Читать книгу Els dics - Irene Solà - Страница 9

La primera pregunta estava formulada de la manera següent: «Dos cotxes surten a la mateixa hora des de dos pobles (A i B) separats per una distància de 28 km. La velocitat del primer cotxe és de 50 km/h i la del segon, de 70 km/h. En quin punt del recorregut es trobaran?».

I la Nàdia rumiava sobre la taula de la cuina i l’arròs bullia prop d’una nota on posava: «Nàdia, Ada i Quim, bulliu arròs per dinar. Jo arribaré a les 2 i el pare més tard. Us estimo. Mama».

La segona pregunta la feia en Jon, l’amo d’en Garfield, i deia: «Garfield, ¿on és la nevera?».

El gat Garfield havia tret la nevera al jardí i, amb el gel i els glaçons que la nevera escopia frenèticament, feia un ninot de neu a imatge i semblança seva. I l’Ada i en Quim, davant la tele, reien com bojos.

La tercera pregunta va ser d’en Quim, que va dir:

–¿Què ha sigut això?

I va treure el cap per sobre el sofà mentre la Nàdia es girava cap a la finestra. A l’altra banda, un estornell jeia sobre l’herba. El cop havia semblat una pedra.

–Ha sigut un ocell –va dir la Nàdia. Tots tres es van acostar al vidre. L’Ada va obrir la finestra i en Quim es va enfilar com una sargantana i va saltar al jardí.

–Compte –va dir la Nàdia, i totes dues van sortir, també per la finestra.

Els tres nens es van agenollar al costat de l’ocell. La Nàdia el va aixecar delicadament amb dues mans.

–Està viu –va dir.

–Correu, fem-li un llit! –va exclamar en Quim, i va arrencar herba del terra per fer una jaça. Era un dia gris, per ser principis d’estiu, i l’herba era verd fosc com una ampolla.

A poc a poc, l’ocell es va cargolar als dits de la Nàdia, i mentre feien el llit es va morir.

–S’ha mort –va dir la Nàdia. El tenia a les mans i no havia notat com es moria.

Els dos nens es van abocar sobre l’animal.

–¿Puc agafar-lo? –va preguntar l’Ada. I l’arròs a la cuina bullia.

–Jo també –va dir en Quim.

–Primer un i després l’altre. Primer tu, Ada.

–¿Per què ella primera? –va fer en Quim.

–Perquè ho ha dit primer.

La Nàdia li va passar l’ocell a poc a poc. Pesava com una sola ploma. Tenia el bec groc i els ulls fosquíssims i les plomes del ventre eren clares i fines, les del caparró fosques i blaves i liles, i les de les ales, castanyes i negres tacades de blanc com una nevada. L’Ada li va tocar el pit amb el polze i era suau i sobresortit. Les potes esgarrapaven. En Quim es repenjava al colze d’ella, impacient.

–Ara jo –va dir.

–Ara en Quim –va fer la Nàdia, i va supervisar el transvasament.

–Se li ha trencat el coll –va dir en Quim. El cap de l’ocell penjava fora de les seves mans petites.

–¿Què farem ara? –va preguntar l’Ada.

–El deixarem –va respondre la Nàdia.

–Si el deixem aquí, se’l menjaran els gats –va dir en Quim–. L’hem d’enterrar.

–Si l’enterrem, els gats el desenterraran –va dir l’Ada–. L’hem de cremar.

–L’hem de cremar! –va repetir en Quim.

I la Nàdia, que hauria hagut de dir que no, no va dir res.

Aleshores l’Ada va ordenar:

–Quim, vés a buscar llenya de la llar de foc i paper de diari i mistos.

I la Nàdia va exclamar:

–Ada, vés-hi tu!

–Però algú s’ha de quedar a vigilar l’ocell –va fer l’Ada.

–Quim, ¿vols quedar-te a vigilar l’ocell o vols ajudar l’Ada? –va preguntar la Nàdia.

–Vull ajudar l’Ada.

–Aneu, doncs, jo em quedo –va dir la Nàdia, i va vetllar l’ocell.

Un minut després tornaven amb llenya, paper de diari i mistos. Amb tota la saviesa dels seus tretze anys, la Nàdia va decidir fer la pira sobre l’herba del jardí, per no cremar res.

I l’arròs bullia.

Els nens van construir una pira funerària triangular. Van col·locar-hi els troncs més gruixuts, com braços i com dits, a sota. I paper de diari arrugat al fons. I després branquetes més fines, com el dit petit, i com palletes, i com escuradents, a sobre. A dalt de tot, en Quim hi va posar l’ocell.

–Jo l’encenc –va dir la Nàdia–, però abans ens hem de donar les mans, així, tu aquí, Quim, fent un triangle. Ara heu de pensar una cosa per dir-li a l’ocell. De comiat.

–Adéu, ocell, sento que hagis xocat contra la finestra de casa nostra –va dir l’Ada.

–Ho sento, ocell, que hagis xocat amb la finestra de casa nostra –va dir en Quim.

I després la Nàdia va dir:

–Adéu, ocellet bonic. –Va encendre un misto cerimonialment i el va acostar al diari del fons de la pira.

Tots tres van mirar la flameta que s’agafava al paper de diari, i el foc que pujava pira amunt, del paper als branquillons, enlaire, groc i taronja i amb les puntes blaves. El foc va torrar les soques de les branques gruixudes i verdes. Va socarrimar superficialment les plomes de l’estornell. I es va apagar.

Els núvols tenien panxa, i en Quim va exclamar:

–No s’ha cremat.

Aleshores, la Nàdia va dir:

–L’enterrarem a l’hort.

I ningú es va queixar i el van sepultar a l’hort. Van fer un forat fondo com un pam a les arrels d’una tomaquera i hi van posar l’ocell. Queien gotes. L’endemà, quan la Victòria veiés la terra remoguda, pensaria que tornava a tenir talps.

Quan van ser dintre, Garfield s’havia acabat feia estona, els dos cotxes s’havien trobat en algun punt del recorregut entre els pobles A i B que la Nàdia no sabia, i l’olla d’arròs encara bullia, i vessava sobre els fogons una massa espessa i blanca.

L’Ada va dir:

–Merda.

I la Nàdia va parar el foc i va tombar el contingut de l’olla en un colador. Quan va veure la pasterada immensa i blanca i fastigosa, i el dit d’arròs carbonitzat i enganxat al fons de l’olla va exclamar:

–La mama em matarà.

Aleshores, van sortir fora, sota la pluja. Van abocar l’arròs darrere el cobert de les eines de l’hort, on tenien menjadores per als gats salvatges. Hi havia tanta matèria blanca i pastosa sobresortint i regalimant, que la menjadora més petita gairebé no es veia de tan plena.

Van tornar a dintre, van netejar l’olla i van tornar a posar arròs a bullir.

La Victòria no veuria les menjadores plenes d’arròs covat i aigua de pluja i formigues, que els gats no haurien ni tocat, fins l’endemà, poc després de pensar en els talps. I diria:

–¿Com volíeu que els gats es mengessin aquesta porqueria? –i els ho faria netejar.

Tot netejant les menjadores, en Quim reflexionaria en veu alta:

–Hauríem hagut de fer un foc molt més gros per cremar totes les plomes, i tots els ossos i la carn i la sang i els budells i el cervell i els ulls de l’ocell. El foc petit que vam fer no servia ni per cuinar-lo. Un foc gros com una bala de palla, hauríem hagut de fer.

Aquesta és l’Ada notant a la llengua la translucidesa de la paraula escriure i la paraula novel·la. El cafè tenyint-les, desfent-les, com glaçons. L’Ada que explica que ara que ha tornat d’Anglaterra, i mentre busca feina, vol escriure. Una novel·la. En Lluís que diu: «Molt bé» i «Sempre has escrit meravellosament bé, princesa». Són en un restaurant. En Lluís pregunta: «¿Sobre què la vols escriure?». I l’Ada respon: «Sobre el divorci». I aquest és en Lluís que diu:

1. Com?

2. No ho entenc.

3. ¿Jo i la teva mare?

4. ¿Per què?

«La gràcia és escriure una novel·la amb personatges reals. Us deixaré els noms tal qual també. I demanaré permís a tothom que hi surti. Als que no me’l donin els canviaré el nom. No serà només sobre el divorci, serà tot. I estarà en part ficcionat i novel·lat perquè és una història, però la gràcia és novel·lar-nos a nosaltres».

En Lluís obre els ulls sense mirar enlloc. L’Ada afegeix: «Vull escriure sobre coses que conec». I aquest és en Lluís que esguarda la finestra, la vorera, la senyora embarassada a l’altra banda del carrer. I aquesta és l’Ada que diu: «¿Em dónes el teu permís, doncs?». I en Lluís que respon encara sense mirar-la: «Sí, és clar, el meu permís el tens sempre».

I aquesta és l’Ada que condueix cap a casa i pensa que és un error gegantí parlar-li a algú d’una cosa que vols escriure abans d’haver-la escrit. Pensa en en Holden Caulfield al final d’El vigilant. ¿Com ho diu? «No li expliquis mai res a ningú. Si ho fas, començaràs a trobar a faltar tothom». Però no és el mateix.

I aquest és el començament inacabat de la novel·la. Que feia així:

La Victòria es va posar els dits davant la boca, com barrots entre els quals va repetir: «És difícil, és molt difícil». Va inspirar i va baixar la mà, forta, per la barbeta, la mandíbula i el coll. Com una màquina llevaneu. Va dir: «Ens divorciem. Hi ha una altra dona». Va encerclar la copa de vi i va fer un glop. Havia trobat una mica de plaer en dir-ho. Alleujament, en el pragmatisme de les paraules. Els conceptes s’havien posat damunt del mal com un llençol. Va pensar que havia fet servir la paraula dona i altra mil altres vegades, i que les faria servir mil vegades més. I parlarien d’altres coses. Eren suaus i seques. No tenien res a veure amb en Lluís ni amb aquella dona. Hi havia centenars de persones fent-les servir llavors mateix: altra, dona, mares que començaven històries dient: «Hi havia una vegada una dona», nens que assenyalaven la finestra i deien: «Hi ha una altra aranya».

No van dir res. En Quim va posar una mà calenta damunt la seva, l’Ada al seu davant, la Nàdia va preguntar: «¿Quant temps fa que ho saps?». La resposta va sortir de la seva boca indolora, com un peix. Havia començat feia un any i mig, aproximadament. Es deia Teresa. Era una altra professora. Ella no la coneixia personalment però l’havia vist alguna vegada. Va dir que va trigar mesos a adonar-se’n, i que quan ho va fer, al març, van parlar-ne. Després de trenta-dos anys de casats es poden parlar les coses abans de llançar-ho tot per la borda. Els anys et fan veure les coses amb perspectiva, menys visceralment. En Lluís va dir que pararia. La Victòria va dir que si parava, el perdonaria. Va parar. O va dir que havia parat. Va parar. Segurament va parar. Però hi havia tornat i ara es divorciarien.

I aquesta és l’Ada dient en veu alta «Puta merda».