Читать книгу Pluja a la mar - Joan Torró Soriano - Страница 12

SPAP

La campana de l’Astrea va sonar amb estrident insistència. Quasi d’immediat va haver-hi gran moviment de tropa. Uns moments abans Montbou somiava que era com un munt de creïlles en un sac que vaivejava suaument. La veritat és que, vista des de fora, l’hamaca on dormia no semblava una altra cosa i el conjunt de mariners hamacats pareixia més una bodega que no un dormitori; amb tot, amb el vaixell amarrat a port era molt poc el moviment que hi havia, en alta mar era un poema visual que bé podria anomenar-se «crisàlides feculars».

Montbou va obrir l’hamaca com si fóra un ull, aquesta va girar sobre si i l’homenàs caigué estrepitosament a terra. Va restar immòbil mentre tractava de lligar caps i peus. De sobte recordà el bany nocturn i el rastre de brofegades irreproduïbles que van seguir al patatxap. Amb la nafra oberta i la sang encesa es va alçar disposat a dir quatre coses al mariner que li havien encomanat. En eixir a coberta hagué d’asserenar-se. El capità passava revista a la tripulació, tots en silenci, en perfecta uniformitat, un a un, pas a pas. Montbou girà els ulls cap a la mar i es va sentir immers en un espectacle celestial i marítim que el va deixar corprés. El sol no havia eixit, però estava a punt de fer-ho, la seua llum escapava cap al cel; no obstant, un autèntic ramat de nuvolets menuts (borreguets, en diuen) impedien que tota la llum se n’anara. El sol, enfurismat, intensificava la força i els núvols es feien purpurins. A sota, la mar encara mostrava una cara plumbosa, filla de la nit. Era, en defi nitiva, un d’aquells moments en què s’entén l’adoració pagana al sol, a la terra, a la mar, als núvols... a la natura.

De vena poètica no li’n faltava a Montbou, certament, però de sobte va recordar que havia pujat a coberta per un assumpte més prosaic, més allunyat de qüestions líriques. Va oblidar aquella contemplació melancònica i es dirigí cap al capità, el qual ja havia acabat la revista de la tropa. Una petita bambolla d’escuma aïrada se li va escapar mentre feia camí cap al mariner. Montbou, però, encara no sabia del cert qui tenia al davant.

—Mai no he consentit tindre al meu vaixell un home tan descurós, a mig vestir, despentinat i sense haver-se rentat la cara per saludar un nou dia. Aneu, feu tot el que necessiteu i torneu, he de parlar amb vós.

Ben lluny de renegar, Montbou va seguir les ordres del capità, s’havia deixat intimidar per aquelles paraules tan persuasives, com si formara part de la tripulació i acatara una ordre. Per això, quan es va adonar que era un home lliure i que no rebia ordres de quasi ningú, acabà de posar en ordre la vestimenta i els cabells i se’n va tornar enfurit cap amunt.

—Malaspina! —va bramar.

No calia tant de crit, el capità estava al seu davant amb el braç allargat i amb un paper a la punta dels dits. Era el regal que el ministre Valdés li havia donat per al contacte a València. Era el millor moment per a traure’l. Montbou el va agafar. Malaspina no es va sorprendre que aquell tros de carn esbufegadora sabera llegir. Els ulls de l’homenàs s’anaven esbatanant a mesura que anava llegint.

—Per tots els llepacrestes, escarbacalius i esgarrabanderes del món! —això li havia eixit de l’ànima—. D’on heu tret aquest paper?

—És una invitació per a vós i per a mi... em fareu l’honor?

Era una invitació, sí, era això. Ni més ni menys que un permís reial per a caçar un porc senglar al paratge de l’Albufera. Allò era més del que Montbou haguera pogut somiar, de manera que, de bell nou, s’havia tornat manyac, avinentesa que va aprofitar el capità per suggerir-li que amb aquella traça no el deixarien entrar-hi. Li tallaren els cabells, el tornaren a banyar i el vestiren amb roba nova.

—Ara sí! Anem-hi! —va exclamar el capità.

Un reduït escamot militar rondinava pels accessos al paratge de l’Albufera. L’oficial, de baixa graduació, amb prou faenes sabia llegir, però en veure el segell del rei els va preguntar a què havien vingut. Després d’obtindre resposta digué a un dels soldats que els acompanyara a la passera i a altres dos que feren batuda. La peça que van abatre era un mascle vell de més de noranta quilos. Una autèntica bèstia. Encara van tindre unes últimes paraules amb el militar. Calia deixar la peça cobrada per a la manutenció de la tropa. El permís era per a caçar, no per a endur-se la caça. Amb tot, Montbou aconseguí que li donaren els ullals com a record.

A poqueta nit, quan els ratpenats estiren les capes i fan giravolts entre l’arquitectura ciutadana, Montbou i Malaspina sopaven a la fonda del francés. No hi havia pressa, la reunió era molt més noctàmbula, molt més secreta i arterosa. Montbou semblava un senyoret, Malaspina ho era. Montbou repassava mentalment com havia anat la inusual cacera que havia tingut al matí, necessitava contar-ho a algú. Res semblant al furtivisme habitual, allò d’estar esperant enmig de la passera, tranquil.lament, més mudat que si anara a missa major, amb l’arma preparada, la bala preparada per a eixir xiulant cap a a la presa. Soroll d’homes i gossos, grunys de porc, papallones estomacals, «tot per a vós», dit al gallet, porc molt a prop... pum! Entre ull i ull, fulminant. Malaspina tenia raó, li l’havien parada com li la paren a un rei. Malaspina ordenava les idees sobre Amèrica, calia exposar i convéncer; ara bé, els que acudirien a aquella reunió estaven convençuts de la necessitat de canvis en les relacions entre la metròpoli i les colònies d’ultramar, semblava que, més aviat, anaven a fer una posada en comú, una petició de pluja d’idees per tal de millorar el projecte i una cerca de diners per a finançar l’expedició, perquè això el capità ho tenia molt clar, calia fer una expedició científica, tan necessària com el rerefons polític. Potser per això, ambdós comensals menjaven amb molta calma, assaborien cada mos.

A l’horabaixa hi havia tots els dies missa al convent. Alguns pecadors hi anaven buscant el perdó dels abusos que, sovint, confonien amb pecats. Devia ser un dia propici per als abusos de qualsevol tipus perquè l’església tenia més feligresos que de costum. Alguns hi entraven directament pel lateral de la dreta i s’acostaven a fer pregàries a la capelleta de la Mare de Déu, dirigien les passes cap al confessionari i desapareixien. Així va ser com Malaspina es va acomiadar de Montbou abans d’anar a confessar-se.

—No patiu per mi —va xiuxiuejar Montbou—, no tinc més faena que esperar la vostra eixida.

Els membres de l’SPAP (Societat Pecadora d’Amics del País) eren els amfitrions. Tot i el sarcàstic nom que havien triat, eren d’allò més seriosos quan calia, sobretot en ocasions com la que aquell dia els oferia. Es tractava del sector més liberal i il.lustrat de la Societat Econòmica d’Amics del País de València. Havien batejat la subsocietat així perquè acostumaven a reunir-se en aquell convent i l’accés a la biblioteca els va resultar tan original que en una reunió amb traces informals va haver-hi molt de temps per al comentari jocós i distens.

Quan Malaspina va travessar el confessionari se sentí confús perquè una obscuritat quasi absoluta regnava al lloc on havia accedit. La confusió es traduí en sorpresa quan va veure com una tènue llum de cresol s’acostava cap a ell; encara es va quedar més bocabadat quan va veure que era una monja qui duia el cresol a la mà. Era Eufrasieta que, tot i no haver fet els vots, vestia de monja. Ambdós es van observar per un moment.

—Seguiu-me —va resoldre la novícia.

El capità havia acudit a moltes reunions secretes i, per tant, els llocs compartien l’adjectiu. Havia tingut reunions en vaixells, masos, baixos de museus, fins i tot en alguna cova; però en un convent de monges no, i menys passant a la clausura. Li resultava original, li agradava que dins l’estament eclesiàstic hi haguera lloc per a la saviesa, la conxorxa i la «llum». Monja i mariner van passar pel vell claustre empedrat, les cames d’Eufràsia menaven cap a la biblioteca. Don Alessandro es quedà de pedra quan va veure la vella, bella i preciosa biblioteca, tant que no s’adonà dels homes que hi havia fins que va sentir algú que deia:

—Senyors, heus ací Don Alessandro Malaspina, capità de l’Armada espanyola, enviat pel ministre Valdés.

Uns aplaudiments sords fets només amb dos dits de cada mà es van ofegar entre els llibres i la fusta. La llum produïda per unes llànties d’oli va ser suficient perquè el capità reconeguera algunes persones de les presents que ja havien estat en altres d’aquelles reunions secretes, saludà amb lleugers moviments del cap a tots i acte seguit tothom va continuar parlant en els seus rogles, fent temps mentre arribaven tots els convocats. Malaspina es va afegir al grup de persones on es trobava el que l’havia presentat. Eren moments distesos, aptes per al comentari banal i l’acudit del moment. En un d’aquells acudits el mariner es va assabentar del nom de la societat que albergava la reunió. Per un moment va pensar que es tractava d’una paròdia, però el tarannà de la gent que hi havia no deixava lloc a dubtes. Intel.lectuals i burgesos, algun noble d’idees liberals i fins i tot algun clergue, i com no, dues monges que, tot i ser amfitriones, exercien el paper de convidat de pedra.

La tertúlia de grups es va acabar quan entrà a la biblioteca un home vestit amb pantalons genollers, armilla i casaca de color groc daurat, mitjons blancs i sabates negres. Duia un barret tricorni sota el braç i una estupenda perruca blanca acabada en uns caragols d’allò més impactants. Era Francisco Cabarrús, director del Banco de San Carlos i home de gran infl uència en la Compañía de Filipinas. L’home va enviar una salutació general i inicià la reunió.

—Sa majestat el rei Carles III m’ha traslladat la seua preocupació per les colònies ultramarines, és tema de gran debat entre els governants i persones que tenim treballs de responsabilitat en aquesta nació. La tasca de protegir i enriquir les vastes extensions de terra que posseeix la corona és quasi impossible. Corsaris, anglesos, francesos, russos, indis i no se sap quanta gent de quantes nacionalitats van fent assentaments en territoris allunyats dels nostres destacaments militars. Cal, per això, reorientar la política pel que fa a les relacions de la metròpoli amb les colònies. Cal crear felicitat i riquesa per a ambdós pols.

Recentment el Real Banco de San Carlos ha assumit la funció de dirigir la Real Compañía de Filipinas. És idea del banc reorganitzar el comerç amb l’Extrem Orient; per a tal fi hem aconseguit el vistiplau del rei per a noliejar vaixells de l’Armada espanyola comandats per ofi cials experimentats. És per a mi un plaer comptar amb el capità de fragata Don Alessandro Malaspina, mariner expert en aquest tipus de navegacions llargues. Si algú de vostés vol, pot anar a veure l’Astrea fondejat al port de València, aquest vaixell, després d’algunes modificacions que el capità ha supervisat personalment, ja està a punt per a fer la primera singladura al nostre servei.

Aquest és, però, el principi de la nostra col.laboració i el germen d’un gran canvi en les relacions entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Serà, doncs, aquest el tema pel qual ens trobem hui reunits. Cal elevar a nivell d’axioma la necessitat d’aquestes noves relacions i presentar-les al rei de manera que assumisca el projecte i hi done l’embranzida definitiva. Té la paraula Don Alessandro Malaspina.

Un hàlit de curiositat es va estendre per la penombrosa biblioteca, hi havia qui movia el cap per tal d’aconseguir una visió més bona, fins i tot les monges van allargar el coll per veure el mariner. Aquest, amb un posat seriós, vestit amb la casaca roja de mudar i un perruquí blanc a la moda, va avançar cap on es trobava Cabarrús, li va fer mitja reverència i en va brindar algunes més als assistents.

—Cavallers, la vida d’un mariner pot esdevindre tosca i avorrida fins al punt d’acabar parlant només de tempestes i penúries ocorregudes a la mar. És, però, l’hora de la necessitat i cal que els oficials de marineria siguen també uns avesats científics, si més no, usuaris de la ciència, espremedors de coneixement i espills de saviesa. No vull avorrir-los contant els serveis fets a la corona espanyola, només els diré que he recorregut diverses vegades les aigües que banyen totes les possessions espanyoles. He observat de primera mà els problemes amb què es troben els espanyols de colònies. No cal dir que la majoria d’ells són nascuts allà i només coneixen la mare pàtria de sentir-la referir, és a dir, quasi una quimera. També han sentit parlar de les colònies del nord que han trencat els vincles amb la metròpoli. Tot arribarà. Fins i tot hi ha hagut recentment alçaments indígenes sufocats de miracle. És per això, senyors... —Malaspina va observar al fons les dues monges arraconades i no va poder evitar dir— i senyores, que ara els exposaré els canvis que, al meu entendre, caldria introduir en les relacions entre metròpoli i colònies i, per descomptat, que les debatem, millorem i enllestim entre tots.

Voldria remarcar dos aspectes que entenc bàsics abans d’iniciar els temes de debat. En primer lloc trobaran vostés que els principis en què base la meua proposta estan allunyats de les grans idees liberals i il.lustrades perquè si les agafàrem fil per randa, esdevindrien utopies. Busque intervencions senzilles però efectives, la posada en pràctica de les quals siga possible a curt termini. D’altra banda, aquests canvis afectaran inevitablement la metròpoli, és més, una cosa va lligada amb l’altra.

La primera cosa que caldria canviar és la mentalitat espanyola de conqueridors. Els conqueridors primer destrueixen el país conquerit, després es destrueixen entre ells i acaben destruint el país d’on van eixir. Una única legislació per a la metròpoli i les colònies és impossible. Llocs tan diferents necessiten legislacions diferents. Això és ben evident, només cal fer un viatge per a adonar-se que una cosa són els espanyols de la península, una altra cosa els espanyols de colònies i una altra, la més diferent, els indígenes. I això, senyors, que obvie la gran barreja de persones que no són cap dels tres grups citats. Totes tres cultures i les no citades topen les unes amb les altres. Els indis no necessiten més que el que els dóna la terra generosa. Els europeus necessiten que els indis treballen per a poder viure com viurien els indis, és a dir, tranquilla ment. Qui els fa entendre la «bondat» de treballar? L’única cosa que uneix les possessions és l’explicació amable de la religió. Hem de deixar de banda la grandiloqüència d’un imperi impossible de controlar, és molt més sensat dirigir unes poques ciutats, territoris, explotacions estratègiques i sense que semble una usurpació. D’altra banda, la plata ja no és un negoci per a Espanya, tant és així que els diners que el rei en trau se’ls gasta mantenint el personal d’Amèrica. Pel que fa a la relació comercial és quasi una caricatura. Espanya no produeix totes les necessitats d’Amèrica, ni de bon tros; cal legalitzar les relacions entre les colònies i entre aquestes i altres països. La situació actual afavoreix el contraban i l’enriquiment d’altres potències que se’ns riuen davant del nas. Caldria, finalment, iniciar un control de les persones que decideixen anar-hi a viure. Ja els he dit com és la terra de generosa, ho és tant que es pot viure sense fer res, fi ns i tot, les tropes es veuen forçades a admetre gent que no mereixeria mai l’apel.latiu de militars ni d’espanyols, però la necessitat hi obliga. Aquests, senyors, serien a grans trets els temes a debatre.

Però...

Una remor sorda, però intensa es va escampar per tota la biblioteca. Els comentaris anaven de boca en boca sense cap director d’orquestra. El capità no havia acabat, ni de bon tros. El discurs havia estat una miqueta atropellat, potser per l’ànsia del mariner d’exposar totes les idees amb una condensació excessiva. Al capdavall, però, interessant per a tots els assistents. Aquelles paraules havien exercit en algun dels presents aquella sensació de sentir en veu alta allò que es pensava però que mai no s’havia acabat de concretar. Allò, més que una reunió, semblava un poal d’aigua on algú havia amollat un bon terròs de calç viva. El «però» de Malaspina es va ofegar entre les bambolles ardents de la calç, per això, aquesta vegada amb més energia, va insistir el capità:

—Tanmateix, senyors...

El soroll subsegüent a aquella crida, que demanava silenci amb el dit índex als llavis, semblava el que fan les brases quan els cau aigua damunt, només hi faltava el fum. Estava clar que el capità no havia acabat, així que quan va sentir que el silenci apagava les darreres veus, va reiniciar el discurs.

—Si un home té una heretat i no la coneix a fons, difícilment podrà traure’n el màxim i millor profit; així mateix és fonamental que passege per les seues possessions perquè tothom sàpia qui n’és l’amo.

El territori nacional europeu és minúscul si el comparem amb Amèrica. Fixen-se vostés que actualment encara estem alçant mapes de llocs de la península que tan necessaris ens són. Desconeixem la immensitat d’Amèrica i de les illes orientals. Anglaterra i França han enviat els seus científics arreu del món i ens estan dient com són les nostres possessions. Això Espanya no ho ha de permetre, cal prendre la iniciativa, cal que senyorege pels seus territoris.

Plantege, per això, i com a acció prèvia a tot canvi, una expedició científica i política al voltant del món, és a dir, al voltant de les nostres colònies. Cartografi a, hidrografi a, astronomia, zoologia, botànica, rutes, etc. És necessari fer un grandíssim viatge amb els millors científics d’Europa, els millors gravadors, els millors mariners... i fer el millor estudi que mai no s’haja fet i així mostrar-lo, orgullosos, als nostres veïns europeus.

Políticament, senyors, tinc un pressentiment. Ja els he dit que molts dels espanyols de colònies només coneixen la mare pàtria d’anomenada. Arribarà el moment en què voldran ser ells mateixos els qui conduïsquen els seus destins. Només han de mirar cap al nord. Traurem molt més profit mutu si posem ara les bases per a unes futures relacions que si ho hem de fer forçosament.

Un aplaudiment sec a dos dits va remorejar per tota la biblioteca, feia l’efecte que aplaudien fins i tot els llibres. Immediatament un munt de braços es van enlairar demanant àvidament el torn de paraula. La reunió començava a respondre les expectatives que havia promés. Un mossén va ser el primer que va intervindre, segons el qual caldria donar molta més importància al fet religiós. Tot i que estava en la línia expressada pel capità, pensava que s’havia de donar més importància al fet d’intentar unificar mitjançant la religió. Un home jove estava assegut en una cadira que es trobava vora una taula, en la qual hi havia dues llànties d’oli, que feien la claror suficient perquè hom poguera escriure, i una mà de fulls de paper. Així, el secretari, anava prenent nota de tot allò que s’anava dient. Hi va haver bells diàlegs i fortes opinions oposades respecte a la liberalització del comerç entre les colònies i altres potències estrangeres. En defi nitiva, van traure suc i punta a tot allò que se’ls posà al davant.

La reunió va acabar quan el sol feia les primeres i tímides pessigolles a la nit. Eixien de l’església a poc a poc, discretament, embolcallats encara per la foscor. Mentre la congregació eixia, Cabarrús va agafar el plec de fulls que s’havien escrit aquella nit i els va donar a Malaspina.

—El viatge que heu d’emprendre és llarg, treballeu en aquestes idees i prepareu un bon escrit. En tornar del vostre viatge serà hora d’anar a veure el rei. Tingueu clar que us espera.

Malaspina va agafar els fulls mentre Cabarrús encara els subjectava a les mans, era una magnífica imatge per a un quadre. El capità es va enfilar cap a l’eixida i Eufrasieta es va afanyar a arribar al seu costat per dur-lo cap a fora. A la porta del confessionari el va parar un moment.

—M’agradaria ser els vostres ulls per tot allò que heu vist i per tot el que veureu. Ací dins hi ha ben poc espai per a les alegries i les grans empreses.

—Sor...

—Eufràsia, em dic així i, encara que em vegeu amb l’hàbit, no he professat els vots, però per al cas és el mateix.

—Eufràsia, en aquest engranatge tots som necessaris, hi ha qui fa el seu treball a l’ombra, però és tan necessari com qui el fa al sol. Sapieu que estem agraïdíssims per la vostra faena com a amfi triona. Promet que us duré alguna cosa especialment per a vós.

—Decidiu per mi, perquè és tan poc el que he vist a l’aire lliure que no sabria què demanar. Els llibres són l’única manera d’eixir d’aquestes quatre parets.

Malaspina va sentir un pèl de llàstima per aquella dona que a la força havia de viure reclosa, sense possibilitat d’eixida. El mariner la va agafar pels muscles i la va prémer amistosament, intentant transmetre-li energia i ànims.

A l’interior de la biblioteca ja quedava ben poca gent, hi havia, però, un vell emperrucat en un racó que es va alçar i va dir als pocs presents que hi quedaven:

—Si en Gregori, que en glòria estiga, haguera viscut per veure açò, hauria dit «o ara o mai». Cavallers: va de bo!

Don Alessandro va eixir al carrer i no va trobar Montbou. «No tinc altra faena que esperar-lo», recordava que li havia dit. Evidentment, alguna li n’havia eixit. Va decidir anar fent camí, s’apegà al mur del convent en un intent de recordar per on l’havia guiat Montbou, però no ho aconseguia. De sobte, amb el cap ocupat en l’elecció de camí, algú va caure de dalt del mur. L’esglai va ser important, perquè tot i que hi havia una claror primerenca, la foscor encara regnava. El mariner es va posar la mà a l’empunyadura de l’arma, però prompte deixà de fer-ho, havia reconegut l’home que havia botat des de l’altra part de la tanca: era Montbou.

—No em digueu que també lluïu el malnom pels claustres de monges...

Montbou es va sorprendre en veure que quasi cau damunt d’algú, però en sentir la veu de Malaspina es va refer d’immediat. Quina casualitat, i és que quan el dimoni vol ser sabater... Sense desdibuixar-se-li la cara, va traure la llengua per la comissura dels llavis i li va dir:

—No és el que us penseu... bé, sí que ho és, però al capdavall una monja és una dona i si us fixeu bé, ho tenen més difícil que altres, per això vinc a facilitar-los les coses. Capità, no penseu tan malament, es tracta d’una antiga amiga d’un poble prop del meu.

—I, no penseu que això que feu és una gran falta?

—Qui diu que és una gran falta?

—Els nostres pares espirituals. Segur que coneixereu la doctrina de l’església pel que fa a les coses de la carn.

—Els rectors parlen de moltes coses i després no prediquen amb l’exemple. Supose que això també ho sabreu. Pel que fa a la carn jo tinc un altre mestre, es diu Ausiàs March. Aquell sí que sabia de carn i d’esperit.

—Em sorpreneu, Montbou. De manera que coneixeu aquest gran poeta?

—Més m’estranya que el conegueu vós, al capdavall sou estranger. «La carn vol carn», deia el poeta. A aquesta doctrina òbric les orelles, les altres m’avorreixen.

—Però, i la vostra ànima?

—Això és de senyorets i de gent d’església. Si aconseguisc travessar aquesta vall de llàgrimes amb dignitat i amb més glòria que penes, ja hauré fet prou. El dia que passa no torna i si després em trobe amb una altra vida, ja veuré com me la plantege.

—Carpe diem! Quina filosofia més ufana!

—Mireu, jo si puc «carpar», «carpe» tant com puc, i si pot ser tots els dies, millor.

Malaspina va esclatar en una rialla homèrica imparable, tant que Montbou el convidava a callar per l’hora que era.

—Us veig content capità, cosa de la qual m’alegre. Però, d’altra banda, no esperava que un home com vós us preocupàreu tant per l’ànima de la gent. Pel que jo sé, no és precisament el braç clerical d’aquell que millor concepte teniu. Vaig errat o teniu algun assumpte lleig amb aquesta gent?

—Amic Montbou, comence a tindre certa estima per vós i és per això que vull saber coses dels meus amics. O molt m’enganyeu o estem del mateix costat. Teniu molta raó amb el que dieu, els clergues no són precisament el tipus de gent amb qui volguera compartir res. Com en tots els estaments hi ha excepcions però, en general, em duc prou malament amb ells; tan desastrosa és la meua relació, que tinc obert un plet amb el Sant Ofici de part contrària.

—Amb el Sant Ofi ci! —va repetir Montbou mentre arquejava les celles, feia cara d’admiració i llançava un xiulit—. Mal assumpte, mariner. I, si no és indiscreció, què heu fet?

—Uf! Coses dolentíssimes com llegir llibres estrangers i ser una mica irreverent en les celebracions dels rituals eclesiàstics. Però d’això ja fa temps, el procés està parat.

—Aquesta cançó ja l’he oïda en altres ocasions. Prohibeixen llibres que ells han llegit i es creuen els únics amb la sensatesa d’interpretar-los sense caure en heretgies. Aneu amb compte capità, ara teniu amics importants que paren els peus a qui faça falta, però el temps passa i la gent també. Haureu de veure com us aneu cobrint les espatlles.

—Ara no em preocupa això, tinc el cap completament ocupat. Sóc feliç de tanta faena i tan bona com m’han encomanat aquesta nit. Veieu aquests fulls? Ací hi ha el meu futur i el del nostre país. Anem a descansar i us contaré alguna cosa de camí.

A l’interior del convent ja quedava ben poca gent aliena a l’espai religiós. Quan Eufrasieta va tornar a la biblioteca es va trobar sor Almudena parlant amb Francisco Cabarrús i algun altre home més. Per prudència i mirament es va mantindre al marge d’aquella conversa a què ningú l’havia convidada a participar. Poc després sor Almudena i els contertulians van partir cap al confessionari. En tornar a la clausura, la monja va fer gestos ostensibles perquè Eufràsia se li acostara.

—Eufràsia, no cal que us diga la importància del que s’ha parlat ací aquesta nit. Espere que cresca en vós l’esperit que ha mogut aquesta reunió i que estigueu disposada a ajudar en el que faça falta, aquesta pot no ser l’última vegada que us trobeu involucrada en una d’aquestes històries.

Les monges van desaparéixer pels passadissos de la clausura.