Читать книгу 999. Les primeres dones d'Auschwitz - Heather Dune Macadam - Страница 16

Les dones són qui porten al món la vida i la llum.

—LA CÀBALA

Sàbat — Dissabte, 21 de març de 1942

EN QUIN MOMENT POTS ESTAR MÉS SEGUR de trobar a casa les noies solteres i ben educades? En establir el registre la vigília del sàbat, les autoritats es van assegurar que qualsevol que intentés amagar-se per esmunyir-se de la crida del govern i estalviar-se l’ordre de treballar, se la pogués trobar fàcilment l’endemà al matí a casa dels pares.

Amagar-se implicava unes incerteses particulars, però no hi havia gaires més opcions, especialment per a les adolescents. Per tal de salvar-se de la condició de solteres que les convertia immediatament en vulnerables, després de la proclama inicial, algunes famílies s’havien passat les setmanes mirant de casar les noies. D’altres van enviar les filles a casa de parents a la veïna Hongria. Les famílies a les quals havien promès excepcions governamentals no creien que fos necessària una acció tan dràstica. Però, en veure que les exempcions no arribaven, a aquestes famílies només els quedaven dues alternatives: obeir la llei i lliurar les seves filles, o desobeir la llei i amagar-les. Les famílies Gross i Friedman van obeir la llei. Els Amster no.

A primera hora del 21 de març, la policia local es va presentar a la mansió d’Adolf Amster amb la Guàrdia Hlinka. Un truc a la porta tan d’hora només podia voler dir una cosa: perill. La mare de la Magda es va afanyar a anar al dormitori de la seva filla, i la va enviar de dret cap «a un amagatall sota la teulada» dins la seva casassa. Espolsant-se la son dels ulls, el senyor Amster va anar a obrir la porta amb la màxima innocència possible. La rebuda no va ser agradable.

El Giora Shpira recorda haver vist alguns antics companys de classe, ara membres de la Guàrdia Hlinka, emportant-se els seus amics: companys de classe arrestant els seus propis companys de classe. Així que és probable que l’Adolf Amster aquell matí obrís la porta i es trobés els mateixos xicots, coneguts de la seva filla que abans tenien la cara plena de grans, drets davant seu amb les armes a punt. Els va explicar que el govern havia promès exempcions a la família Amster, de manera que no s’havien d’haver molestat a venir. Inflats pel poder del seu uniforme negre, els nois el van estirar cap a fora al carrer, van agafar les porres i el van apallissar.

¿Va ser perquè al senyor Amster se’l considerava un jueu opulent, que volien fuetejar-lo i degradar-lo en públic? Els veïns van sortir a fora i ho van observar horroritzats. Ensangonat i esgarrapat, el senyor Amster implorava a aquells xicots que s’aturessin. No era pas prou ric ni important per no implorar.

Els guardaespatlles esbroncaven el senyor Amster.

—Quina filla permetria que apallissin el seu pare fins a matar-lo? Si la Magda s’estimés el seu pare de debò, el salvaria! Quina mena de noia és, capaç de deixar-lo patir tant?

Havien parat la trampa amb l’amor com a esquer. Sentir com colpejaven cruelment el seu pare era més del que la Magda podia suportar. Una noia de cara amable va aparèixer al carrer. El seu pare la va agafar entre els braços mentre implorava als guàrdies que no se l’enduguessin. No tenia cap més filla. La necessitaven a casa. Per què no valoraven els seus serveis al govern?

Els guàrdies es burlaven i reien dels Amster. Es van emportar la delicada Magda a estrebades i la van obligar a marxar carrer avall per afegir-se a les altres noies que havien pensat que es podrien amagar. Les bones noies eren tan fàcils de trobar!

A UNS QUILÒMETRES DE DISTÀNCIA, en una comunitat als afores de Prešov, la Guàrdia Hlinka va arribar a casa de la família Rosner i van concedir dues hores a la seva filla, la Joan, per fer l’equipatge. Juntament amb vint-i-tres noies més de Šarišské Lúky, la van «entaforar en una camioneta com una sardina», les van dur al poble i les van descarregar a la caserna de bombers, on van comprovar els seus noms. Aleshores ja eren les deu del matí, i a la caserna dels bombers estaven processant prop de dues-centes noies més.

Tot i que era molt d’hora, el Giora Shpira i el seu germà havien sentit el rebombori a casa dels Amster, i es van esperar davant de la caserna de bombers per veure què succeiria a continuació. Quan de sobte van fer desfilar les noies per la carretera, els xicots es van plantar a córrer rere la columna, cridant la Magda i la Klara pel nom, mentre elles trontollaven pels carrers. Com que era de bon matí el dia del sàbat, alguns membres de la comunitat jueva encara no s’havien assabentat que tractaven les noies com si fossin criminals comunes, i que, privades de l’última carícia o l’últim petó dels seus familiars, havien desfilat cap a l’estació ferroviària. La imatge de totes aquelles dones joves desconcertades i desgraciades encara ara esgarrifa el Giora Shpira.

—El pitjor desastre de tots va ser quan van atrapar les noies i les van rodejar... Va ser el paradigma de tota la maldat que vindria.

Veure les seves filles a bord d’un tren de passatgers va reforçar la il·lusió que la darrera proclama en realitat no era més que un servei al govern, i podia haver alleujat l’angoixa que els pares jueus sentien quan les hi prenien. A la llum del matí, les noies van obrir les finestres i s’abocaven enfora per tirar petons a la família, i atrapar els que els parents els enviaven a elles, si hi tenien cap parent, és clar. Van oferir pregàries. Se’n van concedir poques.

L’Ida Eigermann només podia acomiadar-se de la seva tieta. Es preguntava com els devien anar les coses als seus pares a Polònia. Si ho hagués sabut, hauria fugit de l’estació. De fet, al cap de pocs dies, a la seva ciutat natal de Nowa Sącz, a Polònia, als jueus ancians, juntament amb els jueus i els gentils propietaris de negocis, se’ls van endur al cementiri jueu i els van afusellar. Entre els morts, molt probablement, hi havia els pares de l’Ida, a més dels de la Rena Kornreich, de Tylicz.

La Marta F., la futura mare de l’Orna Tuckman, tenia una família nombrosa que la saludava agitant les mans. Al costat, al mateix compartiment, hi havia tot d’amigues seves: la Minka, la Margita i una altra Marta. Aquestes dones de vint-i-pocs anys se sentien diferents que les adolescents, com la Magda, perquè era la primera vegada que se separaven del pare i la mare. Moltes d’aquestes noies tenien feines i vides a fora de casa i apartades dels parents més propers. Anar-se’n a treballar tres mesos per servir el govern faria més difícil la vida a la seva família, perquè eren noies treballadores i portaven diners a casa. I el fet d’ajornar la seva pròpia vida les feia patir pel futur. Com podia enamorar-se i casar-se una noia si es passava tres mesos fent serveis governamentals? ¿Quin xicot esperaria una mossa que ja no era a l’abast per anar a fer llargues passejades i dir-se dolceses a cau d’orella? ¿Hi hauria gaires homes jueus amables treballant a la fàbrica de sabates?