Читать книгу 999. Les primeres dones d'Auschwitz - Heather Dune Macadam - Страница 13

La història ha decebut gairebé totes

les persones normals i corrents.

—MIN JIN LEE

L’EMMANUEL FRIEDMAN SE SENTIA ORGULLÓS de la intel·ligència de les seves filles, i volia que estudiessin i arribessin a ser professionals amb estudis (la Lea, advocada; l’Edith, metgessa), per tal que poguessin controlar les seves vides. Els homes amb els quals l’Emmanuel pregava normalment s’adherien a les antigues instruccions del Talmud, segons les quals les dones s’havien de quedar a casa a treballar de mares, i el renyaven perquè volia que les seves filles estudiessin. L’Emmanuel, que era un defensor apassionat del dret a l’educació que Déu havia concedit a les dones, va canviar diligentment de sinagoga i va buscar un lloc de culte més liberal. Va ser el Còdex Jueu contra l’educació el que va obligar l’Edith i la Lea a abandonar el somni d’assolir una carrera professional. La Manci Schwalbova, una dona encara jove, havia estudiat molts anys per arribar a metgessa, i només li faltava un examen per aconseguir-ho. Llavors van aprovar el Còdex i ja no li van permetre que fes l’examen final.

A l’Emmanuel i la Hanna Friedman els preocupava que les seves filles ni tan sols poguessin acabar els estudis superiors a l’institut. Com podrien triomfar a la vida si ni tan sols podien obtenir el diploma de l’institut? ¿I ara se n’havien d’anar a treballar precisament per al govern que els havia robat el dret a l’educació?

La Lea Friedman era dos anys més que gran que la seva germana Edith.

La canalla de la família Friedman, pels volts de 1936; d’esquerra a dreta: el Hermann, l’Edith, la Hilda, la Ruthie, la Lea i la Ishtak.

L’ÚNICA NOTÍCIA BONA VA SER QUE el govern va prometre exempcions a les famílies propietàries d’empreses essencials per a l’economia i l’esforç de guerra, i els Friedman en teoria n’eren una. Hi havia unes quantes famílies afortunades més. Les netes del Chaim Gross, l’Adela i la Deborah, també se suposava que n’havien de quedar exemptes. Quan la família Gross va declarar que la Deborah ja era prou gran per casar-se amb el Martin Grosman, confiaven a garantir-li una exempció doble, gràcies al marit, a més del seu avi. Als divuit anys, l’Adela no gaudia d’aquesta doble seguretat.

A pesar de la seva bellesa extraordinària, l’Helena Citron encara no s’havia casat, i la seva família no era rica. No hi hauria exempcions per a la família Citron. Llevat que es casés immediatament, l’Helena hauria d’anar a treballar per al govern. La seva germana gran, la Ruzinka Grauber, estava casada i tenia un fill; la Ruzinka no corria cap perill.

La Hanna Friedman va rebregar el davantal i va arrufar el front. Les exempcions eren un alleujament molt benvingut en les famílies importants per al govern, però els veïns de la Hanna també tenien filles. Què els passaria, a les amigues de l’Edith i de la Lea? La Zenska Haber; la Margie Becker; la noia dels cabells ros maduixa, l’Anna Herskovic, que era una criatura delicada no apta per treballar en una fàbrica ni en un mas? ¿I què, l’Annou Moskovic, de naturalesa dolça i cara grassona, que sempre trobava una excusa per treure el cap a casa dels Friedman el dia que feien pa? L’Annou adorava el pa de la senyora Friedman. I la Irena Fein, ¿quedaria exempta perquè treballava a la botiga de fotografia i ajudava la família amb el seu sou? Per què no es podien quedar totes aquí i treballar per al govern des de casa? La Hanna s’anguniejava i treia foc pels queixals, mentre les seves filles endreçaven havent sopat. El dia de fer pa, n’hauria de fer una mica més que de costum, i coure’n una barra trenada de més per a l’Annou.

Assegut vora la llar, l’Emmanuel mirava la cara amoïnada de la seva dona. No hi havia cap dubte que les seves filles ja eren «prou madures» per anar a treballar.

—La Lea ja té els documents per viatjar a Hongria —va recordar la Hanna al seu marit—. Deixa que es quedi allà, on hi ha una mica més de calma. Quan la Lea ja hi sigui, l’Edith es pot esmunyir per la frontera i reunir-se amb ella. Val més que marxin lluny d’aquí que no que vagin a treballar.

L’Emmanuel no aprovava escapolir-se dels mandats legals imposats pel govern.

—És una llei —va remarcar a la seva esposa.

—Una llei dolenta.

—Però és una llei.

I que un jueu transgredís la llei no era pas el mateix que si ho feia un gentil. Li feien por les ramificacions.

La discussió dels Friedman sobre aquell fet particular era un microcosmos dels dilemes als quals s’enfrontaven molts pares i mares jueus per tot Eslovàquia. La neu, que ja no era verge i blanca, s’havia tornat grisa i bruta. Els pins, carregats ara de gel, es veien obligats a vinclar-se i a trencar-se sota un vent impietós. Els sastrugi (dunes de gel) conformaven el paisatge. Serps de neu s’ondulaven sobre la terra gelada. Castelleres de tempesta enormes lliscaven a través del firmament nocturn per damunt de la frontera hongaresa, dirigint-se cap al Front Oriental.

Cap jueu no va dormir bé aquella setmana.

A PREŠOV, A L’ADOLF AMSTER li havien assegurat que, en tant que propietari d’una empresa important, obtindria exempcions per a la seva família: la Magda no correria cap risc. També se suposava que se n’escaparien els Hartmann, que dirigien una explotació lletera essencial. Tal com parlava alguna gent, s’hauria dit que tothom gaudiria d’exempcions. Propietaris de fàbrica, artesans de categoria i pagesos: qualsevol família que tingués un negoci econòmicament viable i important per al suport del govern eslovac obtindria permís per quedar-se les filles a casa.

Els documents que autoritzaven les exempcions no eren pas pocs, i les secretàries del ministeri a Bratislava en devien picar a màquina un pilot amb diligència. Però el procés no tenia res de senzill, i la burocràcia governamental, que no és mai gaire eficient, en aquell cas encara va esdevenir més lenta. Quan la notícia del servei laboral obligatori va arribar a Roma, el Vaticà va enviar un altre representant aquell mes de març per intercedir a favor dels jueus. Per contrarestar la pressió del Vaticà, Eichmann va enviar a Bratislava la seva mà dreta, un «assessor especialista en assumptes jueus» una mica rodanxó, l’SS Dieter Wisliceny, que havia de col·laborar per assegurar-se que el primer transport de jueus «oficial» partís sense cap obstacle. Wisliceny va consultar amb Konka les dificultats que sorgien per implementar la deportació del primer miler de noies, però Konka estava convençut que el seu pla grandiós per transportar cinc mil noies en cinc dies era assolible.

La Llista de Noies de la ciutat de Humenné, amb les dates de naixement i les adreces. La Lea i l’Edith són els números 15 i 16. Les marques impliquen que es van registrar.

FOTO PER CORTESIA DE JURAJ LEVICKY.

Inconscient del caos polític que estaven provocant les exempcions, els pares jueus van confiar que el govern els lliuraria els documents promesos abans que les seves filles haguessin de presentar-se a treballar. La Hanna Friedman esperava el correu angoixada dia rere dia. Agafava espontàniament les filles i les abraçava: acariciava els cabells a la Lea i pessigava les galtes a l’Edith, i cantaven cançons totes tres mentre enllestien la feina. El Chaim Gross va ordenar als treballadors que connectessin una línia telefònica amb el Ministeri de l’Interior. El casament de la Deborah es va avançar. Com que a més havia patit artritis reumàtica juvenil, segur que la disculparien d’anar a treballar. Però què passaria a la seva altra neta, l’Adela?

L’alcalde de Humenné va donar garanties a les famílies jueves que considerava vitals, però, sense la documentació oficial del ministeri, les seves afirmacions no significaven res. L’Emmanuel Friedman coneixia els funcionaris que treballaven al govern regional des de feia anys, però, en referència a les exempcions, estaven tan confosos com ell. Ningú sabia quan se suposava que arribarien. L’única cosa definitiva era que l’advertència severa es repetia per tota la ciutat: si el nom d’una noia era a la llista i no es presentava al registre, l’arrestarien.

Aquesta fotografia la van fer en una escola privada per a noies de Prešov, probablement el 1938. La segona noia de la fila posterior és la Klara Lustbader. A la fila del davant, asseguda a l’extrem dret, hi ha l’amiga del Giora Shpira, la Magda Amster.

Existia una llista de noms?

Existia, efectivament.

QUAN ALEMANYA ES VA ANNEXIONAR ESLOVÀQUIA, els jueus van convocar els consells, per defensar les seves comunitats, és clar. En realitat, aquests consells no tenien poder ni responsabilitats, a part de recollir informació sobre la població jueva local. Aquests censos al principi semblaven paperassa burocràtica inofensiva, però les dades s’aplegaven per motius molt més reprensibles, i al capdavall havien de permetre que la Guàrdia Hlinka es mobilitzés contra la jueria eslovaca. Això va ser una pirateria informàtica a l’estil dels anys quaranta implementada per part del govern. Les llistes regionals eren alfabètiques i incloïen dates de naixement i adreces domiciliàries. L’únic que havia de fer la policia era presentar-se a una casa o un pis que aparegués a la llista i arrestar la noia en qüestió (tret que el nom tingués la marca preceptiva que l’excloïa de la llista).

El matí del 20 de març de 1942, el Brody Sloboda va sortir del seu pis a la mateixa hora que un funcionari civil gentil veí seu.

—Mal dia per ser jueu —va rondinar l’home dirigint-se al Brody.

—I per què? —li va preguntar ell.

—Veus això? —Li va ensenyar una llista amb els noms de les noies.— Avui s’emporten les noies jueves a un camp de treball.

Al capdamunt de la llista hi havia el nom d’una cosina del Brody, la Judita Hassova.

—Fes-me un favor —va exclamar el Brody—. Guixa aquest nom.

L’home va agafar el seu llapis i va traçar una ratlla al nom.

Setanta-cinc anys més tard, el fill de la Judita, l’Ivan Sloboda, encara es pregunta si la seva mare va ser la causa que, al primer comboi, només hi anessin 999 dones.

—Potser era la número mil, la meva mare?

Però potser hi va haver algun motiu molt més sinistre per la configuració de la xifra 999.