Читать книгу Pluja a la mar - Joan Torró Soriano - Страница 10

PORT DE CADIS, TARDOR DE 1785

L’ombra d’un home empipat passava pel costat del pal de la bandera espanyola que ondejava a la bocana del port. Davant seu, quatre o cinc metres cap avall, hi havia la fragata Astrea, tombada. Estaven carenant-la amb planxes de coure per fer-la més lleugera i més segura contra les algues que acostumaven a fer vida als bucs de fusta. Uns homes vestits només amb pantalons amples i desgastats discutien a la vora de la fragata. L’amo de l’ombra empipada, el capità de fragata Don Alessandro Malaspina va fer un parell de crits interrogatius.

—Han desaparegut les planxes de coure! —va escridassar un dels discutidors—. Ahir estaven ací mateix, li ho puc jurar per allò que més vulga.

Don Alessandro, contrariat, va anar a buscar l’escala per acostar-se als mariners. Ja li n’havien fet més d’una d’ençà que preparava aquell viatge. Alguns interessos s’entrecreuaven amb els seus. Encara que feia caloreta, el capità anava impecablement vestit, donava exemple a tot aquell que volguera reflectir-se en ell. Els botons de la casaca llampurnejaven juganers, aliens al mal geni del portador. Les botes negres que arribaven fins als genolls es van detindre just on s’acabaven les pedres de la drassana. Es va posar a escorcollar l’interior de l’aigua i ordenà que miraren el fons del mar per tots els voltants. A uns altres els va dir que pujaren al rai i que miraren una mica més enllà. Van ser aquests els qui ensopegaren amb les planxes.

—Ací n’hi ha una! —va bramar un.

—Una altra per allà!

Es van sentir uns renecs provinents de totes les boques allí presents i que ningú no va entendre. Ni calia.

Don Alessandro encara remugava entre dents quan va arribar al pati d’armes de l’escola de guàrdies marines de Cadis. El sol encara timidejava per les teulades, semblava que fóra un sospitós de l’afer de les planxes de coure. Els soldats de guàrdia van saludar militarment el capità, era un home molt ben considerat entre la marineria, diversos actes heroics avalaven el seu treball, ara defensant la plaça de Melilla, ara escaramussant per Gibraltar a veure si tornava a ser espanyol d’una urpada definitiva. Malaspina admirava la marina anglesa, perquè era mariner, però n’estava tip perquè servia la corona espanyola i ja n’hi havia tingut més d’una.

Lluïa l’uniforme, que a més li venia ajustat com un guant. Roig, negre i daurat feien bon joc amb la pell bruna i colrada de mariner. Feia temps que estava en dic sec, als despatxos, i encara que semble paradoxal, allò el marejava més que una tempesta al cap d’Hornos. En entrar a l’edificació va girar les passes cap a l’escala que menava a les seues dependències, ubicades al primer pis de l’ala nord. Tan bon punt es va trobar prop de la porta es parà sobtadament perquè la va veure entreoberta. Es posà la mà a la butxaca per comprovar que duia la clau. La mà va anar instintivament a l’empunyadura de l’espasa, però s’ho pensà i va canviar d’empunyadura. La dirigí cap a la de la pistola, la va preparar per disparar. Només li faltaven atacs personals. Que les coses de l’administració anaren lentes era una cosa a la qual ja s’havia acostumat feia temps; ser objecte de sabotatges, li costava d’assumir, però venia de veure’n un, és a dir, un altre. Ara venien a buscar-lo a ell? Recordava les paraules del seu amic Paolo Greppi: «Sou molt bo, Alessandro, molt. Però sou italià, un italià, un altre italià a la cort del rei Carles III. Sabeu que assumiu un risc, però segur que s’ho val».

Don Alessandro començava a ser incòmode per a les ments raquítiques del país. Els molestava per tot: era estranger, era il.lustrat. Com que il.lustrat? Il.lustradíssim. El dia que no s’il.lustrava, ni que fóra només una miqueta, no dormia. A més, no podia veure els capellans ni pintats de mascara. De fet ja havien aconseguit obrir-li una instrucció amb la Santa Inquisició per dir quatre coses ben dites al capellà de bord. Per tot això, el seu imparable ascens en l’ofi cialitat de la marineria espanyola feia augmentar la gelosia, el recel i fins i tot la desconfiança. «Un altre italià!» era el comentari de les ments més conservadores, més ancorades en pensaments rupestres.

Hi havia algú al seu despatx. Fóra qui fóra havia gosat descórrer les cortines de vellut roig fosc i havia obert les finestres. Don Alessandro, pistola en mà, va obrir la porta lentament, primer hi entrà la pistola, després ell. Vista al davant, a l’esquerra, a la dreta: res. Just enfront de la porta hi havia la taula de treball, la cadira era buida. Les dues cadires iguals que la d’ell, amb el respatler alt a l’altra banda de la taula també semblaven buides, però no.

—Aquesta vegada podeu estar tranquil —la veu va eixir d’una de les cadires. La persona estava asseguda, oculta. El capità va abaixar l’arma perquè la coneixia.

—Don Antonio? Valga’m Déu! Sou més desficiós que jo!

Don Antonio Valdés era el ministre de Marina, home de tarannà liberal i algunes coses més. Considerava Malaspina l’ull dret de l’Armada espanyola, arribaria a ser un grandíssim mariner. El ministre veia en Malaspina l’home que podria fer realitat tots els projectes que es proposaren. La relació entre els dos, en un àmbit tan particular, va permetre que a més de la salutació oficial n’hi haguera una altra de més cordial. El ministre li va agafar els dos braços i després li va fer uns colpets a l’esquena.

—Que bé us escau l’uniforme de capità!

—Me’l van fer a mida i a més hi ha la perxa.

Va haver-hi un lleuger silenci. La presència del ministre a Cadis no era fortuïta. De fet, hi havia hagut molt de moviment de despatxos d’ençà que la Real Compañía de Filipinas havia estat capitalitzada pel Banco de San Carlos, amb Cabarrús al capdavant. El comerç entre Espanya i Filipines era ruïnós amb el sistema d’un galió anual. Era per això que s’havia arribat a un tracte amb la Real Armada per tal d’utilitzar els seus vaixells. Malaspina estava organitzant-ne el primer viatge perquè era un dels oficials més experimentats en aquelles rutes i per més coses.

—Hui han fet un altre sabotatge, han llançat al fons del port les planxes de coure amb què estem carenant l’As trea —Malaspina estava decebut.

—Aquesta gent del galió tem pels seus interessos, saben que amb un oficial com vós es quedaran al descobert. Hem de tindre paciència i posar el màxim de mesures de seguretat. No patiu, que acabareu fent aquest viatge. Capità, és hora que comenceu a fer altres serveis a la corona espanyola, pensem que la faceta militar l’heu demostrada amb escreix. Què us sembla fer política?

Les orelles del govern espanyol estaven com les d’un gos des que les colònies de Nova Anglaterra s’havien independitzat, entre altres raons gràcies a l’ajuda francoespanyola, i havien creat un estat modern, il.lustrat, amb els ideals maçònics repartits a tort i a dret. Era simple qüestió de temps que a les colònies espanyoles començaren a bufar vents d’independència.

—Necessitem —va continuar el ministre— un informe sobre l’estat actual de les colònies. Què fan, què pensen, com comercien, què fan els indígenes, què caldria canviar per millorar les relacions... Ho volem saber tot. La independència acabarà sent inevitable i ens hem d’organitzar per a quan això ocórrega; el risc no és imminent, els nostres informadors ens tenen al corrent.

—Aleshores...

—El que cal és una informació contundent que canvie definitivament les relacions entre les colònies i la metròpoli. Hem de convéncer el rei. L’informe que us demane ha de tindre el caràcter d’axioma. Nova Anglaterra s’ha independitzat, sabeu que estem ajudant-los a suportar aquesta primera càrrega, aquest primer envit, però no tardareu gens a veure com Anglaterra continuarà traient profit de la relació amb les seues colònies o excolònies. Aquesta és la saviesa dels britànics.

—Ben cert és això, però no penseu que fer un canvi unilateral és una cosa ben inútil? Don Antonio, no podem canviar les relacions entre les colònies i la metròpoli si abans no canviem la metròpoli.

El ministre va deixar anar un somriure, va començar a caminar cap a la finestra i, abans d’arribar-hi, es va girar. «Sí que és polític!» pensava. No badava boca, observava el capità amb aquell uniforme, la casaca, les solapes llustroses, els cabells pentinats cap arrere. Un nas aguilenc i un posat seriós rematava la seua estampa.

—No m’hi havia fixat! Teniu cara de conspirador! Això de la metròpoli ja vindrà, Malaspina, de moment hi ha al tres faenes.

—Com? Em dieu conspirador? —la paraula no havia agradat gens al capità—. Jo estic al costat del rei... inequívocament!

—Precisament en aquest punt raurà el problema, sobretot si pensem que el nostre rei, lamentablement, no serà etern. Em podria equivocar però el que ve darrere no té vocació de rei. Els nostres esforços se centren ara a guanyarnos, a poc a poc, la confiança de l’hereu al tron i això no està garantit. És per això que cal anar fent camí. Cal anar treballant amb el rei que tenim... i el tenim de cara.

Malaspina va veure que era el moment de dir alguna cosa més sobre el que estava demanant-li el ministre.

—Si voleu que us diga la veritat... fa temps que viatge pel món, per les possessions espanyoles sobretot. Principalment tinc una idea clara del que s’hauria de fer a Amèrica. També és veritat que, per fer uns «axiomes», com dieu vós, hauria d’aprofundir in situ els meus coneixements...

—Per què penseu que he vingut a posta de Madrid?

—Si jo fóra vós, vindria a veure la mar, a tocar-la, a ensumar-la, a navegar, a veure l’horitzó, a buscar els alisis, a veure com s’infla el velam, a gaudir, en definitiva, de la immensitat blava.

—També teniu vena poètica? —va dir el ministre—. Ja fa temps que no tinc la salut suficient per a fondre’m molts dies amb la mar, això és per a gent jove com vós. Però, ja que estic ací, m’agradaria salpar amb vós en alguna embarcació que hi haja al port. Així podríem seguir parlant tranquil.lament.

—El seu desig és ben fàcil d’acomplir. Anem-hi, tinc una goleta ancorada, just ahir la van acabar de netejar a fons, fins i tot hi hem cremat herbes aromàtiques. Havia d’anar-hi a passar revista, de manera que ens podem fer a la mar.

Anant cap al port repassaven les coses que feia el capità a Cadis. Havia intentat dirigir una acadèmia per a ofi cials. Malaspina pensava que era imprescindible una sòlida formació científica de l’oficialitat. Ho considerava bàsic. Com sempre també va topar amb els rupestres que només pensaven en un ensinistrament amb fi nalitats bèl.liques, els semblava de senyorets allò d’estudiar. No cal dir que el ministre lloava la faena, la il.lusió i la tenacitat de l’oficial.

La conversa es va acabar de sobte. Caminaven silents cap al port. En realitat el ministre esperava un bram de Malaspina, una cosa que no podia callar i que tampoc no podia dir. Però, com que la situació era favorable, el capità es va llançar.

—No vull cap capellà a l’Astrea...

Ho deia enrabiat, com un xiquet que renega innocentment quan no vol una cosa.

—Malaspina, sabeu que això és del tot impossible...

—Amb aquesta gent només tinc problemes, són... són més antics que les pedres. Pareix que, en lloc de passar els anys cap endavant, els compten cap enrere. Fiquen el nas en tot, en sàpien o no en sàpien, sembla que no tenen prou amb allò de ser guies espirituals.

—Amb ells s’ha de tindre mà esquerra, capità, mà esquerra i paciència.

—Però si és una expedició comercial, i, si m’obligueu, una expedició política... què hi fan els capellans? Quan en veig un, sent dins de mi el desig de fer tot allò que no he de fer... M’inspiren.

—Capità —va tallar en sec el ministre—, triareu la vostra tripulació, marcareu la ruta, ja esteu remodelant l’Astrea, fins i tot podreu fer el reglament propi per al viatge... tot serà del vostre gust, tot llevat del capellà. Doneu-li ració extra de vi i maregeu-lo bona cosa.

—Això és la mà esquerra? Tirar-lo per la borda seria mà dreta?

Malaspina tornava a remugar entre dents quan arriba-ven al port, els treballadors que carenaven l’Astrea pensaven que encara estava renegant des que havia estat amb ells. El ministre i el capità van anar cap a la goleta i van embarcar.

—Tota seua —va dir alegrement el capità al ministre.

El ministre, com un xiquet de content, donava instruccions a la marineria perquè salpara el vaixell, el qual va anar encarant la bocana del port. El poc vent que bufava anava traient plàcidament el vaixell cap a la mar. Els dos homes estaven callats, de tant en tant creuaven alguna mirada de complicitat marinera. El ministre es veia feliç i li’n quedava una per contar.

—Quan tindreu l’Astrea operatiu?

—Encara caldrà esperar uns mesos —es va afanyar a respondre el capità—, a més de les planxes de coure, voldria fer-hi alguna modificació més. Que teniu pressa?

—No és la pressa el que em preocupa, sou vós. Esteu a punt d’entrar en el joc dur de la política i això requereix algun aprenentatge. Sou massa impulsiu i necessiteu ajuda.

—Me n’oferiu vós?

—Quan l’Astrea estiga a punt, podríeu fer una xicoteta ruta de prova. Us caldria anar a València.

—Interessant. Bona ciutat. M’han dit que té algunes semblances amb ciutats italianes com Gènova. Si no m’han informat malament, per allí encara hi ha gent enfadada amb els borbons d’ençà que el pare del rei va entrar-hi per les braves...

—Res d’això ens ha de preocupar. Anireu a València i al mateix port anirà a buscar-vos un contacte: Josep Montbou. Aquest home us conduirà al lloc de reunió.

Malaspina es va quedar pensarós, començava a fer-se-li la cara de conspirador, tan bon punt acceptava la faena ja estava entrant en jocs de contactes i reunions secretes, perquè estava segur que la reunió seria secreta. El capità va dir amb aire sigil.lós:

—I com coneixeré aquest Montbou?

—És un home alt i una mica desmanyotat, però és d’absoluta confi ança. Ah! I no patiu per reconéixer-lo, ell us trobarà. L’Astrea no és un vaixell qualsevol i el seu capità no passa desapercebut.

Malaspina va tornar a callar, anava paint pacientment tot el que el ministre li anava dient. Les ones trencaven contra la proa del galió i el so net de l’aigua corria pels costats de l’embarcació. Una miqueta després el capità tornava a deixar anar la llengua:

—Aquest acompanyant és només un guia o farà funcions d’àngel de la guarda?

El ministre somreia, estava clar que Malaspina necessitava poques paraules per a entendre com li venien les coses al damunt. Sense perdre l’angle del somriure de la comissura dels llavis li va dir:

—Si no el necessiteu, el necessitareu. Res de l’altre món, ja ho veureu, però amb el temps viureu més tranquil pensant que a l’ombra hi ha algú que es preocupa constantment per vós. Montbou no és precisament una llapassa, més aviat hi haurà ocasions en què l’haureu d’anar a buscar, és un home molt lliure i amb molta iniciativa. No semblarà gens que estiga pendent de vós però no perdrà de vista la vostra ombra.

—I la reunió... —el capità volia més informació, volia saber on anava, a què anava. Estava massa acostumat a dur ell el control de les coses. Deformació professional, és clar. El ministre ho va veure de seguida i es va afanyar a calmar-lo.

—És una reunió «d’amics»... en secret. Us donaran les línies mestres del que volem que feu... a més, és clar, de demostrar que el comerç amb les colònies més orientals es pot millorar, recordeu que és la missió oficial.

—El tal Montbou... és un «amic»?

—No, no! Encara que coneix l’existència dels «amics», ell no hi entrarà, ell farà la celestial faena d’àngel de la guarda.

D’antuvi, el molestava, tenia clar que intentaria llevarse de damunt aquell mussol.

Es va tornar a obrir un silenci aiguós. Malaspina prenia consciència del pes que se li anava posant a l’esquena. El capità, home astut i ple de recursos, va començar a omplir el buit silent parlant de coses que res, o quasi res, tenien a veure amb l’assumpte que es duien entre mans.

—Sabeu, realment, què m’agradaria fer?

El capità havia fet una pregunta retòrica perquè Valdés sabia perfectament les aspiracions de Malaspina. És per això que li va respondre:

—El mateix que Cook o Lapérouse...

Don Alessandro Malaspina va fer un sospir carregat d’admiració, desig i enveja. Un viatge com el d’aquests dos grans mariners estava en el punt de mira d’un ofi cial il.lus trat de l’Armada, era el gran objectiu de Don Alessandro.

—No sospireu —va dir el ministre—, algun dia es parlarà de Cook, Lapérouse i Malaspina com els grans navegadors del segle.

—No podeu imaginar-vos quantes vegades hi he pensat: zoologia, botànica, astronomia, cartografi a, antropologia... Això s’ha de fer, i s’ha de fer ací. Aquest imperi tan gran hauria de tindre voluntat pròpia, hauria d’elaborar un punt de vista propi. Si no estem a l’aguait, ho faran tot anglesos i francesos. Senyor ministre —va dir mentre el mira-va fixament als ulls—, no tingueu el més mínim dubte que aquest viatge amb l’Astrea acabarà amb unes línies directrius per a fer un viatge d’aquest tipus. Després només esperaré la decisió política.

El ministre Valdés va agafar el braç esquerre del capità amb contundència, com per transmetre-li confiança, i li va dir:

—La faena dels axiomes que us he encomanat serà un dels arguments de més pes que hi podreu aportar.

—Em faria il.lusió —va dir el capità relaxadament— que per a aquest viatge només embarcara la ciència.

—Malaspina, de quina figuera esteu a punt de caure? Penseu de veritat que Cook i Lapérouse viatgen només amb l’enciclopèdia sota el braç? Alessandro, dirigiu l’Astrea i somieu el futur, el teniu de cara.

Malaspina va girar la cara en direcció al vent i es va sentir posseït per una metàfora eòlica. La vista fixa en l’horitzó occidental, cap allà hi havia el futur, la glòria, el treball; se li feia clarivident. El ministre Valdés, conscient de l’estat en què estava el capità, va deixar passar uns instants perquè Malaspina gaudira del somni. Poc després va traure un paper plegat de dins la casaca i li va dir:

—Açò és un regal per al seu contacte a València, segur que li plaurà d’allò més.

El capità va desplegar el paper, el va llegir i va somriure; si més no, ja sabia alguna cosa del seu contacte.