Читать книгу El futur no és el que era - Joan Mayans - Страница 15

—Anit somiaves —diu el Kai, sense apartar els ulls de la pista.

—Somiava? Per què ho dius? —pregunta l’Helena.

—Parlaves, quan vaig venir al llit.

—I què deia? —torna a preguntar l’Helena, procurant contenir cap mostra de sorpresa.

—No en recordes res?

—No, ni idea.

—Parlaves del Manel —respon ell, després d’uns segons de pausa.

—Uf. Joder.

—Sí.

—Molt bé, Clàudia! Molt bé!!! —crida l’Helena, aixecant-se dreta i fent picar les mans. El Kai també aplaudeix per celebrar que la seva filla ha fet la seva primera cistella del matí.

A les graderies de la pista de bàsquet de Canet de Mar hi ha unes quaranta persones. Pares, avis, germans i algun tiet dels integrants dels equips de “premini” mixt de Canet, Arenys i Cabrera de Mar, que juguen un triangular per tancar la temporada. En Martí juga sol amb una pilota petita de plàstic, rere les últimes fileres de les graderies.

—No entenc per què no la fa jugar abans, el Toni —diu l’Helena, queixant-se del noi que fa d’entrenador, un jugador júnior del club que encara no ha complert els disset anys.

—Han de jugar tots…

—Sí, suposo. Però no crec que la tregui tant com a alguns dels nens.

—No ho sé. Potser no.

—Vaig al lavabo. Vigila el Martí —ordena ella, i s’aixeca i marxa.

—Però si precisament ara està jugant la Clàudia!

—Doncs precisament és ara que haig d’anar-hi.

—Vale, vale.

L’Helena passa de llarg per les portes dels lavabos i surt del pavelló. Treu dos xiclets d’un paquet de la bossa i se’ls posa a la boca. El Manel. Fa més de mig any que va morir. Gairebé no hi pensa mai, ja. Però ara resulta que hi somia. Per què? Mastega el xiclet i camina fins a un petit tros de gespa resseca, coronat amb dos gronxadors i un banc de fusta, que queda per sobre del pavelló. S’asseu al banc. El sol pica i la llum és intensa. Des del turonet, a penes pot endevinar un bocí de mar, que queda tapat per un edifici enorme, perpetrat als anys setanta. Per què li torna al cap el record del Manel? Què devia passar, al somni? Mastega els xiclets sense trobar respostes. Hauria de tornar, si no vol donar explicacions. Però el que li demana el cos és marxar i estar sola.

—És normal que hi somiïs, Helena —li diu el Kai, quan ja fa una estona que la seva dona ha recuperat el seient al seu costat i contempla la pista, sense mirar-se-la del tot.

—No ho sé. Suposo que sí. Encara en parlem a vegades, d’ell, a la feina, saps? Tothom el troba a faltar fent alguna cosa concreta, imagino. I normalment ens ho callem. Però és com si estigués pertot arreu, com un fantasma que ens observa, que s’asseu a les taules de reunions, que revisa les notes de premsa. I, de sobte, t’adones que ja no hi és, que una puta merda de càncer fulminant se’l va endur sense avisar, d’una manotada.

—Per això, que és normal…

L’Helena es queda en silenci, absent, com si no hagués sentit la darrera frase del Kai. Com si fos lluny del seu costat, del pavelló, d’aquest món. Després d’uns instants més de silenci, es gira cap a ell.

—Et faria res tornar tu amb els nens? M’aniria bé estar sola una estona.

—Sí, sí, és clar, com vulguis —respon el Kai, sorprès i dubitatiu.

—Gràcies. M’ajudarà, em sembla.

—I com tornaràs? Vols que et recollim d’algun lloc?

—No, no et preocupis. Ja tornaré. Hi ha trens. És fàcil. No estiguis per mi, d’acord? Ja vindré —diu l’Helena, mentre mira al seu voltant, assegurant-se que no es deixa res—. Dineu sense mi, si no he tornat. Hi ha mandonguilles per escalfar, si vols. O demaneu un pollastre. El que vulguis, vale?

—Sí, sí. No et preocupis. Estaràs bé, però?

—Sí, sí. Estaré bé. Només necessito una mica d’aire.

L’Helena s’aixeca. Fa una mirada al lloc on el Martí segueix fent rebotar la pilota contra la paret, a la banqueta on torna a seure la Clàudia i, per últim, a la mirada interrogativa del Kai. S’ajup, li fa un petó ràpid als llavis i s’acomiada, ràpidament, com si tingués pressa. Surt del pavelló i camina sense saber ben bé cap a on anar. Fa massa calor i va mal vestida per asseure’s a la sorra de la platja. Arriba a la riera i ho troba tot massa concorregut, massa viu. Segueix caminant poble amunt fins que arriba al passeig de la Misericòrdia. És un indret polsegós, tranquil i gairebé solitari, ple de plàtans que fan ombra. És un bon lloc per centrar les idees.

Algú que l’observés, que hagués sentit les seves paraules en somnis, que veiés com l’alterava només pensar en el seu nom, sospitaria que estava embolicada amb el Manel. No era així. Mai va passar res, realment, entre tots dos. Res d’explícit, almenys. Ell va aparèixer a la seva vida fa poc més de quatre anys, quan els socialistes van perdre l’alcaldia de Mataró per primer cop des de la dictadura. L’Ajuntament va ser una bogeria, aquells mesos. Els rumors i les corredisses van ser intensos. El Manel va arribar poques setmanes després del nou alcalde, per fer de cap de premsa i comunicació. Una de les primeres decisions que va prendre va ser sacsejar l’organigrama i convertir la inofensiva Helena en la seva mà dreta, davant l’astorament de tothom. Després de més de deu anys a l’Ajuntament, l’Helena havia aconseguit fer tan pocs amics com enemics. Ella coneixia tothom però gairebé ningú sabia res d’ella. La jugada va sortir-los bé a tots dos: el Manel tenia una via d’entrada a tot l’equip i cap a la resta de l’organització, i l’Helena va trobar, per fi, un propòsit a una feina que fins aleshores havia fet maquinalment. No va dubtar a recuperar la seva jornada completa, malgrat que el seu fill petit, el Martí, encara no tenia ni un any i mig. Ni el Kai ni els seus pares ho van entendre, però l’Helena no va deixar cap marge a la negociació. La decisió estava presa. El Manel li va atorgar una confiança tan inesperada com encoratjadora, com ningú ho havia fet abans. Ella va decidir que respondria. Que estaria a l’alçada. Que era el moment de canviar-ho tot. Començant per ella mateixa.

Aviat va haver-hi comentaris. El Manel tenia bona planta. Alt, sec i segur d’ell mateix, desprenia carisma. Tenia una mirada verda i magnètica que s’enduia tota l’atenció de qui el mirés. Al seu costat, l’Helena brillava encara més. Amb els seus cabells rossos, llargs i llisos, i la seva roba cara i sòbria, sovint semblava que sortia d’alguna revista. El seu rostre era més fred que bell. Al seu cos, els angles predominaven per sobre de les corbes. I, no obstant això, emanava una imatge de perfecció distant, impol·luta, que funcionava com una cuirassa perfecta. Junts, el Manel i l’Helena, feien una parella solvent, equilibrada i competitiva. I, malgrat els comentaris, la proximitat mai no es va convertir en intimitat.

Que no hi hagués intimitat, però, no vol dir que fossin només companys de feina. O amics. L’Helena va aprendre d’ell. Va créixer amb ell. El comparava constantment amb el seu marit, tot i que ho feia només amb una finalitat analítica. Allí on el Kai era emotiu, el Manel era cerebral. On el Kai mostrava indecisió i dependència, el Manel era ambiciós i tenia el camí clar. El Kai en tenia prou amb el seu sofà i el trajecte diari de Cabrera de Mar a Barcelona. El Manel havia corregut mig món i tenia planificat conèixer l’altre mig. Al Kai li confiaria els seus fills. Al Manel, la seva pròpia vida. Com més temps passaven junts, més malaltís era l’exercici comparatiu. I la balança sempre acabava decantant-se cap a la banda del Manel.

La corresponia, el Manel? La desitjava? Sentia atracció física? Cap d’aquestes preguntes tenia la menor importància per a l’Helena. Perquè tot plegat se situava en el terreny de la hipòtesi. La realitat, en canvi, era que el seu marit i el pare dels seus fills era el Kai. I no tenia cap intenció de canviar-ho. El Manel era un recordatori. Una assegurança. Un univers paral·lel. Una possibilitat. Si mai el Kai la cagava, activaria el Manel. Si mai ella mateixa es cansava de la seva vida tranquil·la i convencional, recorreria al Manel. No sentia ni urgència ni necessitat. Vivia arrecerada en les seves comparacions, en la facilitat per activar el seu pla B. Somiava que acaronava el botó nuclear que podia fer saltar pels aires la seva vida, la seva família i la seva imatge de nena perfecta. El Manel era el botó. L’alternativa. La possibilitat de ser algú diferent. D’enviar-ho tot a la merda i sorprendre tothom, per una vegada.

Per això la notícia del càncer la va estabornir. El Manel va desaparèixer de l’oficina. Ella va seguir l’evolució de la malaltia a una distància prudencial. Poques setmanes abans de la seva mort, quan el va visitar per darrer cop, ell li va agafar la mà. La seva mirada verda i carismàtica ara era del color de l’aigua bruta. Tenia la mà freda. Ell va començar a parlar-li amb més tendresa i emotivitat que mai. Li agraïa la fe, la força, la intel·ligència. Ella escoltava, impàvida, posant més atenció a la inquietant temperatura de la seva mà que a les inesperades paraules. Si en aquell moment compartiren cap sentiment, era la por. Una por gran i fosca. Una por freda i aquosa. Com els seus ulls. Com la seva mà. Ell continuava parlant, enllaçant lamentacions patètiques amb promeses inassolibles. L’Helena ja no l’escoltava. Només esperava l’aparició de qualsevol excusa per sortir d’allí. Quan finalment va marxar, es va notar seca i muda. Va enviar sa mare a ocupar-se dels nens amb dos whatsapps i quan va ser a casa, amb la certesa de disposar de tres hores de total solitud, va començar a plorar amb més força, més tristesa i més ràbia de les que mai havia sentit en tota la seva vida. Tant va plorar que, quan finalment el Manel es va morir, ja no li quedaven llàgrimes per vessar. Les becàries ploraven. Els tècnics ploraven. Les administratives ploraven. I ella, la seva íntima col·laboradora, estava seca i absent.

El santuari de la Misericòrdia de Canet és com un mausoleu. S’aixeca abruptament en una esplanada gran que hi ha al final de la pujada del passeig. D’inspiració neogòtica, les seves formes netes i clares són una promesa de pausa i calma. L’Helena se sorprèn de trobar-hi la porta oberta. A dins no hi ha ningú, però les estretes vidrieres de colors construeixen un calidoscopi de llumetes i reflexos que fan que el lloc sembli acollidor. Amb la xafogor de fora, gairebé té fred quan fa un parell de minuts que seu a la tercera fila, en un banc de fusta fosca. La quietud del lloc l’empeny a pronunciar en veu alta la pregunta que fa estona que rebota contra les parets del seu crani: “Què collons em passa?”

Què collons li passa? Què s’ha desencadenat dins seu amb la mort del Manel? Qui és l’Helena? La bona filla, bona mare, bona treballadora i bona esposa que ha representat durant tota la vida? O aquest neguit, cada vegada més freqüent, que especula amb trencar-ho tot, només pel plaer de veure-ho tot esquinçat i descobrir què passaria després? El Manel li deia que sota aquella aparença de nena eternament en filera per fer la primera comunió hi havia una força amagada. I l’animava a desfermar-la. És clar que no l’hi deia perquè destruís res, sinó per encoratjar-la a prendre les regnes, a afermar-se dins l’equip de treball de l’Ajuntament. Ell en deia assertivitat, amb aquell llenguatge de consultor que de vegades gastava per donar-se importància.

Però la força amagada de la qual parlava el Manel no era cap secret per a ella. N’era conscient aleshores i n’és conscient ara. Sempre ha existit. L’Helena intrínsecament bona i l’Helena radicalment dolenta conviuen sota la seva pell blanca i pigada. L’àngel sempre ha dominat la superfície. Però potser tants anys de repressió han alimentat l’altra Helena, l’egoista i cruel. Potser el Manel la va fer créixer. Les aparences, el què diran, la imatge pública i la privada són el mur de contenció. La paret mestra del seu equilibri. Però el mur té escletxes. Unes escletxes a penes visibles des de fora, si un no s’hi fixa. I ningú no s’hi fixa. Aquesta és la sort. Tothom se la mira de lluny, però ningú l’observa amb atenció, l’Helena. És tan ferma que tothom la dona per descomptada. Mentrestant, per dins, creixen les esquerdes.

“Què collons em passa?” L’Helena intenta posar en ordre pensaments i sensacions. Li costa trobar una explicació lògica i racional als seus darrers mesos. Ni s’imagina haver-ho d’explicar. Però no per vergonya, sinó per coherència. En què s’ha convertit? En una mentidera? Una impostora? Quina mena de doble vida està alimentant? A qui està enganyant, realment? Quant temps aguantarà la paret mestra?

Comença a entrar gent a l’església. Són gairebé les dotze del migdia. El soroll interromp el seu pensament. Se sent fora de lloc dins una església, quan hi ha persones que es prenen seriosament el que representa. Decideix marxar, tot i que a fora la calor amenaça de fer-se difícilment suportable. Camina buscant ombres, transpirant, pensarosa i absent, poble avall, comptant que, d’una manera o una altra, al final del pendent trobarà l’estació de tren.

La mort del Manel va ser un punt d’inflexió. El pla B que ell representava era, paradoxalment, el que aguantava el pla A. Mirar-se’l a través del vidre del despatx era suficient per calmar les seves ànsies destructives. Però el càncer va ser un cop de martell, sec i definitiu, que va rebentar el vidre. Sense pla B, el pla A trontolla. I ella, sense saber si vol apuntalar-lo o acabar-lo de tombar, només pensa a fugir.

Fugir. Pot fugir una funcionària del Departament de Comunicació de l’Ajuntament? Pot fugir una mare responsable de dos infants innocents? D’alguna manera, potser sí. L’Helena es va autodescartar ràpidament de la cursa per a la successió del Manel. Va recuperar la seva jornada reduïda sense donar explicacions. No va dir-ne res a ningú: ni als seus pares, ni als seus fills, ni, especialment, al Kai. L’efecte immediat va ser disposar d’un estrany volum d’hores buides que passaven per davant d’ella sense que se n’adonés. Fugir és un verb que l’Helena va aprendre a conjugar en subjuntiu. No dir-ho a ningú no era una mentida. Era una rebel·lió. Aigua escolant-se per les escletxes del vidre esquerdat, empantanegant i podrint els fonaments de la seva vida d’ordre.

Com qui sobreviu a una explosió, els seus sentits van quedar afectats. Veia el món a través d’un tel borrós. Tocava les coses com si portés uns guants gruixuts. Les olors passaven de llarg sense produir-li plaers ni fàstics. Les paraules li arribaven esmorteïdes, com si dugués un escafandre a totes hores. Els nens van notar quelcom imprecís, però s’adapten tan ràpidament a tot que de seguida ho van naturalitzar. A la feina ja estaven acostumats als seus silencis. Que augmentessin encaixava perfectament amb un dol rere el qual tothom va intuir quelcom més profund del que la seva relació laboral amb el Manel justificava. Van tornar els rumors sobre ells, però ara contenien menys malícia que llàstima. A casa, el Kai no va notar res. Potser l’Helena va dissimular més amb ell que amb els altres, com si fos conscient que les seves fantasies amb el Manel eren una forma de traïció. Potser simplement el Kai no s’hi va fixar gaire, perquè entre ells ja feia temps que la logística havia vençut la mística. El cas és que l’Helena caminava pel món com si portés un vestit d’astronauta i ningú semblava adonar-se’n o atrevir-se a demanar-li explicacions. Com si fos normal. Com si no hagués de passar res més.