Читать книгу Els dics - Irene Solà - Страница 8

El dia que es va enganxar la mà dreta a la màquina cossetxadora feia molta calor. Una calor d’aquelles que et fa moure barroerament, que no et deixa mirar més amunt de les celles, molles i plenes de pols, i que atia els cordills, com serps, i els entortolliga a les ganivetes.

Va perdre el dit petit i l’anular de la mà dreta, i li van quedar tres dits i una cicatriu bastant ben curada que semblava la pota d’un ocell. De dintre la ferralla no en van treure ni una ungla sencera, però podia continuar treballant i passaven coses pitjors, molt pitjors.

El dia que va trobar la bomba també feia molta calor. Com si a mig juliol haguessin tapat els camps amb una manta. Quan va sentir l’estrebada va parar el tractor, va aixecar l’arada, el va apartar quatre o cinc metres enllà i va baixar. Primer li va costar molt veure què era, perquè estava tota arrebossada de terrossos. Però quan el va tocar i va fregar-li la terra, va pensar que probablement era un morter de la Guerra Civil. I li va fer força gràcia, perquè ell, de la Guerra Civil, el màxim que s’havia trobat eren monedes enterrades en torratxes. El va agafar amb molta cura per treure’l del mig, i va pensar que aquella bèstia devia pesar almenys vint-i-cinc quilos. Un gos de vint-i-cinc quilos és massa poca cosa per sobreviure a pagès. S’havia fet un fart d’enterrar bèsties petaneres i massa petites a darrere la granja. En una esplanada bonica, plena de farigola. Els havien matat gossos més grossos, o cotxes, o malalties insignificants. A pagès s’han de tenir gossos grossos i soferts, pastors alemanys o mastins, gossos que udolin a la lluna i siguin capaços d’encarar-se a un porc senglar. Quan s’havia mort en Taques, havia hagut de demanar ajuda al seu germà per enterrar-lo. Primer per cavar el forat, ample i fondo, i després per arrossegar-hi el pobre animal. Aquell mastí pesava almenys setanta quilos i era tan gros com un vedell, i l’acompanyava cada dia a la granja i l’esperava sota la figuera, i si hi havia nens, o vells, o veïns, o animals porucs, era tan respectuós que seia.

Ara estava prohibit enterrar els gossos a casa. Els havies de llençar al contenidor dels cadàvers. A l’estiu havia vist els nens córrer a amagar-se dins de casa, o enfonsar el cap a la bassa compulsivament, per no sentir l’olor de carronya quan venia el camió a recollir els animals morts del contenidor. El camioner saludava des de la distància amb una mà o un cop de cap. Mai no baixava, ni parava més estona de la necessària, i era d’agrair, perquè l’home carretejava la mort al darrere. I no una idea abstracta i higiènica de mort, res d’una figura amb dalla, polida i negra. Carretejava tota la pudor de carnús que fa la mort, infecta i abusiva, àcida i calenta, irrompent narius endintre. A en Vicenç Ballador li despertava certa curiositat, aquell senyor. Pensava que devia ser difícil estimar algú que sempre fes tanta pudor de carnús. ¿Com no havia de quedar-li, a aquell pobre individu, pudor de carn putrefacta sota les ungles o al cuir cabellut, per més que rasqués a la dutxa? I se l’imaginava en una escala de veïns on, instintivament, després de set milions d’anys d’evolució, tothom evitava compartir l’ascensor amb ell.

Però de tota manera era terrible que no et deixessin enterrar els gossos o gats a casa, i poder explicar als teus fills on eren, i que tinguessin un lloc, i una mata de farigola a sobre. Encara que tothom fes el que hagués de fer, encara que tothom que tingués un tros de terra enterrés els animals estimats igualment, així i tot, era una irreverència. Ficar-se a casa els altres a dir-los què han de fer. Com també era terrible tenir un gos gros, un gos de pagès vertaderament preparat per sobreviure, un gos nascut per córrer molt, i ser lliure, i viure al camp; i haver-lo de fermar tota la vida. Perquè això era una altra cosa que ja tampoc podies fer; tenir els gossos desfermats i que t’esperessin sota la figuera.

Va deixar la bomba de manera estable en un marge i va tornar al tractor. Els tractors amb ràdio i aire condicionat havien sigut pràcticament l’invent del segle. En Vicenç Ballador no mirava mai pel·lícules de la Guerra Civil. Ni de la Guerra Civil, ni de camps de concentració, ni de nens amb càncer. Va fer marxa enrere, va clavar l’arada allà on l’havia aixecat i va continuar.

Quan era petit, en aquella casa tan humida i plena de goteres que només et podies estar a la cuina, i encara els ossos se’t podrien igualment, una tieta àvia del seu pare, mig cega i que sempre cosia mitjons, li explicava l’única història divertida de la guerra que havia sentit mai; com el seu avi s’havia estalviat d’anar-hi. S’havia amagat amb son germà sota una vaca. Quan havien vist que les coses anirien maldades, havien cavat un forat sota la cort de les vaques, i llavors s’hi havien ficat, i les dones i l’avi havien posat un tauló gruixut a sobre, i fems i palla i, per últim, vaques. I quan els havien vingut a buscar no els havien trobat, i s’hi havien jugat un afusellament però estalviat la guerra. La tieta deia: «Els homes morts només donen menjar al pam de terra on són enterrats», i quan el cap va començar a marxar-li, reia sola que semblava una hiena.

Quan va haver acabat de llaurar, va trucar a la policia. No tenia tot el dia per esperar-los, però va anar fins a casa, va agafar aigua i va seure al porxo de cara al camp.

Una vegada els nens havien corregut a buscar-lo perquè havien trobat un cadàver. En Vicenç petit portava una mandíbula a la mà i la Marta el seguia darrere. En Vicenç pare havia agafat l’os sec i gris, l’havia examinat, i havia matat l’aventura detectivesca dient-los que era un os de xai. Ara, la Marta acabava veterinària, i en Vicenç fill feia classes de música i tocava la bateria en un grup que només cridaven però que es veu que eren bons, i havien fet gira per Anglaterra, i es feien dir John Deere, que era la marca del seu tractor. Això del John Deere el feia sentir bastant orgullós.

Aleshores van aparèixer els Mossos. Li van donar la mà. A la gent sempre li xocava una mica encaixar-li la mà amb tres dits. Els va acompanyar fins on havia deixat la bomba, i la van custodiar fins que van arribar els artificiers. Va tornar a casa, va agafar un quinto fresc de la nevera i es va tornar a asseure al porxo de cara a la policia. Va pensar que a hores d’ara ja esperaria la Mercè per dinar i que a la tarda no podria pas tornar al camp, perquè aquelles crestes duien temporal. Va fer un glop llarg amb molt gust d’ordi i va mirar com els artificiers s’acostaven a la bomba amb els seus vestits d’astronauta i com el seu camp semblava una pel·lícula d’en Van Damme o d’en Seagal. I va riure sol, de cop, de pensar en la cara que haurien fet si l’haguessin vist a ell carretejar el morter com un gos mort.

Aquest és en Vicenç Ballador fill que pregunta a l’Ada si encara no se l’ha fotut, i aquesta és l’Ada que contesta:

–El meu únic accident seriós va ser el dia que el teu pare ens va atropellar amb el tractor. –En Vicenç riu i l’Ada maniobra magistralment i aparca.

Aquests són l’Ada i en Vicenç asseguts en un bar deu minuts després. L’Ada fa picar les dues ampolles:

–Txin-txin. A Anglaterra tothom brinda abans de beure. És de mala educació beure sense brindar.

–¿Com es brinda? –pregunta ell.

–Cheers.

–Cheers. Deu haver sigut guai.

–Sí, molt guai.

Aquests són la Sílvia i en Gil que arriben i seuen amb ells sense demanar permís. Aquesta és la Sílvia que diu a l’orella de l’Ada:

–Digue’m que no –i l’Ada que respon:

–No.

I aquest és en Gil, mentrestant, explicant que l’home que toca havia sigut teloner de Leonard Cohen. Aquest és Nick Garrie dalt de l’escenari, amb seixanta anys i la veu ronca, i amb la guitarra sobre els genolls, que sembla un nen entre els seus braços i cames. En Vicenç diu:

–És com un ós en una cova.

I Nick Garrie demana un gintònic a l’aire i explica que quan es va casar i va tenir fills va deixar la música i que llavors quan es va separar, la música va tornar. La gent riu. Li porten el gintònic, diu: «Gracias», en beu un glop, i comença una cançó que fa així: «In every nook and cranny. And I have been everywhere».

I en Vicenç pregunta:

–L’entens?

L’Ada fa que sí i exclama:

–¿Tu com ho fas quan aneu de gira?! –I en Vicenç diu:

–Només va ser un cop, i jo no parlava.

Aquest és Nick Garrie, després del concert, que beu i fuma a fora. Aquesta és la Sílvia que se’l mira a través de la porta de vidre i repeteix per quarta vegada que haurien d’anar a dir-li alguna cosa. Però l’Ada no en té ganes i es veu que l’home sobreviu bé sol al carrer. I aquest és en Vicenç fill que diu a l’Ada que ja no viu a la granja amb els seus pares i que, si vol, li ensenya el pis nou.

Quan surten, la Sílvia repeteix:

–Digue’m que no. –I l’Ada respon:

–No, només m’ensenya el pis nou.

I aquests són l’Ada i en Vicenç, vint-i-pocs minuts després, jaient vestits al sofà d’ell amb les cames cargolades. L’Ada li té el cap agafat i li acaricia els cabells densos enrere.

–No vaig dir mai que fos dolent –diu en Vicenç.

–Vas dir que tenia els mugrons com galetes –exclama l’Ada, i ell s’incorpora i es repenja sobre un colze.

–Déu meu, però si tens els pits més bonics que he vist mai.

I amb el braç esquerre, que li queda lliure, li acaricia el pit dret molt delicadament. Es fan uns quants petons. Ell canta:

–Kiss me in the nose –i para–. ¿Boca és nose?

Ella diu:

–No, nose és nas, boca és mouth.

–Kiss me in the mouth, baby, sexy, lady.

L’Ada riu i es col·loca sobre ell, i en Vicenç li fica els braços sota la samarreta, els estira amunt, ràpid, i abans que ella oposi qualsevol tipus de resistència, murmura:

–Pell amb pell, pell amb pell.

Aquest és en Vicenç que es treu el jersei. Aquest és el coll gruixut, destapat, d’en Vicenç, sota la barba vermellosa. I aquests són els ulls, del mateix color que la barba, que es miren l’Ada, i els braços i les espatlles amples, i el nas ample i el front ample i les orelles amples, prou separades del crani perquè a l’hivern se li refredin de pressa. I aquestes són les pells de les panxes tocant-se i estremint els cossos. I aquests són l’Ada i en Vicenç que es fiquen les llengües a les boques. Ell li prem l’erecció entre les cames. Ella es cargola damunt la seva cara i es mou suaument amunt i avall, i pensa que és sorprenent que les mans recordin tantes coses. En Vicenç es treu sol els pantalons, com un toro de fira, vigilant de no fer-la caure, i l’Ada es descorda els sostenidors i els deixa sobre la tauleta, mantenint-se sobre el cos d’ell, pràcticament sense tocar el sofà, com si en Vicenç fos una barca.

Al cap d’una estona ell diu:

–Hauria sigut patètic casar-se amb una filòloga anglesa i no saber ni com es diu boca. ¿Com es deia?

L’Ada pensa «casar-se» i contesta:

–Mouth.

I fan l’amor.

Aquesta és l’Ada que torna a casa i passa per davant de Can Ballador, la granja dels pares d’en Vicenç, redueix i es mira des del camí les parets fosques i el porxo i les finestres blaves i l’hort i el tractor i l’era a les fosques.

I aquesta és l’Ada, a casa, sense son, que escolta Nick Garrie a YouTube. «In every nook and cranny. And I’ve been everywhere». Sota el vídeo hi ha uns quants comentaris. El primer comentari de la llista és de fa dos anys, d’una tal Jessica S. i diu:

Aquest home era professor a la meva escola i és el professor de francès més brutal que he tingut mai. Ens ensenyava a la classe totes les seves cançons i sempre em recordaré d’ell xxxxxxxxxx Si llegeix això, monsieur Nick, sóc la Jess de Langley Manor, si se’n recorda xx

I mentrestant, a casa de l’Ada, monsieur Nick canta: «A tots els racons, he estat a tot arreu, i no n’he trobat enlloc, d’amor per compartir, lai-lai-lai-lailailai, d’amor per compartir».

I l’Ada s’imagina la Jessica S.

La Jessica S. que escolta Nick Garrie de tant en tant. Algunes nits que no pot dormir, com aquesta.

Aquesta és la Jessica S. que posa els discos de Nick Garrie quan té ganes de sentir-se una mica melancòlica. Quan fa tres dies que no surt el sol al seu racó d’Anglaterra rural, verd i gris. Quan té ganes de recordar els dies de Langley Manor. Els cigarros darrere el gimnàs. El vodka barat. La felicitat perquè sí. Posant els CDs de Monsieur Nick al llarg dels anys. Quan en té setze, i disset, i després quan en té vint, i vint-i-tres, i vint-i-cinc, i vint-i-set. Quan es nota d’un vidre prou gruixut per contenir els records i, en el pitjor dels casos, les llàgrimes.

Aquesta és la Jessica S. La Jessica S. que té els cabells d’un ros que sembla taronja, gruixuts i estirats i llargs, i la cara rodona i suaument tacada de pigues clares, i les celles i les pestanyes tan suaus que ha de pintar-se-les, i els ulls com un got d’aigua. I aquesta és la Jessica S. que canta: «She played the harp outside some eastern station, with faraway travelling eyes that cried, she sang lai lailai, she sang lai lailai» mentre posa una rentadora i pensa en la Vera.

Aquesta és la Vera. La Vera, que podia parlar portuguès perquè els seus avis eren de Moçambic. La Vera, que ballava millor que ningú, que duia trenes que la seva mare trigava tota una nit a fer-li, que reia fort ensenyant totes les dents, i que quan volia alguna cosa de tu et mirava amb cara de gat. I aquests són, a Moçambic, els fills dels fills dels fills dels fills dels fills dels mosquits, que una nit que la Vera i la seva germana Monde, de vacances, van emborratxar-se a la terrassa, sense posar-se protector antimosquits, van picar-les i els van encomanar malària. Va ser una malària de tres creus per a la Monde i de quatre creus per a la Vera. A Moçambic la malària es mesura en creus:

+++++ cinco cruzes

++++ quatro cruzes

+++ três cruzes

++ duas cruzes

+ uma cruz

O número de cruzes indica o nível de gravidade da doença, desde 5 até 1 (o mais grave).

I la Monde va haver d’anar a l’hospital, i la Vera es va quedar a casa de les seves tietes a passar-la. I aquest és el pare de la Monde i de la Vera, que en una altra ocasió va agafar una malària d’una creu. I es van pensar que es moriria. Però no.

I aquest és el primer dia de tots els dies que vindrien després. Aquestes són la Jessica i la Vera que troben un gat. Un gat suau, del mateix color que el quitrà. El gat més flonjo i fi que ningú hagi trobat mai. I aquest és el gat cargolant-se i roncant sota la mà de la Jessica, mentre la Vera riu, i la Jessica exclama:

–Anem. Me l’emporto.

I la Vera pregunta:

–¿Robaràs un gat?

I la Jessica l’aixeca i contesta:

–Vull un gat. –I fa dues passes i afegeix:– És suau com farina.

I la Jess li acosta el gat a la Vera perquè el toqui. I aquest és el gat repenjat sobre el pit de totes dues. Com quatre prestatgeries. I aquesta és la Vera que fa carícies al gat, i li acosta la boca per dir-li coses en portuguès. I aquest és el gat cada vegada més esclafat. I aquests són el nas, i els ulls i els llavis molls de l’animal. I aquesta és la cara de gat de la Vera. I aquestes són la Jessica i la Vera fent-se un petó que comença suau, com la pell d’un raïm, i que després s’obre, àcid, i vénen ganes de xuclar-lo perquè no es vessi. El gat miola i fa esforços per escapar-se i, quan salta, elles segueixen fent-se petons com grans de raïm. I aquestes són la Jess i la Vera que es diuen que s’estimen. Que s’estimen més que res i que a ningú. I la Jessica que diu molts cops que no és lesbiana, però que l’estima. I la Vera que no diu res, l’abraça i li clava el nas al coll com un piquet i inhala. I aquestes són la Jess i la Vera que dormen juntes almenys dues nits per setmana. I ningú no sap res, i ningú no sospita res, perquè estudien i es queden fins tard a casa l’altra per preparar exàmens. I s’amaguen als lavabos, a l’hora de pati, i al gimnàs entre les piles de matalassos, i repassen les lliçons juntes, tancades a l’habitació de l’una o de l’altra. I s’estimen a pesar d’en Mike, que és el xicot de la Jessica, i a pesar dels pares de la Vera, i a pesar dels pares de la Jessica, i a pesar de la por que tot Langley Manor sàpiga que s’estimen, de veritat, del tot.

Aquesta és la Jessica S. escoltant Nick Garrie, quan té ganes de pensar en la Vera. De pensar en el gat fosc com el quitrà. De pensar en la pell de la Vera com un te negre. De pensar en la vegada que es van amagar entre les cadires de l’auditori. O la vegada que van fer l’amor sota el llit perquè la mare de la Vera havia entrat a l’habitació sense picar a la porta, i podia tornar a entrar en qualsevol moment. I aquesta és la Jessica deixant d’escoltar Nick Garrie, quan comença a pensar en les coses que la gent de Langley Manor va dir. I les coses que ella va jurar moltes vegades. I les coses que va haver de demostrar molts cops. I en la Vera dient-li: «Judes».

I aquesta és la Jess que deixa d’escoltar Nick Garrie definitivament i per sempre, quan la seva filla, de quatre anys, comença a demanar:

–Mommy, will you marry me when I grow up? Mama, ¿et casaràs amb mi quan sigui gran?

La Jessica li treu la diadema, amb tots els cabells taronges esbullats a sota, l’hi col·loca bé, afectuosa, i contesta:

–What about daddy, hon? ¿I què en farem del papa, amor?

I la nena arronsa les celles i aixeca les espatlles, seriosa, preocupada, però sense retirar la proposta de matrimoni.

I aquest és en Mike que pregunta:

–Shouldn’t girls ask their dads and not their moms into marriage? ¿Les nenes no haurien de demanà’ls-hi als seus pares, i no a les seves mares, per casar-se?

I aquesta és la Jessica que contesta que és una etapa, una cosa de nens. Però que sap del cert, amb una certesa vella i dura com una pedra, que a la nena no hauria hagut de posar-li Vera.

Per això escriurà la carta.

Vera,

Escriurà, i després s’estarà molta estona quieta, com una serp, digerint. Com un ratolí, que sap que la serp només el veurà si es mou.