Читать книгу Contacte i contrast de llengües i dialectes - Joan Veny Clar - Страница 6

PRESENTACIÓ

Una llengua no viu isolada. Des de les àrees d’adstrat s’operen transferències humanes, conseqüència d’una emigració o bé d’una conquesta amb la seva ulterior colonització. És un –entre altres– dels factors de renovació del seu sistema lingüístic. La llengua arribada pot empeltar alguns dels seus elements a la llengua receptora a causa del seu contacte. Una part d’aquest llibre es dedica al contacte del català amb altres llengües (castellà, aragonès, occità). En la secció I s’ofereix una visió general de la interferència amb el castellà (1), seguida d’estudis monogràfics sobre l’adopció, i sobretot adaptació, del fonema castellà /x/ en català i els seus dialectes (2 i 3), així com un altre treball sobre les equivalències amb el fonema /ʎ/ en català (4). La secció IV presenta una introducció sobre la importància de la presència aragonesa al Regne de València i les seves recialles lingüístiques, confoses algun temps amb imaginàries traces mos­-saràbigues; n’és una il·lustració el treball sobre el valencià gemecar (7), que es revela tributari de l’aragonès arribat amb els colonitzadors. La secció V conté dos treballs relacionats amb l’occità: un (8) s’ocupa dels occitanismes instal·lats en el rossellonès, absents generalment de la resta del domini i que confereixen fesomia pròpia a aquest dialecte; l’altre (9) analitza aspectes de la interferència occitana en l’obra del metge occità A. Girauld, on es detecten occitanismes integrats en el sistema al costat d’altres de caràcter individual.

Però no s’ha de desconèixer una altra estratègia d’estudi, el contrast, és a dir, la comparació de llengües diferents, en el nostre cas les romàniques, o de dialectes d’una mateixa llengua, sense contigüitat geogràfica, comparació que posa en relleu les coincidències i discrepàncies de dues entitats lingüístiques amb resultats importants per a la lingüística general i la lingüística històrica. En el llibre present, aquesta segona vessant afecta el contrast del català amb altres llengües i dialectes (II i VI). En el primer cas es comparen els processos d’adaptació del fonema castellà /x/ i el tractament de la iodització en català i asturià (5) així com els paral·lelismes entre gallec i català, dels quals es desprenen ensenyaments per a la història de la nostra llengua. En el cas dels dialectes (10), el coteig d’un text gironí del segle XIX adaptat al mallorquí coetàniament ofereix –crec– un exemple interessant de dialectologia contrastiva.

Tractant-se d’estudis apareguts en publicacions i en èpoques diverses i sobre temes connexos, ha estat inevitable la reiteració de certs punts, que he procurat reduir al mínim, tot admetent la utilitat pedagògica d’algunes insistències.

Els articles han estat objecte d’esmenes i addicions. He unificat la transcripció fonè­tica segons l’Alfabet Fonètic Internacional, he respectat el sistema de ci­tacions segons cada article i he afegit dos mapes (1 i 3).

Que el lector em permeti cloure aquest prefaci amb gratituds. A An­toni Ferrando i Ángel López per acollir aquest llibre dins la prestigiosa col·lecció de la Universitat de València; a Elvira Iñigo, per la seva acu­ra­da labor traductora i l’escrupolosa faena correctora; a Maite Simon, per la seva diligència en la coordinació de tot el procés editorial; a Emili Casa­nova i Joan Anton Rabella, per unes recerques bibliogràfiques; a Joan Ramon Veny-Mesquida, M. Pilar Perea i Montserrat Adam, que en més d’una ocasió han evitat que naufragués per les aigües, sovint procel·loses, de la informàtica.