files de seients dibuixen semicercles que baixen fins a l’escenari, on conviuen les bestioles i els micròfons. La part de davant de la tarima, on normalment hi ha el fossat reservat als ballarins o a l’orquestra, ha estat transformada en una piscina per on xipollegen cetacis i per on les criatures aquàtiques borbollegen com si fos un jacuzzi. Per tot arreu, contra les parets i pels racons, els seients han estat substituïts per bigues i pilars, prestatges amb aquaris i pots lluminosos, muntanyes de terra i fusta morta, sovint foradades per galeries profundes que acullen el món animal.

Les butaques estan principalment ocupades per mamífers i rèptils. La Kid amb prou feines entén tot el que veu. No sembla que hi hagi cap tipus d’organització, els animals no estan agrupats per famílies, estan dispersats per tot arreu. Tampoc no estan agrupats per orígens, africans amb africans o americans amb americans. Un caracal, que de seguida identifica perquè l’ha vist dissecat a la Gran Galeria de l’Evolució, està arrupit sota el seient d’un uombat, entre un marabú sorneguer i una iguana amb cresta. Els ulls de la Kid no arriben a abastar-ho tot, reboten per sobre els éssers vius sense aconseguir extreure una imatge prou clara del conjunt. Unes butaques estan buides, unes altres, plenes fins al capdamunt. Sorpresa per l’espectacle esbalaïdor, es diu a si mateixa que, un caos com aquell, no el deu desitjar ningú, i que els organitzadors per força devien haver previst un ordre més coherent abans que els animals es posessin còmodes i comencessin a fer el que els donava la gana. Aquell desordre l’atabala, en primer lloc perquè és desordre i no li agrada que tothom vagi a la seva, i en segon lloc perquè no entén la lògica del lloc i se sent indefensa i exclosa. La Kid encara no s’ha bellugat, amb prou feines si aconsegueix respirar. El dit de l’hostessa assenyala un lloc buit al bell mig de la sala. La Kid encara dubta, però una empenta ferma a l’esquena, just abans que la porta es tanqui, l’obliga a moure’s. S’empassa una gran alenada d’aire saturat i comença a obrir-se pas per entremig de la gernació. «Disculpi», «perdoni», va dient ella, i com a resposta obté grunys, rugits, esgarips, brams, raucs, cloqueigs i xiscles.

Un cop ha aconseguit arribar fins a la seva butaca, s’hi deixa anar i es queda quieta durant uns quants minuts. Al principi, només mou els ulls dins del cos immòbil, després se li estabilitza el pols, torna a obrir els pulmons i deixa de prémer la mandíbula. Què redimonis hi fa, allà? No hauria hagut de fer mai cas als altres alumnes de l’institut. De cop, el cicle de pensaments negatius s’interromp perquè alguna cosa li acaba de palpar el cap per la banda dreta. Quan s’atreveix a girar-se, descobreix un gibó que li acarona amorosament els cabells. L’animal és bufó, se’n refia, de moment decideix no enretirar aquella mà previnguda. La confusió desapareix i, des del seu punt de vista, la sala acaba tenint certa coherència: és una reunió d’animals, n’hi ha per tot arreu, asseguts, drets, estirats, penjats de qualsevol lloc; és així de simple i així ha de ser. Ara que té un lloc per a ella i un seient al qual pot aferrar-se, l’ordre ha deixat d’importar-li tant. Animada per aquest pensament i sentint-se més lliure d’aprofitar l’enrenou, treu les coses de la motxilla i les posa sobre la pala de la cadira. Hi posa la llibreta d’espiral en forma d’estrella de mar, el bolígraf-goma, els xiclets de síndria i la cantimplora. Una altra mirada a la sala, una mà de gibó als cabells i la Kid torna a sentir un nou impuls d’alegria. Primer somriu, i ben aviat esclafeix a riure. Alliberada, al mig d’aquella sala, entre altres criatures, emet el crit de la seva espècie, que s’uneix al rebombori general.

Com que està ocupada escrivint les primeres paraules a la llibreta, la Kid no sent l’esbufec que creix. No alça el cap fins que sent l’espetec provocat pel cop de cua de la beluga a la superfície de la piscina. Quan l’onada que el cetaci ha aixecat amb la cua ja ha caigut a terra, la paret del fons de l’escenari, situada just darrere de la piscina, s’il·lumina i s’hi veu, projectat, un enorme planeta blau i verd. Una música sense ànima se sobreposa al brogit. A sobre del faristol hi ha un ocell secretari. Mentre espera que hi hagi silenci, l’ocell llisca d’una banda a l’altra del moble —un desplaçament que, evidentment, no estava previst. La Kid està impressionada per la llargada de les seves cames i s’aixeca de la cadira per admirar-lo. Quan s’incorpora, s’adona que hi ha algú altre de l’espècie humana a primera fila. En distingeix la calvície incipient i els flocs de cabells grisos que dos caputxins histèrics, vinguts de part de la delegació de l’Amazònia, li esbullen. No l’ha vist entrar, segurament ja hi devia ser quan ella ha arribat. L’home, nascut al segle XX i representant dels humans a la Cimera, es venta amb els fulls de paper per fer-se una mica d’aire. S’empipa amb els seus dos fans i sacseja el cap amb moviments bruscs. Mentre somriu, la Kid pensa que si no els atura el seu discurs acabarà pels aires. La música s’interromp i el rapinyaire es torna a posar al mig del faristol d’un salt i plega les ales al voltant del cos. Deixant de banda l’inevitable rau-rau de panxa dels mamífers, el silenci és gairebé total.

—Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a la primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar: sabem que no és gaire, tots tenim moltes coses a dir, però cadascú té deu minuts com a màxim. Respectar el torn de paraula serà la prova de la nostra bona voluntat.

L’ocell es queda quiet i mira l’assemblea amb una expressió dura. Mira la multitud amb les plomes de la nuca alçades.

—Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a aquesta primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar: sabem que no és gaire, tots tenim moltes coses a dir, però d’aquesta manera podrem sentir els llombrics, els mamífers, els insectes, els ocells, els crustacis, el plàncton, els mol·luscs, les tortugues i els peixos. Que aquesta sigui l’ocasió per escoltar-nos i per recordar que tots vivim al mateix petit planeta. Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a la primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar, però cal que estiguem a l’altura i que tinguem, en aquesta primera ocasió, prou força per desplaçar muntanyes.

El secretari alça les espatlles i estira el cap cap endavant mentre murmura:

—Muntanya... També hauria pogut dir plana, mar, fàbrica, immoble, tronc o elefant.

Perplex, acaba el discurs amb un saltet nerviós. S’apaguen els llums, però es tornen a encendre al cap d’un minut, aquesta vegada orientats cap a la piscina, on es banyen una desena de criatures.

La Kid aplaudeix però de seguida s’hi repensa: els seus aplaudiments han fet volar uns quants ocells, que han espantat el mufló, que, sobresaltat, ha empès la tortuga de Galápagos, que ha rodolat entre les potes de l’os, que s’ha desplomat a sobre del seu seient i l’ha esclafada. La Kid s’encongeix davant de les mirades reprovadores, acota el cap i ho veu: la pala de la cadira és buida, les seves coses ja no hi són.

No han caigut a terra, no són dins de la motxilla ni entre les butaques. La Kid es mira el gibó, que encara li té la mà entre els cabells.

—Has estat tu? Has agafat les meves coses?

El mico sangloteja mentre es posa un floc de cabells a la boca.

—No, no has estat tu. Està clar que no t’interessa.