Читать книгу El futur no és el que era - Joan Mayans - Страница 14

Les nits de juliol a Cabrera de Mar són enganyoses i contradictòries. Les jornades tenen vint-i-quatre hores, com les del febrer. Però juliol està ple de trampes i de promeses. Les nits són càlides. La platja és a prop, plena de guinguetes i de gent gaudint-ne a totes hores. L’agost i les seves vacances són ja a tocar. Anar-se’n a dormir, no fantasiejar-hi, no aprofitar-ho és un luxe que el Kai no vol permetre’s. Assegut en una cadira de resina blanca del petit jardí del seu adossat, escura una ampolla de cervesa. És gairebé la una de la matinada. L’Helena ha pujat a dormir fa estona. La casa està en silenci. S’aixeca i es deixa caure al sofà. Amb el comandament de la tele en una mà i el mòbil a l’altra, esgarrapa un trosset més de vida a la son.

En alguna cadena es troba un western en blanc i negre. Per un moment, dubta si una de les actrius que hi ha vist no és la Sara Montiel. Les imatges emmarcades del bar La Concha li venen al cap, totes alhora. Busca la informació de la pel·lícula. Misión de audaces. No li sona el títol, però està dirigida per John Ford i protagonitzada per l’inevitable John Wayne. Si hagués estat de la Sara Montiel, seria un senyal de la providència? Desbloqueja el mòbil i rellegeix els missatges que s’intercanvià amb la Francina fa algunes setmanes. No s’han tornat a dir res des de la tarda de La Concha. Tecleja. Perquè la nit és càlida, la memòria, dúctil, i la voluntat, feble.

“Estan posant un western de la Sarita a la tele i te l’estàs perdent.”

Pica la icona d’enviar abans de tenir temps de repensar-s’ho. Si s’ho hagués pensat, no ho hauria fet. Si hagués recordat el to burleta del Bere d’uns dies abans, encara menys. Però no ha pensat, ni preguntat, ni recordat. Ha fet. Ha llançat una bengala petita i brillant enmig de la nit. Ara, contemplant la pantalla, desitja que el traç de la bengala desaparegui ràpid i passi desapercebut.

“A quin canal?”

La resposta el sobresalta. Com si l’haguessin atrapat fent quelcom de vergonyós. Llança el mòbil lluny d’ell com si, en comptes d’un telèfon, el que estigués sostenint fos una aranya verinosa. La Francina tampoc no dormia. Tafanejava per Facebook, ja al llit, sola un altre cop. El Jep ha marxat a mitja tarda per participar en un curs d’estiu a El Escorial. Alguna cosa de Drets Humans al Magrib. No torna fins dimecres. No ho plany. Especialment al llit, ample i tot per a ella. No s’esperava el missatge del Kai. De fet, no hi ha pensat gaire més des del dia que van quedar. Sí, aquell vespre es notava estranya i decaiguda. Hipersensible. Uns dies després ho atribuïa a una conjunció de la síndrome premenstrual, la fatiga de l’onada de calor de l’estiu tot just estrenat i l’estrès de l’inici dels casals i les activitats estivals dels nens. Amb aquesta tríada d’excuses, no li va caldre tornar a pensar en la trobada ni en el Kai. Fins un parell d’hores abans, quan havia entretingut la idea de quedar-hi un vespre, aprofitant la seva “llibertat”. I, per què no dir-ho?, com una forma de compensar l’alta probabilitat que el Jep intenti lligar-se alguna investigadora guiri que pugui trobar a El Escorial. I, de sobte, la notificació del missatge del Kai. I un somriure que s’allarga fins als seus dits quan tecleja la resposta.

“No ho sé. En algun lloc del món sempre posen una pel·li de la Sara Montiel.”

“Això què és? Una altra probabilitat estadística?”

“Una regressió, com a mínim!”

“O totes dues coses! ☺☺☺”

“Ho tinc: Televisa Mexicana 2. El jinete y la esclava. Yeah!”

“Què dius?! Com ho saps???”

“Google ho sap tot!”

“Nooo! No pot ser! T’ho has inventat!”

“Potser sí…”

“No pot haver-hi una tele que es digui Visa. Deu ser de pagament.”

“Veracruz, ma chérie.”

“Lo qualo?”

“Veracruz. El western per excel·lència de la cupletista per excel·lència. Any 1954. Dirigida pel mestre Robert Aldrich. Comparteixen cartell amb l’eterna Sarita un parell de mindundis que es diuen Gary Cooper i Burt Lancaster.”

“Google?”

“Què va! Això és de memòria ☺.”

“Hòstia. Doncs potser no és tan dolenta, Kai. Escolta: «Año 1864. Napoleón III de Francia pone a Maximiliano de Austria como emperador de México, lo que provoca la rebelión de los juaristas…».”

“Napoleón III y los juaristas… Quin nom de grup de música que ha perdut la història!”

“I saps qui és la juarista de guàrdia?”

“Sospito que deu ser una senyora que fuma puros.”

“Bingo!”

“Segur que hi ha una forma de veure la pel·li ara mateix.”

“Segur.”

“Va, doncs! Tu no eres hacker?”

“Shhhhhhhhh…! Calla, nena, que em busques la ruïna! Jo faig punt de creu i soc peón caminero, ja t’ho vaig dir. Ho diu el meu Linkedin.”

Es fan uns segons de silenci. Fins aquesta pausa, la conversa electrònica ha estat ràpida, viva, intensa. Per uns instants, tots dos pensen com continuar-la, com fer que no es perdi. El Kai guanya temps dient que va a buscar una cervesa a la nevera. En tornar, reprenen el tecleig àgil, insubstancial i divertit.

“Nen! Que són les dues!”

“La una en Canarias.”

“Haig de dormir. Que demà els nens s’aixequen guerreros.”

“Ok. Bona nit.”

“Eh… Escolta…”

“Eh-Escolto.”

“Va ser xulo veure’t, l’altre dia.”

“Síííí! No esperem quinze anys més a tornar a quedar, vale?”

“No, no!”

“Bona nit, F. :***”

“Bona nit, K.!”

El Kai surt al jardinet encapsulat del seu adossat i mira al seu voltant. Tot està endreçat. Ni una punta de gespa més alta que una altra. Un deliri d’ordre fictici obra del Nelson, el jardiner que els sogres envien cada dijous a fer-hi un parell o tres d’hores. S’acosta a una filera de cossis de fang amb plantes d’alfàbrega que són a dalt de la paret de la terrassa, a un metre d’alçada. Són cinc, tots de la mateixa mida, però un de cada color. Les hamaques estan plegades. Les joguines i els estris de jardí, recollits dins un bagul de polipropilè. Ordre. Control. Natura domesticada. Posa la mà rere el segon test de la filera, el de color lila, i l’empeny per fer-lo caure. Es trenca amb un cop sord contra la rajola del terra. L’alfàbrega ensenya unes arrels blanques i lletges. Demà l’Helena preguntarà qui l’ha trencat i ningú li donarà cap explicació. A vegades, les coses es trenquen. A vegades, la natura protesta.

La Francina apaga el telèfon i el llum. S’encongeix sota un llençol fi i s’abraça al coixí tou on sol posar el cap el Jep. No acaba de tancar els ulls. Demà s’arrossegarà llastimosament. El coixí fa l’olor agra del xampú anticaspa del Jep. Mira l’hora al despertador i es pregunta on deu ser, exactament, el seu marit. No té ni la certesa que sigui realment a Madrid ni a El Escorial. S’entreté imaginant-lo amagat al piset d’alguna hippie de l’associació, de copes amb alguna professora visitant del departament o tirant-se qualsevol alumna de postgrau a l’habitació de l’hotel. Lluny de ser destructiu, el pensament la conforta.

El Kai puja a l’habitació. La silueta del cos de l’Helena es dibuixa sota els tapalls, gràcies a la llum de la lluna que es filtra per les persianes. Les abaixa a poc a poc, per evitar un excés de llum quan surti el sol. El mecanisme grinyola i l’Helena es mou i protesta, sense despertar-se:

—No, Manel, ara no…