Читать книгу Per què ser feliç quan podries ser normal? - Jeanette Winerson - Страница 10

La mare m’havia ensenyat a llegir amb el llibre del Deuteronomi perquè està ple d’animals (la majoria impurs). Sempre que llegíem «No mengis animals que no siguin remugants o no tinguin la peülla partida», em dibuixava totes les criatures esmentades. Cavalls, conills i aneguets eren criatures vagues i fabuloses, però jo ho sabia tot sobre pelicans, damans, peresosos i rat-penats… La mare dibuixava insectes alats i els ocells de l’aire, però els meus preferits eren els del llit del mar, els mol·luscs. En tenia una bona col·lecció de la platja de Blackpool. Ella tenia un llapis blau per a les onades i un de marró per al cranc escatós. Les llagostes les feia amb bolígraf vermell… El Deuteronomi tenia els seus defectes; és ple d’abominacions i de coses innombrables. Sempre que sortia un bastard, o algú amb els testicles rebentats, la mare girava full i deia: «Deixem-ho en mans del Senyor», però quan ella se n’anava, jo hi donava una ullada. Estava contenta de no tenir testicles. Sonaven com intestins girats cap enfora i als homes de la Bíblia sempre els hi tallaven i no podien anar a l’església. Espantós.

Fragment d’Oranges Are Not the Only Fruit

La mare s’encarregava de la llengua. El pare no havia après mai a llegir bé; sabia fer-ho a poc a poc, seguint la línia amb el dit, però havia deixat l’escola a dotze anys per anar a treballar als molls de Liverpool. Abans dels dotze anys, ningú no s’havia preocupat de llegir-li res. El seu pare era un borratxo que tot sovint s’enduia el fill al pub, el deixava a fora i en sortia hores després trontollejant per tornar a casa sense recordar que tenia el nen adormit a la porta.

Al pare li agradava que la senyora Winterson llegís en veu alta, i a mi també. Ella es posava dreta i nosaltres escoltàvem asseguts, i era íntim i impressionant alhora.

Llegia cada nit la Bíblia durant mitja hora, començant pel començament i avançant pels seixanta-sis llibres de l’Antic i el Nou Testament. Quan arribava al seu tros preferit, l’Apocalipsi, i tothom explotava i el dimoni era a l’abisme infernal, ens donava una setmana de respir per pensar en les seves coses. Després tornava a començar: «Gènesi, capítol u. Al principi, Déu va crear el cel i la terra…».

A mi em semblava que era una feinada crear tot un planeta, tot un univers, per fer-lo esclatar, però aquest és un dels problemes de les interpretacions literals del cristianisme; per què cuidar el planeta si saps que acabarà fet miques?

La mare era bona lectora, segura de si mateixa i teatral. Llegia la Bíblia com si l’haguessin escrit per a ella, i potser era així. Jo vaig tenir molt aviat la impressió que el poder d’un text no està limitat pel temps. Les paraules continuen fent la seva feina.

Normalment, les famílies de classe obrera del nord d’Anglaterra, tant a casa com a l’església, sentien la Bíblia de 1611 i, com que a la nostra vida quotidiana encara es feien servir els pronoms antics, no ens semblava gaire difícil. A mi m’agradava especialment allò d’«els vius i els morts»: notaves clarament la diferència si vivies en una casa amb ratolins i una trampa per caçar-los.

A la dècada de 1960, molts homes —i eren homes, no dones— anaven a classes nocturnes als Instituts per Obrers o a l’Institut de Mecànica, una altra iniciativa progressista que va sortir de Manchester. Llavors, la idea del «creixement personal» no es considerava elitista, i tampoc no es creia que tots els valors fossin relatius ni que tota la cultura és si fa no fa idèntica, tant si és cinema de terror com Shakespeare.

Aquelles classes nocturnes es dedicaven molt a Shakespeare i cap dels homes es queixava mai que la llengua fos difícil. Per què no? Perquè no ho era: era la llengua de la Bíblia de 1611; la versió del rei Jaume es va publicar el mateix any que la primera representació anunciada de La tempesta. Shakespeare va escriure Conte d’hivern aquell any.

Era una continuïtat útil, destruïda per una gent benintencionada i culta que no va pensar en les conseqüències per a la cultura general de tenir bíblies modernes amb la llengua expurgada. La conseqüència va ser que homes i dones sense gaire educació, homes com el pare i nens de les escoles populars com jo, deixessin de tenir un vincle quotidià i senzill amb quatre-cents anys de la llengua anglesa.

Molta gent gran que jo coneixia, la generació dels meus pares, citaven Shakespeare i la Bíblia, i de vegades poetes metafísics com John Donne, sense saber-ne la font, confonent-los i tot sovint barrejant-los.

A la mare, que era apocalíptica de mena, li agradava rebre tant la notícia d’una calamitat com d’un episodi de bona sort amb la frase: «No preguntis per qui toquen les campanes…». Ho deia en un to adequadament sepulcral. Com que les esglésies evangèliques no tenen campanes, jo ni tan sols vaig entendre mai que es referia a la mort i, fins que vaig arribar a Oxford, no vaig descobrir que era una cita mal feta d’un passatge en prosa de John Donne, aquell que comença dient: «Cap home és una illa sencera en si mateix…» i que acaba «no vulguis saber mai per qui toquen les campanes…».

Una vegada el pare va guanyar un sorteig a la feina. Va arribar a casa molt content. La mare li va preguntar en què consistia el premi.

—Cinquanta lliures i dues capses de Wagon Wheels. —(Eren unes galetes de xocolata grosses i horribles amb un carro i un cowboy a l’embolcall.)

La mare no va contestar i per això el pare va insistir.

—És bona cosa, Connie… no estàs contenta?

—No preguntis per qui toquen les campanes…

I no ho vam preguntar.

Tenia altres versos favorits. Se’ns va espatllar el forn de gas. El tècnic se’l va mirar i va dir que no li agradava l’aspecte, cosa gens estranya perquè el forn i la paret estaven negres. La senyora Winterson va contestar: «És una ofensa que infligim al cel, als morts i a la natura». Una càrrega feixuga per a un forn de gas.

Li agradava aquella frase i més d’una vegada la va fer servir contra mi; quan algú era tan amable de preguntar com estava jo, la senyora W acotava el cap i sospirava: «És una ofensa que infligim al cel, als morts i a la natura».

Era molt pitjor dir això parlant de mi que no del forn de gas. Em preocupava especialment la part dels «morts» i em preguntava a quin parent enterrat i desafortunat jo havia ofès tant.

Més endavant, vaig trobar aquesta frase a Hamlet.

Una frase habitual, tant en boca seva com d’altres, quan es feia una comparació desfavorable, era dir: «com una poma d’hort i una poma silvestre».

Ho diu el bufó a El rei Lear. Tanmateix, té un cert aire del nord d’Anglaterra, en part, em penso, perquè la tradició de la classe obrera és oral, no llibresca, però la riquesa de la seva llengua ve d’haver introduït els clàssics a l’escola —tots s’aprenien de memòria— i utilitzar creativament la llengua per explicar una bona història. Si penso en aquells temps m’adono que el nostre cabal de paraules no era gens petit, i ens encantaven les imatges.

Fins als anys vuitanta, la cultura visual, la cultura televisiva, la cultura de masses, no havia tingut gaire impacte al nord; encara hi havia una cultura local forta i un dialecte poderós. Jo me’n vaig anar el 1979, i no era gaire diferent del 1959. El 1990, quan vam tornar per filmar Oranges per a la BBC, tot havia canviat.

Per a la gent que jo coneixia, els llibres eren pocs, però hi havia històries pertot i el més important era com les explicaves. Fins i tot un intercanvi a l’autobús havia de tenir una narració.

—No tenen diners, per això van de viatge de nuvis a Morecambe.

—Quina llàstima… no hi ha res a fer a Morecambe un cop t’has banyat.

—Em sap greu per ells.

—Sí, però només és un viatge d’una setmana. Conec una dona que hi va viure tota la vida de casada, a Morecambe.

No preguntis per qui toquen les campanes…

La mare explicava històries… sobre la seva vida durant la guerra i de com tocava l’acordió al refugi aeri per fer fugir les rates. Pel que es veu, a les rates els agraden els violins i els pianos, però no poden suportar l’acordió…

Sobre la seva vida cosint paracaigudes… totes les noies robaven la seda per fer-se roba.

Sobre la seva vida en el futur, quan tindria una mansió i cap veí. Es va passar la vida volent que tothom se n’anés. I quan jo ho vaig fer, no m’ho va perdonar.

Li agradaven les històries de miracles, segurament perquè la seva vida estava tan allunyada d’un miracle com Júpiter de la Terra. Creia en els miracles, tot i que no en va veure mai cap… bé, potser en va veure un, però era jo, i ella no sabia que els miracles tot sovint es presenten desfigurats.

Jo era un miracle en el sentit que podia haver-la fet sortir de la seva vida per conduir-la a una altra vida que li hauria agradat molt. No va passar mai, però això no vol dir que no hagués pogut passar. Tot això ha estat una lliçó brutal per a mi en el sentit de no passar per alt ni confondre el que tens a les mans en un moment donat. Sempre pensem que allò que necessitem per transformar-ho tot —el miracle— és en una altra banda, però tot sovint ho tenim just al davant. De vegades som nosaltres, nosaltres mateixos.

Les històries de miracles que li agradaven eren les de la Bíblia, com la dels pans i els peixos, segurament perquè gairebé mai no teníem prou menjar, i les de l’arribada de Jesús al món.

A mi m’agradava especialment el Gegant de l’Al·leluia: dos metres i mig d’alçada, reduït a metre noranta gràcies a les pregàries dels fidels.

I hi havia les històries sobre els sacs de carbó que apareixien d’enlloc i la lliura extra que et trobaves a la bossa quan més la necessitaves.

No li agradaven les històries sobre la resurrecció dels morts. Sempre deia que, quan ella morís, no se’ns acudís resar perquè tornés.

Els diners del seu funeral estaven cosits a les cortines, si més no fins que jo els vaig robar. Quan els vaig agafar de la vora, hi havia una nota escrita a mà —estava molt orgullosa de la seva lletra— que deia: No ploreu, Jack i Jeanette. Ja sabeu on soc.

Vaig plorar. Per què la pèrdua és la mesura de l’amor?