Читать книгу El futur no és el que era - Joan Mayans - Страница 18

El sol d’octubre cau en diagonal i rebota entre les fulles i les branques enrojolades dels plàtans. Perdut i vermellós, esquitxa de llumetes la moqueta de l’habitació d’un hotel de l’Eixample. El Kai està estirat panxa avall, amb el cap als peus del llit. Observa com la Francina surt de la dutxa i li dona l’esquena. S’ha embolicat el cos amb una tovallola gran, blanca i aspra de tants cops com ha passat per la bugaderia. Amb una altra tovallola, també blanca, també aspra, s’eixuga uns cabells negres, densos i gruixuts, que regalimen formant un petit bassal a terra del lavabo.

Han passat poc més de tres mesos de la primera tarda que van veure’s. Al Kai se li fa molt llunyana, aquella trobada. Com si tot hagués anat molt de pressa. Com si haguessin passat moltes coses. Com si tot hagués canviat molt. A penes recorda els detalls d’aquella tarda. Què duia posat ella? Què va prendre? Sí que recorda, però, que no va sortir-ne gaire emocionat. Que l’emoció devia haver arribat després. En algun moment imprecís d’aquests tres mesos densos. Potser a partir d’aquells primers xats de matinada, parlant de tot i de res, on intercalaven conyetes insubstancials amb confessions més elaborades que deixaven veure, a petites dosis, les arrugues i les cicatrius que la vida havia anat deixant sobre les seves pells. En aquells fragments de converses teclejades, ella intentava mostrar-se tan juvenil, positiva i riallera com creia que a ell li agradava recordar-la. Ell, en canvi, provava de mostrar-se solvent i madur, com pensava que a ella li hauria agradat que fos vint anys enrere. A mig camí d’aquelles projeccions, entre broma i broma, van crear una nova xarxa de confiança que, si bé no era íntima, sí que almenys els era pròpia.

Tornar a quedar va semblar gairebé natural. Pràcticament inevitable. Ell no volia recuperar cap escenari del passat. Ella volia trobar quelcom amb una pàtina irònica, kitsch i divertida. Pujar a una de les Golondrinas plenes de turistes eslaus a mitjan juliol era una excel·lent manera de complir tots els requisits. Ella deia que no hi anava des que sa mare l’hi duia, de petita. Ell assegurava que no hi havia pujat mai. Envoltats de jubilats, van haver d’afinar l’humor per trobar al·licients a aquella passejada en vaixell lenta i ensopida, solcant les aigües brutes i domesticades del port de Barcelona. Com a excusa, però, era suficient. Dues cerveses més tard, s’acomiadaven amb dos petons a les galtes i dos més als llavis. Sense preàmbuls. Sense continuació. Sense que cap dels dos ho hagués planificat. Com si mai haguessin deixat de fer-ho.

Pocs dies més tard quedaven per dinar. Dels petons, no n’havien parlat més. Coincidien a no voler-hi pensar. Cap dels dos sabia exactament d’on sortien i preferia no preguntar-se cap a on portaven. Cadascú ho justificava a la seva manera, ràpidament, i ho apartava de la seva ment. Quan van ser l’un davant de l’altra, en un bar de tapes prop de la plaça de Lesseps, la conversa va circumval·lar aquells petons fins després de les postres.

—Què penses? —va demanar-li ella, en un moment de silenci, després que el cambrer hagués deixat els cafès sobre la taula.

—Que tot és molt raro.

—Raro com?

—Tu i jo.

—Jo no soc rara, eh? —rient.

—No, tu no. Això. Tu i jo. Tots dos. Tantíssim temps després. Com si no hagués passat mitja vida —el Kai va fer una pausa, com si pensés, com si dubtés, fins que va formular la pregunta que realment l’inquietava—. Va estar bé, no?

—Què?

—Les Golondrinas.

—Sí, les Golondrinas van estar bé.

—I les cerveses.

—I les cerveses.

—I tot. No?

—Tot —somreia la Francina, mirant-se’l, satisfeta per dins. El Kai treia el tema. Era qui havia de fer-ho. Era el seu rol. Per seguir sent fidels al guió, a ella li tocaria treure-hi valor. Renyar-lo per donar-hi importància. Però, almenys en aquell moment, no li va venir de gust. Va preferir acompanyar-lo en la reflexió—. Tot va estar bé. Els petons també.

—Els petons també.

—No recordava com els feies.

—És clar. Va ser per això.

—Per què?

—Per recordar-ho. Era això, doncs. Anamnesi.

—Anamnesi. Quin friqui estàs fet…

—De la precisió en diuen friquisme —somreia ell, encantat amb el rol que la Francina li atorgava.

—Vine, friqui meu —va dir la Francina estirant les seves mans cap a ell, a través de la taula. Ell s’hi acostà i deixà que ella l’agafés. Els dits es buscaven i recorrien la pell dels braços. Somreien tots dos, ja.

Un cop fora del restaurant tornaven a acomiadar-se amb petons. Aquest cop, més anticipats. Més buscats. Més llargs, bonics i sentits. S’acompanyaren de mans que recorrien braços, espatlles i esquenes, palpant la pell calenta i xopa d’una xafogosa tarda d’estiu. Per un instant minúscul, van ser capaços d’oblidar que no eren adolescents i que entre tots dos sumaven noranta anys. Capaços d’oblidar la imatge que projectaven, abraçant-se a mitja tarda, recolzats contra una paret d’un edifici qualsevol de Gràcia. Però només va durar un instant, i aviat se separaven, més per una ombra de vergonya que no pas per precaució.

—Què fas demà, cap a les quatre? —va preguntar ella, just abans d’acomiadar-se.

A les quatre i un minut de la tarda del dia següent, el Kai entrava per la porta. La Francina feia vint minuts que treia papers, joguines, gots i revistes del mig. Intentava crear un espai més asèptic, més neutre. El Kai mirava fotos i quadres i lloms de llibres mentre la cafetera escalfava l’aigua. El pis feia una olor singular, com de barreja d’encens i flors de bosc. Una olor dolça, melosa i seca. Una olor que, d’alguna manera, obria la porta de records oblidats. La Francina li parlava des de la cuina.

—Has dut els bombons, suposo.

—No —va mentir ell, mentre els deixava curosament al mig de la tauleta de davant del sofà.

Cafè. Xocolata. Saliva. L’alè gastat que surt de l’ànima d’una persona madura. Les mans d’un estrany sota la roba. Paraules que no encaixen. Excitació fingida. Un rictus seriós. Una mirada que revela tedi. Després de sis o set minuts magrejant-se, tots dos es van notar massa conscients de l’estranyesa d’allò que estaven interpretant. Ella ho camuflà dient que havia d’anar al lavabo. Ell ho va agrair fingint contrarietat.

El mirall del lavabo va ensenyar a la Francina uns llavis una mica inflats i uns ulls envoltats d’una ombra negra que li preguntaven què collons estava fent. No va saber-los respondre. Es va mullar els canells i va beure aigua del got de plàstic que fan servir els nens per esbandir-se la pasta de dents. Uns pèls curts i durs se li van ficar dins la boca i els va escopir. Eren del Jep. S’havia afaitat i els pèls havien sortit volant pertot arreu. “Sempre fa el mateix. Li és igual que després algú se’ls pugui posar a la boca”, va remugar ella. Tornà a escopir, maleint-lo. Va pensar que potser no tenia sentit el que estava fent amb el Kai, però tampoc no va trobar cap raó per deixar de fer-ho. I menys encara pel Jep i pels seus pèls de barba escampats per tot el lavabo.

El Kai s’havia aixecat i havia dut les tasses buides a la pica. Va veure una cuina petita i atapeïda d’estris. Vessava vida. Va recordar la seva pròpia cuina i li va venir al cap la imatge d’un quiròfan. On ara veia rajoles, penjadors, draps, paelles, espàtules, imants i taques de diferents intensitats, a la seva cuina només hi havia espai, espai, espai, espai i espai. Tanta evidència d’humanitat el va incomodar. Com si estigués profanant un lloc real només per caprici. Un caprici innecessari, gratuït i sense gaire més explicació que passar comptes amb el seu passat. Tots dos es van trobar camí del sofà, l’un de cara amb l’altra, incòmodes i indecisos.

—Voldràs un altre cafè? —va preguntar la Francina.

—Crec que no. Potser seria millor que marxés.

—Hemmm —va titubejar la Francina—. Potser sí. Si tu vols.

—No ho sé. No sé el que vull. Però, no ho sé, de sobte…

—T’ha vingut la culpa?

—No. Crec que no. La culpa no.

—I doncs?

—No ho tinc clar del tot.

—I et penses que jo sí?

—No, és clar. Ja m’imagino que no.

—Tens raó. És millor que marxis —va dir ella, més secament del que hauria volgut.

I va marxar. I després es va provar d’explicar per WhatsApp. I com que l’explicació no se l’explicava ni ell, va optar per arrodonir-ho en forma de disculpa. I ella no va fer gaire cas ni d’una cosa ni de l’altra, perquè estava decebuda. I no sabia per què estava decebuda. I li va dir que no es preocupés, que no calia que li donés explicacions, que se les guardés per a qui hagués de valorar-les, que a ella no li devia res. I ell va notar la seva fredor, i com que no sabia com contrarestar-la, va magnificar alguna frase i ho va salpebrar amb dos parells d’emojis que feien petons en forma de cor. I ella ho va trobar alhora dolç i afalagador, i estúpid i agradable, i ridícul, i va triar no contestar. I no hi ha res més trist que quatre emojis que fan petons d’amor i que qui els rep no els contesti de cap manera.

Així van quedar els emojis, penjats durant quaranta-vuit hores. Després, ella va aixecar el veto. Van tornar a parlar. Van lamentar aquells cafès que s’havien quedat per fer. Ella li va dir que, si prometia no marxar precipitadament, li’n podia tornar a preparar un. Que podia ser l’últim abans de marxar de vacances d’agost. Que sempre és millor començar les vacances amb una mica de cafeïna. I que, com que després vindria l’agost, que tot s’ho endú, potser era com un cafè de comiat. Un últim cafè abans de passar pàgina. Un cafè sense necessitat d’explicacions. Un cafè sol, sense gel, sense llet i sense conseqüències.

Aquell segon cop el Kai no es mirà gaire les fotos que penjaven de les parets, ni els quadres, ni els lloms dels llibres. L’olor d’encens i mel i bosc tornava a fer-lo viatjar a un passat imprecís. No van esperar al cafè. No es van donar l’oportunitat d’aturar-se. Van arrencar i no van parar. De la porta al sofà i del sofà al llit. Les mans coneixien el camí. Les llengües desenterraven dreceres que feia setze anys que estaven amagades. Tapant les paraules amb sospirs, van interpretar el paper d’amants tan decididament que van transformar-s’hi. Els dits d’ell retrobaven cada plec. Contrastaven la seva claror amb el to fosc i calent de la pell d’ella, encara ferma, encara dolça, altre cop seva. Recórrer-la amb les seves mans, amb la seva boca, amb els seus ulls era quelcom inesperadament meravellós, com si recuperés el gust d’un menjar deliciós, perdut en la seva infància. Ella tancava els ulls i així amplificava cada sensació. Com n’era, de diferent, allò dels polvos ràpids, mecànics i alliberadors amb el Jep! Com n’era, de diferent, tenir algú que la venerava en comptes de follar-se-la! Com n’era, de diferent, sentir-se adorada i ser el centre del desig d’algú! L’excitació, el desig i els gemecs es van sostenir i prolongar durant molta estona. Molta més de la que qualsevol dels dos havia acumulat amb les seves respectives parelles en tot l’any. En acabar, transpiraven tanta complicitat que no trobaven paraules per expressar-la.

—T’ha agradat… el cafè? —va preguntar ella, amb la veu rovellada de qui fa estona que no diu res.

—M’ha encantat… el cafè —responia ell, girant-se cap a ella, repetint l’entonació de la frase i passejant-li els llavis, molt delicadament, per l’espatlla.

—El faig molt bo jo… el cafè —va afegir la Francina, tancant els ulls, esperant que ell continués cap al seu coll.

El Kai se la mirava com si tingués davant una aparició. No podia creure’s com s’assemblava aquella cara, aquelles parpelles, aquells llavis en forma de somriure lànguid, a la imatge exacta que tenia d’ella, en moments com aquells, per molts anys, i moltes nits, i molts llits que haguessin passat. Ella va obrir els ulls i el va veure mirant-se-la. Va estirar el somriure i el va convertir en un sospir, que es va convertir en un gemec, que es va convertir en un badall de placidesa.

—Va! Moguem-nos. Haig de ventilar aquesta habitació. Fa molta olor de sexe.

—Molta —va contestar el Kai, aspirant de forma teatral i exagerada.

—Va, mou-te!

—M’encanta aquesta olor —va dir el Kai, fent una pausa i tornant a aspirar profundament, tancant els ulls—. Escolta, pot ser que faci la mateixa olor que feia l’altre pis teu? Abans? L’ambientador, vull dir.

—Pot ser. Però no és ambientador. És un encens que m’agrada. Potser sí que fa anys que faig servir el mateix, sí. Per?

—Per res. Que m’agrada. És com viatjar en el temps.

—Està bé, això. Viatjar en el temps a través de les olors.

Li va fer un petó. Van desfer el llit. Es buscaven constantment. Es tocaven. Se somreien. Se sentien lliures, plens i adolescents. Van obrir els porticons de les persianes del balcó. Mentre ell es posava els texans i les sandàlies, ella ruixava l’habitació de desodorant domèstic. L’olor de l’encens i de saliva, suor i làtex es va desintegrar ràpidament sota la invasió d’aroma artificial de llimona. Ella va triar no posar-se pantalons. En calces i una samarreta ampla, l’acompanyà pel passadís fins a la porta del pis. La que donava a l’escala. La que els retornava a la vida real.

—Marxeu quan, doncs? —va preguntar ella.

—Diumenge. Vosaltres?

—La setmana que ve, no ho sé exactament. El Jep té uns cursos a la universitat d’estiu de la Central.

La menció del Jep va sobtar-los a tots dos. El seu nom es va escampar al seu voltant com si algú hi hagués fet un pet. La realitat fa pudor, quan has viscut un parell d’hores de fantasia. No queda res de l’encens, ja.

—Passa unes vacances genials, vale? —va afegir la Francina, per diluir la incomoditat del moment.

—Això faré.

—Kai.

—Què?

—No hi pensis gaire, en això, vale?

—És clar que no. Això només era un cafè, oi? Un cafè de comiat, vam dir.

—Exacte.

—Fran.

—Què?

—Que m’ha agradat molt, el cafè.

Somreien des del fons de l’ànima, lamentant i celebrant el pacte al qual havien arribat. Es van fer un últim petó als llavis, tancats i inflats. Ella va tancar la porta. Ell baixà per l’escala. I van respirar amb una barreja d’alleujament i satisfacció.

Va ser ella qui va trencar la promesa quan li escrigué només vuit dies després. Els missatges anaven i venien entre platges, piscines i lavabos de restaurants. Compartien fotos ridícules i comentaris quotidians. Aviat van començar a incloure-hi petites mostres d’enyor, que el Kai dosificava a la baixa i ella distribuïa amb compte. Quan van tornar a veure’s, a primers de setembre, cap dels dos va esmentar cap pacte trencat ni cap promesa traïda. Sense demanar-se permís, van reprendre-ho on ho havien deixat, més pàl·lids i més prims, cinc setmanes enrere.

Ara se la mira sortint del lavabo d’un hotel, amb una gran tovallola blanca que li encercla el cos i una de petita amb què prova d’eixugar els seus cabells de color negre intens. La penja en una barra i es gira cap a ell. Avança seriosa, capficada, com si vingués d’un lloc molt llunyà. Quan encreuen les mirades, però, ella somriu, amplament, teatralment. S’espolsa els cabells i esquitxa l’esquena nua del Kai, que li segueix el joc i demana: “Més, més, castiga’m més.” Ella riu. Ell l’abraça pel cul i prova de fer-la caure al llit, amb ell. Ella converteix la rialla en una súplica tova: “No, no, Kai, que haig de marxar, avui ja no tinc més temps.” Ell escenifica una protesta infantil i la deixa anar. Es vesteixen, es fan un petó abans de sortir i, un cop a fora, se separen ràpidament, més per anar per feina que per por que algú pogués veure’ls.

Quinze minuts més tard, ell puja al tren que el portarà cap a casa i envia un whatsapp per dir que està de camí i per preguntar si cal que dugui res. Vint-i-cinc minuts després, ella fa girar la clau de la porta de casa seva i crida un “Hola!!!” que només és contestat pel soroll accelerat d’una sèrie de dibuixos de la tele. Tots dos, en paral·lel, tapen el seu secret amb els rituals domèstics de cada dia. Es deixen envoltar per les simfonies quotidianes que, de manera molt similar, interpreten les seves respectives famílies. Per dins, però, noten l’escalfor de quelcom prohibit, emocionant, egoista i significatiu. I, almenys en aquest moment, quan encara senten els dits de l’altre enfonsats en la seva carn, ni els passa pel cap penedir-se’n.