Читать книгу Els dics - Irene Solà - Страница 10

Té els dits de marbre. I els peus i els turmells de marbre; inflats i robustos i quadrats. I les cames de marbre; grosses, inertes i pesades, com objectes que rellisquen a poc a poc i que agafa, i col·loca, amb poca destresa, al reposapeus de la cadira. Té la cara també de marbre, com l’estàtua d’un senador romà, poc agraciat però masculí i inflexible. O el bust d’un conqueridor espanyol, rígid i obstinat. Erròniament, les faccions no destil·len intel·ligència, però sí certa fermesa i tossuderia; un front prominent, uns ulls rodons, una boca grossa i els cabells foscos i gruixuts. Seu com un sac a la cadira de rodes. I té la boca oberta gairebé sempre. Quan la Victòria se li acosta, les comissures dels llavis s’enlairen, insinuant un somriure murri molt subtil. A la Victòria, la seva fisonomia li fa pensar en un toro negre. Pregunta:

–¿Com t’ha anat l’estiu, Victòria?

La Victòria es col·loca darrere la cadira. Ell treu els frens amb un gest del dit índex.

–L’estiu, Pablo, m’ha anat força bé, però ha passat molt de pressa.

–Estàs molt guapa –costa entendre’l, arrossega les s i les r com si se li escapessin de la boca i trigués una estona a estirar les brides per controlar-les.

–Tu també estàs guapo. ¿A tu com t’ha anat l’estiu?

–T’haig d’explicar moltes coses.

–Moltes coses! ¿Aventures d’estiu? –pregunta la Victòria.

–Sí –contesta ell.

–Aventures d’estiu. M’agrada.

La Victòria té dues filles i un fill. Una és gran i ja té un fill també, i l’altra és més petita però més gran que en Pablo i viu a Anglaterra. El fill és el més petit, però també és més gran que en Pablo. En Pablo no els ha vist mai, però ha vist una foto que la Victòria porta a la cartera. A en Pablo li agradaria tenir un germà, però no en té cap. La Victòria tenia un home, abans, un home que es deia Lluís, però se’n va anar a viure amb una altra dona i no duu cap foto d’ell a la cartera. Va sentir que en parlaven els seus pares, de l’home d’abans de la Victòria. En Pablo té la teoria que, com que es mou poc, i com que la cadira de rodes queda sota dels caps, i dels camps de visió, i de les boques, i per sota de les ones sonores que surten de les boques, la gent oblida que hi és, i parla de secrets davant seu.

El dia que en Pablo va conèixer la Victòria, ella li va dir: «Tens nom de poeta, ¿ho sabies?». Ell volia que tornés l’Encarna, que era la mestra que tenia abans, quan no havia d’anar a fer treballs a la biblioteca. I li va contestar: «Sí», secament. La Victòria li va preguntar: «¿Saps quin poeta vull dir?». I ell va esbufegar i va començar: «Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado, y parece que un beso te cerrara la boca», més o menys en aquest punt havia deixat de recitar com un ase i s’havia posat a fer-ho bé: «Como todas las cosas están llenas de mi alma, emerges de las cosas, llena del alma mía. Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, y te pareces a la palabra melancolía». Quan va acabar, la Victòria va aplaudir-lo i va exclamar: «Fantàstic» i «Espectacular», i ell es va oblidar de l’Encarna. La Victòria li va dir que sempre que volgués podia recitar-li poemes, que la poesia era una de les coses que més li agradaven del món. I en Pablo li va dir que a ell també. Però no va ser fins més endavant, cap a mig curs, quan ja es tenien més confiança, que li va explicar perquè s’aprenia els poemes de memòria.

Quan era petit podia escriure. La seva mare guardava en una carpeta dibuixos que havia pintat quan no passava de la ratlla. Ara feia mala lletra, i només pintava quan a l’institut no sabien què fer-li fer i li deien que decorés un cartell per a la Meritxell Casas, que es canviava d’institut, o alguna cosa així. Tenia un ordinador especial amb les tecles molt grosses, que pitjava a poc a poc, i un programa que li reconeixia la veu i transcrivia el que ell deia. Però l’ordinador gairebé mai l’entenia. I escrivia bajanades. I a vegades el deixava als companys de classe perquè fessin que l’ordinador escrivís «polla».

Els nois que no coneixia, o els que no eren de la seva classe, o els de les colònies d’estiu, tampoc l’entenien. Sempre li deien: «Què?!» i els havia de repetir les coses. Per això a vegades no feia classe normal, ni classe de gimnàstica, i se n’anava a la biblioteca amb la Victòria a fer treballs especials. Com els superdotats.

–I doncs –diu la Victòria entrant a la biblioteca, deixant anar la cadira per tancar la porta. En Pablo la condueix fins a davant d’una taula–. Aventures d’estiu, a veure.

A la biblioteca sempre hi fa un o dos graus més que a la resta de l’institut, i s’hi sent un zum-zum constant i acollidor. En Pablo torna a somriure, murri, es col·loca les mans damunt els genolls i diu, fent servir els seus millors dots de narrador:

–Es deia Aiyla.

La Victòria se li asseu al costat. Li mira dissimuladament el rellotge Casio del canell i pensa que la xerrameca no pot durar més de deu minuts.

–Tenia els cabells molt negres, molt llargs i brillants. I els ulls molt negres. És la noia més guapa que he conegut mai. Aiyla vol dir ‘llum de lluna’ en àrab. Perquè els seus pares són àrabs. Però no coneix el seu pare. No tractava bé la seva mare i el van abandonar, i ara viu amb el marit de la seva mare i el seu germà petit, que és fill de la seva mare i del seu padrastre.

–Quin nom tan bonic.

–La vaig conèixer a les colònies d’estiu perquè li va tocar anar al meu grup d’anglès. Estàvem al grup dos, que és el grup dels bastant bons.

–És que tu ets molt bo en anglès –fa la Victòria.

–Sí. Han sigut les millors colònies de la meva vida. De totes les noies que m’he declarat a la vida, l’Aiyla és la més guapa.

–Pablo, ets un Casanova.

–Li vaig recitar Neruda de memòria.

–I un poeta.

–De totes les noies a qui m’he declarat: la meva cosina de Salamanca, la Laia Besora, les bessones Bertran i la Tae-ju, la noia de les colònies de l’any passat, ¿te’n recordes?, l’Aiyla és la més guapa.

–¿Et vas declarar a les dues bessones Bertran?

–Sí.

–Alhora?

–Victòria, ¿et penses que no hi toco? –exclama en Pablo.

La Victòria riu fort i diu:

–Vinga, a treballar, Casanova.

En Pablo encén l’ordinador amb un dit gruixut, lent i parsimoniós, i afegeix:

–Va dir que m’enviaria missatges de Facebook, Victòria.

Aquest és el cotxe de la Nàdia i l’Ivan que derrapa sobre la grava de l’entrada de la casa, aixecant polseguera blanca. El nen es desperta i fa un crit petit d’excitació i l’Ivan fa un crit també i la Nàdia somriu i clava el fre de mà.

Aquesta és la Nàdia que diu:

–Que bé que tornis a ser aquí! –i abraça l’Ada i després afegeix–:¿Has vist la Sílvia, i en Diego i aquesta gent?

I l’Ada respon:

–Sí. –I aquesta és la Nàdia que pregunta:

–¿I què faràs ara? –I l’Ada diu:

–Escriure.

–¿I de què treballaràs?

–He pensat que puc fer classes d’anglès o buscar una guarderia.

Aquest és en Quim que serveix un platet d’olives. I la Victòria que cola la pasta i els diu que vagin a la piscina, que posa els macarrons a gratinar i surt també. I aquesta és la Nàdia que afegeix que la Júlia amiga seva busca algú per fer tres dies a la setmana a la botiga.

–Escriu-li –diu–. Per fer alguna cosa mentrestant.

Aquest és en Dídac que exclama:

–Les abelles són amigues nostres i les vespes no.

I aquests són els manguitos, amb tota la pressió de l’aire i del plàstic i de l’Spiderman que s’aferren als braços d’en Dídac. Aquests són els braços d’en Dídac, rodons i molsuts i blancs i untats de crema. I aquesta és la pell de préssec d’en Dídac, i les mans d’en Dídac sempre enganxoses, i les dents petites i totes separades, i el cap com una escarola d’en Dídac, i els ulls tan marrons i lluents que a vegades brillen una mica vermells, com una brasa. I aquestes són les abelles ofegades a la deriva. I les abelles vives bevent al costat de les mortes al voltant de la piscina. I aquesta és la Nàdia que aguanta el nen, amb una marca d’aigua que li travessa la panxa del banyador. La Nàdia, morena, dins de la piscina. La més guapa dels tres germans. Com si els altres dos s’haguessin aigualit. Els fills cada vegada menys foscos, menys brillants. Aquesta és la Nàdia amb els cabells llargs i bruns, i els ulls petits i foscos i els llavis prims però plens, la Nàdia, que sense les ulleres ho veu tot desenfocat. I aquest és en Quim que pren el sol sense banyador, i mira el mòbil de tant en tant, moreno i alt i fibrat, amb els músculs prims però marcats, el pit una mica enfonsat, els mugrons foscos i els cabells ondulats i daurats que li cauen front endavant, despreocupats i seductors, i els ulls grocs, com la mel, i els peus i les mans gegants. I aquesta és la Victòria que llegeix una novel·la. I aquest és en Lluís que deia, cada maleït hivern, que construirien una piscina d’obra. Per nedar quan fossin vells. I aquest és el paleta, tres tardors enrere, quan finalment es van decidir a fer-la, preguntant a la Victòria: «¿Vol que li escrigui al fons de la piscina, amb rajoles d’un blau més fosc, el seu nom i el deu seu marit? ¿“Victòria i Lluís”, al fons?», i la Victòria, a qui les obres fan posar nerviosa, que va respondre: «Sí». I aquestes són les rajoles on posa «Victòria i Lluís» brillant al fons de la piscina. I aquesta és la Victòria que sempre que neda procura no trepitjar-les. I aquest és l’Ivan estirat a la tovallola que pregunta:

–¿Estàs escrivint?

I l’Ada que respon:

–Sí.

–Que bé. ¿Com ho portes? –diu l’Ivan.

–Malament.

–¿Què vol dir malament?

–Vol dir malament. Vol dir que ho porto malament, que volia escriure una novel·la i de moment he escrit tres contes coixos i ni això.

En Quim s’aixeca de cop i volta i salta de bomba a la piscina. El penis li penja entre les cames arronsades que sembla una campana, i esquitxa la Nàdia i en Dídac, que riuen, i la Nàdia crida:

–Esquitxem-lo, esquitxem-lo, Dídac! –i entre tots dos no aixequen ni la meitat d’aigua que ha aixecat en Quim.

–¿Contes sobre nosaltres? –pregunta l’Ivan. L’Ivan està estirat amb els pantalons curts posats i el pit tatuat destapat, que a vegades en Dídac ressegueix amb el dit com si li estigués dibuixant. Aquest és el crani rodó i ben fet i estètic de l’Ivan sota els cabells foscos i esclarissats i rapats. Aquests són els ulls verds i les celles aixecades i la boca gran i la cara simpàtica de l’Ivan que mira la Nàdia i en Dídac i en Quim a la piscina:

–Alguns. ¿Per què rius? –pregunta l’Ada.

–Per res, explica-me’n algun.

–N’hi ha un sobre l’incident dels porcs senglars.

–¿Dels teus pares?

–Sí.

–Però tu no hi eres –fa l’Ivan.

–Vull escriure escenes, o contes, o el que sigui, de moments i situacions on jo no hi era. Escriure’ls a partir del que me n’heu explicat o del que me n’imagino –diu l’Ada.

–No em desagrada. Em fa pensar en en Dídac. En aquesta cosa dels nens en general, saps? Que quan no et veuen, quan no ets amb ells, és com si no existissis, com si no fessis res, com si t’aturessis i t’esperessis a tornar a estar amb ell, saps?

La Nàdia llança en Dídac enlaire i en Quim el recull i el nen riu com un boig. Primer unes mans l’aguanten fermes i l’aigua és freda. I aleshores és catapultat enlaire, amunt, amunt, cap al cel, que és blau com l’emoció i la felicitat, cap al sol, que crema groguíssim, com l’esverament. I llavors torna avall, de cop i volta, com si l’estirés una corda, i l’agafen unes altres mans i s’esquitxa.

–¿Per què rius?! –pregunta l’Ada.

–Em fa una mica de gràcia la teva manca d’imaginació i el teu vampirisme.

I aquesta és l’Ada que no diu res, i també es mira la Nàdia, en Dídac i en Quim que surten de la piscina. En Dídac té els llavis liles de fred, i en Quim frega el cos petit del nen amb una tovallola. Com si fessin una cadena, la Nàdia frega el cos llarg i fibrat d’en Quim, i a en Dídac el fa riure.

–No sou vosaltres, tampoc –diu l’Ada llavors–, són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres –L’Ivan somriu.

–Frankenstein. ¿Me’n deixaràs llegir alguna cosa?

–Sí.

–Em va agradar, el conte que vas escriure d’en Dídac –diu l’Ivan. La Nàdia li posa el nen a la falda, embolicat com un paquet amb la tovallola.

–Ja –fa l’Ada.

I aquests són els macarrons, mentrestant, gratinant-se, boníssims.