Читать книгу Per què ser feliç quan podries ser normal? - Jeanette Winerson - Страница 11

A casa nostra hi havia sis llibres.

Un era la Bíblia i dos eren comentaris sobre la Bíblia. La mare era pamfletista per temperament i sabia que la lletra impresa encén la sedició i la controvèrsia. La nostra no era una casa secular i la mare havia decidit que jo no havia de tenir influències seculars.

Vaig preguntar-li per què no podia tenir llibres i em va dir: «El problema amb un llibre és que no saps mai què és fins que és massa tard».

Jo vaig pensar: «Massa tard per a què».

Vaig començar a llegir llibres en secret —no hi havia cap altra manera— i cada cop que obria les pàgines, em preguntava si aquest cop seria massa tard; un últim glop (gloriós) que em canviaria per sempre, com l’ampolla d’Alícia, com la poció fantàstica de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, com el líquid misteriós que determina el destí de Tristany i Isolda.

Als mites, a les llegendes, als contes fantàstics i a tots els relats que es basen en aquestes històries bàsiques, tant la mesura com la forma són aproximades i estan subjectes a canvi. Això inclou la mesura i la forma del cor, la persona estimada pot ser menyspreada de cop i volta o la persona odiada pot convertir-se en estimada. Mireu el que passa a El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare quan el col·liri fa que Lisandre passi, de ser un faldiller, a ser un marit devot. En l’ús de la poció màgica de Shakespeare, no és que s’alteri l’objecte del desig —les dones són qui són— sinó més aviat que l’home es veu obligat a veure-les de manera diferent.

A la mateixa obra, Titània s’enamora breument d’un tanoca que porta un cap d’ase: un ús malèvol de la poció transformadora, però un ús que qüestiona la realitat: veiem el que ens pensem que veiem? Estimem com creiem que estimem?

Créixer és difícil. És curiós que, fins i tot quan hem deixat de créixer físicament, sembla que hem de continuar creixent emocionalment, cosa que implica tant expansió com encongiment, perquè algunes parts de nosaltres es desenvolupen i d’altres hem de deixar que desapareguin… La rigidesa mai no funciona; acabem sent d’una mesura errònia per al nostre món.

Jo tenia una ràbia tan gran que podia omplir qualsevol casa. Em sentia tan inútil que era com el general Tom Thumb, que s’ha d’amagar sota una cadira perquè no el trepitgin.

Recordeu com Sindbad enganya el geni? En Sindbad obre l’ampolla i en surt un geni de noranta metres d’altura que el deixarà fora de joc. Llavors el pobre Sindbad apel·la a la vanitat del geni i li diu que està segur que no serà capaç de tornar a l’ampolla. Tan bon punt el geni ho fa, en Sindbad hi posa el tap fins que el geni aprèn bones maneres.

A Jung, no a Freud, li agradaven els contes fantàstics pel que ens expliquen de la naturalesa humana. De vegades, tot sovint, una part de nosaltres és alhora irascible i poderosa: aquella ràbia imponent que pot matar-te a tu i a d’altres i que amenaça d’arrasar-ho tot. No podem negociar amb aquesta part poderosa però enrabiada de nosaltres fins que li fem aprendre bones maneres, que vol dir tornar a entrar a l’ampolla per demostrar qui mana realment. Això no és repressió, sinó que es tracta de trobar un contenidor. En la teràpia, el terapeuta actua de receptor d’allò que no gosem alliberar perquè ens fa molta por o del que surt tot sol de tant en tant i que fa estralls a les nostres vides.

Els contes fantàstics ens adverteixen que no existeix la mesura estàndard, que és una il·lusió de la vida industrial, una il·lusió amb què encara lluiten els pagesos quan intenten subministrar verdures uniformes als supermercats… no, la mesura és alhora particular i subjecte a canvi.

Les faules dels déus que apareixen amb forma humana —deïtats de poder reduït— també són històries sobre el parany de les aparences: les coses no són el que semblen.

A mi em sembla que tenir la mesura adequada per al teu món —i saber que tant tu com el teu món no sou de cap manera de dimensions fixes— és una pista valuosa per aprendre a viure.

La senyora Winterson era massa grossa per al seu món, però s’arraulia, trista i maldestra, sota el prestatge més baix i, de tant en tant, s’engrandia fins a assolir la seva alçada de noranta metres i ens dominava. Llavors, com que això era inútil, redundant, només destructiu, o ho semblava, tornava a encongir-se, derrotada.

Jo soc baixa, per això m’agraden els contes del nen petit/indefens encara que no parlin directament d’una mida contra l’altra. Penso, per exemple, en Les mongetes màgiques, amb un protagonista que bàsicament és un gegant immens lleig i estúpid, i un altre de petit que corre que se les pela. Molt bé, però l’element canviant és la mongetera, que comença com una tija i creix fins a convertir-se en una mena d’arbre immens on el petit Jack s’enfila per arribar al castell. Aquest pont entre els dos mons és imprevisible i molt sorprenent. I més tard, quan el gegant mira d’enfilar-s’hi després d’en Jack, s’ha de tallar la mongetera de seguida. Això em suggereix que la cerca de la felicitat, que podríem dir que és la vida, és plena d’elements temporals sorprenents: arribem a un lloc al qual no podíem anar d’una altra manera i ens aprofitem del viatge, però no podem quedar-nos-hi, no és el nostre món, i no hauríem de deixar que aquest món aixafés el que nosaltres habitem. S’ha de tallar la mongetera. Però podem portar les riqueses a gran escala de l’«altre món» al nostre, tal com fa en Jack quan escapa amb l’arpa que toca sola i la gallina dels ous d’or. Tot allò que «guanyem» s’acomodarà a la nostra mida i forma, de la mateixa manera que les princeses en miniatura i els prínceps granota assumeixen la forma veritable i necessària per a la seva vida futura, i la nostra.

La mida importa.

A la meva novel·la Sexing the Cherry (1989) vaig inventar un personatge que es deia Dona Gos: una geganta que viu al riu Tàmesi. Pateix perquè és massa grossa per al món. Era una altra lectura de la meva mare.

Sis llibres… la mare no volia que em caiguessin llibres a les mans. No se li va acudir mai que era jo la que queia dins dels llibres, que m’hi ficava a dins per sentir-me segura.

Cada setmana la senyora Winterson m’enviava a la biblioteca pública d’Accrington per anar a buscar la seva reserva de novel·les de lladres i serenos. Sí, és una contradicció, però les nostres contradiccions no ho són mai per a nosaltres. Li agradaven Ellery Queen i Raymond Chandler, i quan li vaig qüestionar allò d’«el problema amb un llibre [que rima amb calibre] és que no saps mai què diu fins que és massa tard…», em va contestar que si saps que està a punt d’aparèixer un cos, no tens cap esglai.

Jo podia llegir llibres de no-ficció sobre reis, reines i història però mai, mai, de ficció. Aquells eren els llibres on hi havia problemes…

La biblioteca pública d’Accrington era un edifici de pedra construït d’acord amb els valors d’una època d’autoajuda i creixement personal i estava molt ben abastida. La van acabar de construir el 1908 amb diners de la Fundació Carnegie. A fora hi havia els caps esculpits de Shakespeare i Milton, Chaucer i Dante. A dins hi havia rajoles modernistes i uns vitralls gegantins amb missatges útils com ara AMB DILIGÈNCIA I PRUDÈNCIA ES PROGRESSA.

La biblioteca tenia tots els clàssics de la literatura anglesa i unes quantes sorpreses com Gertrude Stein. Com que no tenia ni idea de què llegir ni en quin ordre, vaig decidir començar alfabèticament. Gràcies a Déu que el seu cognom era Austen…

Un dels sis llibres de casa era inesperat; un exemplar de La mort d’Artús de Thomas Malory. Era una edició molt bonica amb imatges i havia pertangut a un oncle bohemi i culte: el germà de la mare de la mare. Per això ella el guardava i el llegia.

Els relats d’Artús, de Lancelot i Ginebra, de Merlí, de Camelot i el sant grial, van fondejar dins meu com la molècula perduda d’un compost químic.

He continuat treballant amb les narracions del grial tota la vida. Hi ha històries de pèrdua, de lleialtat, de fracàs, de reconeixement, de segones oportunitats. Tot sovint interrompia la lectura i anava al tros on un dia Percival, cercant el grial, en té una visió, i llavors, com que és incapaç de fer la pregunta crucial, el grial desapareix. Percival es passa vint anys rondant pels boscos, buscant allò que va trobar, que li va ser donat, que semblava tan fàcil però no ho era.

Més endavant, quan treballant em trobava algun entrebanc i pensava que havia perdut o m’havia allunyat d’una cosa que ni tan sols era capaç d’identificar, la història de Percival era el que em donava esperança. Podia haver-hi una segona oportunitat…

De fet, hi ha més de dues oportunitats, n’hi ha moltes més. Ara sé, després de cinquanta anys, que el cicle de trobar/perdre, oblidar/recordar, anar-se’n/tornar, no s’atura mai. Tota la vida gira entorn d’una altra oportunitat i, mentre som vius, fins al final de tot, sempre hi ha una altra oportunitat.

I, és clar, m’encantava la història de Lancelot perquè tot va d’enyorança i d’amor no correspost.

Sí, les històries són perilloses, la mare tenia raó. Un llibre és una catifa màgica que et porta a una altra banda. Un llibre és una porta. L’obres. La travesses. Tornes?

Jo tenia setze anys i la mare estava a punt de fer-me fora de casa per sempre per haver violat una norma molt important, més important encara que la dels llibres prohibits. La norma no era simplement «Res de sexe», sinó de manera categòrica «Res de sexe amb el teu propi sexe».

Jo estava espantada i era infeliç.

Em recordo anant a la biblioteca a buscar els llibres de lladres i serenos. Un dels que havia demanat la mare es deia Assassinat a la catedral, de T. S. Eliot. Es pensava que era una història d’horror sobre monjos perversos… i li agradava qualsevol cosa que fos dolenta per al Papa.

Em va semblar que el llibre era una mica curt —normalment els de misteris són bastant llargs—, i me’l vaig mirar i vaig veure que estava escrit en vers. Definitivament no estava bé… No havia sentit parlar de T. S. Eliot. Vaig pensar que devia estar relacionat amb George Eliot. La bibliotecària em va dir que era un poeta nord-americà que havia viscut la major part de la vida a Anglaterra. Va morir el 1964 i havia guanyat el Premi Nobel.

Jo no llegia poesia perquè el meu objectiu era fer-me tota la LITERATURA ANGLESA EN PROSA DE LA A A LA Z.

Però això era diferent…

Vaig llegir: «Aquest és un moment, / però sàpigues que n’hi haurà un altre / que et traspassarà amb una sobtada joia dolorosa».

Vaig esclafir en plors.

Els lectors em van mirar amb reprovació i la bibliotecària em va renyar, perquè en aquells temps no es podia ni tan sols estossegar en una biblioteca, ja no diguem plorar. Vaig endur-me el llibre a fora i me’l vaig llegir de dalt a baix, asseguda a les escales, amb l’habitual temporal del nord.

Aquella obra tan bonica i estranya em va fer suportables les coses aquell dia, i les coses que va fer suportables eren el fracàs d’una altra família: la primera vegada no va ser culpa meva, però els nens adoptats es donen la culpa de tot. El segon fracàs era definitivament culpa meva.

El sexe i la sexualitat em tenien confosa, i em preocupaven els problemes pràctics i immediats d’on viure, què menjar i com superar els exàmens.

No tenia ningú que m’ajudés i T. S. Eliot em va ajudar.

Per això, quan la gent diu que la poesia és un luxe, una opció, que és per a les classes mitjanes amb educació o que no s’hauria de llegir a l’escola perquè és irrellevant, o alguna d’aquestes coses estranyes i estúpides que es diuen sobre la poesia i el seu lloc a les nostres vides, jo sospito que la gent que ho diu ho ha tingut sempre tot bastant fàcil. Una vida dura necessita una llengua dura… i això és el que és la poesia. Això és el que la literatura ofereix: una llengua prou poderosa per dir com és la vida.

No és un lloc on amagar-se. És un lloc on trobar-se.

En molts aspectes ja era el moment d’anar-me’n. Els llibres havien tret el millor de mi i la mare havia tret el millor dels llibres.

Els dissabtes anava a treballar al mercat i els dijous i divendres, en sortir de l’escola, hi anava a fer paquets. Feia servir els diners que guanyava per comprar llibres. Els entrava a casa de contraban i els amagava sota el matalàs.

Qualsevol persona amb un llit individual de mida estàndard i una col·lecció de llibres de butxaca de mida estàndard, sabrà que sota el matalàs se’n poden acomodar setanta-dos per capa. A poc a poc, el meu llit es va anar elevant visiblement, com en el conte de la princesa i el pèsol, de manera que no vaig trigar a dormir més a prop del sostre que de terra.

La mare sospitava molt de tot, però encara que no fos així, es veia molt clarament que la seva filla començava a pujar de nivell.

Una nit va entrar a la meva habitació i va veure la punta d’un llibre sortint per sota el matalàs. El va estirar i el va examinar amb la llanterna. Vaig tenir mala sort: era Dones enamorades de D. H. Lawrence.

La senyora Winterson, que sabia que Lawrence era satànic i pornogràfic, va llançar el llibre per la finestra i va anar furgant i escorcollant, llançant al pati un llibre rere l’altre, fins que jo vaig caure del llit. Jo n’agafava algun i mirava d’amagar-lo, el gos corria amb els llibres a la boca i el pare estava allà dret amb pijama sense saber què fer.

Quan va haver acabat, va agafar la petita estufa de parafina que fèiem servir per escalfar el bany, va baixar al pati, va tirar parafina sobre els llibres i hi va calar foc.

Vaig mirar com resplendien les flames i recordo haver pensat en l’escalfor que desprenien i la llum que feien en aquella nit glaçada i saturnal de gener. I els llibres sempre m’han donat escalfor i llum.

Els tenia tots folrats amb plàstic perquè eren preciosos. Ara havien desaparegut.

Al matí hi havia trossos de text escampats per tot el pati i el carreró del darrere. Trencaclosques de llibres cremats. Vaig recollir-ne alguns fragments.

Segurament és el motiu pel qual escric com ho faig: recollint fragments, insegura de la narració contínua. Què diu Eliot? Aquests fragments que he aplegat contra la meva ruïna…

Vaig estar un temps molt calmada, però m’havia adonat d’una cosa important: et poden prendre qualsevol cosa externa en qualsevol moment. Només el que tens a dins està segur.

Vaig començar a memoritzar textos. Sempre havíem après de memòria llargs trossos de la Bíblia i sembla que els pobles amb tradició oral tenen més facilitat per recordar que aquells que confien en el text conservat.

Hi va haver un temps en què el registre no era un acte administratiu; era una forma d’art. Els primers poemes eren per commemorar, per recordar, a través de les generacions, tant una victòria en batalla com la vida de la tribu. L’Odissea i Beowulf són poemes, sí, però amb una funció pràctica. Si no el pots escriure, com el transmetràs? Recorda’ls. Recita’ls.

El ritme i la imatgeria de la poesia fan que sigui més fàcil de recordar que la prosa, més fàcil de cantar. Però com que també necessitava la prosa, vaig fer les meves versions concises de novel·les del segle XIX: hi buscava la màgia i no em preocupava gaire de l’argument.

Tenia frases dins meu: un enfilall de llums de guia. Tenia la llengua.

La ficció i la poesia són dosis, medecines. El que curen és la ruptura que la realitat provoca en la imaginació.

M’havien fet mal i una part molt important de mi havia quedat destruïda: aquesta era la meva realitat, els fets de la meva vida; però, a l’altra banda dels fets, hi havia qui podia ser jo, què podia sentir, i mentre tingués paraules, imatges i històries, no estava perduda.

Hi havia dolor. Hi havia joia. Hi havia la joia dolorosa que havia escrit Eliot. La primera sensació d’aquesta joia dolorosa la vaig tenir pujant al turó de darrere de casa, els llargs carrers serpentejants amb la ciutat a baix i el turó al capdamunt. Els carrers amb llambordes. Els carrers que anaven directes al barri de Factory Bottoms.

Mirava cap enfora i no em semblava veure un mirall ni un món. Era el lloc on era, no el lloc on volia ser. Els llibres havien desaparegut, però eren objectes; el que contenien no podia ser destruït tan fàcilment, i amb això me n’aniria.

I dreta al costat de la pila de paper i de lletres que cremava, encara calenta l’endemà al matí malgrat el fred, vaig entendre que hi havia una cosa que podia fer.

«A la merda», vaig pensar. «Els escriuré jo mateixa.»