Читать книгу Pluja a la mar - Joan Torró Soriano - Страница 11

VALÈNCIA, PRIMAVERA DE 1786

Un magnífic gat terrós senyorejava pel moll del grau de València, no tenia rival en tot el port. El dia s’havia alçat boirós, borrós, imprecís; per això ningú no va veure arribar l’Astrea a la bocana. La calma era tal que el vaixell s’acostava silent i invisible, a bord s’escapava algun badall ganavorrit dels mariners abocats a popa i proa, àvids de veure terra, de xafar-ne.

Quan els mariners de l’Astrea van veure un vaixell que eixia per la bocana del port van començar a llançar crits d’avís. Alguns passatgers van guaitar per veure l’Astrea. Don Alessandro Malaspina, falcat al castell de popa, va creuar els ulls amb una passatgera, era una monja. Alguna cosa li va trobar d’especial en la cara. Tenia una barreja d’il.lusió i por alhora. Li va arribar a l’ànima. Va continuar observant-la fins que la boira va enterbolir la visió.

Don Alessandro, igual que el gat del port, lluïa els galons de capità i els feia notar a bord, sense passar-se’n, també cal dir-ho. Els mariners escandallaven el fons per tal d’evitar l’encallament. El capità dirigia des del castell les maniobres d’aproximació. La visibilitat era escassa però sufi cient. Al fons, els mariners amb bona vista ja hi podien albirar el final del trajecte. El viatge de proves havia sigut un èxit, l’Astrea tallava l’aigua amb una precisió i una finor de navalla de barber. El port tenia a aquelles hores del matí un tràfec bastant intens de persones, de mercaderies i d’altres conxorxes.

Don Alessandro seguia ert al castell de popa mentre, a sota, la marineria formava per a la revisió. Les exigències primordials eren la higiene i la uniformitat que havien d’estar presents, si més no, mentre no tocaren terra, després... bé, només era important tornar tan impecables com se n’havien anat, cosa per la qual duien un farcell amb roba vella. D’un en un van anar baixant tots, llevat, és clar, de la gent de guàrdia. El capità es va posar al cap del pont per fer-se veure més. El que intentava, en realitat, era descobrir entre la gentada la persona que l’havia de conduir per València, és a dir, Josep Montbou. El ministre Valdés li havia assegurat que es trobaria amb ell al port. «Ja comencem amb les informalitats», va pensar Don Alessandro en veure que ningú, llevat de les autoritats del port que li havien donat la benvinguda, s’hi acostava. Decidit a no avorrir-se, va començar a prendre notes mentals d’aquell port, res a veure amb el concepte de port que ell tenia. Un petit caos organitzat va ser la descripció que li va vindre al cap. Gent que esmorzava fent rogle, alguns carros esperant que els descarregaren, uns quants munts de farcells de cotó en pèl, alguns homes d’uniforme que custodiaven el port xarraven amb poca actitud de guàrdia. Definitivament, si ell manara, hi posaria una miqueta d’ordre.

Alguna cosa va fer que mirara un dels munts de cotó en pèl, li havia semblat que es movien una miqueta. Els farcells es van tornar a moure just quan anava a apartar-ne la vista. Era un moviment com si algú els estiguera sacsant. Després d’uns instants va cessar el moviment i, en un no res, una xica ben plantada va eixir per un costat arreglant-se la roba, al seu darrere va eixir un homenàs cordant-se els pantalons i cridant la xica pel seu nom. La xica no li feia gens de cas, cosa per la qual l’home va pegar dues camallades i la va enxampar pel cul (amb la consegüent cridòria) i, després, la va agafar del braç. Quines coses s’havien de veure! Al capità aquella escena no el va interessar gens ni miqueta però no va tindre més remei que fixar-s’hi de nou, perquè home i dona es dirigien cap a ell. Quina barra! Per tal d’evitar un incident poc agradable Don Alessandro va girar les passes cap al vaixell, però, novament no va tindre més opció que girar-se, l’homenàs i la dona pujaven pel pont sense permís, ni preguntar, ni res de res.

—Fora del meu vaixell —va escridassar el capità—, depravats!

—Torne-m’ho a dir després d’estar amb la Maleneta!

L’home va riure i va soltar quatre brofegades que no vénen al cas i va tornar a insistir al capità sobre les virtuts de la Maleneta.

Don Alessandro estava per a pocs romanços, esperava l’arribada del contacte a València i li feia una gran vergonya que el trobara en aquelles circumstàncies tan allunyades de la seua manera de ser. Va fer, de nou, mitja volta i va pujar a bord. L’homenàs, com si no haguera sentit res, el va seguir i li va fer un senyal a la Maleneta perquè anara darrere d’ell. Quan el capità va sentir les passes que el seguien, es va girar i, d’una manera més que convincent, és a dir, pistola en mà, va comminar l’home i la dona perquè abandonaren el vaixell. Però, quan Malaspina estava traient la pistola, ja tenia damunt d’ell l’home, que el va agafar pels muscles i li va fer un escoltellet.

—Sóc Montbou, el seu contacte a València —va dir l’home mentre treia la punteta de la llengua i la feia córrer per la comissura dels llavis.

El mariner va tindre una successió d’impressions que se li amuntegaven al cervell i que calia aclarir. No era possible que el ministre Valdés li haguera posat un contacte tan destrellatat i que, a més, havia de tindre cura d’ell. Per pura lògica havia de ser de l’enemic. Estaven cridant l’atenció de tot el port. I per si el Montbou no fóra prou, venia acompanyat per la Maleneta, que, ben mirada, era una dona massa bonica per a estar venuda als mariners que recalaven al port. L’altra sensació que el va deixar torbat era que el Montbou feia olor d’això, de bou, o vaca... o cavall, no ho podia acabar de defi nir.

—Que ens quedarem ací tot el matí... o passem a un lloc més privat? —va interrogar Montbou, que, acte seguit va tornar a traure la llengüeta pels llavis—. I abans que us manifesteu al respecte, ho dic jo: la Maleneta també ha d’entrar en l’estratègia i formar-ne part.

El capità es va sentir una miqueta intimidat i sorprés. Aquell sapastre deia tindre una estratègia? Sense llevar-li l’ull de damunt, va guardar la pistola, tot i que va conservar la mà a l’empunyadura, i va decidir donar un vot de confiança al contacte. Abans d’entrar li va fer una lleugera observa-ció sobre l’olor que feia.

—Si voleu —va respondre ràpidament—, podeu fer l’acudit fàcil amb el meu cognom, però la veritat és que anit vaig estar embolant bous a Meliana i he vingut d’allà sense temps de fer-me una rentadeta.

Alguna cosa havia sentit Malaspina d’aquells costums ibèrics amb els bous, no sabia exactament com es feia, però estava clar que Montbou havia estat ben a prop d’aquelles bèsties.

Mentre anaven cap a la cabina, el capità tractava d’ordenar les idees. Allò li semblava una paròdia mal feta. Quan el ministre Valdés li va proposar un home de confi ança perquè tinguera cura d’ell, ja li havia paregut que exagerava un poc. El capità pensava que ell era prou fadrinet per a cuidar-se. El va admetre en qualitat de guia i per fer callar el ministre. Ara bé, una altra cosa era el numeret que estava muntant el contacte: si algú no sabia que Malaspina havia arribat a València, ara era més que un escàndol.

Allò va ser, precisament, el primer que el capità va dir a Montbou. Aquest es va gratar el cap com si estiguera obrint un solc en les idees o en les paraules.

—Mire —va dir Montbou resolt a deixar clares les coses—, jo sóc Josep Montbou, conegut en tota l’horta com «el Folladoret de l’Horta». Modestament li he de dir que lluïsc el malnom i el passege pertot arreu. Ara mateix ja hem fet tard per a canviar d’estratègia. Tot el port pensa que us estic col.locant la Maleneta i no cap altra cosa. M’enteneu? I no cap altra cosa —va repetir emfàticament— que, al capdavall, és del que es tracta. No?

La veritat era que Malaspina no coneixia de res el seu contacte a València i el fet d’haver-lo acceptat a la força feia que estiguera prejutjant-lo a tota hora. Al capdavall l’estratègia no era tan dolenta.

Montbou era un home pròxim a la quarantena d’anys, uns quants més que Malaspina. S’havia adobat a la mar, de ben jove es va enrolar en un vaixell de mercaderies entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Tenia un caràcter rebel, cosa per la qual en una ocasió l’havien condemnat al pitjor dels castics que es podien fer a un mariner: passar-lo per davall la quilla del vaixell. Ben pocs eixien vius d’aquell suplici, però Montbou ho va poder contar de miracle. Absolutament encabritat per aquell succés, va desertar al primer port on el vaixell va deixar caure les àncores. Poc després va tornar a la mar en un vaixell de corsaris anglesos, on va treballar de cuiner. La vida li va fer un tomb. El vaixell duia un ostatge, un anglés de bona sang i alta nissaga, a qui va aconseguir alliberar quasi per casualitat. Fruit d’aquest esdeveniment, va entrar al seu servei i arribà a ser el seu home de confiança. Aquest lord anglés era un home de tarannà liberal que va aconseguir introduir-lo en el món de la lectura i els ambients de la maçoneria. Així va ser com acabà treballant de contacte dels liberals anglesos quan venien a Espanya, i així, també, va ser conegut pels polítics reformistes espanyols. Evidentment era més del que semblava, i això, Malaspina encara ho havia de descobrir.

—Mireu —va continuar Montbou—, tinc entés que sou una persona a qui agrada fer la faena a la seua manera, cosa que trobe natural perquè vós sou un gran oficial i, a més a més, teniu la confiança de Valdés. Doncs mireu-ho d’aquesta manera i ho entendreu fàcilment: jo treballe a la meua manera. No us negue que pugueu desaprovar el procediment, només us demane que n’espereu els resultats.

—Ja me’n puc anar? —va dir de sobte la Maleneta que feia cara d’avorrida al costat de la porta de la cabina.

—Sí —va respondre Montbou—, però no isques a coberta encara, semblarà que no has fet res. Espera’t una miqueta més i, quan te’n vages, fes-ho arreglant-te la roba... tot ha de tindre les seues aparences.

—Don Alessandro —va prosseguir Montbou—, la reunió dels «amics» és demà a la nit. El lloc és inusual o, si voleu, original. Mentrestant, i si m’ho permeteu, us he preparat algunes activitats. Espere que siguen del vostre grat.

—Com d’original és el lloc? —El mariner s’havia quedat intrigat. Ell havia experimentat llocs de reunió poc usuals, era la millor manera de camuflatge: ermites, tavernes, coves, praderies, clarianes de bosc, etc. Sempre es tenia la pretensió de no posar cap «amic» en evidència i perill.

—En un convent. Un de monges, què us sembla?

—Únicament que hauré de confiar en la bona mà de la gent d’ací, no em queda més remei.

—No passeu ànsia, és un lloc segur. Té les millors eixides d’emergència de tota la ciutat. M’hi acompanyeu ara?

—És clar, això faltava.

Els dos homes van eixir de la cabina i es van dirigir cap al pont en direcció al moll. Don Alessandro tenia la cara roja de vergonya, pensava que tots estaven mirant-lo i tots s’imaginaven, justament, el que no havia fet. El Montbou li havia tirat per terra la reputació d’home seriós, però pel terra que hi ha al fons de la mar. Un parell de cavalls van ser muntats pels dos homes i van desaparéixer pel camí del Grau cap a València.

Monsieur Belier, el Messié, era l’amo de l’hostal on Montbou havia reservat una cambra. El tal Belier, home vingut de França feia molts anys era, sense saber-ho, descendent de catalans, el cognom autèntic del qual era Bellver, que els francesos havien acomodat a la seua llengua. El Messié, com tothom el coneixia, d’això ja ni se’n recordava i lluïa la nacionalitat francesa a tort i a dret. Montbou es va acomiadar del capità, li va recomanar que descansara i que, a poqueta nit, aniria a recollir-lo.

Don Alessandro va aprofitar la vesprada per a deixarse caure pels carrers de València: el carrer de Cavallers, la plaça del Mercat, alguna llibreria... En algun moment va tindre la sensació que algú el seguia, però era home de poques manies, acostumat a plantar cara quan feia falta, de manera que va pensar que si algú volia alguna cosa d’ell ja es donaria a conéixer.

Montbou va anar a buscar-lo cap a tres quarts de vuit, o això deien les campanes. Es van saludar i se’n van anar passejant cap al carrer de les Comèdies. —Us he preparat una sorpresa —va dir Montbou—, espere que us agrade.

Havien anat a una fonda on Montbou havia llogat una cambra apartada del públic. Hi havia sobre la taula una font de pebreres torrades a la brasa amb bacallà esgarrat i un bon raig d’oli. En una altra font hi havia conill amb tomaca, un bon pa i un excel.lent vi de Torís. Aquest últim va ser el que va convertir aquell mà a mà en un monòleg montbovià. Malaspina, prudentment, el va deixar anar. Montbou va fer una apologia de València i els pobles de l’Horta, els costums, els menjars, les festes... Si no fóra perquè Malaspina també va acabar amb un bon núvol al cap, hauria aprés prou d’aquelles contrades. Els comensals, a poc a poc, intercanviaren algunes qüestions de caire més personal. Finalment, els dos van canviar d’opinió respecte de l’altre. A les postres van aparéixer quatre músics amb instruments, hi havia dos violins, un violoncel i un contrabaix: música de cambra! Això sí que era una sorpresa. En honor a l’italià, la música de Vivaldi va omplir l’estança. Els músics no eren virtuosos, però la interpretació era d’allò més acceptable.

—De veritat —va dir el mariner— que m’heu sorprés molt agradablement.

—Gràcies —va replicar Montbou—, però açò no ha fet més que començar.

Només dir això Malaspina va veure que els músics feien uns moviments que el van alertar. Els uns als altres es tapa-ven els ulls amb un mocador, després van tornar a tocar els instruments. Amb l’inici de la música van entrar a la cambra la Maleneta i una amiga amb uns moviments sensuals corprenedors. Montbou ja estava fent gala del seu malnom. No cal dir com va ser d’agradable la vetlada. Quasi defi nitivament Malaspina havia canviat d’opinió: el ministre Valdés l’havia encomanat a bona gent.

De nit ben fosca van eixir de la fonda, Malaspina va agrair tot el que li havia preparat, es va desfer en elogis i agraïments.

—Descansaré ben a gust —va dir el capità—, demà serà un altre dia. M’heu de dur al lloc de reunió.

—Què dieu de demà? —va exclamar Montbou—. El dia d’avui encara no s’ha acabat. Sabeu quin és el meu lema? —va dir mentre es passava la llengua pels llavis.

Malaspina no sabia el lema, però sospitava que quan Montbou es passava la llengua pels llavis era perquè tenia alguna cosa interessant a la punta de la llengua.

—Montbou mai no en té prou. Aquest és el meu lema —va dir satisfet l’homenàs—. Ara anem a portar els cavalls, anirem prop d’ací, pel camí de Sagunt. Embolem un bou, sabeu? Una xicoteta festa d’amics.

—«D’amics»?— va emfasitzar el mariner.

—«Amics» no, no. Només amics clars i rasos.

Malaspina s’havia quedat una miqueta inquiet per la confusió, a més s’havia fet els comptes d’anar a descansar després de la «sorpresa» del Montbou. Però estava clar que seguia el lema al peu de la lletra. Per no fer-li-ho lleig va accedir a l’embolada, a més li abellia veure en què consistia allò, n’havia sentit a parlar i ja estava encuriosit. Malaspina es va posar la mà a la butxaca i en va traure una petita coixinera de cotó, de l’interior va traure unes fulles seques i va oferir-ne al Montbou.

—Es diu coca, els indis de l’altiplà en roseguen quan han de fer faenes feixugues. Potser ens ajudarà en aquesta petita festa.

Les portes de les Torres de Serrans rarament es tancaven, aquella pràctica ja havia passat a la història. La lluna plena siluetava tot l’entorn, era per això que les cavalcadures no van tindre problemes per a seguir el camí. Semblava que les bèsties tingueren pressa per arribar al lloc de la festa, intuïen un descans. Es trobaven al bell mig de l’horta, una masia blanca destacava amb força a la llum de la lluna, emblanquinava el verd terrós de la nit. Darrere hi havia un corralot ben gran. Quinze o vint homes hi parlaven animadament. En arribar Montbou i el capità, es van saludar els uns als altres.

—Un amic foraster que no ha vist mai açò— va dir lacònicament als presents.

Hi va haver una salutació coral, una cosa semblant a la resposta dels fidels a la lletania, ningú no va fer cap comentari, era amic de Montbou i punt. Els dos van desmuntar i van deixar els cavalls lligats a un arbre. Acte seguit es van dirigir cap a una espècie de caixa de fusta enorme que hi havia a la vora del tancat. Se sentien esbufecs.

—Mireu —va dir Montbou encarant-se al capità—, es diu Batiste. És el millor bou que he conegut.

Una bèstia negra amb unes banyes imponents potejava nerviosa en un tancat tan menut que no hi podia ni girar el cap. Els esbufecs que s’havien sentit provenien dels narius potents i redons de Batiste. Pressentia que anava a passar una estona desagradable amb foc a les banyes i gent fent-li retallades a tot arreu.

El ritual va començar: van enllaçar la bèstia, després van passar la corda pel piló. Van obrir la porta del tancat i Batiste va eixir prou enfadat, buscava algú que pagara el que li estaven fent. La corda va córrer rapidíssima pel forat del piló i el bou va acabar amorrat al piló, com se sol dir. Entre quatre homes li van posar uns ferratges a les banyes acabats en una bola de teda, uns altres dos l’agafaven de la cua. Es van encendre les boles i Montbou va traure un ganivet que feia feredat. Amb el ganivet davant la cara va anar a buscar el capità.

—Voleu ser vós qui talle la corda?

—Agraïsc sincerament l’oferiment, però vull cedir-vos aquest dubtós honor, permeteu-me abans que em pose a bon recer.

—Sí, més valdrà que en aquesta ocasió exerciu d’espectador.

Ganivet en mà se’n va anar cap al bou i va tallar la corda. El bou, en sentir-se lliure, va començar a perseguir tot allò que li semblava estar en moviment. El corralot es va convertir en una remor de cridòries, semblava que els homes tenien la sang encesa i que circulava amb una fortor imparable. «Incauts ritualistes», pensava el capità.

La festa del bou va acabar quan se li va apagar el foc de les banyes i, a més a més, un núvol gros va tapar la lluna. Encara que hi havia alguna torxa encesa ara el bou era massa poderós. Llevat d’algun rebolcó i algun cremat sense importància, el joc del bou va acabar bé.

Era l’hora d’anar a dormir, tothom estava cansat, rebentat en algun cas. Malaspina va recordar a Montbou que encara els quedava una bona cavalcada fins a València.

—Això farem! —va renegar l’homenàs—. Anit a penes vaig dormir per anar a buscar-lo, no farem nit a València, sinó ací.

El mariner sospitava que alguna cosa se li escapava. El casalot estava tancat amb pany i clau. Per prudència no va dir res, només va esperar que els esdeveniments parlaren amb veu pròpia. El que va seguir no eren esdeveniments, sinó una autèntica temeritat. Els homes es van dirigir cap als estables en unes condicions pírriques: suats, bruts, algú mascarat de les boles del bou, és a dir, la flaire que desprenia aquell grup humà era més aviat de bestiar enfurismat. L’estable no oferia unes condicions reparadores, ans al contrari: palla, fang, humitat, olor de bestiar de veritat... Havien tocat la nineta dels ulls al capità perquè, si d’alguna cosa estava convençut, era que la higiene personal era la cosa més important en un vaixell. Es trobaven en terra, això era clar, però Malaspina pensava que la higiene havia d’estar present en tots els ambients humans. Per tot això, quan va veure el que l’esperava es va encarar a Montbou i, discretament, amb una intervenció curta i carregada d’intenció li va preguntar:

—Què és açò?

—Una quedà, capità. Quan no es pot tornar a casa s’ha de fer alguna cosa. No penseu vós el mateix?

I tant que pensava el mateix, però Malaspina tenia una altra solució, és a dir, si es posara a pensar, trobaria moltes opcions que no passarien per aquella quedà.

—Hi ha una estona de viatge —va suggerir el capità—, però preferisc cansar-me més que passar la nit en aquestes condicions. Què en dieu?

El capità recordava el gest de Montbou de passar-se la llengua pels llavis quan havia dit alguna cosa que li semblava d’obligat compliment. En aquell moment va ser Montbou qui va sentir atacats els esquemes. Anar a València significava una llarga passejada nocturna. Encara no havia contestat a la pregunta del capità perquè el cervell li anava a colps. D’una banda, l’haguera enviat a pastar fang, però, de l’altra, es tractava de la persona que li havien confiat i no el podia abandonar per res del món, de manera que primer es va gratar el cap, després va traure la llengua per la comissura dels llavis i després va dir:

—On va el capità, va Montbou. No podríeu haver escollit millor companyia: Montbou coneix l’Horta com la palma de la mà. Serà per a mi un plaer conduir-vos a València i, valga’m Déu! Un passeget a aquestes hores és ideal, és un bon remat per a un dia tan complet.

Els dos van arrear els cavalls i, després d’acomiadar-se i excusar-se per no dormir a l’estable, van emprendre la ruta.

De camí cap a València, cansats i amb poca gana de conversa, Montbou i Malaspina raonaven sobre algunes coses dels bous per les quals el capità sentia curiositat.

—Per què feu açò?

—La pregunta —va respondre Montbou— no és per què, sinó per a què.

—I doncs...?

—Provem els bous per a les festes. Els hem de triar perquè donen bon joc.

—Però... a aquest Batiste ja el coneixeu...

—Sí, n’estem segurs, però fa un gran goig córrer aquest bou i, a més, és un privilegi fer-ho amb tan poca gent. Hauríeu de veure com es posa el poble en la festa gran.

La curiositat del mariner ja el feia pensar en un estudi antropològic d’aquella festa, de fet van estar-ne raonant una estona llarga.

Després d’allò es va deixar caure el silenci. En un moment donat, Malaspina va veure que el cavall del seu acompanyant es detenia. Montbou tenia el cap caigut: s’havia adormit com un beneit. Primer va pensar a despertar-lo, però després va ordir una altra solució. El cas era que el paratge oferia per ací bardisses i canyars, i per allà senillars i conreus.

—Montbou coneix l’Horta, va dir Malaspina xiuxiuejant i somrient alhora. Va agafar les regnes del cavall de Montbou i va continuar fent camí.

Van parar en un clar. Malaspina es va traure una brúixola de la butxaca, va mirar el cel, va observar la brúixola amb l’escassa llum de la lluna i va dirigir els cavalls cap a l’est. Buscava la mar i seguidament el Grau de València. Havia decidit dormir a l’Astrea.

Al cap d’una estona van arribar a la costa i, vorejant-la, es va fer present el Grau. Els guardians del port dormien, potser més profundament que Montbou, tant que ni van sentir els cascos dels cavalls. Quan van arribar al costat de l’Astrea un mariner els va fer parar. Allò va alegrar el capità sobre manera perquè això volia dir que els seus mariners sí que feien el que se’ls havia ordenat. Malaspina es va identificar i va demanar ajuda. Era el moment de la neteja. Per res del món pensava pujar a bord aquell home amb aquella fortor. Entre el mariner de guàrdia i el capità van agafar Montbou, el qual va començar a deixondir-se. Quan va voler reaccionar ja era massa tard, volava cap a l’aigua del port. Les escridassades de qui havia estat en braços de Morfeu es van sentir per tot el port. Malaspina li va llançar una llesca de sabó i li va suggerir que aprofitara l’avinentesa. Després de tots els renecs del món, van acabar dormint en un senyorial Astrea que, amb el velam plegat, semblava nerviós per fer-se a la mar.