Читать книгу Per què ser feliç quan podries ser normal? - Jeanette Winerson - Страница 9

Vaig néixer a Manchester el 1959. Era un bon lloc per néixer.

Manchester és al sud del nord d’Anglaterra.

L’esperit de la ciutat és contradictori —un sud i un nord lligats—, alhora indòmit i poc urbà; al mateix temps connectat i cosmopolita.

Manchester va ser la primera ciutat industrial del món; els seus telers i molins es van transformar i van transformar les fortunes de la Gran Bretanya. Manchester tenia canals, accés fàcil al gran port de Liverpool i trens que portaven pensadors i emprenedors de Londres amunt i avall. La seva influència va afectar tot el món.

Manchester era tot barreja. Era radical: Marx i Engels hi van ser. Era repressiva: les massacres de Peterloo i les lleis dels cereals. Manchester filava riqueses més enllà dels somnis més salvatges i entreteixia desesperació i degradació en el teixit humà. Era utilitària perquè en tot moment es preguntava: «Això funciona?». Era utòpica: tenia el quaquerisme, el feminisme, el moviment contra l’esclavitud, el socialisme, el comunisme.

La barreja d’alquímia i geografia de Manchester no pot separar-se. El que és, el lloc on és… molt abans que els romans tinguessin aquí una fortalesa l’any 79 dC, els celtes adoraven la deessa fluvial del Medlock. Era Mam-ceaster: Mam és mare, és pit, força de vida… energia.

Al sud de Manchester hi ha la plana de Cheshire. Els assentaments humans de Cheshire són dels més antics de les illes Britàniques. Hi havia pobles, aquí, i rutes estranyes però directes al que després seria Liverpool sobre l’ample i profund riu Mersey.

Al nord i a l’est de Manchester hi ha els Penins, la cadena de muntanyes baixes, agrestes i salvatges que recorre el nord d’Anglaterra, on hi havia uns quants assentaments escampats i on homes i dones duien una vida solitària i tot sovint de pròfug. La plana regular de Cheshire, civilitzada i habitada, i els accidentats i frondosos Penins de Lancashire, el lloc pertorbador, el lloc de fugida.

Fins que van canviar les fronteres territorials, Manchester era en part Lancashire i en part Cheshire, cosa que la feia una ciutat originada per una energia inesgotable i un seguit de contradiccions.

L’explosió del tèxtil de la primeria del segle XIX va assimilar tots els pobles i assentaments del voltant en una màquina immensa de fer diners. Fins a la Primera Guerra Mundial, el seixanta-cinc per cent del cotó del món es processava a Manchester. El seu malnom era Cotonòpolis.

Imagineu-vos les fàbriques immenses que funcionaven amb energia de vapor i llum de gas i els habitatges apilonats entremig. La brutícia, el fum, la pudor de tint i d’amoníac, de sofre i de carbó. Els diners, l’activitat incessant dia i nit, el soroll eixordador dels telers, dels trens, dels tramvies, dels carros sobre les llambordes, d’una vida humana pletòrica i incessant, un infern de Niebleheim i una obra triomfant de treball i determinació.

Tothom que visitava Manchester quedava alhora admirat i aclaparat. Charles Dickens la va fer servir com a base de la seva novel·la Temps difícils; era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, aquí, tot el que la màquina podia aconseguir i el terrible cost humà.

Homes i dones, mal vestits, esgotats, borratxos i malalts, feien torns de dotze hores sis dies a la setmana, quedaven sords, amb els pulmons obstruïts, sense veure la llum del dia, s’enduien els fills a la feina perquè, a quatre grapes per sota l’estrèpit aterridor dels telers, recollissin el borrissol, escombressin, perdessin mans, braços i cames; nens petits, febles, sense educació i sovint no desitjats; les dones treballaven tant com els homes i també suportaven la càrrega de la casa.

Una horda de dones i nens amb parracs, més bruts que els porcs que s’alimenten a les piles de deixalles i als tolls, sense canonades ni paviments, amb aigües estancades pertot. El fum fosc d’una desena de xemeneies de fàbriques […], una brutícia i una pudor incommensurables.

ENGELS, La situació de la classe obrera a Anglaterra (1844)

La cruesa de la vida a Manchester, on no es podia ocultar res de la vista, on els èxits i les vergonyes d’aquesta nova realitat incontrolable eren pertot, va empènyer Manchester a un radicalisme que a la llarga va arribar a ser més important que el comerç del cotó.

Manchester era una ciutat molt activa. L’any 1903, la família Pankhurst ja n’havia tingut prou de tanta xerrameca i de no votar i va començar a militar al Sindicat Social i Polític de Dones.

El primer Congrés Sindical va tenir lloc a Manchester el 1868. El seu propòsit era el canvi, no pas parlar del canvi.

Vint anys abans, el 1848, Karl Marx havia publicat el Manifest comunista, la major part del qual va escriure a Manchester amb el seu amic Friedrich Engels. Eren homes teòrics que van convertir-se en activistes en el temps que van passar en una ciutat que no tenia temps per pensar, on tot era acció, i Marx volia convertir aquesta endimoniada energia imparable en alguna cosa bona…

L’època que Engels va passar a Manchester, treballant a l’empresa del seu pare, va fer-li conèixer la brutal realitat de la vida de la classe obrera. Encara avui val la pena llegir La situació de la classe obrera a Anglaterra: un relat trist i aterridor dels efectes de la revolució industrial en la gent comuna, el que passa quan les persones «es consideren només objectes útils».

On neixes —en quin context neixes, el lloc, la història del lloc, com aquesta història connecta amb la teva— marca qui ets, diguin el que diguin els experts en globalització. La meva mare biològica treballava de maquinista en una fàbrica. El meu pare adoptiu treballava de reparador de carreteres i després feia un torn abocant carbó a la central elèctrica. Treballava deu hores seguides, feia hores extra quan podia, per estalviar-se el bitllet de l’autobús recorria els nou quilòmetres de distància amb bicicleta i no tenia diners per comprar carn més de dos cops per setmana ni per permetre’s res més exòtic que una setmana a l’any a la vora del mar.

No estava en millor ni pitjor situació que les famílies que coneixíem. Érem de classe obrera. Érem la massa a les portes de la fàbrica.

Jo no volia formar part de la massa ingent de la classe obrera. Volia treballar, però no com ell. No volia desaparèixer. No volia viure i morir al mateix lloc amb una sola setmana entremig a la vora del mar. El meu somni era fugir, però el que és terrible de la industrialització és fer que fugir sigui una necessitat. En un sistema que genera masses, l’individualisme és l’única manera de sortir-se’n. Però llavors, què passa amb la comunitat, amb la societat?

Com va dir la primera ministra Margaret Thatcher, amb el mateix esperit que el seu amic Ronald Reagan, celebrant la dècada dels egos dels vuitanta: «No existeix això que en diuen societat…».

Però quan era petita no m’importava res de tot això, i tampoc no ho entenia.

L’única cosa que volia era anar-me’n.

Em van dir que la meva mare biològica era una noieta pèl-roja dels telers de Lancashire que em va parir als disset anys, així de fàcil.

Era del poble de Blakely, on la reina Victòria s’havia fet fer el vestit de noces, però quan va néixer la mare i quan vaig néixer jo, Blakely ja havia deixat de ser un poble. El camp va ser obligat a entrar a la ciutat, així és la història de la industrialització, i té un aire de desesperació, d’excitació, de brutalitat i de poesia, i tot això és dins meu.

Quan vaig néixer, els telers havien desaparegut, però no les llargues fileres de cases baixes adossades, de vegades de pedra de vegades de maons, sota teulats poc inclinats de pissarra. Amb les teules de pissarra, la màxima inclinació pot ser de trenta-tres graus; amb teules de pedra s’ha d’arribar als quaranta-cinc o fins i tot als cinquanta-quatre graus. L’aspecte d’un lloc estava determinat pels materials a l’abast. Les teulades de pedra, més inclinades, fan que l’aigua caigui més lentament perquè xoca amb les irregularitats i clivelles de la pedra. La pissarra és ràpida i plana, i si les teulades de pissarra s’inclinessin massa, l’aigua cauria directament sobre els canalons. El pendent suau alenteix el cabal.

Aquest aspecte gris i pla tan característic i tan poc atractiu de les teulades del nord industrial té una eficàcia pràctica, com la indústria per a la qual es van construir les cases. T’hi acostumes, treballes molt, no busques la bellesa ni els somnis. No es construeix per figurar. Terres de rajoles gruixudes, habitacions petites i humils, patis depriments.

Si puges al capdamunt de la casa, no veus res més que els canons rabassuts de les xemeneies compartides que treuen el fum cap a la boira i de vegades amaga el cel.

Però…

Els Penins de Lancashire són el lloc per somiar. La serralada, una aglomeració de turons baixos, amples i aglomerats, sempre és visible, com un vigilant sever que estima una cosa que no pot defensar però s’hi queda de totes maneres, encorbat sobre la lletjor que fabriquen els humans. S’hi queda, amb cicatrius i malmenat, però s’hi queda.

Si sortiu per la M62 de Manchester en direcció a Accrington, on vivia jo de petita, veureu els Penins, sorprenents per la seva sobtadesa i el seu silenci. Aquest és un paisatge de poques paraules, taciturn, reticent. No és d’una bellesa fàcil.

Però la bellesa hi és.

En algun moment entre les sis setmanes i els sis mesos de vida em van portar a Accrington des de Manchester. Tot va acabar per a mi i per a la dona que m’havia parit.

Ella va desaparèixer. Jo vaig desaparèixer.

Em van adoptar.

21 de gener de 1960 és la data en què John William Winterson, jornaler, i Constance Winterson, empleada, van aconseguir el nadó que pensaven que volien i se’l van endur a casa, al 200 de Water Street, a Accrington (Lancashire).

Havien comprat la casa el 1947 per dues-centes lliures.

1947, l’hivern més fred del segle XX a la Gran Bretanya, amb tanta neu que arribava al capdamunt del piano vertical quan l’empenyien cap a dintre de casa.

1947, la guerra havia acabat, el meu pare havia deixat l’exèrcit i feia el que podia per mirar de guanyar-se la vida, i la seva dona havia llençat l’anell de noces pel desguàs i rebutjava tenir relacions sexuals.

Jo no sé, i no ho sabré mai, si és que no podia tenir fills o que simplement no era capaç de suportar el que s’havia de fer per tenir-los.

Sé que tots dos bevien una mica i que tots dos fumaven abans de trobar Jesús. I no crec que en aquells temps la mare estigués deprimida. Després de la Carpa de la Croada, quan es van fer cristians evangèlics pentecostals, tots dos van deixar de beure —sense comptar el licor de cirera per Cap d’Any— i el pare va canviar els cigarrets Woodbines per caramels Polo Mints. La mare va continuar fumant perquè deia que li mantenia el pes a ratlla. Tanmateix, havia de fer-ho en secret i duia un ambientador a la bossa de mà que deia que era per als mosquits.

Pel que sembla, ningú no trobava estrany portar un esprai per als mosquits a la bossa de mà.

Ella estava convençuda que Déu li trobaria un fill i suposo que si Déu li proporcionava el nadó, podia esborrar de la llista tenir relacions sexuals. No sé què n’opinava el pare. La senyora Winterson sempre deia: «Ell no és com els altres homes…».

Cada divendres li donava el que havia cobrat i ella li tornava prou monedes per a tres paquets de Polo Mints.

Deia: «Són el seu únic plaer…».

Pobre pare.

Quan es va tornar a casar a setanta-dos anys, la seva nova esposa, la Lillian, que tenia deu anys menys que ell i era de vida alegre, em va dir que era com dormir amb un atiador encès.

Fins que vaig fer dos anys, no vaig parar de bramar, cosa que era la prova evident que estava posseïda pel dimoni. La psicologia infantil no havia arribat a Accrington i, malgrat els importants treballs de Winnicott, Bowlby i Balint sobre l’afecte i sobre el trauma que provoca una separació precoç de l’objecte d’amor que és la mare, un nadó que bramava no era un nadó amb el cor trencat sinó un nadó del dimoni.

Això, a més a més de totes les vulnerabilitats, em conferia un poder estrany. Em sembla que als meus nous pares els feia por.

Els nens fan por: purs tirans que tenen el seu cos com a únic regne. La meva nova mare tenia molts problemes amb el cos: el seu, el del pare, els seus cossos junts, i el meu. Amagava el seu propi cos amb carn i robes, havia suprimit els seus apetits amb una barreja temible de nicotina i de Jesús, li administrava purgants que la feien vomitar, l’havia sotmès a metges que li administraven lavatives i anells pelvians, havia dominat els seus desigs de tacte i de confort i, de cop i volta, sense preparació ni relació amb el seu cos, es trobava amb una cosa que era pur cos.

Una cosa que eructava, secretava, escampava productes fecals i feia esclatar la casa de vida pura.

Ella tenia trenta-set anys quan vaig arribar jo i el pare en tenia quaranta. Això és bastant normal actualment, però no ho era a la dècada dels seixanta, quan la gent es casava jove i creava una família entre els vint i els trenta anys. Ella i el pare ja feia quinze anys que estaven casats.

Era un matrimoni a l’antiga en el sentit que el pare no cuinava mai i, quan vaig arribar jo, la mare va deixar de treballar fora de casa. Això va ser molt negatiu per a ella perquè va convertir la seva naturalesa introvertida en una depressió encerclada. Sempre hi havia moltes baralles, per molts motius, però de fet la batalla entre nosaltres era entre la felicitat i la infelicitat.

Jo em sentia tot sovint plena de ràbia i de desesperació. Sempre estava sola. Malgrat tot, estava i estic enamorada de la vida. Quan no podia més, me n’anava a passejar als Penins: un sandvitx de melmelada i una ampolla de llet per a tot el dia. Quan em deixaven tancada fora de casa, o l’altra possibilitat favorita, tancada a la carbonera, m’inventava històries i oblidava el fred i la foscor. Sé que això són maneres de sobreviure, però pot ser que el rebuig a deixar-te descompondre, qualsevol rebuig, deixi entrar prou llum i aire per continuar creient en el món i en el somni de la fugida.

Fa poc vaig trobar uns quants escrits meus amb les típiques bestieses poètiques d’adolescent, però també un vers que inconscientment vaig fer servir més endavant a Oranges: «El que jo vull existeix si goso trobar-ho…».

Sí, és el típic melodrama d’una persona jove, però sembla que aquesta actitud va tenir una funció protectora.

M’agradaven sobretot les històries sobre tresors amagats, nens perduts i princeses tancades. Que es trobés el tresor, els nens tornessin i les princeses fossin alliberades devia donar-me esperances.

I la Bíblia em va ensenyar que encara que a la terra no m’estimés ningú, al cel hi era Déu, que m’estimava com si jo fos l’única cosa important del món.

Ho creia. M’ajudava.

La mare, la senyora Winterson, no estimava la vida. No creia que res pogués fer la vida millor. Una vegada em va dir que l’univers és una galleda d’escombraries còsmica… i, després de pensar-hi una mica, li vaig preguntar si amb tapa o sense.

—Amb tapa —va contestar—. No se n’escapa ningú.

L’única sortida era Harmagedon, la darrera batalla, quan el cel i la terra s’enrotllaran com un pergamí i els escollits podran viure l’eternitat amb Jesús.

Ella encara conservava el Rebost de Guerra. Cada setmana hi ficava una altra llauna —n’hi havia que hi eren des del 1947— i a mi em semblava que, quan comencés l’última batalla, hauríem d’anar a viure sota l’escala amb el betum de les sabates i menjar-nos les llaunes. Els èxits que havia tingut abans amb la carn en conserva no em donaven motius d’alarma. Ens menjaríem les nostres racions i esperaríem Jesús.

Jo em preguntava si ens alliberaria Jesús personalment, però la senyora Winterson creia que no. «Ens enviarà un àngel.»

O sigui que seria això: un àngel sota l’escala.

No estava segura que les ales hi cabessin, però la senyora Winterson deia que l’àngel no vindria fins a sota les escales, sinó que obriria la porta i ens diria que ja podíem sortir. Ja tindríem preparada la nostra mansió al cel.

Aquestes interpretacions tan complicades d’un futur postapocalíptic m’ocupaven el pensament. De vegades ella semblava feliç i tocava el piano, però sempre la rondava la infelicitat i, de cop, alguna cosa li enterbolia el pensament i deixava de tocar, tancava la tapa i caminava amunt i avall, amunt i avall pel caminoi de darrere la casa sota els fils d’estendre, desesperada com si hagués perdut alguna cosa.

Havia perdut alguna cosa. Era una cosa important. Havia perdut / estava perdent la vida.

La pèrdua i el fet de perdre ens unien. Jo havia perdut el lloc càlid i segur, per caòtic que fos, de la primera persona que havia estimat. Havia perdut el nom i la identitat. Els nens adoptats estan desplaçats. La mare sentia que tota la vida era un gran desplaçament. Totes dues volíem trobar casa nostra.

Tanmateix, l’Apocalipsi m’emocionava, perquè la senyora Winterson el feia emocionant, però en secret esperava que la vida continués fins que em fes gran i pogués descobrir-la.

La part bona de trobar-te tancada en una carbonera és que et fa reflexionar.

Aquesta frase, llegida fora de context, és absurda. Però quan intento entendre com funciona la vida —i per què hi ha persones que s’enfronten millor que altres a l’adversitat— torno a una cosa que té a veure amb dir que sí a la vida, que és l’amor per la vida, per molt inadequada que sigui, i l’amor per un mateix, allà on pugui trobar-se. No amb allò de «primer jo», que és el contrari de la vida i de l’amor, sinó amb una determinació com la del salmó de nedar contra corrent, per molt agitada que estigui l’aigua, perquè és el teu corrent…

I això em porta a la felicitat i a donar una ullada ràpida a la paraula.

El sentit principal que li donem avui dia és el sentiment de plaer i de satisfacció; un brunzit, un estat plaent, la sensació de benestar d’estar panxa enlaire, de serenor, relaxament i vida… ja m’enteneu…

Però hi ha significats primigenis que es basaven en la paraula hap —que en anglès mitjà és happ i en anglès antic gehapp—, l’oportunitat o la sort, bona o dolenta, que et pertoca. Hap és la teva sort a la vida, les cartes que t’han tocat.

La manera com enfoques la teva hap determinarà si pots ser happy, feliç, o no.

Allò que els americans, en la seva constitució, qualifiquen de «dret a cercar la felicitat» (fixeu-vos que no diu «dret a la felicitat»), és el dret a nedar contra corrent, com els salmons.

Cercar la felicitat, cosa que vaig fer i que encara faig, no és el mateix que ser feliç, que crec que és fugaç, que depèn de les circumstàncies i és una mica de beneit.

Si el sol resplendeix, posa-t’hi a sota: sí, sí, sí. Els temps feliços són fantàstics, però passen, i és el que han de fer, perquè el temps passa.

La cerca de la felicitat és més elusiva; dura tota la vida i no està centrada en l’objectiu.

El que cerques és un sentit, una vida amb sentit. Hi ha el hap, el destí, les cartes que et toquen, i no està fixat, però canviar el curs del corrent o repartir noves cartes —la metàfora que preferiu— absorbeix molta energia. Hi ha vegades que anirà tan malament que amb prou feines viuràs, i altres vegades que t’adonaràs que viure com sigui a la teva manera és millor que viure mitja vida estabornit a la manera d’algú altre.

La cerca no és o tot o res: és tot i és res. Com totes les històries d’aventures.

Quan vaig néixer, em vaig convertir en l’extrem visible d’un mapa plegat.

El mapa té més d’una ruta. Més d’un destí. El mapa, que és el jo que es desplega, no porta a cap lloc concret. La fletxa que diu ets aquí és la primera coordenada. Hi ha moltes coses que no pots canviar quan ets petit, però pots preparar la maleta per al viatge…