Читать книгу Pluja a la mar - Joan Torró Soriano - Страница 8

Apunt històric sobre Alessandro Malaspina

Alessandro Malaspina, mariner italià d’ascendència noble, va nàixer el 1754 a Mulazzo (la Toscana). Va estudiar durant set anys al Col.legi Clementí de Roma, formació que va culminar amb l’exposició pública de la seua tesi Theses ex Physica Generali. El 1774 és admés a l’Academia de Guardias Marinas de Cadis. L’any següent ja forma part de la tripulació del Santa Teresa, destinada a auxiliar Melilla del setge marroquí. Una setmana després és nomenat alferes de fragata.

El 1780, després d’una heroica acció militar mentre assetjava Gibraltar, és ascendit a tinent; el 1782 és nomenat capità de fragata i el 1786 fa la primera circumnavegació al globus terraqüi amb l’Astrea.

El 1788 presenta, juntament amb José Bustamante, el «Plan de un viaje científico y político alrededor del mundo», projecte que és aprovat. L’expedició salpa de Cadis el 30 de juliol de 1789 amb les corbetes Descubierta i Atrevida, i torna a Espanya el 1794, després de cinc anys de servei ininterromput. L’any següent, en recompensa pels serveis prestats, és ascendit a brigadier de l’Armada i mesos després és arrestat; Godoy convoca el Consell d’Estat en què és acusat de revolucionari, conspirador i traïdor. Després d’un judici estrany i ple d’irregularitats, Malaspina és degradat, expulsat del cos i tancat al penal de San Antón (La Corunya). Gràcies a nombroses pressions internacionals (fins i tot Napoleó hi va advocar), set anys més tard se li commuta la pena per l’exili a la seua Itàlia natal, on mor el 9 d’abril de 1810.

La concepció de viatge que tenia Alessandro Malaspina responia a les idees de la Il.lustració, com marcava el cànon del segle XVIII, d’acord amb les quals es va fixar tres objectius. En primer lloc calia fer un estudi, tan minuciós com fóra possible, sota les directrius científiques. Malaspina té carta blanca per a buscar els millors estudiosos d’Europa, els millors dibuixants, el millor equipament per a les corbetes, construïdes expressament per a l’ocasió. Totes les àrees hi tindrien cabuda: antropologia, botànica, zoologia, astronomia, etc., i això quedaria reflectit, de primera mà, en una espècie d’enciclopèdia «definitiva». En segon lloc, hi havia la cartografia i la hidrografia, tan importants des del punt de vista de la navegació. En tercer lloc, l’estudi de l’estat polític d’Amèrica, és a dir, quins ànims hi havia a les colònies espanyoles després que les d’Amèrica del Nord s’hagueren independitzat d’Anglaterra (gràcies a l’ajuda de francesos i espanyols).

Era una època d’esdeveniments intensos en la història d’Espanya, d’Europa i, per tant, del món. Just quan salpaven les naus, el 30 de juliol de 1789, començaven a arribar les primeres notícies de la Revolució Francesa. Amb Malaspina lluny del vell món, s’inicia un canvi de rumb en la política espanyola. Carles III encara va aprovar en vida l’expedició, però aquesta va arrancar sis mesos després de la seua mort. Durant els anys anteriors a la partida, Malaspina fou guiat pel seu padrí polític, Antonio Valdés, ministre de Marina que el va animar a fer el viatge i li va prometre futures col.laboracions amb el govern.

Malaspina tenia clar que la política colonial espanyola era un autèntic desastre i que per redreçar-la, primer calia canviar l’estat de coses de la metròpoli. Els canvis que proposava el mariner eren d’un to més aviat moderat, però afecta-ven l’estructura de poder de l’Antic Règim. Quan les regnes del poder van caure a les mans de Manuel de Godoy, capdavanter d’una involució ideològica causada pel temor que la Revolució Francesa havia estés per tot Europa, la pretensió de Malaspina va esdevenir del tot impossible.

Don Alessandro, una vegada conclòs el llarg viatge, no es va resignar a seure a la cadira d’un bon despatx a redactar la immensa obra que havia concebut. Sense atendre els consells de l’encara ministre de Marina Antonio Valdés, va conspirar contra Godoy —com alguns altres que ja ho havien fet abans— qui, assabentat de la intriga, va aconseguir que una de les confidents de Malaspina el delatara. Fou acusat de traïció i condemnat i confinat més de set anys al penal de San Antón (La Corunya). Després fou exiliat a Itàlia, on va rebutjar totes les invitacions a formar part de la política italiana.

En definitiva, el que hagués pogut estar la gran obra científica de la Il.lustració espanyola se’n va anar en orris a causa dels esdeveniments polítics de l’època. Juntament amb aquesta il.lusió, es va esvair la figura d’Alessandro Malaspina, silenciada per Godoy, qui fins i tot va prohibir que se’n parlés. I bé que ho va aconseguir. Un segle més tard, quan es complia el centenari de l’expedició, es té alguna notícia del mariner i després, el no-res fins al bicentenari, en què van florir algunes publicacions i homenatges, sempre escassos per a una figura que qualsevol altre país hauria enaltit i de qui tothom se sentiria orgullós.

La gran quantitat de materials recollits durant el viatge també ha viscut una història atzarosa. D’una banda, hi ha la ingent col.lecció de dibuixos, tant d’escenes del viatge com d’història natural, que ha romàs oculta fins fa ben poc al Museu Naval de Madrid, que finalment ha publicat un catàleg en tres volums on es recullen bona part dels gravats així com els diaris del mariner. D’una altra, hi ha l’anomenada Col.lecció Bauzà, integrada sobretot per materials cartogràfics i hidrogràfics. Aquests valuosos documents, després de diversos recorreguts a mans de Felip Bauzà, membre de l’expedició encarregat de la secció cartogràfica i hidrogràfi ca, es troben dispersos; se’n conserven alguns al Museu Britànic i d’altres a l’Archivo Histórico Nacional de Colombia.

Es pot parlar, certament, d’una fantàstica generació de mariners il.lustrats, alguns dels quals van desaparèixer en la famosa, i estratègicament nefasta, batalla de Trafalgar, com ara Jorge Juan, Vicente Tofiño, Alcalá Galiano, Cayetano Valdés, Federico Gravina, Cosme Damián Churuca i molts altres. Malaspina, home del seu temps, havia intentat crear a Cadis una acadèmia per a oficials de l’Armada que transmetés molt més que els coneixements nàutics. L’italià pensava, tot i que la seua proposta no va tenir molt de ressò, que els oficials de l’Armada havien de ser alhora científics destres i assenyats.

Ell va ser, potser, la primera gran víctima de la lluita entre el pensament liberal i el conservador, que al segle XIX —i també al XX— va causar tants sotracs a la societat espanyola. Si acceptem que la Revolució Francesa enceta l’edat moderna, podem dir que Malaspina és un modern convençut, si bé no un revolucionari: «Desgraciat qui intenta fer filòsofs de la plebs, només farà fanàtics».