Читать книгу 999. Les primeres dones d'Auschwitz - Heather Dune Macadam - Страница 15

«Déu sap si no és un truc, o alguna cosa pitjor».

«No parlis així, per l’amor de Déu. Què en poden voler,

d’elles, fet i fet? Només són criatures, la majoria».

—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA

MENTRESTANT, GEJZA KONKA, que encara era el cap del Departament Jueu, havia arribat a la conclusió que les ordres de deportació individuals s’haurien de lliurar amb molt poc marge, perquè ningú tingués temps de fugir ni d’amagar-se. És cert que els anuncis sobre el primer contingent de noies s’havien enganxat a l’avançada, així que Konka devia revisar la idea en comprovar que el primer tren no havia assolit la quota que ell pretenia i havia signat. Sota el comandament del seu successor, les deportacions sovint s’executaven en poques hores. Les famílies de llogarrets on vivien menys de vint persones no sabien gaire res del que passava a les ciutats. La notícia de les ordres de treball per a les noies encara no havia arribat a les comunitats més rurals. En aquells llogarrets, ningú sabia ni com fer la petició d’una exempció (i no és pas que no fossin prou rics per comprar-la, o prou importants per tenir-los en consideració).

Malgrat les asseveracions de l’alcalde de Humenné que les exempcions per a les noies Friedman, i altres famílies presumptament importants, ja venien de camí, els documents encara no havien arribat. Per als ciutadans obedients de la llei, infringir-la no és mai una decisió fàcil, així que, el matí del 20 de març, la majoria de famílies van portar les seves noies a registrar-se als centres, tal com se’ls havia ordenat. Les noies de cal Friedman estaven entre les que van complir l’ordenança. Se suposava que l’equipatge admès era de quaranta quilos per persona, però «nosaltres no els teníem pas, quaranta quilos d’equipatge», diu l’Edith. Ella i la seva germana van plegar la roba més bona que tenien (un suèter, una faldilla, unes quantes mitges calentes), perquè és això el que t’emportes quan marxes lluny de casa: la roba més bona. La seva mare va embolicar un pa casolà amb una tela i el va posar dins de la maleta de la Lea. Posant-hi bona cara, es convencien elles mateixes que responien al seu deure envers el país, i primer la Lea va fer un petó a la mare, i després n’hi va fer un l’Edith. Quan van marxar de casa, no tenien cap dubte que al cap d’unes hores ja hi serien de tornada.

La idea de deixar enrere el pare, la mare i la família durant tres mesos espantava moltes noies educades en cases devotes i protectores. El Giora Shpira recorda la seva mare i la de la Magda rentant els cabells de les seves filles amb aigua de pluja, perquè les trenes llargues que duien fossin més suaus i netes. Eren noies molt estimades, que no podien fer cap mal. Els seus pares haurien fet el que fos per elles.

Hi havia altres noies que creien que anaven a viure una aventura. La Margie Becker confessa que decidir-se a abandonar la família per «anar a treballar a aquella fàbrica» va ser la primera vegada que havia desobeït seriosament la seva mare.

—La mare em va dir: «No tens per què anar-hi». Però jo volia anar-hi amb les amigues. Les amigues són molt importants en moments així. Per això no volia que em deixessin enrere.

El mateix es pot dir de l’Adela i la seva amiga Gizzy. Treballar no les espantava, i van pensar que seria una oportunitat per demostrar als eslovacs i als alemanys fins a quin punt s’equivocaven respecte als jueus. Els demostrarien la força autèntica de les noies jueves eslovaques.

Piri, Eta, Alice, Fanny, Olga, Marta, Ida i centenars de noies per tot Eslovàquia es van plantar davant d’un mirall o un vidre reflectant, es van pentinar els cabells i es van infondre confiança a si mateixes: tot anirà bé, tornaràs a casa d’aquí uns mesos, i llavors et casaràs, i acabaràs els cursos a l’institut, i començaràs a viure la teva vida...

Per què havia de dubtar ningú del que els havien dit?

«REGISTRAR-SE» implica signar oficialment l’acceptació del deure però no que l’activació sigui immediata, així que les noies van anar a registrar-se convençudes que tornarien a casa per al sàbat. Aquesta era la trampa que Konka havia preparat amb tota cura: la sorpresa era primordial.

Els records sobre el registre en si varien d’una comunitat a una altra. La constant és que l’atmosfera als edificis on es registraven les noies era surrealista i estranya. A Humenné, el lloc era una escola; a Preslov, la caserna de bombers; a Bardejov, van fer servir l’ajuntament. Tot i que no sabien què esperar-ne, com que estaven convençuts de fer el més correcte, alguns pares ni tan sols no van acompanyar les filles als centres de torn. I als que ho van fer, els van obligar a quedar-se a fora, sota el plugim de març que fonia les últimes restes de la tempesta de neu de febrer.

Les noies de les viles veïnes arribaven a peu o en carros tibats per cavalls, amb una crosta de neu i fang a les botes. Acompanyades per germans o pares, havien marxat de casa d’hora per arribar al poble a temps. Com les noies del poble, portaven la roba més maca del sàbat. No totes aquestes noies de la rodalia eren desconegudes; moltes estaven emparentades. Moltes famílies rurals van lliurar les seves filles voluntàriament, agraint l’oportunitat que oferien a les noies per ajudar famílies empobrides.

Les noies de pobles que fins aleshores perdien el temps a casa ara s’afanyaven cap als punts de reunió. Les mares que pujaven i baixaven pels carrers de Humenné les saludaven amb la mà: hi havia la Klary Atles (la filla del rabí, francament ric); la Zena Haber, la desmanegada; la voluptuosa Helena Citron; l’entremaliada Gizzy Grummer; la tia Hans, que semblava una estàtua, i la seva germana petita, la Maya, amb els cabells arrissats; les amigues de la Lea, l’Anna Herskovic i l’Annou Moskovic, amb una barra de pa de la senyora Friedman. S’hi van afegir l’Edith i la Lea, que coneixien de tota la vida, i juntes van travessar les vies del tren i van pujar pel carrer on hi havia l’edifici de l’escola vella.

A la porta hi havia un agent de la policia local, indicant als pares que es quedessin a fora i s’esperessin. Les noies es van organitzar en una sola fila i es van encaminar cap a l’escola, on feia gairebé un any que tenien prohibit anar a estudiar. El policia devia conèixer la majoria de les noies des que anaven amb bolquers agafades a la vora de la faldilla de la mare. Tothom coneixia tothom a Humenné. Sabia alguna cosa més? Si la sabia, no la va pas comunicar. Les persianes de les finestres eren abaixades, de manera que ningú pogués veure l’interior.

Ens les podem imaginar entrant obedients a l’edifici: l’Anna Herskovic amb cabells ros maduixa, al costat de l’Helena Citron, amb cabells negres com carbó, al costat d’Adela Gross, amb cabells rogencs. Totes els porten ben raspallats i lluents, i alguns rínxols se’ls escapen de sota del barret d’hivern. L’Adela, sense la germana gran, es trobava una mica perduda. L’Edith mirava a tot volt preocupada, però no s’allunyava del costat de la seva. L’única vegada que l’Edith havia estat fora de casa era quan havia anat a visitar el seu oncle a Stropkov, i la idea de marxar de casa uns quants mesos l’excitava de mala manera. Sort que li quedaven la germana i les amigues.

—Som fortes i joves. Això no serà res —va declarar una de les amigues de l’Adela, encoratjant les altres amb aquell to fatxenda.

Les noies xiuxiuejaven entre elles, mentre la cua avançava a poc a poc cap a dues taules llargues, on les noies donaven el nom i quequejaven les excuses que havien preparat amb tota cura. Les noies més riques parlaven amb aire prepotent: els havien promès exempcions i les haurien de dispensar de treballar. Els seus pares podien venir corrent per la carretera en qualsevol moment, agitant els documents que les alliberarien de l’ordre sobre el treball físic. Segures que les tractarien amb respecte gràcies a la posició de la seva família a la comunitat, aquestes noies més riques amagaven qualsevol dubte i preocupació sota una capa de falsa valentia. Les noies més pobres s’inclinaven davant del destí, o pidolaven l’alliberament donant als oficials un bocí de paper que reconeixia que eren necessàries per alimentar la família. Cap oficial civil va respondre a aquestes peticions miserables, ni va prestar atenció a l’escalafó social dels pares més rics.

Si algú se sentia prou confiat per dir alguna cosa sobre les exempcions, havia de ser la noia de la família jueva més rica de Humenné. Amb posat orgullós, l’Adela Gross mirava des de dalt aquells homes intimidadors, formant un signe interrogatiu silenciós amb l’arc de les celles, i els informava que el seu avi era el Chaim Gross, el magnat local de la fusta. Li havia promès una exempció el president Tiso en persona. Els funcionaris la van travessar amb la mirada.

—Següent!

Quan no volen que una dona els molesti, els homes tenen una mirada tan menyspreadora que la dona se sent immediatament desatesa i invisible. Aquesta mirada era el que rebien les noies en aquell moment. Per a moltes, era la primera vegada que s’enfrontaven a una deshumanització així.

L’Edith va remarcar que, a la taula llarga dels funcionaris civils, hi havia diversos guàrdies Hlinka i un home de les SS. Això la va sorprendre. Què hi tenien a veure, les SS, amb elles?

Era una bona pregunta. Si ho haguessin sabut, potser els seus pares, els veïns i tota la comunitat, haurien resistit més. Però no ho sabien, i per més que algunes noies intel·ligents com l’Edith s’hi van fixar i se’n van sorprendre, ja sabien que valia més no preguntar-ho. Ningú les hauria contestat, igualment. Qui respon preguntes a una noia?

Mentre comprovaven els noms a les llistes, les van interrogar sobre la professió: modistes, dependentes, treballadores domèstiques o d’una fàbrica. Les adolescents que encara vivien amb els pares, les llistaven com a «domèstiques». En cap cas es va anotar «noia» com a possible vocació.

Hi havia més de cent joves a l’edifici, i els van indicar que ara havien de treure’s la roba per tal que un metge els pogués fer l’examen sanitari. Les noies es van quedar de pedra en sentir aquesta ordre. Ni una de sola no s’havia despullat mai davant d’un home. Els oficials semblaven divertits davant del terror absolut dels seus ulls. Els homes els van repetir cridant que es desvestissin. A contracor, lentament, l’Edith i les seves amigues van començar a descordar-se les bruses i les faldilles.

La Margie Becker s’havia posat dos abrics, un de gris més prim a sobre, i el beix, que era el més bo, a sota per mantenir l’escalfor. Se la veia molt elegant, però no pas més que a les altres noies de casa rica del poble. La Margie va plegar el vestit blau amb tota cura, i va dubtar si l’havia de posar a terra, que era brut de neu fosa de l’exterior. Altres noies també dubtaven, i van buscar una manera de penjar la roba adequadament als ganxos de la paret.

—Es tracta d’un examen físic! Us heu de despullar del tot! —va bramar un oficial.

Esglaiades, es van treure les calces i els sostenidors. Es tapaven els pits i el sexe amb els braços prims. Tremolaven.

—Ens feia tanta vergonya estar allà, dretes sense roba davant d’uns homes... —recorda l’Edith.

Un doctor gentil es va passejar amunt i avall per les files mentre escodrinyava les seves figures florescents.

—Obre-la! —cridava, quan els mirava dins la boca—. Treu la llengua!

Els examinava també la llengua.

L’Edith es burla del record.

—No va ser pas físic.

«AQUELLA CRIDA VA SER una oportunitat perquè els oficials es rabegessin per decret en la visió, barata i lasciva, d’aquelles noies nues», va escriure anys més tard el Ladislav Grosman.

Darrere el doctor, un secretari passava endavant i enrere els fulls de la llista, buscant el nom Citron en una pàgina. Gross en una altra. Comprovar. En teoria, havia de prendre notes sobre l’estat físic de cada noia, però «l’examen era un engany de cap a peus». Si estaven sanes o no, no tenia cap importància. Els oficials només havien de ser-hi per fer veure que els importava; en realitat no se n’havien de preocupar gens.

—Com et trobes? —va preguntar el secretari a l’Edith.

La noia va plegar els braços sobre la seva pitrera fràgil.

—Sovint em marejo.

—Cada mes? —se’n va burlar el secretari en to sarcàstic.

Ella se sentia més com un animal de granja que com un ésser humà. Arraulides allà totes juntes, nues com un ramat d’ovelles perdudes, les noies tremolaven sota la mirada fixa dels homes. ¿Per què no hi havia cap matrona de l’escola per protegir-les dels esguards d’ogre d’aquells oficials? Per què no hi eren els seus pares tampoc? L’únic confort que els restava era que ja gairebé era el sàbat, i al cap de poques hores tot allò s’hauria acabat, i les deixarien córrer cap als braços de les seves mares, i l’encesa de les espelmes, i les seves benediccions. L’únic que desitjava l’Edith era sentir el seu pare cantant el «Shabbat Shalom», i notar la seva abraçada forta i protectora.

A la vorera, a l’exterior, els pares picaven de peus a terra per espolsar-se la insensibilitat dels dits. Ja havien passat unes quantes hores ara, i tots els jueus del poble, i la meitat dels gentils també, s’arremolinaven al voltant de l’escola en diversos estats de confusió i desolació. El que abans era un rumor, ara era la realitat, i encara quedaven preguntes sense resposta. Què els feien exactament, a les seves noies? Per què trigaven tant? Ni tan sols havien fet la pausa per dinar!

Davant de l’escola, es van alçar algunes veus de protesta.

—Què els passa, a aquestes noies?

—Se’n van a treballar.

—En quina mena de feina?

—He sentit dir que una fàbrica de sabates.

—Una sola fàbrica no pot ser.

—Durant quant temps?

—Tres mesos.

—On és aquesta fàbrica?

La resposta d’aquesta pregunta no la sabia ningú.

A DINS, LES GERMANES FRIEDMAN EREN NUES al costat de noies que coneixien de tota la vida. Algunes eren amigues de la Lea, i d’altres, de l’Edith. Tothom coneixia tothom del mercat, de la sinagoga, de xipollejar al riu els dies de calor. També hi havia un centenar de noies que no coneixien gaire, les que havien vingut de la rodalia. Sota la mirada lasciva dels homes, les noies van començar a compartir una camaraderia nova, tàcita. Rostres pàl·lids i angoixats s’emmirallaven en altres rostres semblants. La classe social ja no les separava. La por les igualava.

Entre els refugiats polonesos, la Rena havia deixat la maleta a la casa on treballava de mainadera. «Algú t’acompanyarà per agafar-la», li va assegurar el policia. La cosina de l’Erna, la Dina, havia decidit amagar-se, però en un moment o altre de la tarda, va entrar a l’escola trontollant escortada per la Guàrdia Hlinka. Estava vermella de tan humiliada, i duia els cabells esbullats. L’havien trobat i l’havien arrestat.

El pas lent del temps inquietava i irritava les adolescents. Llavors els engranatges del govern van començar a girar. Ja hi eren ara. Vestint-se. Movent-se. Les autoritats (tot homes) tronaven:

—Agafeu les coses!

—Poseu-vos en fila!

—Sortiu d’aquí!

Esverades, no sols per les instruccions sinó per la brusquedat de les ordres, les noies topaven entre elles mentre s’encaminaven cap a una porta oberta. Envoltades de guàrdies armats, van sortir cap al crepuscle.

Davant de l’escola, algú va cridar que les noies marxaven per la sortida d’emergència del darrere. La multitud va baixar corrent pel carrer lateral. Alguns pares se’n van anar a casa apressats a preparar el sopar per a les seves filles, convençuts que estarien afamades i serien a casa al cap de res. D’altres van afanyar-se rere la columna de noies cridant-les pel nom. Les preguntes s’abalançaven sobre l’aire impassible: on les portaven? Quan en tornarien?

La Margie Becker coneixia força un dels guàrdies Hlinka, i li va preguntar si podia anar a casa a dir adeu a la mare. El guàrdia la va esmunyir de la cua i la va escortar carrer avall. Dreta al costat d’una veïna, «que també era de la família», la mare s’agafava a la cortina de la finestra i la retorçava entre les mans. No volia plorar davant del guàrdia, tot i que el coneixia des que era un nen. Per què era ell, entre tot el món, qui s’emportava lluny de casa la seva filla, una noia amb qui eren amics des de la infantesa? Les llàgrimes rodolaven per la cara de la mare quan, murmurant, va dir a la seva filla: «No li donaré la satisfacció de plorar...». Va preparar discretament una mica de menjar pel sàbat per a la Margie, «hal·là acabada de fer i unes hamburgueses», i li va fer un petó de comiat. Eren els últims aliments kosher que la Margie menjaria fins al cap de tres anys. També era l’última vegada a la vida que veuria la seva mare.

La Margie va retornar a la columna de noies, carretejant l’equipatge juntament amb les seves amigues. Baixant pel carrer Major. Més enllà del carrer Gross. Les maletes picaven contra les canyelles de les noies, els esgarrapaven els turmells, i les manetes se’ls clavaven als palmells. La maleta de l’Edith gairebé pesava tant com ella. Les seves germanes sempre feien broma que un cop fort de vent se la podia emportar. La seva germana va agafar la maneta per compartir el pes. A l’Edith, les llàgrimes li feien coïssor als ulls. Alguna cosa anava malament. Ho podia percebre al moll dels ossos, però ja era massa tard per escapar-se o amagar-se. Buscava seguretat en les dones més grans de la gentada, però només sentia aflicció.

La notícia que s’emportarien les noies directament a l’estació de tren es va escampar pel poble a l’acte, i tota la població de Humenné va baixar corrent pel carrer Ševčenkova per arribar a l’estació ferroviària d’estucat groc i vermell, abans que fos massa tard.

Envoltades per la Guàrdia Hlinka, amb aquelles expressions dures, els uniformes negres i les armes, les més joves d’entre les noies van començar a plorar. Els guàrdies empenyien enrere algunes mares que intentaven trencar les files per abraçar les seves filles. L’Edith buscava els seus pares frenèticament entre la multitud creixent. Els va veure. Va posar-se a plorar més fort encara. Veus angoixades que cridaven. Germans a les germanes. Mares i pares. Tietes i oncles. Cosins, avis i àvies, amigues i amics. Els noms s’elevaven en l’aire fred, mesclats amb les oracions. Quantes noies hi havia allà? Més de dues-centes. Quantes llàgrimes? Massa per comptar-les.

—Estàvem tan espantades del que ens podia passar, que no érem capaces de pensar —recorda l’Edith—. Totes les noies del voltant ploraven.

Lamentacions. Plors i mans que diuen adeu. Mans que diuen adeu i plors. Un vent fort de març bufava de les muntanyes. La Lea va aferrar la mà de la seva germana, no fos que el vent se l’emportés juntament amb les fulles podrides i les llàgrimes.

A l’estació, hi havia un tren de passatgers parat. Van obligar les noies a anar fins a les andanes, i elles van carregar l’equipatge, pujant per les escales metàl·liques dels vagons, i es van enfilar a bord. Es van aplegar totes a les finestres per tornar a dir adeu amb una mà als seus pares i les seves famílies. El Lou Gross era massa petit per recordar haver anat a l’estació a acomiadar-se de l’Adela, però la seva germana i la resta de la família agitaven les mans.

—Quan em tornis a veure, seré una dona casada! —va dir la Deborah cridant—. Us trobaré a faltar molt, Adela! Lea! Anna!

Les noies s’abocaven a les finestres obertes del tren i saludaven a crits a les seves famílies. «No patiu! Tornaré a casa aviat! Us estimo!».

Per damunt dels caps de veïns i parents, i de tota la vila de Humenné, l’Edith va sentir la veu de la seva mare:

—La Lea no em fa patir tant, és forta, però l’Edith... és tan poca cosa...

El xiulet del tren va sonar. Els vagons es van moure endavant. Mentre Humenné es fonia en la distància, la Margie Becker va intentar alleugerir la mala lluna del moment, i d’altres s’hi van afegir. La Klary Atles, que era més gran, va oferir unes paraules d’estímul a tothom; va recordar a les més grans que havien d’ajudar les més petites, perquè ara totes haurien de ser adultes. Llavors la Gizzy Ziegler li va prendre el pèl a l’Adela. La Lea i l’Edith van arrencar a cantar. L’Helena, que tenia una veu exuberant de soprano, s’hi va afegir. Amb la resiliència de l’optimisme del jovent, les noies van reviscolar la sensació de l’aventura. Es dirigien cap al món. Estaven juntes. Els havien demanat que fessin una cosa pel seu govern. Ara ja eren adultes. Al cap de poc, totes van començar a sentir-se més emocionades i positives enfront del desconegut. Fins i tot la idea de viatjar en ple sàbat, fet contrari a la tradició jueva, s’afegia al seu sentit de la maduresa. Amb l’esperit del dia santificat, la Margie i d’altres van compartir la teca que els havien empaquetat les mares, amb noies i amigues que no havien menjat res en tot el dia.

Mentre el tren agafava un revolt a la via, en la distància van aparèixer els cims orientals més alts dels Alps suïssos. Uns penyals blancs formidables resplendien sota el sol crepuscular. Les noies s’abocaven a les finestres i cridaven que podien veure el cim del Gerlachovský!

Algunes noies de l’entorn rural no havien vist mai l’Alt Tatras. Plenes d’idealisme patriòtic i d’un sentit d’utilitat, van començar a cantar l’himne nacional eslovac. Les veus de l’Edith i la Lea s’elevaven per sobre de l’estrèpit del tren.

Llampega sobre l’Alt Tatras

Els trons esclaten trepidants

Els hem d’aturar, germans,

I malgrat tot, desapareixeran.

Els eslovacs reviuran

Perquè la nostra pàtria ha dormit fins ara

Però el tro llampega

Perquè la terra es desperti encara.

Gairebé era fosc quan el tren va trontollar i es va aturar a l’estació de Poprad. Les noies van desembarcar amb les maletes i la seva alegria optimista, i les van rebre els membres de la Guàrdia Hlinka, amb abrics negres i fuets de muntar. No eren els nois que havien conegut a la infantesa. Eren homes violents, d’expressió dura, que els ordenaven a crits que desfilessin, i les fustigaven a l’esquena i al cul amb els fuets. Els mateixos cimalls escabrosos de l’Alt Tatras que els havien omplert el cor de cançons i patriotisme ara semblaven freds i amenaçadors. Tot el que els resultava estrany es va fer encara més estrany. Les esperaven unes barraques buides de dues plantes de l’exèrcit. Cansada i desolada, l’Edith es va dir: «Almenys ara ens informaran d’alguna cosa, i sabrem què ens podem esperar». Però no hi havia cap comitè de benvinguda, ni matrones, ni cap mena d’organització. Les noies van entrar desconcertades dins aquell edifici grandiós, confoses perquè no sabien on havien de dormir. Com que ningú els ho va explicar, van buscar racons i, com van poder, van improvisar jaços per arraulir-s’hi. A mesura que la fosca descendia, l’edifici buit va ressonar amb la remor de les noies, que sanglotaven fins a agafar el son.