Читать книгу Els dics - Irene Solà - Страница 11

En Dídac feia bots darrere el cotxe. Estava content. La seva mare l’havia anat a buscar a l’escola, i ell havia pujat tan ràpidament al cotxe, que s’havia donat un cop al cap, però estava tan emocionat, i era tan valent, que no li feia mal.

La seva mare va aparcar al pàrquing del supermercat. Van sortir del cotxe i es van agafar de la mà. En Dídac caminava saltant.

–¿Perquè estàs tan content, rei? –va preguntar la mare.

–Miraré totes les coses que vull demanar als Reis –va dir el nen, i van entrar per les dues portes que s’obren soles. Normalment aquelles portes li feien una mica de por. Una vegada quan era petit s’havia distret i les portes es tancaven i el volien tallar pel mig. Però aquell dia no se’n va recordar, d’això.

–Oh! –va exclamar el nen quan van ser a dintre. Hi havia una estrella groga, i llums de tots colors que s’encenien i s’apagaven entortolligats a les parets i les baranes, i més estrelles d’orient, i llaços d’or.

–Mira, mama!

Es van acostar a la fila de carretons i la mare va deixar-li la mà per posar-hi una moneda. El van desenganxar.

–El vull portar jo, el vull portar jo! –va cridar en Dídac.

Quan van passar per davant de recepció, un patge els va donar una carta per escriure i enviar-la als Reis. En Dídac va deixar anar el carretó, i la Nàdia el va agafar abans que xoqués contra una senyora que portava una jaqueta verda.

–Té, guapo –li va dir el patge a en Dídac, i en Dídac, molt content, va demanar una altra carta per a la mare i una altra per al pare.

Aleshores van fer adéu al patge amb la mà, i la mare es va treure la jaqueta i la va deixar a la cadireta per a nens petits.

–Té, mama –va dir en Dídac, i també es va treure la jaqueta–. Oh, mama, mira les joguines! Oh, mira, mira! –En Dídac no podia deixar de somriure mentre assenyalava els jocs i les nines que volia.

–Sí, rei, anem seguint, ens les mirarem quan sortim, Dídac, au va, anem –repetia la Nàdia.

El forn per fer minipizzes, el joc per pintar vidres, el conte d’en Geronimo Stilton, el gos que camina i fa pipí, una corda per saltar, un joc de fer braçalets i collarets i un altre de fer tatuatges, playmobils de granja i d’indis, llapis de colors i aquarel·les que brillen a la foscor, el garatge màgic d’en Batman, la maleta de la Dora. En Dídac va veure un xai de pelfa blanc, i el va agafar, i era suau i tou i finíssim.

–Mama, ¿puc agafar un llibre de joguines? –va preguntar el nen, encara acariciant el xai, i referint-se al catàleg de joguines–. Mama? –En Dídac es va girar.– Mama?!

La seva mare no hi era. Va abraçar fort el xai.

–Mama? –va tornar a repetir, però ningú va contestar.

La seva mama no hi era. Havia marxat. En Dídac es va posar a córrer passadís de les joguines avall amb el xai molt agafat encara. Mirava a un cantó i a l’altre, a un cantó i a l’altre. Caixes i caixes de colors amb jocs a dintre, i ninots i pilotes, però ara ja no volia joguines. Va girar i es va trobar al passadís del paper de vàter i els tovallons. Tot era blanc. Hi havia una senyora amb una noia, i un pare amb dos fills, però no eren la seva mare. Caminava de pressa, cada vegada més. Va mirar el passadís del tomàquet i les salses, però la mare no hi era. Va mirar el passadís de la llet i els sucs de fruita, però la Nàdia tampoc era allà; va mirar el passadís de les galetes, però res; el passadís de la pasta, tampoc.

En Dídac tenia força por. Hi havia gent pertot arreu. No trobaria mai la mare en aquell lloc tan gran. Era massa petit.

Aleshores, un senyor amb una panxa grossa i una cara barbuda i seriosa sobre la panxa li va dir, amb una veu tan fonda com la d’un camió:

–Nen, ¿que has perdut la teva mare? –i en Dídac, horroritzat i espantat i agafat encara més fort al xai de pelfa, va dir:

–No! –i va marxar esperitat. Es va refugiar al passadís de les melmelades i les conserves. Es va mirar el xai, que feia una mica d’olor de pols, i va pensar que, si estigués viu, de tan fort com l’abraçava no podria respirar.

¿I si la seva mare havia marxat? Podia ser que la mare ja fos a casa i no s’adonés que en Dídac no hi era. Potser el pare tampoc el trobaria a faltar. ¿Què faria sense mare? ¿Què menjaria? ¿Qui li faria un petó de bona nit sense el papa i la mama? ¿On dormiria? S’hauria de quedar a dormir per sempre al supermercat. ¿Però on? No hi havia llits. Ara, aquell supermercat ple de llums, gent i menjar ja no li agradava, segurament hi havia monstres a la nit i llops. No volia dormir en aquell supermercat, ni hi volia viure tota la vida.

I l’escola, ¿qui el portaria a l’escola? L’escola era molt lluny del supermercat, no podia anar sol a l’escola. Potser la seva mestra i els seus amics es pensarien que estava malalt i no el buscarien. I llavors s’oblidarien d’ell. I la iaia! La iaia Victòria, pobreta, en Dídac no podria anar a dinar a casa seva el dia de fer cagar el tió, i la seva iaia estaria molt trista, perquè es pensaria que en Dídac ja no l’estimava. Però en Dídac sí que l’estimava! Ca la iaia era massa lluny per anar-hi caminant. I les seves joguines! Si ell no tornava, les donarien a algun altre nen, i ja no serien seves, i aquell nen les tractaria malament! I, al pati, els nens li destrossarien la seva muntanyeta brillant! Li havia costat molt portar aigua amb la boca de la font fins a la sorrera, per fer muntanyes de sorra molla i arrebossar-les amb sorra fina fins que quedessin brillants, i ara, si mai podia tornar a l’escola, ja no hi serien.

–Mama? –va tornar a dir, però la gent del seu voltant, amb els carretons plens de coses, no el veien, i havia de vigilar que no el trepitgessin–. Mama?

I llavors la va veure. Era molt lluny, a l’altre cantó de totes les neveres i els congeladors. Es va posar a córrer cap a la parada del peix. S’hi va acostar més, era la seva mare! Portava el mateix jersei! I els cabells negres recollits en un monyo. Ja estava. Ara la mama li faria un petó i el duria a casa, al seu llitet, amb els seus ninots i els seus contes i el mòbil de libèl·lules! Que content que estava en Dídac, tenia ganes de cridar coses boniques.

–Mama! –va dir, i va agafar-li el braç. I la senyora es va girar. Però no era la seva mare. No portava ulleres i tenia la cara prima.

–Em sembla que t’has equivocat de mama, nen! –va dir la dona, amb una veu com un xiulet, i va somriure a la peixatera, que estava tallant el cap d’un peix a ganivetades. En Dídac es va mirar la que no era la seva mare amb els ulls molt oberts, i després va mirar la dona que tallava el peix. Pam, pam, pam! Tancava els ulls a cada cop. Pam! Quan el cap es va desenganxar, en Dídac va marxar corrents.

–Mama? –va tornar a preguntar, però semblava que només l’escoltava el xaiet, la resta de gent s’amuntegava davant de la carnisseria i feia cua.

Va passar per dintre la fruiteria. I feia olor de taronja, de mandarina i de plàtans. Va travessar el passadís de les paelles, i les cassoles, i el passadís de sabó i suavitzants. S’havia vessat un sabó de poma a terra. Va seguir corrents i va trobar el passadís de la xocolata i les coses per fer pastissos. Li agradava molt, aquell passadís, però ara estava massa espaordit per aturar-se. Ni tan sols es va adonar que ja no se sentia música de Nadal, sinó la veu d’una senyora que parlava. Però en Dídac no l’escoltava. Va passar per davant d’un Pare Noel gegant de plàstic que cantava «Hou, hou, hou» i brillava molt. No li va agradar. Era com un monstre robot, amb els braços alçats i els ulls rodons i dolents. Feia por. En Dídac va córrer encara més ràpid.

Tornava a ser al passadís de les joguines. I anava a tanta velocitat, que no va veure la noia amb un gorro de Pare Noel carregada de joguines. Paf! Van xocar, i aviat van ser tots dos a terra envoltats de caixes. En Dídac estava espantat. Ara segurament el renyarien, i potser fins i tot l’agafaria la policia per haver fet malbé tantes joguines. Però la noia del gorro reia. Reia amb el cap tirat una mica enrere.

–¿Estàs bé? –En Dídac va dir que sí amb el cap, i la noia va deixar de riure i el va mirar.– ¿I la teva mare? ¿Que t’has perdut? –En Dídac va tornar a fer que sí i els ulls se li van omplir de llàgrimes.

–No et preocupis. Vine, anirem a buscar la mare –va dir la noia, li va agafar la mà, van amuntegar les caixes i van marxar passadís de les joguines avall. Era bonica, aquella noia.

–¿És aquí, la teva mare? –va preguntar-li quan travessaven junts cap a fora, allà on hi havia els carretons.

–No, però conec el patge –va dir en Dídac, que ja tornava a estar una mica content.

–¿Com et dius? –va preguntar la noia.

–Dídac –va dir en Dídac.

–Jo Agnès. Ernest, ¿coneixes la mare d’aquest nen?

El patge va aixecar el cap i va dir que no se’n recordava.

–Vine, Dídac, aquí sí que la trobarem. –En Dídac va estrènyer el xaiet i va entrar per darrere un taulell. Un senyor vestit de policia que mirava unes televisions en blanc i negre li va fer adéu amb la mà. Allí dins hi havia una habitació com un despatx petitó, amb moltes fotos i dibuixos de nens, una senyora alta i... la seva mama!

–Mama! –va cridar en Dídac, i va córrer cap a la seva mare, que el va abraçar amb tanta força que van aixafar el xai. Havia trobat la seva mama! Ara sí! Ara ja no estava trist ni espantat! Quan hi havia la mama els monstres se n’anaven. I ja no viuria al supermercat! I la iaia estaria contenta! I el papa també! I els Reis li portarien moltes joguines. Totes!

Des de les altures, en Dídac es va posar les mans a la cintura, com si en comptes del nen fos ell la mare, i va preguntar:

–¿On eres?

I la mare d’en Dídac va dir:

–¿On eres, tu?! –I li va fer molts petons. I llavors es van girar i van donar les gràcies a la senyora maca i a la senyora alta, i van marxar, sense haver-ho acabat de comprar tot, la mare va dir que tornarien un altre dia, segurament dissabte, amb el pare.

I la mama va comprar el xaiet blanc a en Dídac, i li van posar Gamarús.

Aquesta és l’Ada estirada sobre el llit reconquistat de l’habitació que comparteix amb en Quim des que té memòria. Aquest és el llit dur, de cobrellits infantils dels noranta, que fa l’olor del mateix suavitzant que la seva infància. Un llit on es dorm bé i on es tenen pocs malsons.

Aquest és un record de l’Ada. En Quim no és al cotxe. Està malalt. Potser està malalt i la Victòria s’ha quedat a cuidar-lo. La Nàdia tampoc no hi és perquè té partit de bàsquet. És dissabte. L’Ada està nerviosa perquè té competició. I el primer salt, el salt que trenca l’aigua, el salt que et mulla per sempre, el salt que et duu de fora a dintre, li fa por. És bona tirant-se de cap, però quan hi ha competició li fa angúnia el primer salt.

En Lluís condueix. Fora la finestra tot és gris i blau. Hauria de ser marró i verd però és gris i blau, se’n recorda. Del cotxe del davant, no. Fins que cau. És vermell. No ho sabia, que tenien el riu a la dreta. El cotxe del davant fa el revolt, es menja la barana i desapareix. Desapareix de cop i volta, com quan la gent s’entrebanca. En Lluís diu: «Hòstia santa». Para el cotxe i surt corrents. Li crida: «Surt del cotxe, queda’t a la vora, fora de la carretera», es fica pel forat que el cotxe ha fet a la tanca, es treu la jaqueta i les sabates. I mira avall. L’Ada s’acosta. L’aigua baixa marró. Escumosa, ràpid. El riu és ample. L’Ada li agafa la mà perquè no salti. En Lluís no es mou. Dos cotxes més paren. Una dona pregunta: «Què ha passat?». L’Ada diu: «Ha caigut un cotxe». La dona aixeca les celles i pregunta, mirant en Lluís: «Ha caigut un cotxe?». Ell contesta sense apartar els ulls del riu. No es veu. L’aigua baixa frenètica. Com si no tingués un cotxe dins. La dona treu un telèfon i truca. El seu pare aguaita que surtin. No surt ningú. Fa fred. Esperen cadascun dintre el seu cotxe. L’Ada i en Lluís dins del Peugeot gris. Y ahora mismo están durmiendo en su cajón cada beso, cada flor, cada canción