Читать книгу Contacte i contrast de llengües i dialectes - Joan Veny Clar - Страница 10

1

SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ[*]

1. Introducció

El contacte del català amb el castellà coneix una tradició de segles. L’enamoriscament comença el s. xvi i tindrà més tard aparences de festeig que es prolongarà, com deia Milà (1881, ap. Almirall 1997: 68), amb un vincle «indissoluble». Hi ha diverses circumstàncies que contribueixen a aquesta relació: la puixança econòmica, política i militar de Castella, la seua frondosa expansió a ultramar, el floriment d’una literatura brillant, la desaparició de la cort de Barcelona, els avantatges de les edicions en castellà, la presència d’ordes religiosos castellanitzats, etc. Així, Boscà escriu la seua obra poètica en castellà (1543), el valencià Beuter tradueix i refon en castellà la primera part de la seua història de València (1546) i ja redacta en aquesta llengua la segona part de la dita obra (1550), i el balear Binimelis tradueix al castellà la seua Història general del Regne de Mallorca (abans de 1612) (GEC).

Després de la Guerra de Successió (1705-1714), arran de la victòria de Felip V, Catalunya, València i Balears veuen abolides les seues institucions i l’oficialitat de la seua llengua. La repressió s’hi accentua amb la cèdula reial d’Aranjuez (1768), de Carles III, amb imposició del castellà als jutjats, l’ensenyament i la cúria diocesana. Altres ordres i decrets concreten l’exclusivisme del castellà: ús d’aquesta llengua (o del llatí) entre els escolapis «sota pena de pa i aigua» (1755), obligatorietat d’escriure els llibres del Gremi de Vara de València en castellà (1764) així com els llibres de comptabilitat (1772), que la Universitat de Cervera no publique llibres didàctics en català (1773), que l’ensenyament siga en castellà i d’acord amb les normes de l’Acadèmia Espanyola (1780) (Ferrer Gironés, 1985).

Cal dir que els decrets que conculcaven el dret a la llengua pròpia sovint no s’aplicaven, especialment a les àrees rurals, i que el coneixement de la llengua sobrevinguda va ser patrimoni d’una elit (polítics, escriptors, nobles, una part de la burgesia), que de vegades amb prou feines sabia emprar-la; el poble, en canvi, a causa de l’alt analfabetisme, hi tenia escassa familiaritat: un menorquí afirmava que el castellà, per a ell, era «grego» (grec) (López Casanova, 1982) i a Mallorca, en el període constitucional (1821), el rector d’una parròquia en compte de resumir o traduir al català la pastoral enviada pel bisbe, en la qual defensava que la Constitució no s’oposava als principis religiosos, la va llegir en castellà, conscient que els fidels no l’entendrien (Font, 1995). De fet, doncs, l’ús social del castellà era molt limitat, un «idioma tan extranjero en Mallorca como en nuestra Cataluña, cuyos pueblos, tanto el de la isla como el de nuestro Principado, son tan refractarios a hablarlo que puede asegurarse no se lograrà nunca que lo admitan para sustituirlo al suyo propio» (Capella, 1889, ap. Anguera, 2004: 83, n. 5). A l’interior del Principat els factors afavoridors de la llengua sobrevinguda completaven decrets oficials: la presència de tropes de Castella, l’aparició de periòdics de la classe obrera en castellà a Barcelona (1842, 1864, 1866), el desig de la burgesia de donar-se to i de proveir-se d’un servei domèstic que parlés la seva llengua als fills, la promoció a un ascens social, el rebuig per part d’algun diari a acceptar anuncis en català o el col·laboracionisme d’alguns sectors de l’església, traduït en la publicació de catecismes en castellà. Afegim-hi encara dificultats per escriure epitafis en català (1838), crítica als rètols dels carrers en català i els que apareixien en castellà titllats de «oprobio de la buena ortografía española» (1836), vergonya d’alguns de ser sorpresos parlant ca­-talà («alguns ... se avergonyeixen de que se les sorprengue parlant en català, com un criminal a qui atrapan en lo acte» (Rubió, 1841, ap. Kailuweit, 2003: 477); entre intel·lectuals i en reunions científiques el català, de tota manera, era escassament usat: Milà deia: «hemos hablado en catalán y nadie ha reído» (cf. per tot això Anguera, passim, i Kailuweit, passim). Així, anava consolidant-se la dicotomia que equiparava el català a la llengua parlada i el castellà a la llengua escrita. Fins i tot, a principis del s. xix, quan es parlava de traduir al català el Codi napoleònic, la comissió s’hi va opo­-sar perquè a quin català –deia– s’havia de traduir, el del Camp de Tarragona, el de la Plana de Vic o el de la comarca d’Urgell? Una mostra del caos lin­-güístic que el col·lapse de la tradició havia causat (Marcet, 1987: II, 27-28).

A les àrees rurals era diferent. Un secretari de l’ajuntament de Campos (Mallorca) va ser expulsat per no saber recollir els acords de les reunions del consistori que es feien en el català de l’Illa (Veny, 1998: 58).

A l’empara del romanticisme sorgeix la Renaixença, que comporta la recuperació lingüística i literària del català, l’aparició de premsa i revistes, el naixement d’inquietuds regionalistes, l’edició de gramàtiques i diccionaris, etc. Però els greuges a la llengua pròpia no cessaven, com la imposició del càstig de l’anell als alumnes sorpresos parlant en català de Mallorca (1837), l’obligació d’estendre les escriptures públiques en castellà (1862) o la prohibició de representar peces teatrals redactades exclusivament «en cualquiera de los dialectos de las provincias de España» (1867) (Ferrer Gironés, 1985).

A principis del s. xx, la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la seua Secció Filològica (1911) marca l’inici d’una època brillant per a la llengua i la cultura catalanes, amb la solució definitiva del problema ortogràfic (1913) i les propostes d’una codificació gramatical (1918) i lèxica (1932), amb P. Fabra com a artífex principal; una proposta que uneix la síntesi dialectal amb la indiscutible unitat lingüística i que arracona definitivament el desconcert ortogràfic del segle anterior. S’inicien els treballs del Diccionari català-valencià-balear (conclòs el 1962), s’enceta una col·lecció d’autors antics i una altra de traduccions dels clàssics grecs i llatins, augmenta la producció literària, etc. El català era al mateix temps llengua col·loquial i llengua de cultura. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) constituirà novament un fre a aquestes manifestacions de rehabilitació i il·lustració de la llengua autòctona ja que intenta reduir-ne l’ús a àmbits més aviat folklòrics.

El triomf del franquisme va comportar l’abolició de l’Estatut d’Autonomia i la conculcació de drets anteriors, com el de la llengua pròpia, que és bandejada de l’escola, la justícia, els mitjans de comunicació, etc. (vegeu Badia, 1973; Marcet, 1987: II, 172-184; Ferrer Gironés, 1985: 177-201) Durant aquells quaranta anys, va continuar l’ús social del català entre la gent del país, però, sense escolarització ni canals mediàtics, li faltava l’ús formal, practicat només per grups de militants i autodidactes; el bilingüisme era general. D’altra banda, l’impacte massiu de la immigració va provocar un alt percentatge de castellanoparlants que, mancats de mitjans per al coneixement de la llengua del país de recepció, van continuar en la majoria monolingües, al revés dels que, en un nombre menor, havien arribat abans de la guerra civil i «sentien» Catalunya en el seu entorn (recordem les etapes d’autogovern: 1914-1925; 1932-1939).

L’adveniment de la democràcia ha comportat la recuperació de les institucions i de l’oficialitat de la llengua, amb una normalització progressiva. Els ciutadans de Catalunya van adquirint un coneixement formal de les dues llengües i així la majoria dels monolingües castellanoparlants esdevenen bilingües o estan en disposició d’emprar les dues llengües, malgrat que l’ús social no fa molts progressos, fet agreujat per la recent presència massiva de nous immigrants.

En aquest marc històric i sociolingüístic la interferència estava servida. L’estudiaré aquí des de diverses perspectives: segons el grau d’im­plantació, el camp semàntic, el nivell generacional, l’àrea geogràfica, la cronologia i la relació amb la llengua estàndard.

2. Interferència segons el grau d’implantació

Una interferència és el resultat d’un procés d’introducció d’un element de la llengua A en la llengua B. Com bé ha explicat Weinreich (1968: 2.14), aquest procés comença en la parla, generalment entre parlants bilingües, com a reflex d’experiències personals; és «com l’arena que s’emporta un rierol». La segona fase és d’implantació de la interferència; aquesta ja és habitual, s’ha convertit en peça del sistema i forma part de la competència dels monolingües; és, diu Weinreich, «com l’arena que es diposita al fons del llac». De totes maneres, aquestes fases es veuen alterades per contingències polítiques, que afavoreixen o frenen les dites interferències.

En el primer cas, l’ús de sin embargo entre alguns parlants seria un exemple d’interferència en la parla o, en el pla sintàctic, l’ús de doncs no amb valor consecutiu, d’acord amb el seu ús tradicional («Plou, doncs no aniré a escola») sinó amb valor causal («No aniré a escola *doncs plou»), que només he observat entre bilingües, com a conseqüència del doble valor sintàctic del cast. pues. També en textos literaris i administratius, sobretot a partir del s. xvii, apareixen castellanismes esporàdics, de parla, limitats a l’ús escrit; així en la producció catalana del Rosselló, posterior a aquell segle, apareixen prisa, sosiego, desditxas, etc., sens dubte préstecs de parla, com ho demostra la seua falta de continuïtat en el registre parlat del dialecte actual on, en canvi, sí que circulen castellanismes com menos, embustero, etc. (vegeu § 5d); igualment, diccionaris que parteixen de fonts castellanes, com el de Figuera (1840), insereixen castellanismes llibrescos com aun, labransa, manirroto, palabrero, etc., absents de la parla col·loquial.

En la segona fase, quan n’hi ha, la interferència en la llengua se sent com a element normal del repertori d’un parlant. Per ex., burro (cat. ase), emprat per bilingües i monolingües. La clau per a deduir aquest grau profund d’implantació és determinada per:

1) la densitat derivativa: burrada, burral, burrenc, burrícia, burrejar, burresa, burrera; burrot, burret;

2) la proliferació semàntica: burro ‘estúpid’, ‘fogó’, ‘joc de cartes’, ‘escalfallits’, ‘espècie marina’, ‘animal de càrrega’, ‘tipus de carro’, ‘bony’, ‘caminadors’, etc. (vegeu DCVB);

3) l’adaptació fonètica: burr[u] en català oriental, burr[Ə]t en mallorquí;

4) la productivitat fraseològica: caure del burro ‘adonar-se d’un error’, carregat com un burro, el burro valent du la càrrega i no la sent, etc. (vegeu DCVB), burro de set soles.

En català col·loquial és freqüent *bueno! amb valors diversos (consentiment, resignació, desgrat, rectificació) (Seco), (ni el mateix Fabra s’escapava d’aquest barbarisme!), *rato (cat. estona), *cuidado (cat. compte, cura, alerta); en mallorquí *libre (cat. lliure), *grave (cat. greu), *companyero (cat. company); en eivissenc, *quissà; en valencià, *entonces (cat. aleshores), *cels (cat. gelosia); en valencià meridional *golondrina (cat. oreneta), *pavo (cat. gall dindi); en alguerès *assustar (cat. espantar), *duenyo (cat. amo), *fulano (cat. en Tal), *judia (cat. mongeta). La normalització lingüística dels últims decennis va substituint les dites formes per les correctes, especialment en el registre formal. Cal observar, tanmateix, que certes unitats lèxiques i/o gramaticals mantenen encara un arrelament notable, fins en nivells formals: *a rel de (← cast. a raíz de; cat. arran de), *forani (← cast. foráneo; cat. forà), *averiguar (← cast. averiguar; cat. esbrinar, escatir), *polvos (cat. pólvores), *reflexar (← cast. reflejar, creuat amb reflex; cat. reflectir), compte femení (← cast. cuenta; cat. compte masculí); fins i tot els responsables mediàtics no deixen de parlar d’un pols (entre Pujol i Aznar, per exemple) (← cast. pulso) en compte de prova de forca o torcebraç, que són els mots de recomanació acadèmica.

3. Interferència segons els camps conceptuals

És obvi que certs camps conceptuals són més propensos a la recepció d’elements estrangers. En un domini lingüístic (i deixo de banda el Rosselló i l’Alguer) on l’escolarització, des del s. xviii-xix, segons les àrees, s’ha dut a terme en castellà (únicament al Principat el català va conèixer dos períodes de cooficialitat, cf.§ 1) és evident que una gran part de la terminologia pròpia de la Geografia, les Matemàtiques, les Ciències Naturals, etc. va retre tribut a la dita llengua: *Alemània, *Àssia, *Inglaterra, *lago, *oceano, *quebrats, *equis, *quadrilàtero, *polígono, *basse, *àngulo, etc., en compte dels normatius Alemanya, Àsia, Anglaterra, llac, oceà, trencats, ics, quadrilàter, polígon, base, angle, etc.

D’altra banda, l’àrea temàtica de la indumentària, amb elements constantment renovats a causa de les modes, ha estat particularment sensible a la intromissió lèxica: uns han caigut completament en desús, com *arruelo ‘capa curta usada entre els segles XV-XVII’ (← cast. herreruelo) [1] (DCVB, Corbera, 1982), *tontillo «prenda armada que llevaban las mujeres debajo de la falda para ahuecarla» (Moliner, 1973), usat almenys a València i Balears els segles XVIII-XIX (Corbera, 1982; Blasco, 1984: 87, n. 120); altres han deixat un record entre ancians i ancianes, com *vuelta ‘peça de vestir que va sobre els enagos’ (Oix [Garrotxa, ALDC]), [2] *nube, peça que «es posava pel coll com una bufanda deixada» (Marçà, Priorat [ALDC]) [3] o *cèfiro (cèfino) ‘varietat de xal’;[4] altres han estat substi­-tuïts per equivalents genuïns (*sombrero → capell, barret); altres fins i tot han estat acollits per la normativa (enagos ← cast. enaguas, armilla ← cast. almilla), a part de casos locals com el del menorquí sau ‘americana’ (← cast. sayo).[5]

Alguns dialectes, com l’apitxat valencià, ofereixen un percentatge alt d’interferències de la dita esfera semàntica, que oscil·la entre un 15 i un 30 %, enfront del lèxic agrícola, més estable, que no va més enllà d’un 5 % (Veny, 1998: 117).

És un fet singular que el concepte ‘bell’ haja sofert en el registre col·loquial un dèficit notable d’unitats pròpies. Bell és d’ús literari, avui refugiat en frases fetes com fer bell ‘netejar l’era’, al bell [mig, cim, etc.] ‘exactament, justament’, de bell nou ‘de nou’, o amb un altre ús figurat (una bella [o bellíssima] persona); formós és un cultisme, difós literàriament pel vers de Maragall («Si el món ja és tan formós...»), defensat per A. M. Alcover (DECat) però que se sent artificial, actualment sense reflex culte ni popular; bonic posseeix una connotació relacionada amb gràcia, grat, etc. (vegeu les definicions de bell i bonic en el DIEC); el menorquí polit, evolució semàntica d’un anterior ‘net, polit’, és propi només d’aquest dialecte. En canvi el català ha rebut la interferència de *hermós (← cast. hermoso) que s’ha instal·lat en la parla corrent i en la literatura prefabriana (Verdaguer, Guimerà, el mateix Maragall) (DCVB), amb els seus derivats (hermosura, hermosejar, hermosor); la de guapo, gal·licisme castellà, procedent del món rufianesc, documentat en aquesta llengua en els segles XVII («rufián») i xviii («hermoso»); en català de València, la documentació és antiga («La Guapa, bagassa», s. xv, Sueca (ap. Cortès, 1986: 62); «i no fassa tant lo guapo» 1724, ap. Blasco, 1984: 122) i freqüent en el s. xix-xx; el rossellonès hi ha monoftongat el diftong (gopo), amb tractament popular del grup gua- tònic (com engony < enguany, igol < igual), prova del grau absolut d’implantació. Tant el rossellonès com el balear han estès el valor semàntic de guapo a éssers inanimats (un paisatge guapo). Els derivats morfològics són abundants: guapor, guaperia, guapament, guapesa, guapot; i no falten els refranys («Guapa hostalera, la bossa alleugera», DCVB).[6] Maco és una adaptació del cast. majo, segons el punt d’articulació i que es dóna entre monolingües o bilingües làbils (en àrees contigües a l’aragonès sona ma[x]o); aquesta adaptació presenta molts exemples, sense continuïtat (*alocar ← cast. alojar, *paradoca ← cast. paradoja) o amb continuïtat escrita o oral (decreixent a causa del progrés de l’ensenyament en català i un major contacte de llengües), com *luco ← cast. lujo, *alaca ← cast. alhaja, *traque ← cast. traje, *quefe ← cast. jefe (quefe era molt emprat en l’escriptura de novel·listes, poetes i eclesiàstics del s. xix i principis del xx); en les enquestes de l’ALDC, hem recollit de boca de parlants poc instruïts casos de *anquines ← cast. anginas, *tequemaneque ← cast. tejemaneje, *Cuanita ← cast. Juanita. La documentació es remunta a 1767. La normativa postfabriana va admetre maco en el DG, amb la marca familiar, i va ser corroborat pel DIEC amb la marca popular.[7] (V. més endavant cap. 3).

*Curro, que en castellà significa «majo, chulo, pincho» (Moliner, 1973), va heretar en català aquests sentits i, a més, es va cobrir del de ‘bell, bonic’ (canvi semàntic semblant al de majo/maco).

La dependència política d’un domini lingüístic respecte d’un estat que imposa una altra llengua com a oficial condiciona, com veiem, un bon nombre d’interferències. La dependència eclesiàstica provoca igualment interferències relatives a l’esfera religiosa. Les poblacions del Matarranya són de parla catalana però la seua incardinació a la diòcesi de Saragossa, des de fa segles, és responsable de la presència en la parla corrent de les dites localitats de veus clarament castellanes com *obispo (cat. bisbe), *la Virgen (cat. Mare de Déu), *vinajeres (cat. canadelles, cadanelles), *Evangelios (cat. Evangelis), etc., com a resultat de l’exercici del ministeri sacerdotal en aquests municipis per part de preveres de parla castellana que en les activitats de la catequesi i en la predicació feien servir –fan servir– la dita llengua. De 157 mots de l’esfera religiosa, 30 tenen segell castellà (Quintana, 1977).

En canvi, hi ha camps semàntics que s’han mostrat totalment refractaris a la influència externa, com són els noms dels colors bàsics: blanc, negre, groc, vermell/roig, blau, verd.

He parlat de la notable influència del castellà en la varietat de València. No obstant això, convé subratllar que la fauna marina s’ha mostrat particularment poc inclinada a la dita interferència en aquesta àrea semàntica: de 200 ictiònims recollits per Esteve (1887), només en trobe 10 d’encuny castellà i alguns d’ells corresponen a apel·latius corrents en el català de València (burro, *tonto, *bobo, *làtigo) (Veny, 1993b: 518, n. 29). Fins castellanismes instal·lats en el valencià meridional, com golondrina, mantenen el mot genuí (uroneta ‘oroneta, verat volador, Hirundichthys rondeletii’) per a una espècie marina a través d’un ús metafòric (Beltran et al., 2004: 75).

4. Variable generacional

És un fet que els parlants monolingües són els menys exposats a la interferència i aquests es confonen amb la primera generació, més expo­sada al (semi)analfabetisme; si bé avui són escassos, a causa de la imposició del castellà a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, n’hi havia un nombre considerable fins el principi del s. xx. Els pocs castellanismes que es van assentar en aquesta franja d’edat són els que hem anomenat de llengua (guapo, menos, barato, burro, etc.), tot i que no en manca algun propi amb solució de continuïtat (com andar ‘caminar, obrar’), de vegades per canvis de la moda, amb obsolescència del referent (nube, cèfiro, tontillo) (cf. § 3).

Entre parlants joves i d’edat mitjana (i en tot el sector més castellanitzat de la postguerra) és freqüent la interferència, si bé està en funció de la seua consciència lingüística, de la seua adhesió a l’idioma propi; especialment des de l’escolarització i el desplegament dels mitjans de comunicació en català, assistim a una recuperació de les formes genuïnes, o d’altres propugnades per la normativa: *assiento → seient, *sello → segell, *busson → bústia, *barco → vaixell, *misto → llumí,[8] *cego, *ciego → cec, *antes → abans, *bocadillo → entrepà, *fiambrera → carmanyola, (a)diós → adéu,[9] etc.

Entre parlants de la tercera generació, alguns mots que designen certes eines agrícoles o bé són desconeguts o bé n’ocupa el lloc un castellanisme: així, al Baix Camp el rodet de batre (o corró) passa a *rodillo i les llongues, a *riendes (Vilà, 1991: 72 i 148).

5. Variable geogràfica

El domini català, fragmentat políticament i administrativament al llarg dels segles (Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya, Franja d’Aragó, Catalunya del Nord, l’Alguer, Andorra; modernament en províncies, departaments i autonomies) ha experimentat una influència variable del castellà, vinculada a factors històrics i socials propis de cada àrea.

a) Catalunya es va mantenir refractària a la uniformització lingüística. L’església, l’ensenyament, els organismes públics van conservar la llengua pròpia fins al principi del s. xviii, un viu contrast amb la situació valenciana.

b) No es pot ignorar que la conquesta i colonització del País Valen­cià va ser obra de catalans i aragonesos i que a l’àrea actualment catalanoparlant va tenir lloc una osmosi a favor del català, no sense que el substrat aragonès hi deixés la seua empremta (sinse ‘sense’, llanda ‘llauna’, gemecar ‘gemegar’; val. ant. lolo, cat. avi; etc. (Veny, 1991 i cap. 7 d’aquest llibre). Des del s. xvi la predicació i la literatura en castellà, la immigració constant d’aragonesos (sovint ja castellanitzats), el prestigi de nuclis socials castellanitzats, el teatre bilingüe, etc., especialment a la ciutat de València van propiciar un contacte estret amb l’altra llengua (Fuster, 1962; Comas, 1967; Aracil, 1968; Vallverdú, 1970), que va generalitzar a tot l’àmbit de parla valenciana paraules com *entonces (cat. aleshores),[10] la substitució de capsa per caixa, i la propagació de formes verbals com el present d’ésser, persona 2, (tu) *eres (cat. tu ets) (Casanova, 1986) o els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara cat. cantés, poguera cat. pogués, sentira cat. sentís). La premsa satírica de setmanaris com El Mole, El Tabalet, La Donsayna, etc., de tendència progressista, que pretenia apropar-se al poble, reflecteix, amerada de dialectalismes i castellanismes, aquest estat de llengua.

Especialment ciutats com València i Alacant s’han mostrat des del s. xix més sensibles a la influència forana, mentre que els sectors rurals es mantenen més fidels a la llengua pròpia.

Mereix una consideració especial l’àrea valenciana situada al sud de la línia Biar-Busot, separada de la resta del valencià per les serres de Mariola i Aitana, que havia format una administració pròpia i una diòcesi («governació» i diòcesi d’Oriola). Aquesta part més «alacantina», que va rebre allaus d’immigrants murcians i manxecs, ha assimilat una sèrie de castellanismes que generalment no es troben en la resta del valencià ni del català, com *trompa (cat. morro), *muletes (cat. crosses), *pavo (cat. gall dindi), *golondrina (cat. oreneta) i casos d’hibridació (*tatxar-se ‘tacar-se’) (Veny, 1976).

c) Les Balears es van mantenir quasi immunes a la interferència fins a la guerra de 1936-39. Posteriorment a aquesta data, l’ensenyament obligatori del castellà, la prohibició de publicar llibres en aquesta llengua (que a poc a poc es va relaxar), la presència de mà d’obra forana i de tècnics de turisme i l’abdicació de la llengua pròpia per part de la burgesia hi van determinar la intromissió d’un cert nombre de castellanismes. Se senten, se sentien almenys abans de 1980, paraules com *después (cat. després), *hasta (o *hasta i tot) (cat. fins, fins i tot), *fressa (cat. maduixa), *barco (cat. vaixell), *traje (cat. vestit), *llimosna (cat. almoina), *sello (cat. segell), vago (cat. peresós)*(a)diós (cat. adéu), *lapis (cat. llapis), *pertenèixer (cat. pertànyer), *libre (cat. lliure), lento (cat. lent), etc. La inclusió del català en els plans d’estudi hi ha reintroduït formes genuïnes, especialment en parlants de la tercera generació.

d) L’annexió del Rosselló a França arran del Tractat dels Pirineus (1659) no va significar una frontera real amb el Principat sinó que hi va continuar mantenint relacions econòmiques, religioses, literàries, de pasturatge, etc., de manera que la nòmina de castellanismes rossellonesos, coincident amb els sud-pirinencs, és notable: n’hi ha de més antics (*antes, borratxo, burro, -a, *candelero, *ciego, enfadar-se, matxo, gitano, *menos, tarda, totxo ‘ximple’, tropessar, vano) i de més tardans (almenys la documentació ho testifica així): *flato, guapo (gopo), *hasta, *navaja (cf. Veny, 1978).

Un cas especial és constituït pels gitanos, que formen un barri de gran densitat demogràfica i que són els més fidels conservadors del català al Rosselló; formen part del seu discurs alguns castellanismes diferents dels esmentats (*cuento, *traje, *lejia, *juerga, *gafes, *toldo), potser per les seues relacions amb els gitanos del sud dels Pirineus, així com un lèxic musical relatiu al flamenc, desconegut pels paios de la Catalunya septen­-trional (buleries, fandangos, seguirilles, etc.) (Escudero, 1998: 241-248).

Algunes vegades s’han atribuït al castellà mots que són de procedència occitana com teta (cat. mamella), destetar (cat. desmamar), cogot (cat. clatell, nuca) la filiació occitana dels quals es demostra per la documentació rossellonesa del segle XIII en què ja apareixen; abans, per tant, de la influència castellana (Veny, 1979: 161-162 i n. 28 i 29).

e) L’Alguer, colònia catalana de Sardenya, on es parla català des del s. xiv, des de mitjan s. xvii fins a mitjan s. XVIII va conèixer una administració castellana que va exercir el seu influx també a la resta de l’illa. D’ací la presència en aquella ciutat de castellanismes d’àmbit general (*assustar cat. espantar, *assusto cat. ensurt; *averiguar cat. esbrinar) i altres propis de l’alguerès (*posento cat. cambra, *aguardar cat. esperar, *mesa cat. taula, *mariposa cat. papallona, *feo cat. lleig), de vegades amb adaptació semàntica (*carinyar cat. acaronar) (cf. Sanna, 1988).

6. Variable cronològica

Fins ací he al·ludit a préstecs introduïts en èpoques diverses. Igual com un ésser viu canvia amb els anys físicament i espiritualment, així també ho fa la llengua, a causa de les contingències de la història i de la pròpia evolució interna. I una generació es diferencia de l’anterior en l’aspecte lingüístic. Així, doncs, uns manlleus són antics com ara amo (s. xiv), *menos, *ciego (s. xv), tarda, burro (s. xvi), d’altres són més moderns, com *tonto, *después, *follar, *rato, *sostens, etc.

Podem anotar que alguns manlleus al castellà són pràcticament desusats en aquesta llengua mentre que es mantenen vitencs en català: misto (acceptat en el DIEC), armilla (ja DG 1932) i vano (ja DG «dit vulgarment vano», s. v. ventall; acceptat en el DIEC) han estat substituïts per cerilla (o fósforo), chaleco i abanico respectivament en la llengua d’origen.

7. Variable estàndard / col·loquial

El llarg contacte català-castellà ha provocat, com veiem, l’assentament d’unitats lèxiques diverses en la llengua col·loquial, algunes de les quals han trobat acollida en la llengua estàndard. Fabra en el seu DG, tot i que va fer una obra descastellanizadora, actitud necessària en una llengua sotmesa durant segles a la influència d’una altra, no hi va actuar a ultrança i va admetre en el corpus unitats de caràcter denotatiu (guerrilla, melindro, natilla, lloro, jota [ball]), o amb una implantació notable (estrella cat. estel, marfil cat. ivori, surra cat. pallissa, matxo cat. mul, borratxo cat. embriac, entrepussar cat. ensopegar, traguet (disfressa de trago, per evitar la fatídica -o), etc.; algunes amb la marca cast.[ellà], com feligrès, feligresia, camarilla, empleat, mulato, pandero, patilla, periquito...

El nou Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC, 1995), de l’Institut d’Estudis Catalans, fent-se ressò d’una proposta d’obertura cap a vocables externs de gran ús social, emanada d’instàncies mediàtiques, s’ha mostrat més generós i ha inclòs vocables com alabar, coça (← cast. coz), cuidar, entregar, guapo, quartos, banyador, caldo, monyo, llaga, etc. L’extensió geogràfica, la documentació, l’adaptació fònica i/o semàntica, el suport literari, el caràcter denotatiu del mot són criteris que, segons el cas, han pesat a l’hora d’admetre’l com a element lexicogràfic normatiu. El progrés dels estudis de lingüística històrica ha obligat a eliminar del DG i, per tant, a no incloure en el DIEC veus com ara l’ornitònim *torcecoll (cat. colltort), que és resultat d’una transfusió lèxica del cast. tuercecuello que Torra (1640) tradueix de Palmireno (qui al seu torn l’extrau de Gesner) i que va saltant a altres lexicògrafs (Lacavalleria, 1696; Belvitges, 1803; Labèrnia, 1839; Saura, 1886; Bulbena, 1905; Salvat, 1934) fins arribar a Fabra (Veny, l993c: 101-102).

8. Purisme

El català, a partir de l’ensenyament oficial en castellà, amb ordres dictades el 1768 però realment acatades més o menys tard, segons les àrees del territori, per inèrcia de la tradició, es va convertir en llengua estrictament col·loquial –tret d’algunes excepcions– que tenia com a correlat formal un estàndard que s’identificava amb la llengua hegemònica, el castellà. Amb el ressorgiment de l’esperit nacional de valoració de la llengua com a instrument literari (Renaixença), la ulterior codificació (Fabra i la Secció Filològica) i, especialment en el cas del Principat, amb l’escolarització i el desplegament de mitjans de comunicació en la llengua pròpia, coincidents amb períodes d’autogovern, assistim a un esforç de «descastellanització»: per a subratllar la independència i la personalitat del català, calia distanciar-se de la llengua que l’havia omplert d’interferències. Aquest procés de depuració fou propiciat pels nombrosos tractats de barbarismes i pels postulats fabrians. Calia recuperar les formes genuïnes: seient en compte de *assiento, abans enfront de *antes, segell enfront de *sello, etc. (cf. § 4). Naturalment, al principi, l’ús de les dites formes «pures» era patrimoni del sector més militant, més catalanista, més sensibilitzat per la dignitat de la llengua pròpia, els «de la ceba», com se’n solia dir. Més tard, després del franquisme, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (1979), el restabliment de l’ensenyament i els mitjans de comunicació en la llengua del país, aquelles s’han convertit en formes quasi normals; els fills corregeixen els pares quan diuen *barco o *sello.

Aquest rebuig d’unitats espúries tingué dues conseqüències: 1) una tendència a triar, entre dues variants o entre dues unitats sinònimes, la més allunyada del castellà: visca! i no viva!, glaçat i no gelat, vídua i no viuda, quec i no tartamut (Fabra, 1932), per bé que tant viuda com tartamut tenien el suport de la tradició escrita (després el DIEC les va acceptar); és probable que la difusió i l’auge de melic, vocable del català occidental majoritàriament, es produís per atribuir-li més catalanitat que no a llombrígo(l), més pròxima al cast. ombligo (Veny, 1988b); 2) ús de formes ultracorrectes per aquest afany descastellanitzador: *ambent per ambient (= cast. ambiente) (reacció contra el model cast. ie = cat. e, com a tierra = terra, cielo = cel, etc.); *mitgeval per medieval; *tarja per targeta; *avantposar per anteposar, etc. En dialectes perifèrics es donen casos interessants: [korté], pronunciació mallorquina de quarter ‘cada una de les quatre parts en què es divideix la cansalada’, es converteix sovint en [kórte], perquè els parlants relacionen el mot amb el cast. corte i creuen que l’accentuen malament; és possible que l’arcaisme notxer, variant de nauxer ‘marí que dirigia la maniobra d’una embarcació’, s’haja convertit en Notxe, malnom de Santanyí (Mallorca) que, com apunta Cosme Aguiló, podria ser resultat d’una atracció del cast. noche.

En aquesta direcció, alguns lexicògrafs, en el seu desig purificador, van cometre veritables destarifos. En trobem esporàdicament en el jesuïta Antoni Font que, en el seu diccionari catalanollatí, Fons verborum (1637), traçant un paral·lelisme entre el segment cast. -illo i el seu equivalent català -ell, adaptava el cast. parrilla (cat. graella) en *parrella; igualment el mallorquí J. J. Amengual (1858) traduïa el cast. ardilla (cat. esquirol) com *ardella, aplicant-hi la mateixa regla de tres. Més dràsticament procedia el valencià Carles Ros (1764) quan catalanitzava (valencianitzava) mots castellans suprimint-los la vocal final i així acebuche es convertia en *acebùig (cat. ullastre), charco en *jarch (pron. txarc, cat. toll, bassal), etc., autèntiques paraules fantasma que no han conegut mai un ús social.

9. Conclusions

A través d’aquestes pàgines i sense cap pretensió d’exhaustivitat, hem pogut seguir, a distints nivells, algunes repercussions lingüístiques en què ha desembocat el contacte del català amb el castellà.

En el registre col·loquial s’han consolidat algunes interferències, especialment en certs camps semàntics; l’escolarització i els mitjans de comunicació han tendit a substituir-les per les formes genuïnes i a evitar les ultracorreccions (excepte a l’Alguer i el Rosselló, on aquests factors han estat inactius).

En el registre formal la llengua estàndard ha acceptat un bon nombre de castellanismes, parcialment acollits en el Diccionari General i més generosament en el DIEC, perquè estan fortament arrelats en el sistema receptor.

Un nou repte es planteja al futur del català: la nova immigració, massiva i plurilingüe (marroquina, sud-sahariana, paquistanesa, sud-americana, etc.), que majoritàriament aposta pel castellà (a Catalunya, Balears i València es pot viure ignorant el català) i que, si no s’aplica una política lingüística més eficaç, pot provocar una progressiva recessió de l’ús social del català.

[*]Traducció al català de l’article «Sobre la interferencia catalán-castellano» publicat a Romanische Sprachwissenschaft. Festschrift für Christian Schmitt zum 60. Geburtstag, edició a cura d’Alberto Gil, Dietmar Osthus i Claudia Polzin-Haumann, Frankfurt-Berna-Brussel·les-Nova York-Oxford-Viena, 2004, pp. 339-354.

[1] Herreruelo (i ferreruelo) «capa algo larga, con solo cuello, sin capilla» (Autoridades, s.v.); Terreros.

[2] Vuelta «En las prendas de vestir, tira de tela, a veces con otro color, que se pone como forro en sitios en que se ve o queda a la vista al volverlos» (Moliner, s.v.).

[3] Nube «Especie de chal muy ligero, hecho de punto, con el que se envolvían la cabeza las señoras» (Moliner, s.v.).

[4] Céfiro «Tela de algodón casi transparente» (Moliner, s.v.); «Tela de algodón casi transparente y de color» (Seco, s.v.).

[5] Sayo «Casaca antigua, larga, hueca y sin botones» (Moliner, s.v.).

[6] Per a més documentació, cf. Veny (1978: 191-192).

[7] No falten ultracorreccions com *apo[x]inar (< apoquinar), *eu[x]aliptus (< eucaliptus), etc.

[8] Vocable alguerès introduït en el lèxic normatiu. En el DG figurava cerilla; el DIEC ha incorporat misto.

[9] La salutació catalana adéu és corrent entre els immigrants, com ho són plegar ‘acabar el treball i recollir’ i ratxola ‘rajola’.

[10] El valencià Josep Nebot (1887) considerava que calia «admitir como buenas y legítimamente valencianas ciertas frases y voses castellanas que es ya muy difícil si no imposible desterrarlas [...]; por ejemplo: adiós, palacio, labio, entonces, pues, después, hasta, quiçá, elevar, loco, limosna, abrigo, obispo, cepillo, pendiente, plano, plantilla, terremoto, cuna, y otras muchas» (ap. Rafanell, 1988: 88).