Читать книгу 999. Les primeres dones d'Auschwitz - Heather Dune Macadam - Страница 7

—ÉS MASSA PETIT, MASSA TARD —diu la Ruzena Gräber Knieza en alemany.

La línia telefònica espetega. El meu marit, que em fa de traductor, arronsa les espatlles. En aquell moment, la Ruzena era l’única supervivent que havia trobat viva, de totes les noies que havien format part d’aquella primera tramesa a Auschwitz; el seu número de presonera era el 1649. Uns quants mesos abans, havia acceptat de bona gana una entrevista per a un documental sobre les primeres noies d’Auschwitz, que jo volia produir. De totes maneres, la meva pròpia salut m’havia impedit volar a Suïssa per entrevistar-la. Ara, la que està malalta és ella.

Intento explicar-li que el meu màxim interès és parlar amb ella d’Eslovàquia, i de la manera com ella i les altres noies van acabar capturades i traïdes pel seu govern. Ella sospira i diu:

—No vull tornar a pensar en Auschwitz abans de morir.

Als noranta-dos anys, qui l’hi podria retreure?

Li vaig enviar una nota d’agraïment, i després vaig localitzar el seu testimoni a l’Arxiu d’Història Visual de la Xoà de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). És en alemany. El podem traduir, però l’arxiver de la Fundació de la Xoà no va fer les preguntes que volia fer jo. Preguntes que havien sorgit el 1992, uns vint-i-cinc anys abans, quan havia conegut i treballat amb la Rena Kornreich Gelissen, una supervivent del primer comboi. Arran d’haver escrit La promesa de Rena, parents de les noies que van viatjar en aquell primer tren s’havien posat en contacte amb mi i m’havien explicat molts més relats de cosines, tietes, mares i àvies, i a partir d’aquesta informació van sorgir més preguntes encara. He filmat i enregistrat entrevistes amb aquestes famílies, però, sense una supervivent que volgués parlar amb mi (i una família que m’hi deixés parlar), aquestes preguntes no obtindrien mai resposta. Comprenc la voluntat de protegir aquestes senyores ancianes; si vas sobreviure tres anys a Auschwitz i els camps d’extermini, i has viscut fins a arribar als noranta, per què hauries de tornar a pensar en aquell infern? No vull ferir ningú, i aquestes dones formidables encara menys, formulant preguntes doloroses que desvetllin els espectres del passat.

Un any després de la conversa amb la Ruzena, vaig enviar un correu electrònic a les famílies de la segona generació, i els vaig preguntar si algú volia repetir el viatge de la seva mare a Auschwitz des d’Eslovàquia, en el 75è aniversari del primer tren. Força gent va respondre interessada, però al capdavall es va reduir a un grup petit i íntim de tres famílies: els fills d’Erna i Fela Dranger d’Israel (Avi i Akiva); la família d’Ida Eigermann Neumann d’Amèrica (Tammy i Sharon, i la canalla de la Tammy: Daniella i Jonathan), i la filla de Marta F. Tuckman (Orna, d’Austràlia). Després, unes quantes setmanes abans de la reunió, em vaig assabentar que l’Edith Friedman Grosman (1970), de noranta-dos anys, seria la convidada d’honor de la cerimònia del 75è aniversari. Al cap d’uns quants dies, l’Edith i jo vam parlar via FaceTime. Vam sintonitzar de seguida, i em va dir que li encantaria trobar-se amb mi i el meu equip de càmera a Eslovàquia. Dues setmanes més tard, sèiem juntes en un hotel d’un bloc d’estil soviètic dels primers temps, amb parets blanques atrotinades i una decoració esgarrifosa, i jo li feia les preguntes que no havia encertat a fer a la Rena Kornreich (1716) vint-i-cinc anys abans.

Igual que la Rena, l’Edith és apassionada, de pensament ràpid i esmolat. Una dona menuda amb ànima d’ocell, que il·lumina la sala. Els dies que vam passar juntes a Eslovàquia va ser un remolí que ens va dur a les barraques on les van retenir i a l’estació ferroviària des d’on les van deportar. A la cerimònia, ens van presentar el president i el primer ministre d’Eslovàquia, l’ambaixador israelià a Eslovàquia i descendents d’altres supervivents, en un homenatge potent de llàgrimes i abraçades. El grup de la segona generació amb el qual jo viatjava va establir vincles amb les famílies de la segona generació eslovaca. Al final d’aquella setmana, el meu marit em va dir:

—Això no és un documental i prou. Has d’escriure un llibre.

Escriure sobre Auschwitz no és fàcil. No és la mena de projecte que ningú s’agafa a la lleugera, però, amb l’Edith al costat, em moria de ganes d’intentar-ho. I tanmateix, aquest llibre no seria de memòries. Seria sobre totes elles, o almenys sobre totes aquelles de les quals pogués trobar informació i encaixar-la en aquesta narració complexa. Al Canadà vaig trobar una altra supervivent, l’Ella Rutman (1950), i vaig volar fins a Toronto per reunir les dues supervivents. L’Edith i l’Ella es recordaven recíprocament, però, fins i tot a una edat tan avançada, es mostraven cauteloses. Mentre parlaven en eslovac entre elles, l’Edith, de cua d’ull, em va llambregar amb expressió adolorida. No era pas la relació càlida que jo havia imaginat: em vaig adonar que a l’Edith no li queia bé, l’Ella, quan eren a Auschwitz. La reunió va resultar incòmoda i distant fins que les dues ancianes van començar a mirar-se els números que duien gravats a l’avantbraç esquerre amb una lupa.

—Ja no veig el meu número, de tant que s’ha esborrat —va apuntar l’Edith.

Els records també s’esborren. Però la veritat és allà, si saps on trobar-la. Un dia, mirant fotos velles amb l’Edith, vaig clissar la cara de la Ruzena Knieza, de soltera Gräber.

—La coneixies, la Ruzena? —li vaig demanar.

—És clar! —va contestar l’Edith, com si fos la pregunta més òbvia del món—. Anàvem a classe juntes i érem bones amigues, amb ella i el seu marit, l’Emil Knieza, després de la guerra. Ell era escriptor igual que el meu marit. Solíem anar a veure’ls a Suïssa.

Estava completant tot el cercle.

MOLTES D’AQUESTES DONES es coneixien entre elles abans d’Auschwitz, ja fos dels pobles on havien nascut, o de les escoles o les sinagogues; i tanmateix, segons els testimonis de l’Arxiu de la Xoà de la USC, és estrany que ningú mencioni el nom de soltera de cap noia. A vegades, una supervivent menciona una noia pel sobrenom, o bé ofereix una descripció física d’una amiga, de manera que pot resultar difícil confirmar si els supervivents parlen d’algú del primer tren. El testimoni de la Margie Becker (1955) és una d’aquelles rareses en què es mencionen els noms complets de les noies amb les quals van créixer ella i l’Edith, i gràcies a la foto de classe, l’Edith ha estat capaç d’identificar la majoria de les noies. Abans de veure-les juntes a la foto de classe, no se m’havia ocorregut mai preguntar a l’Edith si coneixia la Ruzena perquè, a la llista de deportades, el nom de la Ruzena figurava com a procedent d’un altre poble. No sabia que hagués viscut a Humenné quan era una noia. Si hagués començat aquest viatge quan encara totes eren vives...

Mentre enllesteixo les últimes correccions d’aquest llibre, el meu correu electrònic sona:

L’àvia va marxar amb el primer tren. Recordo les històries que ens explicava. Va escriure un llibre sobre la deportació, però després el va llençar; deia que no se la creuria ningú. La primera pàgina del seu testimoni escrit va sobreviure i la guardo jo. L’àvia es deia Kornielia (Nicha) Gelbova, de la vila eslovaca de Humenné. Havia nascut el 1918.

Al cap d’uns segons, havia obert un Excel meu on hi ha el nom de totes les noies, el lloc de naixement i l’edat, i el nom de Kornelia Gelbova és davant meu. És la número 232 de la llista original arxivada a Yad Vashem, a Jerusalem. I encara és més extraordinari que la seva germana surti mencionada al testimoni de la Ruzena Gräber Knieza. Eren juntes a Ravensbrück. Totes dues són a la mateixa pàgina de la llista, així com tres noies que esteu a punt de conèixer molt bé: l’Edith i la Lea Friedman, i la seva amiga Adela Gross. I justament en aquesta mateixa pàgina hi ha dues noies que alguns de vosaltres ja coneixeu: la Rena Kornreich i l’Erna Dranger.

Una de les meves màximes preocupacions en escriure aquest llibre és l’exactitud. Pateixo contínuament per aconseguir les dates i la cronologia correctament, i per assegurar-me que els textos estiguin documentats amb precisió. L’Edith m’assegura que «no aconseguiré tenir-ho mai tot bé. Ningú pot situar-ho tot amb precisió. És massa gran. Si no tens una data, què passa? Va succeir. Això basta».

Només puc confiar que sí.

Aquesta història té moltes narratives. El cos principal prové de les meves entrevistes amb testimonis, supervivents i familiars, i els testimonis de l’Arxiu de la Xoà de la USC. S’han utilitzat memòries, literatura sobre l’Holocaust i documents històrics per aprofundir l’elaboració d’aquests relats personals sobre l’atmosfera i la política de l’època. El meu objectiu és bastir un retrat tan complet com pugui de les noies i les dones joves del primer comboi jueu «oficial» a Auschwitz. Per aconseguir-ho, un dels recursos que he usat és la llicència dramàtica. Allà on trobeu diàlegs amb citacions, podeu estar segurs que les citacions són directes d’entrevistes amb supervivents, o testimonis que m’informen de converses seves o que elles han sentit personalment. En altres casos, per il·lustrar més bé o completar algunes escenes, he utilitzat guions llargs per indicar diàlegs que he creat jo; només ho faig quan són converses o arguments que va referir un testimoni, però sense elaborar-los.

Estic molt agraïda a l’Edith Grosman i la seva família, així com a les famílies Gross, Gelissen i Brandel, que em van acceptar en el nucli familiar i em van tractar com una membre honorària.

—Ets com la nostra cosina —em va dir l’Edith a la festa del seu noranta-quatrè aniversari.

Al seu voltant, hi havia el seu fill, la jove, netes, un besnet, i un altre besnet de camí. És un gran honor i un privilegi formar part de la història d’aquestes dones, ser la seva defensora i la seva cronista. Eren adolescents quan les van enviar a Auschwitz. Molt poques van tornar a casa. La manera com van sobreviure, és un homenatge a les dones i noies de tot el món. Aquest relat és seu.