Читать книгу El futur no és el que era - Joan Mayans - Страница 13

El Jep no entén res. La Francina havia estat divertida i càlida, al telèfon, unes hores abans. Ara, però, ha arribat tard, ha anunciat migranya i s’ha tancat a l’habitació. Ja no sap què fer amb el sopar amb la gent de l’associació que tanta il·lusió havia dit que li feia. Són quarts de nou, la seva germana és a punt d’arribar per quedar-se amb els nens, que estan sopats, en pijama i navegant entre la pantalla de la tele i la del mòbil.

—Fran? —demana ell, entrant a l’habitació, on ella s’ha deixat caure al llit, vestida tal com venia del carrer, però sense les botes. No contesta—. Fran? —repeteix.

—No vinc, Jep. Em trobo fatal.

—Però…

—Ho sento.

—I si et prens…

—No puc, ves-hi tu. Total, t’ho passaràs millor.

—La Maura és a punt d’arribar.

—Truca-li, si us plau. No cal que vingui. Em sap greu, si ja venia. Ves al sopar i ja poso jo els nens al llit. Només necessito una estona i ja faig.

—Et passa res?

—Que tinc migranya, t’he dit.

—És que abans, per telèfon, m’has dit…

—Sí, abans. Ara tinc el cap a punt d’explotar. No em facis parlar més, vale?

El Jep diu que vale, tanca la porta i va a buscar el telèfon per avisar la Maura. Segurament encara no deu haver sortit de casa. I en una cosa té raó, la Francina. S’ho passarà millor si se n’hi va sol, al sopar. El que no era normal era l’entusiasme amb el qual havia reaccionat abans. Amb els anys que fa que no hi va, a les trobades que segueix muntant l’associació, amb la gent que ha canviat i els que ja ni la situen, s’acabaria passant tot el sopar callada en un racó o penjant-se d’ell. Només lamenta que no l’hi digués abans, per telèfon. Hauria estat més senzill. I no hauria fantasiejat amb una mica d’alegria i un polvet en tornar del sopar.

Per què hi havia pensat, en això? Potser pel to de la seva veu al mòbil, picant i viu, que no sap quant temps fa que no l’hi sentia. Però no vol donar més voltes al tema. Prefereix pensar en si val la pena canviar-se la camisa que s’ha posat per una altra de negra, que li amaga més la panxa, en si té prou bateria al mòbil o en si hauria de passar pel caixer de camí al restaurant.

Quan sent el cop de porta, la Francina obre els ulls i es queda asseguda al llit. Es posa roba còmoda i posa els peus nus dins les sabatilles de vellut d’estar per casa. És la primera sensació real que nota des de fa una estona. Les pessigolles suaus del pèl de les sabatilles li recorden que té peus. Que té cames. Que té cos. No sap exactament què li passa. No és migranya. És un cansament estrany, profund, que li surt de molt endins i l’ha aixafat, l’ha buidat, com si fos un globus sense aire. Ara, des del cop de porta, sembla que el seu cos recobra una mínima vitalitat, començant pels peus embolcallats en vellut. Ho aprofita per posar-los en marxa, per ordenar-los que la portin fins al menjador. La vida també ha tornat a la seva gola, des d’on les cordes vocals d’algú que deu ser ella sacsegen la placidesa electrònica dels seus fills. “Va! A rentar-se les dents, que us n’aneu al llit.” “Jaaaa?!” “Ara!” El Jan remuga i va cap al lavabo. La Noa inicia una segona protesta, però s’adona que no tindrà efecte i la deixa a mitges. “Va, guapa”, li demana la Francina, ara amb un somriure tendre a la cara i obrint-li els braços com per invitar-la a abraçar-la i avançar juntes. El gest de sa mare la reconforta. “No havia de venir la tieta?”, pregunta el Jan, entre el brunzit del raspall elèctric. “No”, és la resposta, seca i definitiva, de la Francina.

El pis està en silenci. Tant que pot sentir els cops de tacó de la veïna de dalt, el concurs de la tele del pis del costat i els cotxes que passen, ara ja parsimoniosament, pel carrer de l’Encarnació. La torradora escalfa pa. El microones, brou de pollastre de tetrabric. Pensa que aniria bé tenir un electrodomèstic que també t’escalfés per dins, quan et sents així, freda en l’interior.

Què ha passat, exactament? En sortir del bar no ha agafat el metro. Ha baixat l’escala de l’estació, sí, però n’ha tornat a sortir abans de marcar el bitllet. Ha travessat Colom i ha anat fins a la vora del passeig Marítim. S’ha mirat l’aigua quieta, opaca i oliosa, reflectint la llum obliqua del sol i ha provat de pensar en com valorar aquella trobada.

No és capaç de decidir si el Kai l’ha sorprès positivament o negativament. Per no saber, ni tan sols sap si l’ha sorprès. S’ha mostrat tan normal, tan com qualsevol, que no l’ha reconegut. No és que desitgés cap drama. Però potser sí que esperava que, al cap d’una estona de posar-se al dia de les circumstàncies vitals de cadascú, hi hagués hagut alguna picada d’ull, alguna ombra, alguna transparència d’aquell noi que va declarar-la, repetidament, insistentment, l’amor de la seva vida. I sí que hi ha hagut alguna referència al passat, divertida, entranyable. Però res gaire personal. Res que l’hagi fet sentir especial. Potser d’aquí ve la buidor. Potser d’aquí emana el fred.

La torradora ha saltat. El microones ha piulat. Dreta, fa un glop de brou, que s’ha refredat tan de pressa com s’ha escalfat. Posa sal, oli i un tall prim de formatge sobre el pa, que, per gust i textura, passaria per porexpan.

Ha caminat pel passeig Marítim fins a creuar-se amb la Via Laietana. Ha pujat per l’avinguda sense fixar-se gaire en res. Quan ha recordat que sempre ha dit que aquella és l’avinguda més lletja de Barcelona, ha girat a l’esquerra, pel Gòtic, retallant carrerons. Caminant desendreçadament, tan desorientada per dins com per fora, ha trigat una hora a arribar a casa. Quan, gairebé sense esperar-s’ho, s’ha trobat al seu portal, ha mirat a banda i banda, buscant alguna escapatòria. Alguna excusa que l’alliberés de pujar. Quelcom que li servís per desaparèixer uns minuts, una hora, una setmana, una vida. Quan la porta s’ha obert per dins, estirada per un veí que carregava una bicicleta a l’espatlla, no ha tingut més remei que posar-hi la mà per mantenir-la oberta, saludar amb el cap i, tot seguit, passar cap a dins. No hi ha escapatòria. Ni per a un minut, ni per a una hora, ni per a una setmana, ni, per descomptat, per a una vida. A l’ascensor ha recordat el sopar del qual havia parlat el Jep. De la conversa telefònica que havia escenificat un parell d’hores abans. De la salsa absurda que hi havia posat. Imaginar-se la cara rodona, els ulls de lluç i l’olor del desodorant que es posa el Jep per anar a sopars li fa venir tots els mals. La migranya no ha estat fingida. Ha estat instantània. Ha explotat dins el seu cap exactament entre el segon i el tercer pis i ha durat fins fa una estona, quan la porta del pis ha picat i l’ha deixat a ell fora.

Un glop de brou fred. Un mos de porexpan. Per què la decep tant que el Kai s’hagi comportat com algú normal? Fins a quin punt volia sentir-se venerada un altre cop? El seu pensament va de la buidor a la llàstima per ella mateixa i per la fila que deu fer, dreta al costat de la taula de la cuina. Amagada dels seus fills. I del seu marit. Desitjant que torni com més tard millor. Com més begut millor. I que es quedi clapat al sofà abans d’anar cap al llit, per no haver de respirar el mateix aire que ell. Avui no. Aquesta nit no.

No s’agrada. Intenta canviar de perspectiva. Intenta abandonar la llàstima. O atacar-la des d’un altre flanc: és el Kai qui li provoca tot això? No. No directament. El Kai és un símbol. Un cromo. La màquina fotogràfica que va tirar les millors fotos d’ella, quan n’ocupava el centre, quan tot girava al seu voltant. Escura el brou i llença la resta del pa de suro a les escombraries. Apaga el llum de la cuina, s’estira al sofà, engega la tele i fa zàping fins que localitza el mateix concurs que estan veient al pis del costat. “Si no els pots vèncer”, pensa. S’embolica en una manta fina i es deixa atropellar per una onada d’aplaudiments zombis i els bravos exagerats amb els quals una colla d’idiotes celebren in situ l’enèsima actuació de l’enèsim imitador de Nino Bravo. En pocs minuts, la televisió fumiga tots els dubtes. Buida el seu cap per no pensar en la buidor del seu esperit. I aleshores, alliberada de tots els pensaments que no ha sabut ni conduir ni comprendre, deixa de fer-se preguntes. En pocs minuts, els ulls se li tanquen i la son restaura l’equilibri. L’últim que passa pel seu cap, abans d’adormir-se, és si explicarà a algú res de tot el que ha passat avui. I té claríssim que la resposta és no.

El Kai, en canvi, sí que ho vol explicar. No sap com evitar-ho. És massa significatiu. Ressonen massa campanes. Van ser tantes pàgines embrutades parlant d’ella, tantes converses de cervesa, tantes confessions de marihuana a trenc d’alba amb amics que es deixaven explicar, un cop rere un altre, una nova versió de la mateixa història, un altre gir insuls d’una història nyonya i repetitiva… És cert que li ha costat reconèixer en la dona madura que tenia davant la jove que va canviar la seva vida. Aquesta és l’expressió que ha fet servir molts cops, quan el cadàver encara era calent. Al cap dels anys, és clar, va deixar de dir-ho. Potser per vergonya. Potser perquè ja no hi havia ningú a prop que ho volgués escoltar. Però ho seguia creient. Era la seva excusa. El contrapès a una vida de normalitat, lògica i càlcul. Era la seva història tràgica, el seu relat fundacional. Com més pragmàtica i insensible s’ha tornat la seva maduresa, més ha necessitat creure en aquella relació juvenil, dramàtica i pel·liculera.

I sí, el retrobament ha estat un pèl decebedor. Ell no ha aconseguit sentir-se còmode. Ella no ha arribat a mirar-se’l amb aquella mirada càlida, impossible de descriure, amb què ell se sentia únic. Feia anys que no pensava en aquella mirada. Fins avui, quan s’ha adonat que allò era precisament el que faltava, el que havia desaparegut de la seva cara. Sí, el seu rostre s’ha sembrat de petites arrugues i els seus llavis rodons s’han desinflat i despenjat pels angles. Però res d’això l’ha sorprès. La gran diferència, el que l’ha sobtat, és el contingut del seus ulls. Faltava la vibració suau i propera amb què acostumaven a abraçar-lo els ulls d’ella. Hi pensa. Intenta recordar aquella mirada que, fins i tot quan el renyava, o li demanava que s’allunyés d’ella, transmetia dolçor, intimitat i amor. Amor, sí, per malsonant que sigui la paraula. Aquella mirada és el que ja no hi era. Sospita que és perquè, com és normal, tantíssims anys després, la connexió ha desaparegut. No se li acudeix pensar, en canvi, que el que ha desaparegut és la capacitat d’ella per emetre-la.

Però el Kai té una virtut. Un talent ocult. I és que, pel que fa a la seva relació amb la Francina, la realitat mai ha estat un obstacle. Era capaç de convertir qualsevol situació real en una història radicalment diferent, per poc que hi donés quatre voltes. L’amplificació del drama era la seva especialitat. Res era del tot convencional. Tot podia tenir una o dues lectures diferents, més rebuscades. Després d’aplicar-hi un parell de filtres, de barrejar-hi dues cerveses i mitja dotzena de mals versos, qualsevol trobada quotidiana es convertia en una nova pàgina de la pitjor de les novel·les romàntiques. La realitat sempre va ser prescindible. La realitat mai no va tenir cap oportunitat. Com podia ser diferent, aquest cop?

Per això, quan l’endemà pensa en fragments de la seva trobada, ja no sembla tan innòcua ni tan forçada. El grumolls on s’havien embussat les seves paraules s’han diluït en la seva memòria en poques hores. I fa números. Pensa en guarismes: vint anys, un mes i quinze dies del primer cop que va anar a aquell bar. Gairebé setze anys des de l’últim polvo amb ella. Tretze anys i poc de l’últim cop que havien quedat. D’un cap a l’altre, set anys de la seva vida orbitant al voltant d’ella. Com podria no parlar-ne?

A l’hora de dinar, pensa si explicar-l’hi al Llorenç, el seu soci i amic. Però desisteix. El Llorenç pertany a una fase posterior de la seva vida. Mai la va conèixer, la Francina. I, si n’hi parlés ara, segur que ho interpretaria com el preàmbul d’una aventura. I no és això. Per al Kai, el retrobament amb la Francina és tan extremadament rellevant com inofensiva. Tampoc no tindria cap sentit parlar-ne amb l’Helena. La seva dona és comprensiva i, aparentment, poc propensa a la gelosia. De fet, fa temps que la nota llunyana i dispersa. En qualsevol cas, la idea d’explicar-l’hi a ella és tan inversemblant i absurda que fins i tot hi especula per pura diversió. Se’n preocuparia? Intentaria entendre la seva veritable dimensió? O ho escoltaria amb tanta educació com manca d’interès? Prefereix no esbrinar-ho. A més, ja té el candidat perfecte: el Bere.

—Va. Escup. Què passa? —l’interpel·la el Bere quan ja fa mitja hora que repassen l’actualitat a les cadires d’alumini d’una terrassa de la plaça de la Vila de Gràcia.

—Que què passa? Per què ha de passar res? —respon el Kai.

El Joan Berenguer, conegut com Bere per tothom excepte per sa mare, que el segueix anomenant Joanet o Tete, s’ha deixat convèncer fàcilment per fer unes cerveses. “Que fa temps que no quedem, collons. Que aviat ens desconeixerem. Que se’ns acumulen els temes.” Ara se’l mira fixament, amb el seu somriure perennement burleta, com si acabés de recordar un acudit o acudir-se-li un joc de paraules.

—Ah, no ho sé. Com que has dit de quedar així, de sobte, i no hi ha futbol ni res…

—Na, res d’especial.

—Si no és res d’especial, almenys és alguna cosa ordinària?

—D’acord —el Kai fa una pausa camuflada amb un glop de cervesa—. A veure. No és res, realment. Te’n recordes, de la Francina, tu?

Mitja hora després, el Bere ja coneix tota la història. L’ha escoltat atentament, deixant anar algun “en sèrio no va venir?”, algun “al metro, de casualitat? No m’ho crec!” o algun “uala!” de celebració. El Kai ha estat fidel a la veritat en els fets i opac en la descripció de les seves sensacions al respecte. Aquí és on posa l’atenció el seu interlocutor. Què va sentir. Què farà ara.

—Què vols dir, que què faré? Res, faré. Què vols que faci? —respon el Kai.

—Re faràs?

—No, no faré res. Ens vam veure i ja està.

—I no us veureu més?

—No tindríem per què.

—Cap excusa? Cap compromís? Durant la conversa, no va dir-te de deixar-te re? O tu, no vas oferir-li, jo què sé, que li miraries el web de la seva feina o alguna cosa així?

—No.

—Tornaràs a escriure-li, per Facebook?

—No ho sé. Potser sí, però ara mateix tampoc no sabria què dir-li. Vull dir… com qualsevol altre que tingui al Facebook, saps?

El Bere se’l mira durant uns segons. Fa un glop de l’ampolla de cervesa. Se’l torna a mirar i fa que no amb el cap.

—No m’ho empasso. Vull que em diguis una cosa, però. Éreu al bar aquell, no? Al bar mític. Alfa i omega i tal. I va i et diu que l’acompanyis a casa. Què fas?

—Això no va passar.

—Ja ho sé. Imagina-t’ho. Què fas? Si t’ho demana, què fas?

—Això no va passar. No sé què hauria fet.

—Posa’t en situació. Va. Què faries?

—Ni idea, Bere, ni idea.

—Jo crec que te n’hi vas. I que puges a casa seva. I que, si se’t posa bé, te la tires.

—Joder, tio… —el Kai dibuixa un gest de desaprovació amb els llavis.

—No, no t’ho prenguis malament. És el que hauries de fer.

—Què dius? No, home, no!

—A veure si m’explico. Quants cops vas dir-me, en totes les formes possibles, que ella és, o era, o va ser la “dona de la teva vida”? M’ho vas dir rient, plorant, cantant, en veu baixa, a crits. Mil vegades.

—D’això fa molt temps, Bere.

—El temps és relatiu. Ja no penses que va ser-ho, la dona de la teva vida?

—La dona de la meva vida és l’Helena. La Fran va ser molt important. Però no es pot comparar, lògicament, a la dona amb qui em vaig casar, la mare dels meus fills.

—“Lògicament”, dius. La lògica no hi té res a veure. O és que va ser lògica, tota la teva història amb la Francina? O potser et vas casar amb l’Helena perquè era l’opció lògica? La lògica només existeix després, per posar en ordre les nostres decisions. Et vas casar amb l’Helena perquè n’estaves enamorat. O perquè volies estar-ne. O perquè era el millor que podies fer. I la conec, Kai, la conec. Era el millor que podies fer, t’ho juro. Però la lògica va després. La lògica ens protegeix de la incertesa, dels canvis d’opinió. Jura’m que mai has dubtat d’haver-te casat amb l’Helena! Jura’m que mai has pensat en tots els camins que vas deixar enrere! Jura’m que no t’has mirat alguna altra noia i no has especulat que hauria pogut ser ella, la dona amb qui et quedessis.

—Això és trampa, Bere. Això ho fem tots. I elles també.

—Correcte! Tots ho fem! Tots especulem. Només els morts no es fan preguntes. Però t’has penedit mai de la teva història amb la Francina, per molt que us ajuntéssiu i us separéssiu, per molt que ho patissis?

—Això no. No me n’he penedit, no. És part de la meva vida. Va ser important, ja ho saps, no ho estic negant.

—És clar. La teva “educació sentimental” i tot el rotllo. —Riu. Sorollosament. No només per l’ocurrència, sinó perquè està content. El Bere sempre va gaudir d’aquella història. De totes les històries sentimentals. Com més complicades, millor. És la persona més barroerament romàntica que coneix el Kai. Amagat sota una pell gruixuda i una gestualitat gairebé siciliana, la seva devoció pels drames amorosos el fa el millor i el pitjor interlocutor possible.

—No riguis, hòstia, que això és sèrio! —diu el Kai, rient ell també, d’una forma molt més continguda, gairebé per compromís—. Ella va ser molt important. Qui la va cagar vaig ser jo. Moltes vegades.

—Un àngel, sí. Saps què vaig llegir fa uns dies, dels àngels? És bo. Diu: “Els àngels existeixen, el problema és que tota l’estona volen” —i torna a riure, com si en comptes d’una cita literària hagués explicat un acudit verd.

—Ves al carai! —respon el Kai, sense desitjar-ho. Al contrari, el que desitja és que aquella conversa continuï. Que l’empenyi. Que el provoqui. Que l’ajudi a recordar, a retrobar-se, a connectar amb la singularitat d’aquella història de desamor que sempre ha evocat com el pilar sobre el qual ha aixecat la seva maduresa.

—Mira. No t’ofenguis. El que vull dir és que, d’alguna manera, tal com ho veig, ets un esclau. Estàs atrapat. Ets presoner de la teva pròpia història. Tota la teva vida adulta ha girat al voltant d’aquella relació. Per això, si ara se’t posés a tir, només tens dues opcions: o renegar de la teva història, fer-la petita i rebutjar-la, o tirar-te-la i emmerdar-ne el record.

—Animal.

—Animal. Sí. Animal. Som animals. Animals sentimentals. Som personatges de la novel·la de merda que escrivim perquè s’assembli a les pel·lícules de merda i a les sèries de merda que veiem. Animals atrapats en les seves pròpies sinopsis argumentals.

—Hahaha! Això t’ha quedat brodat! —riuen tots dos.

—No. Espera. Que no he acabat. Tens dues opcions. Només dues. Si passes d’ella, vol dir que mai va ser tan important. Que vas enganyar-te. Que la “dona de la teva vida” va ser només un bucle del qual no vas saber, o no vas voler, sortir durant no sé quants anys de la teva llarga adolescència. Si passes d’ella, passes de tu. I ensorres la teva història dramàtica. No pots passar d’ella sense destruir-te a tu. Si ho fas, estàs acabat. Seràs un zombi més. Et quedes sense història. No hauràs fet res d’especial en ta puta vida…

—Ja… I si me la tiro…

—Així m’agrada, que reconeguem la possibilitat…

—No, trampós! Que acabis l’argument!

—Trampós. Jo. Sí. Ja ho veurem, qui fa més trampes, eh? Dues opcions, deia. O la rebutges a ella i, amb això, renuncies a tu mateix. O te la tires, i ho destrosses.

—Ho destrosso, no. Em destrossen.

—No, no. Ho destrosses. Destrosses el record. Si teniu un rotllo ara, als quaranta i pico anys, què pot passar? Només pot anar malament. No sou els que éreu. Teniu nens. Teniu parelles. Teniu les tetes caigudes i la polla fluixa. Teniu feines, obligacions i necessitats. No teniu energia per tenir una història bonica. No teniu marge per sorprendre-us. Ja coneixeu la millor part de cadascú. Ara només coneixeríeu els vostres límits, la manca de paciència, la tensió de les mentides i el pes del vostre propi passat.

—Que bé que m’ho pintes…

—És que l’has cagat, Kai.

Una altra rialla sorollosa. El Bere està embalat. El Kai gaudeix de la representació del seu amic. Lluny de preocupar-lo, no pot deixar de gaudir ser el centre d’aquella narració. Estar tan tràgicament condemnat és el més entretingut i emocionant que li ha passat últimament. Riu amb ell i fan xocar les seves ampolles.

—Estic atrapat, doncs. Sort que no la veuré més i ella no tindrà ocasió de seduir-me…

—Sí. Sort. Oi?

—És igual. Segons tu, ara, no tinc cap alternativa. La mort o el suïcidi, no? Estic condemnat… Només puc viatjar en el temps i avisar el Kai de fa uns mesos que no la contacti per Facebook, perquè, si ho fa, es desencadenarà l’apocalipsi segons sant Bere.

—Tampoc. No pots. Et deus a la teva història. No podies no contactar-la. I us hauríeu trobat al metro igualment, no? No podies evitar-ho. Ets el personatge d’una tragèdia ja escrita. Has de complir el teu paper. Heu de tancar la història. O en renegueu o la destruïu, però no la podeu esborrar. Et deus a la teva història. I al teu públic.

—Tu?

—És clar. Soc el teu lector. Per això m’has trucat.