Читать книгу Contacte i contrast de llengües i dialectes - Joan Veny Clar - Страница 11

2

FORTUNA DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ: VISIÓ HISTÒRICA DE LA «QUEADA»[*]

Precedents

1. Els nombrosos contactes del castellà amb el català van donar lloc a la presència en aquesta llengua d’un so desconegut fins al s. xvi, [x], adoptat o adaptat sota variants diferents i lligat als castellanismes importats. Deixant a part les condemnes que en fan alguns puristes, el primer que es va ocupar del tema va ser Sebastià Mariner (1953), el qual, en un estudi global sobre els castellanismes a Vilaplana (Camp de Tarragona), n’inventaria un bon nombre d’afectats per la [x], que es poden dividir en tres grups:

– pronunciats amb /x/ (tipus [x]aleo);

– pronunciats amb oscil·lació /x/, /k/ (tipus [x]efe, [k]efe);

– pronunciats amb /Ʒ/ (tipus abadejo).

Alguna vegada indica el caràcter expressiu de la forma castellana (per ex. traje/traque «introdújose para designar afectadamente un vestido ponderando su calidad o lujo» [Mariner 1953, 224]), grau d’assentament, competidors, etc. Compara també l’absència de penetració de /θ/ enfront de la introducció de /x/ (i la seva adaptació en /k/) i conclou, a tall d’hipòtesi, que les diferències en el mode d’articulació (/x/, /k/) serien més perceptibles que les diferències en el punt d’articulació (/θ/, /s/).[1]

Més tard, R. Cerdà (1967) reprèn el tema en el tractament del qual enriqueix l’inventari amb nous mots afectats per la /x/, subjectes o no al pas a /k/; justifica l’entrada de /x/ per les caselles buides de l’ordre velar enfront de l’inventari complet en l’ordre anterior i classifica els castellanismes per modalitats semàntiques de substitució (*ajedrez en comptes d’escacs), de desplaçament (*lejia en lloc de lleixiu) i d’innovació (*pi[x]ama); aquest darrer grup correspon a neologismes denotatius.

El 1976 Mariner torna parcialment sobre el tema arran del manlleu fonològic, per a oferir una llista opositiva de mots amb /x/ i amb /k/ (com ra[x]ar-/ra[k]ar/) i intentar demostrar, de manera precària, el valor fonemàtic de /x/ en català. Payrató (1985: 100-103) ha fet veure febleses en aquesta proposta: parells amb un component que és un manlleu no integrat, adaptable a fonemes altres que /k/, absència de mots gramaticals, etc. Sembla més airosa, com suggereix Payrató, la proposta de Muljačić (1969: 56 i 63) que considera sons com el que ens ocupa «satèl·lits» del sistema, una mena de sons paràsits («fonema extraño» en diu J. Rafel [1981: 235]) que no tenen una plaça de titular en el sistema, que estan mancats de la carta de ciutadania lingüística.

Veiem, doncs, que el tema ha estat tractat des d’un angle descriptiu, sincrònic. Ara bé: per pocs textos dels segles XVIII i XIX que el lec­tor hagi manejat, convindrà amb mi que el problema coneix una altra vessant, no menys atractiva, que és la històrica i que encara no ha merescut l’atenció dels nostres estudiosos. Ho deia J. L. Pensado (1983),[2] que es va ocupar magistralment d’un fenomen molt semblant al gallec: «En las hablas hispánicas que no participaron de modo espontáneo en el paso de la /∫/ a la /x/ la historia de la penetración y reproducción del nuevo fonema está por hacer» (p. 34).[3]

Conscient d’aquesta llacuna i atret fa temps per un tema tan sugges­-tiu, vaig començar per ocupar-me de les equivalències castellà /x/ = català /λ/ (Veny, 1989 i I, 4 d’aquest llibre) que em van permetre subratllar el caràcter genuí del català occidental tenalla ‘gerra, alfàbia’ o el manlleu aragonès, en valencià, de carcallada ‘cop de rialla’, així com mostrar l’adaptació en estropall i encollir dels mots castellans estropajo i encoger en virtut d’un joc de correspondències fonètiques afavorides pel bilingüisme. Em permetré ara de fer una altra aproximació al tema vertebrada en l’adaptació de /x/ en /k/ des d’una doble perspectiva: la geogràfica, no limitada a un parlar, sinó extensiva a tot el domini lingüístic, i la històrica, que il·lustri les condicions en què s’ha desenvolupat el fenomen des del segle XVII. Dedicaré un altre capítol a l’estudi de la importació de /x/ i de les altres adaptacions en /Ʒ/, /∫/ i /g/ també des dels dos angles esmentats (vg. I, 3 i II, 5 d’aquest llibre).

Terminologia

2. Atès que els fenòmens d’importació i adaptació fònica als quals he al·ludit no coneixen noms específics en català i sí que n’han generat en gallec, n’assajaré una adaptació amb finalitat pràctica (tot i que en aquesta ocasió només me n’ocuparé d’un). El gallec, com el català, tampoc tenia /x/ en el seu sistema consonàntic. A partir del s. xvii, a causa del progressiu contacte amb el castellà, els gallecs van anar adaptant la /x/ en /g/: així, el cast. hi/x/o en boca seva esdevenia *higo, paja es convertia en *paga, etc.; és el que X. Alonso Montero anomena gueada (Pensado, 1983: 115). Davant la burla, però, del sector més culte –castellà o acastellanat–, provocada pels qui practicaven aquesta substitució tan vulgar, els gallecs menys cultivats es van esforçar per aprendre la /x/ –calia parlar bé!–, que van aplicar tant al castellà com al gallec, fent-ne, però, un gra massa, excedint-se en el seu afany guturalitzador, car no sols deien [x]abón, com cal, sinó que, per ultracorrecció, articulaven –articulen– *[x]ato per gato, *[x]ota per gota, *[x]ía per guía, etc.; és el que avui s’anomena geada ([x]eada).

Així, doncs, manllevaré, adaptaré i ampliaré aquests dos termes al català per tal d’evitar perífrasis incòmodes i de poder copsar millor el barnillatge més variat que en aquest aspecte ofereix la nostra llengua (encara que aquí només estudiï un dels fenòmens al·ludits). D’aquesta manera, hea­da (amb h aspirada o [x]) voldrà dir importació de [x] (ex.: *despe[x]ar); queada, adaptació en /k/ (ex.: maco); geada (/Ʒ/eada), adaptació en [Ʒ] (ex.: *mejicà); xeada (/∫/eada, adaptació en /∫/ (ex.: *navaixa); gueada, adaptació en /g/ (ex.: *sanga ‘rasa, sèquia’). Notem que el català heada correspon al gallec geada i que el català geada es cobreix d’un valor semàntic nou (adaptació de /x/ en /Ʒ/).

Origen de la /x/ castellana

3. El contacte de llengües castellà i català, iniciat tènuement el segle XV i esdevingut progresssivament vigorós, sobretot des del s. xviii arran de la implantació de l’administració borbònica, va impli­car que els catalanoparlants sentissin un so que era desconegut en el seu sistema fonètic, la /x/ de mots com mu[x]er, di[x]o, o[x]o, etc. El castellà posseeix aquest fonema almanco des del segle XVII; des del punt de vista geogràfic, degué arribar més tard a les àrees perifèriques del castellà (o a aquelles on s’instal·là com a superstrat): així –com ens diu Pensado (1983: 15-16)–, Scioppo justifica la pronúncia «cum adspiratione» el 1629, però el saragossà Juan Pablo Forner el 1620 encara descriu el so com a fricatiu prepalatal (és a dir, /∫/). La [x] prové d’una velarització de la /∫/ sorda de dixo «dijo», exe, «eje», etc. i de la /Ʒ/ ensordida en /∫/ de mu[Ʒ]er, conse[Ʒ]o, etc. Segons els fonòlegs, la reestructuració consonàntica obeeix a un canvi intern afavorit pel fet que «en el orden velar no existían consonantes fricativas sordas, y, por otra parte, /∫, Ʒ/, casi palatales, estaban muy cerca del punto articulatorio de /s, z/» (Alarcos Llorach, 1965: 272).

Condicions de la «queada»

4. L’adaptació de la /x/ castellana en /k/ en els castellanismes traspassats al català s’ha realitzat segons el punt d’articulació; efectivament, tant l’un com l’altre fonema son d’articulació velar. El fenomen és imputable a parlants monolingües o d’un bilingüisme tardà o desequilibrat pel que fa al domini de la llengua prestadora. Com que el percentatge d’analfabetisme ha estat força alt fins al segle actual (92,6 % a Mallorca [1835], 58,3 % a la ciutat de Valèn­cia [1867], 57,7 % a Catalunya [1910],[4] no ens ha d’estranyar que aquesta adaptació abundi des del segle XVIII en mots d’origen castellà i que la puguem sentir in vivo de boca dels nostres ancians, de la generació del «banc del foc», que no van conèixer –o només tímidament van tastar– el benefici de la instrucció, encara que fos a través d’una altra llengua.

Per tal d’abordar el tema amb la seva amplitud, l’hem d’emmarcar dins el concepte de repertori, és a dir, del conjunt de recursos lingüístics de què disposa la nostra comunitat, que comprèn la suma de llengües i varietats d’aquestes. Així, doncs, no sols hem d’estudiar els fets que es registren en català, sinó també en castellà, llengua que, d’una manera molt diversa, segons variables cronològiques i socials, formava i forma part del repertori dels nostres parlants.

a) Codi castellà

5. En textos redactats per individus catalans de certa cultura (preve­-res, historiadors, lexicògrafs, membres de la noblesa rural, etc.):

– Clergues:

(1) 1782-1797 (Mallorca):

elequió en albacea de su alma a los doctores Dn. Joaquín y Dn. Lorenzo Fiol (...). Mas eliquió sepultura en la iglesia parroquial de Sn. Miguel

(Partida de defunció de la mare del Dr. Fiol, Llibre de difunts)

(2) 1800 (Menorca):

Jo abaco firmado, baptizé (...) Bautizó a un hico de Josep...[5]

Es tracta de registres de bateig de Ciutadella, fets per capellans que, acostumats a redactar-los en català, es veuen constrets a fer-ho en castellà per imposició del bisbe Vila que, havent viscut temps a Madrid i havent-ne rebut la corresponent empremta lingüística, establí la forma a seguir en la llengua forana.

(3) 1810 (Mallorca):

el mencionado tratado ilustrado que he trabacado, lo destinaré (...) en lo Archivo del Rl. Convento de S. Domin­go de esta ciudad de Palma.

(Francesc Talladas, Tratado curioso relativo

al P. Mro. Fr. Julián Talladas, 1810, nota p. 3).[6]

– Lexicògrafs:

(4) 1840 Pere Antoni Figuera (Mallorca):

coder (< joder), antrueco (< antruejo), yacica (< yacija), mico (< mijo)

(Figuera, 1840)

(5) S. xix (Mallorca):

[cast.] coder [mall.] fer-le-y; [mall.] ram de fil [cast.] madeca. [llat.] fila conoluta.

(Diccionari anònim mallorquí-castellà i llatí,

MS Biblioteca March de Palma de Mallorca)[7]

– Semianalfabets i persones d’instrucció elemental:

(6) 1840 (Mallorca):

me an dicho de ti que tu ya stás cortecando con un vieco (...) si te casabas con él penso que (...) de noche no te devertería ni gusto no ti daría porque es vieco (...) te digo, Margarita, que bien lo puedes marchar y cortecarás con un jove que más gusto ti dará (...) me mandarás a desir si conmigo quieres hablar y a ti daré respuesta la ves que io podré andar que sea dia de gala i lo vieco se rretirarà quando verá esto joven (...) como verá galania que ti viene adora(r) un coven purificado que ti viene a cortecar y así que se vaia el vieco con su casa a retirar.

(Del meu arxiu familiar)

Com es veu, es tracta d’una carta escrita per un soldat, des de Palma, a Margarida perquè despatxi un pretendent d’edat i l’accepti a ell com a promès.

(7) 1865 (Mallorca):

se hobliga sobre dicho Me(s)quida de pagar todos los gastos y percudissios.

(Certificat de deute de Pere Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)

(8) Segle xix (Mallorca):

Dos cornales de maestro y uno de manobra.

(D’una Relación de gastos de obra

de Sebastià Moll Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)

(9) 1884 (Menorca):

El vuelo del pacarito

(Títol d’una peça musical de Francesc Rosselló Sintes, de Ciutadella)

(10) 1935 (Campos, Mallorca):

por requilla, puntas y otros

(Llibre de despeses d’una casa. Arxiu familiar)

– Cançons populars:

(11) Tortosa:

Yo vengo de sangre nobla

y tú vienes de codíos

y no se puede acuntar

tu linaque con el mío.

(12)

Yo sé que tienes la fama

de caquetón y valiente

con una espada de caña

en un callecón sin quente.

(R. Vergés Pauli, Espumes de la llar.

Costum i tradicions tortosines, I, Tortosa, 1909, p. 471)[8]

– Romanços castellans difosos per terres de parla catalana. Els romanços castellans van començar a introduir-se a Catalunya, segons Menéndez Pidal,[9] abans de la seva propagació per la impremta i hi van conèixer una notable difusió. Aquests versos del romanç de Gerineldo, si hem de jutjar per les «queades» que s’hi han esmunyit, han de ser posteriors al s. xvi:

(13) Carinel·lo, Carinel·lo, Carinel·lo, amante mío

si te tuviera una noche tres horas a mi albedrío.

(R. Ginard Bauçà, Canconer popular de Mallorca, IV,

Mallorca, 1975, p. 543; versió d’Inca)

En la següent versió, l’etimologia popular ja hi juga un paper:

(14) Cardinero, Cardinero, mi camarero pulido,

si te podria tener tres horas a mi retiro!

(Ibidem, versió de Bunyola)[10]

Vet aquí una altra mostra, recollida de diverses fonts literàries:

(15) Escuchen, señores míos,

les diré de Cuan Portela,

el ladrón más afamado

de la gran Sierra Morena.

(Reproduït per Gabriel Maura, Aygoforts, 1892: 111,

i per A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, Ciutadella, 1895

[i Mallorca, 1956: 95])

– Poesia popular de creació:

(16) 1847

M’han dicho que soy poeta

y en valensiano no’m gusta,

yo escribo, y es cosa custa,

en castellana copleta.

(Tabalet, 21)

(17) 1820

Debaco de tu tecado,

me pueso a cantar, Visienta,

deca ese escuro aposiento,

sal, maca mia, a la reca.

(Saro, VI, 5)

– Teatre jocós, còmic. La queada, símbol d’incultura, provoca el somriure del públic. A Un fandanguet de Paiporta, de Bernat i Baldoví (1857), Casimiro, llaurador, es disfrassa amb perruca, nas postís, etc., per fer una gatzara davant unes xiques i parla en castellà; un castellà farcit de acuéstate ‘acosta’t’, asúcar ‘sucre’, andivina ‘endevina’, etc. i, naturalment, una mala fi de «queades» per provocar les gràcies de l’auditori: abadeco, deco, inteliquente, màrquenes del Cúcar, Cuana, Cosefa, Casinta, Quetrudis, salvaque, indiquente, narancas de Carcaquente, me aflico, hico, encacando, acos, cuvenil, baca, custo, dique, andracos, Méquico, requimientos, baquel, me conduco, conecos, ánquel, orecas, Quibraltar, vírquenes, viecas, despocos, tiqueras, encugan, carana, decado, ocos, camón, floca, Catarroca, Moquente, quitana, fica, obqueto... Amb aquest embolcall fonètic s’aconseguien efectes còmics similars al d’un papissot o d’un quec. Fins i tot es pot jugar amb l’ambigüitat dels mots estrafets amb «queada», com en aquesta intervenció de Casimiro al·lusiva al seu sorteig de la «mili»:

(18) 1857

Y del sorteo en el acto,

como mi talla no es baca,

metí la mano en la ...caja

y saqué el primer estracto

¡El uno custo y cabal!

(ed. 1913, p. 14)

(19) 1871

No ti vayas

sin ascuchar mi turmiento.

«Al cardín de los amores

antré a coquer una flor

y al enchisarme l’aulor,

me coquieron tremolores.

Si tu la flor no reselas,

ya te la diré al estante,

qu’eres tu la más fragante

qu’hay baco de las estrelas».

(Joaquín Balader, Més fa el que vol qu’el que pot,

València, p. 24)

b) Canvi de codi

6. Ens referim a l’alternança de llengües, és a dir, de castellà i català, que té lloc de formes diferents i en condicions diverses.

– Amb predomini del castellà:

(20) 1912

Vat aquí mi corasón

con un plato y dos navacas,

si quieres partir, partix-lo,

pero no me lo maltratas.

(J. Moreira, Pero no me lo maltratas,

MS 1432 de la Biblioteca de Catalunya)[11]

(21) 1820

Ya las negras sombras de la noche que nos cubrian sen anaron: ya ha amanecido el estel del matí: ya hemos abierto los ocos...

(Arenga de Saro, II, 5)

– Amb introducció de refranys, frases fetes, citacions:

(22) 1895

Adiós, Madrid, que te quedas sin quente!, com solia dir na Jerònia Peüc, qui havia après totes aquestes coses i qualcuna altra d’un assistent que havia festetjat quan era jove.

(A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, 1956, p. 60)

(23) 1847

Sueco ...deixem a un costat les chanses...Vaoro. Lo millor serà això, perquè tota ma vida ha ouït dir cuego de ma­nos cuego de villanos y a fe que en lo dia s’astila poc eixa clase de choguets!

(Tabalet, 181)

(24) 1820

Saro. El hàbito no hase el monque;

yo vestit i despullat

sempre sóc Saro Perrengue.

(Saro, IX, 3)

(25) 1855

Mariquita Ejem! Que ascombre!

Chuan Que bien dico aquel que dico

Dios a la muquer maldico

y también lo paga el hombre.

(La nit que venen els musics, Alcoi, p. 5)

Visiente Beure, sí; pero el meu deure...

Gori Quesús, Maria y Cosé.

(Ibidem, p. 14)

(26) 1870

Unos nasen con astrella

y otros nasen astrelados;

poro dempues d’acuntados

tot es chentóla de rella.

(M. Barreda, Tomasa ó un arreglo improvisat, València, p. 3)

(27) 1871

Pos yo sé un tròvo

que diu d’atres paraules:

fortuna te dé Dios, hico,

que el saber poco te vale.

(J. Balader, Més fa el que vol qu’el que pot, p. 13)

(28) 1905

—Aixó ere quan a tu te caïe la bava, mocós, que io sóc gato vieco

—I escaldat?

—I en mucha indessencia, mecorando lo presente.

(S. Guinot, Escenes castelloneses, Barcelona, p. 57)

(29) 1892 (Girona):

Ton —«Hombra», si ho deya el «primero»!

¿Quién serà tan macadero

que, manacando el salero,

comerà soso? Y cà, home!

(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 24)

(30) 1892 (Girona):

Y encara altra cosa deya

el meu sarquento primer

que hi veya molt (quan hi veya):

la muquer bunita o feya

nunca ublida que es muquer.

(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 25)

Ton, personatge de la comèdia, insereix en la conversa frases castellanes tot al·ludint als seus superiors de la «mili».

– Amb un condicionament situacional, segons els interlocutors:

(31) 1860 (València):

Andaluz (Al tio Quico)

—¿Quién al verla no se muere?

Tio Quico (Al Andaluz)

—Es coya de gran valor.

Pos no es eso lo mecor,

que dise que no le quiere.

Don Cuan, lo màs prinsipal

es coquerla.

(Marors de una fadrina o el viudo vert, València, p. 16)

(32) 1903 (Mallorca):

Gutierrez, haga usted despecar ... Baco pena de presidio cuide que los muchachos no «interpreten» la via pubblica..!

(Miquel dels Sants Oliver,

Hostal de la Bolla, 1903 [1941], p. 83)

Són paraules de Mandilego, alcalde de barri, que normalment s’expressa en mallorquí, però que, en adreçar-se al municipal, se serveix de la llengua de l’administració.

7. En la major part de mostres ressalta la seva finalitat humorística, irònica –especialment en els fragments teatrals o dialogats– en servir-se d’un castellà malparlat, malmès en la seva fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Alguns personatges queden ridiculitzats a través de les seves actua­cions lingüístiques. Així, l’autor de Saro (1820), en el pròleg d’aquesta obra defensa la necessitat de l’ús del valencià (contra l’abandó de què és objecte) i la seva capacitat d’expressar «idees altes, penetrasions agudes i pensaments de sublimitat». En aquestes conversacions apareixen Saro, llaurador, i el Doctor Cudol, advocat de València. Aquell «rústic del camp», alterna el valencià amb el castellà (ja hem vist quin!) i fa discursos en aquesta llengua –que no domina– per estar a l’altura dels col·legues de les classes dirigents. El canvi lingüístic queda justificat per mimetisme de la llengua de l’elit, per ser «brocal elector» i estar

en casa de la Siutat

mesclado en los hombres grandes

.........................................

y sepia que desde entonces

todo hu hablo en castellan,

pues tot s’apega en lo món

manco la salut.

L’autor de Saro posa en boca d’aquest «obstacles graciosos y pre­guntes ignorants», tot inserint «alguna chocositat»: possiblement les deturpacions del castellà per part de Saro formen part d’aquest afany jocós. Per contra, el Doctor Cudol, home instruït, se serveix habitualment del valencià (amb algún esporàdic canvi de codi, però en castellà correcte). En la llengua d’aquest no trobem cap cas de «queada» en els manlleus castellans o en els enunciats del castellà. Així usa eges (I, 3), gefe (I, 1), cabisbajos (I, 1), agasajo (I, 1), sujetos (IV, 8), dijeran (IV, 8), etc. (enfront de quefe, dico, etc. usats per Saro).

Una altra mostra d’interferència castellano-valenciana, d’efectes còmics, és aquesta:

SOLDADO Está en la cuarentena

como nosotros.

MARIANO Recuerno!

como lo aplegue a coquer,

li voy a rompre el servello.

(Antoni Roig, En la plasa de bous

ó un’hora de cuarentena, València, 1871, p. 22)

Els comediògrafs espanyols (per ex. Don Ramón de la Cruz) estrafan sovint la llengua dels italians i francesos posant en la seva boca cacas per cajas, alacas per alhajas, ocos per ojos, etc. (Pensado, 1983: 33-34).

c) Manlleus

8. Incloem aquí els castellanismes que, proveïts de /x/ en la llengua d’origen, han estat assimilats a la /k/ i han format part del català d’una ma­nera efímera, estable o fluctuant. Faig la presentació des d’un eix diacrònic.

– Formes efímeres documentades abans de 1900, especialment en obres lexicogràfiques, però que no han tingut continuïtat:

agasacar ‘obsequiar, regalar’ (cast. agasajar): Febrer Cardona (v. 1830), Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).[12]

agasaco ‘obsequi, regal’ (cast. agasajo): Febrer Cardona (1830), Figue­ra (1840), Amengual (1858) (agasaco remet a agasac i aclareix: «Aga­-saco es palabra que sin necesidad se toma en castellano»), Amigos (1859).

agasacad, agasacador, agasacament, derivats que es troben en les mateixes fonts anteriorment citades.

alocar ‘allotjar’ (cast. alojar): «per pagar lo gasto [...] tant dels officials com dels soldats, y alocar aquells de lo necessari», «soldats alocats» 1715 (Mallorca) ap. C. Martínez (1998: 141-143), Servera (1812; ap. Solà, 1977), Figuera (1840).

alocament ‘allotjament’, alocad ‘allotjat’: Figuera (1840) (alojad remet a alocad), Amigos (1859).[13]

antocos ‘antulls’ (cast. antojos): Figuera (1840), Amigos (1859).[14]

antocarse ‘encapritxar-se’, antocad ‘encapritxat’, antocadís ‘capritxós’: Figuera (1840), Amigos (1859).[15]

arrocat ‘resolt, intrèpid, temerari’ (cast. arrojado): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).

arroco ‘intrepidesa, temeritat’, arrocarse ‘tirar-se, llançar-se’.

arrocament ‘intrepidesa’, arrocadament ‘intrèpidament’: les mateixes fonts d’arrocat.

bosqueco ‘esbós’ (cast. bosquejo): Figuera (1840), Amigos (1859).[16]

cerraques (parar en aigua de) ‘acabar en aiguapoll’ (cast. quedar en agua de cerrajas): 1767 Rondalla de Rondalles, p. 74 («Estigué molt prim de desvanirse com el fum y de parar en aigua de cerraques»).

elicar (cast. elijar): Figuera (1840) («Elicar. Terme de químic. Fer bullir simples en algún líquido convenient para estrenyer después la seva sustancia. Elijar»), Amengual (1858) (derivats: elicació, elicable), Amigos (1859) (elicabble, elicació, elicàd).

esdrúculo «Espêcie de vers dâctilo. [cast.] esdrújulo»: Figuera (1840).

gaques «Emoluménts. [cast.] Gages, percances»: Figuera (1840).

oquerissa «rencor, inquina» (cast. ojeriza): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).

paradoca ‘paradoxa’ (cast. paradoja): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).[17]

pelleco ‘pell’ (cast. pellejo): «i no temes, guarde es pelleco» Pronòstics 1744 (Mallorca) ap. Corbera.

pintarroca ‘gat, p. Scyliorhinus canicula’ (cast. pintarroja) (De Puig, 1786; ap. Veny, 1994: 84)

quicote ‘quixot’ (cast. quijote): Figuera (1840) «El hombre ridícula­mente serio», Amengual (1858) («La celebèrrima novèlla composta per Cervantes. Homo ridículo. Quijote»), Amigos (1859).

quinete «El qui cuâlca a cavâll. [cast.] Ginete», Figuera (1840).

quicoteria, quicotada ‘quixotada’, les mateixes fonts que quicote.

reconcillo, ‘pica curta’ (cast. rejoncillo): «torejaren dos (toros) de reconcillo», Ferran (Llibre de notícias, 1769, MS 24 B 52 Arxiu Històric de la Ciutat).

sortica (córrer la-) «fer passar un genet una llança o bastó punxegut pel mig d’una anella penjant» (cast. correr sortija, vegeu la descripció del joc a Autoridades 1737): «lo més vistós era el Born; corregueren, los cavallers, la sortica el segon dia», Tomàs Amorós (Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, Abadia de Montserrat, 1983, p. 111).[18]

9. Cap d’aquests mots afectats de «queada» ha arrelat en els nostres parlars; això no vol dir que qualque parlant monolingüe, si l’ocasió es presenta, no pugui articular variants com quicote, antoco, etc. Tret de reconcillo i sagaleco, totes són formes mallorquines que parteixen de la pauta de Figuera: Amigos (1859) les reprodueix totes iAmengual (1858) només prescindeix d’alocar i antoco; Febrer Cardona (1830), en canvi, amb més sentit de la llengua, només acull agasacar (i agasaco). Aquestes formes no es troben en els diccionaris coetanis peninsulars o bé s’hi troben sota altres variants (per ex. Agasajar Esteve, 1803).

10. – Formes que, documentades fins 1900, han estat testificadesdurant el segle xx en fonts escrites i/o orals:

alaca ‘joia, joiell’ (cast. alhaja); ‘toia, mala peça’: doc. 1747 (Sóller, Mallorca) «guardar los grans, alacas i altres coses» (ap. DCVB, s. v.); finals segle xviii «matar aquestes alacas» (Guillem Roca, Rondalla de rondalles, ed. de J. Vidal Alcover, Randa, 6, 1977); 1793 «las pocas alacas de que usa són el Breviari, (...) alguns llibres de devoció» (A. Roig, Sermó, 1793, p. 9); finals segle xviii (amb sentit irònic) «Alaca, dolent, traidor» (G. Roca, El misser fet míser, ap. Serra, 1995: 248), v. 1830 «Aláca. Floxo, cobarde; lâche, poltron. Invers. Alaca. Alhaja; meubles précieux; supellex» Febrer Cardona; 1840 «Alaca. Moble, adorno/. Homo astut, traviesso. Alhaca (sic)» Figuera (derivats: alacad, alacar, alaqueta); 1858 «alaca» (diversos significats) i derivats: alacar, alacament, alacardo («polissardo»), alacardot («polissardot»), alacador («el que o la que alaca/. Que puede alacar o que es digno de ser alacad») Amengual;[19] 1914 «Ses fadrines de Consey / anaven ben envidades / en ses alhaques posades / y es seu floch groch o vermey» (ap. Rosselló, 2001: 49); 1935 «Ham de deixar esta alhaca d’allò més pito» Pascual Tirado, Garbera, 82. Sentit a Mallorca.

anteocos ‘binocles’ (cast. anteojos): 1840 «anteoco. Instrument ab vidres para mirar. Anteojo y ant. antojo» Figuera; 1841 Amengual. Sentit algun cop a Mallorca.

antiqüela, entiqüela, llentiqüela ‘lluentor, llustrí, platalló, lluneta’ (cast. lentejuela):1783 antiqüelas (Inventari in Alier, 1990, pp. 582-584) 1789 «antiqüela» Baró de Maldà (ap. Eberenz, p. 211); 1839: entiqüela «planxeta rodona de plata o altre metall que serveix pera brodar, assegurantla en la roba ab punts que passan per un foradet que te en lo mitg. Lantejuela, lentejuela, tembleque, lenticula, ae», anticuela Labèrnia; 1839 Ferrer: antiqüela; 1868 Saura; 1886 «com lluentes i blanques llentiqüeles» Verdaguer, Canigó, IX (ap. DCVB); 1909 «una costella en antiqüeles o siga una sardina de bota», Vergés, Espurnes, p. 39; v. 1912 «Anticuela. Enticuela» Salvat. El fort grau d’adaptació es manifesta en la desaglutinació del suposat article, en la palatalització de la l- inicial i en la formació de derivats com llentiqüelat «guarnit de llentiqüeles» (Serra, Calendari folklòric d’Urgell, 1914, ap. DCVB). La pronunciació [antikw’ela] és registrada a l’Empordà, Barcelona, Reus i Tortosa (DCVB).[20] No he trobat documentació mallorquina.

aquedrés ‘escacs’ (cast. ajedrez): 1840 «Roch. El rey del aquedres. Roque» Figuera, suplement; 1858 Amengual. Al Camp de Tarragona es registra amb alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).

caleo ‘xivarri, rebombori’ (cast. jaleo): 1878 «Déu no mos dó més contraris i mos durarà es caleo» M. Bibiloni, Aferra qui pot, Palma, I, 9 (ap. Corbera); 1892 «perqué sa sanch arrípia per allà, ja n’hi ha d’havê de queleo» G. Maura, Aygoforts, p. 102; 1931 «el sen Caleo», malnom de Campos (ap. Reus, 1998: 4 i 44); Mariner (1953) enregistra el mot amb /x/; a Ciutadella (Menorca) és un aspecte de la festa de Sant Joan i predomina la forma amb /x/.

caraco interjecció ‘caram’ (cast. carajo): s. xviii «Caraco, Do­mingo, obriu» Entremesos mallorquins del segle xviii, Barcelona, 1971, p. 57 (ap. Corbera). Recollit, entre altres llocs, a Lloret (Fàbregas, 1989: 234).

caraco de rei ‘donzella, senyoreta, espècie marina Coris julis’ (Menorca): 1919 «Quan son mascles (les donzelles) se diuen caracus de rei» P. Ba­-llester, Pesca marítima: costums i tractes més usuals a Menorca, p. 247.

cota ‘jota (dansa)’ (cast. jota): 1840 Figuera, 1859 Amigos.[21] El DCVB con­-sidera la variant com a «vulgarisme» i afirma que procedeix del cast. «jota, amb pronunciació defectuosa de la j». Al Camp de Tarra­gona és més freqüent amb /k/ que amb /x/ (Mariner, 1953). Sentit a Mallorca.

cota ‘jota (lletra)’ (cast. jota): 1860 «que no sap parlar ni... cota» Marors d’una fadrina, p. 12. Al Camp de Tarragona, alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).

liquero 1855 «Chuan Deu ser bona [la somera]. Visiente Mol liquera» La nit que venen els musics, Alcoi, p. 10; 1878 «llaquero. Ágil, veloz, pronto», «llaqueresa La cualidad de lo que es poco pesado; presteza, agilidad» Amengual; 1879 «Sou més lliquera que un ca» Ignorància (ap. DCVB).

luco ‘luxe’ (cast. lujo): 1840 «Sumptuosidat escessiva. [cast..] lujo» Figuera; 1858 Amengual, 1859 Amigos; segle xviii «en vanidad y luco tenia gastava quant tenia» Guillem Roca, Versos (ap. Vidal, 1977: 143); 1871 «Bernat Y asó qué son? Andrés Premios. Bernat Ya. Quin luco!» Balader, Més fa el que vol qu’el que pot, València, p. 22. Derivats: lucós. Al Camp de Tarragona alterna luco amb lu[x]o (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).

maco, -a «tipus arrufianat que afecta força i elegància; bonic» (cast. majo): 1767 «hasta unes arracades molt maquetes» Galiana, Rondalla de rondalles (ed. Vidal, p. 28); 1789 «(cacau) per regalar a unes maques/ que li feyan bona cara» Glòria i miracles d’Antoni Aguiló ap. Corbera 1982; 1839 «la persona guapa ayrosa, ben vestida. [cast.] Majo, achulado, macareno» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1840 «xixisbeyos» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos; 1892 «Que surti el maco que·ns bescanta» E. Vilanova, Qui... compra maduxes (dins Obres completes, XI, 1906, pp. 168-169); 1892 «Un gallet de lo més maco» G. Maura, Aygoforts, Palma, p. 141. Derivat: 1903 maquència «boniquesa» Querol i Bofarull, Hereu i cabaler (ap. DCVB).

potaco ‘xamfaina’ (cast. potaje): 1839 «Guisat de esbargínias, tomátech y carabassa tot picat. Alboronía, boronía. Moretum» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1903 «Hau tastat lo potaque del Garrofer (...) —Chiques, anem a fé’l potaque!» Verges, Espurnes de la llar, p. 108. És viu a la Ribera d’Ebre.[22] Al Camp de Tarragona es diu irònicament «Maco com una olla de fer potaco».

ocalà ‘tant de bo’ (cast. ojalá): 1840 «Ocalà. Interjecció. Valga Déu. [cast.] Ojalà» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos. Al Camp de Tarragona coexisteixen o/k/alà i o/x/alà (Mariner, 1953; Cerdà, 1967 només recull la darrera forma); a Mallorca ho he sentit als vells i ho hem recollit a Taüll (ALDC).

marraco ‘tipus de tauró, Lamna nasus’ (cast. marrajo). La doc. més antiga correspon al sentit figurat: 1840 «el qui fuig del tracto de la gent» Figuera; 1858 Amengual. Com a nom de peix ha estat recollit a Barcelona (= Carcharodon lamia «ca marí», Gibert, 1913: 11), Lloret (Fàbregas, 1989), Blanes (= «llúdria»), Ciutadella, Maó i Badalona (Alvar, 1985-1989), així com el diminutiu marraquet.

quefe ‘cap, capitost; director’ (cast. jefe): 1789 «y alavonses eixí lo senyor don Gavino de Valldavia y Massia, bisbe de Barcelona, y ab altres quefes, al balcó de Palácio» (S. Casanova ap. Moreu-Rey, 1967: 115); 1808 ? «Lo general en quefe Odonell» Crònica Guerra Independència Penedès (ap. DCVB);[23] 1839 «superior o principal d’alguna corporació. Gefe, cabe­za, caput» Labèrnia; 1884 «la tribu importa l’existència d’un quefe» Torras i Bages, «La veu del Montserrat», núm. 28, 12-7, p. 219;[24] 1888 «superior principal d’alguna corporació (...) Del francès chef. A causa de la procedència s’hauria de pronunciar jefe, mès a causa de la in­fluència castellana, sona més comunment quefe que jefe, com ha de ser, donada la procedencia francesa chef» Labèrnia Suplement; 1894 «acostumat a mirar-lo més que com a germà com a superior i quefe de la família» M. Vayreda, «La Veu de Catalunya», IV, núm. 47, 25-XI;[25] 1895 «lletra­ferits missers i quefes de partido», Ruiz i Pablo, Per fer gana, ed. Mallorca, 1895, p. 95; 1903 «en Jaume, que comparteix lo parer del seu quefe» Querol y Bofarull, Hereu i cabaler, p. 177; 1904: «convertit en enemic mortal i més tard en quefe de bandolers» M. Vayreda, La punyalada, p. 20; 1909 «pensava veure’l perquè’m presentés a l’Enginyer Quefe», id., p. 177; 1909 «Recomanaria als quefes de la forsa acantonada a la Séu, que no fessin malbé l’edifici» (Lleyda nova 1909); 1910 «Quefe. Jefe (...) Quefatura. Jefatura» Genís, p. 128; 1917 «[fr.] chef. Quefu, cap de colla» J. Blanic, Vocabulari francès-català, MS Biblioteca Munici­-pal de Perpinyà (comunicació de P. Tirach); 1922 «Jefe per Quefe» (es condemna aquella forma per castellanisme) Grahit (ap. Solà, 91); 1925 «L’oficial de Secretaria serà quefe del conserje y demés personal subaltern» Anfós Par, (ap. Feliu, 1997: 179); 1927 «Quefe. V. Gefe» Vallès; 1930 «Ell [...] cridà a parlament el que li semblà que feia el quefe de la banda» Sala, p. 95; 1986 «Quefe. Castellanisme popular per jefe» DECat. Quefe s’ha recollit a Taüll (ALDC) i al Camp de Tarragona alterna amb [x]efe (amb e oberta) (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).

querés ‘xerès’ (cast. jerez) v. 1900 «També m’agrada es querez» (ap. Llompart, 1971: 287). Derivat: 1915 queressana «bóta de vi de Xerès de certa mida per a fer tornar el vi ranci» (Aguiló).

sagaleco ‘gipó’ (cast. zagalejo «guardapiés interior que usan las mujeres, inmediato a las enaguas; y también le suelen llamar zagal» Autoridades 1737: «gipó o sagaleco», Baró de Maldà v. 1789 (ap. Eberenz, 1977: 12).

traque ‘vestit’ (cast. traje): 1892 «es saludos carinyosos d’es ci­güeños que treuen es traque de llista i es panamà nous» G. Maura, Aygogorts (ed. Mallorca, 1943, p. 74). Al Camp de Tarragona s’usava amb valor ponderatiu al costat de tra[x]e (Mariner, 1953); avui ja ha perdut vitalitat (Cerdà, 1967). A Mallorca se sentia entre els vells. L’expressió nord-occidental anar molt atricat ‘anar molt mudat’ (Massana, 2004) deu ser una adaptació del cast. trajeado.

11. En la llista precedent observem la presència d’alguns manlleus denotatius, com antiqüela, cota (dansa), anteocos, etc.; d’altres deuen obeir a raons d’expressivitat, de prestigi, etc. (luco, quefe, aquedrés, etc.).

De tots ells, només un va passar al lèxic estàndard de 1932: maco que, documentat el 1767, ha adquirit matisos semàntics i trets gramaticals que no posseïa el mot originari castellà majo (aplicació també a coses, no substantiu...) (recordem que camacos [< que majos] és un apel·latiu jocós que es dóna als de Barcelona); l’acceptació s’explica per la buidor onomasiològica del camp de la bellesa on bell i formós són literaris, polit és mot amfibològic i dialectal insular, hermós és castellà; menys fortuna va tenir guapo tot i haver fet mèrits històrics i geogràfics per ocupar un lloc en aquest erm lexical.[26] El DIEC (1995) s’ha mostrat més generós: a més de guapo (amb la marca de popular), s’hi han allotjat d’estranquis i potaco. Algun altre mot, com quefe, procedent de l’àmbit militar i de l’administració, va experimentar un fort arrelament popular, com demostra la profusa documentació trobada (1839, 1871, 1884, 1888, 1894, etc.); malgrat algunes condemnes (Rovira i Virgili [1914a] el qualifica de «castellanisme lleig i groller»), opino que, en el cas que el català hagués sortit de la influència de l’òrbita castellana o si la normativa hagués tingut un criteri més lax quant a mots forans, el vocable s’hauria enquistat en el sistema lèxic del català; avui és objecte d’un ús irònic, però no era així quan esquitxava la prosa del bisbe Torras i Bages, del novel·lista Marià Vayreda, del jesuïta Francesc Butinyà o del jove Josep Carner. L’eivissenc Serra i Orvay, quan dóna compte, en la seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), de l’alt grau de castellanització de la ciutat d’Eivissa, constata que la gent diu fi[x]ar-se per fixar-se, tratar per tractar, comulgar per combregar, jefe per quefe, equiparant aquestes formes a les més genuïnes de la llengua.

A part el cas de maco, els mots de la llista comentats poden, en el registre col·loquial, alternar les dues variants, amb /k/ i amb /x/; la primera esdevé residual, la segona ha pres més relleu després de la guerra civil a causa del progrés de l’escolarització i del desplegament dels mitjans de comuni­cació fets en castellà: luco / lu[x]o, ocalá / o[x]alà, aquedrés / a[x]edrés, etc. Però el procés de catalanització dels darrers lustres acosta aquelles variants a la forma tradicional, normativa del mateix lexema (luxe, xerès) o d’un altre lexema (alaca → joia, aquedrés → escacs, ocalà → tant de bo, etc.).

12. – Formes del segle xx de font escrita i/o oral:

Tret d’alguna excepció, no repetiré els exemples recollits per Mariner i Cerdà, que geogràficament se cenyeixen al Camp de Tarragona, sinó que en donaré d’altres pertanyents a diversos dialectes del domini lingüístic, sense que m’empenyi cap afany exhaustiu:

València: Sant Cossé ‘Sant Josep’, el Cúcar ‘el Xúquer’, inquenyeros ‘enginyers’, anquines ‘angines’ (Ontinyent, ALDC); pucos ‘espoderaments’ (Sollana, ALDC); aixanca ‘rasa’ (cast. zanja), pucància, quíquera ‘xicra’ (Agullent, Casanova 1979), canquilons, canquillons, carquilons, trenquilons (cast. canjilones) ‘calaixos de la sínia’ a di­verses poblacions (ALDC, Q. 814), sagaleco ‘faldilles’ (Torremançanes, ALDC), bandeca (Pego) i mandeca (l’Alqueria de la Comtessa) (ALDC), refaco ‘enagos’ (Rossell, ALDC), canaros ‘geranis’ (Tàrbena, ALDC), forraque ‘ferratge (Simat de Valldigna, ALDC).

Balears: [prunes] caponeses ‘japoneses’ (Montuïri, ALDC), prunes del Capon (Es Migjorn Gran, ALDC), rifaco ‘faldetes, faldell’ (Ei­vissa, ALDC); caranyo, caranio, canario, canarier, caranyer ‘gerani’ (Mallor­ca);[27] camon ‘pernil’ (Ciutadella, ALDC), arrocar ‘vomitar’.

Principat: estropaco ‘fregall’, caqueca ‘migranya’ (Lloret, Fàbregas 1989), tequemaneque o teque (Sant Boi, ALDC; Tortosa),[28] damaquana ‘garrafa’ (poblacions del Baix Ebre i Montsià (Gimeno, 1982: 46 i mapa 38),[29] camelos ‘bessons; botons de camisa’ (Esterri d’Àneu, ALDC), rufacos ‘faldellí’ (Maçanet de Cabrenys, ALDC). Algunes variants com lequia, ‘lleixiu preparat químicament’ (cast. lejia) ocupen punts dispersos del domini: Alqueria de la Comtessa (Horta de Gandia), Rossell (Maestrat), Mas de Barberans (Montsià), Ceret (Vallespir), Ciutadella, es Migjorn Gran (Menorca), espai reduït enfront de la gran extensió de le[x]ia (ALDC) (vg. mapa 1).

Les mostres es podrien multiplicar fàcilment, però crec que són suficients per a donar idea de la profusió de casos en tots els dialectes, tret de l’Alguer on no n’he detectat cap, car Sardenya va deixar de pertànyer a la corona espanyola el s. xviii, que és quan comencen a entrar mots castellans amb /x/. Al Rosselló, en canvi, on la frontera política aixecada el 1659 no ho va ser real durant molt temps, s’ha registrat algun cas de lequia (ALDC), quefo (com hem vist), liquero, -os i fins i tot de quicona ‘xixona’.[30]

Insistim, de tota manera, en el fet de l’alternança [k]-[x] lligada a la variable de les generacions. Simplificant les coses, l’esquema podria ser:

generació 1 = [k]

generacions 2 i 3 = [x]

Així, a la Fatarella (Terra Alta) tenim oco!, cabalí i traque (gene­ració 1) enfront de o[x]o!, [x]abalí i tra[x]e (generacions 2 i 3).[31]

La parla marinera ha introduït mots específics propis del seu camp semàntic adaptats en [k] i alternant amb [x]: cangreca / cangre[x]a ‘cangrea, vela trapezoïdal’, càrsia / [x]àrsia ‘eixàrcia’, abadeco / abade[x]o ‘bacallà’, aparecos / apare[x]os ‘ormejos’, marraco / marra[x]o ‘tipus de tauró’. N’hi ha dos, però, que solament presenten «queada»: quimelca i toquino. El primer (cast. jimelga, cat. gimelga) vol dir «reforç de fusta, en forma de teula, que es posa verticalment a un pal d’embarcació» (vegeu DCVB). Toquino (i toquim) «tros de fusta enganxada a la part anterior i superior del car; servia per a aguantar la gassa de la part anterior de la vela i perquè no se n’anés per amunt, en direcció a la pena» (Savall, 1991: 69,70 i 71).

Els anglicismes que tenien una aspirada en anglès solen articular-se amb una [x] (holding, hobby) o passen al grau zero (hamster, handbol); rarament substitueixen l’aspirada per [k]: recordo haver sentit, en la meva infància, a Mallorca, en terminologia futbolística, qu[E]ns i [xE]ns per ‘mans’ (angl. hands).

Si s’ha recollit asperques «cerimónia d’esquitar els feels amb aigua beneita al començament de la missa major» al Camp de Tarragona ha estat a causa de la pronúncia del llatí litúrgic a la castellana. El costum té tradició car a la Rondalla de rondalles, del P. Galiana llegim: «y el Notariet, que estaba al últim vale, y pobre com la criada de Senta Ana, es queà in albis y asperques» (1767: 64). L’expressió quedar-se asperges (o asperges-mè) volia dir «quedar-se sense obtenir allò que hom volia» (DCVB).

– Testimonis onomàstics

La presència d’immigrants de parla castellana, portadors a voltes de noms poc freqüents als Països Catalans (Fulgencio, per ex.), o la moda, per qüestions de prestigi, de substituir el nom català pel castellà ([x]uana, en comptes de Joana, per ex.), explica que, quan aquests noms propis portaven /x/ en la llengua d’origen, poguessin canviar en /k/. Com que l’antroponímia nodreix un percentatge alt de topònims (menors), és normal que ens trobem amb alguns casos afectats pel tractament (anostrat o no) de la /x/ originària.

1) Noms de persona incorporats a frases fetes, cançons, etc.:

Ser més tes que Querineldo ‘ser molt tibat, valent’ (València, DCVB); ser més guapo que Quirineldos ‘ser molt bell’ («El pobre Alcalde (ques pensaba ser més guapo que Quirineldos)», Galiana, Rondalla de rondalles, [1767] 1820, p. 59); cast. Gerineldo, personatge dels romanços castellans (cf. Carinel·lo, Cardinero § 5 (13, 14)).

Ser més pillo que Bricant «ser molt polissó», saber més que Bricant «saber molt» [ja Bofarull 1867], parlar més que Bricant «parlar molt» (DCVB), ser més maula que Brican «ser garneu, astut» (M. Vayreda, La punyalada, 53). Cast. saber más que Briján.

Don Querques «dit despectivament del qui presumeix molt, que es dóna importància, que li agrada comandar» (Mallorca; DCVB); s’ha cregut (o vol esser) don Querques (Fuster, 1980: 121). Sentit a Mallorca, alternant amb [x]er[x]es. Cast. Jerjes.

Canalecas ‘Canalejas’:

Ets al·lots d’avui en dia

quan veuen un capellà

diuen «Viva en Canalecas»

i el fan enquietar (Menorca).

(F. de B. Moll, 1970, p. 109)

2) Noms de persona:

Hermenequildo (Menorca, Ferrer i Parpal 1872), Quildo (cast. Her­menegildo) (Blanes; Cortils, 1886: 186).

Cuana, Cuanita ‘Joana, Joaneta’ (cast. Juana, Juanita). Sentit sovint a Mallorca entre els vells; alterna amb /x/. A més del prestigi dels noms castellans, pot haver influït en algun cas la genealogia castellana del pro­-tagonista; així, Paco i Cuanita son els noms dels fills del tinent Ro­dríguez o Lludrigus de les Classes passives, de Ruiz i Pablo (1910).

Lecandro ‘Alexandre’ (cast. Alejandro): «...es majoret té catorze anys (...) nom Lekandro» (G. Maura, Aygoforts, 1892, p. 100).

Quèlio (Menorca) (cast. Rogelio).

L’anècdota que ens conta F. de B. Moll a propòsit de Borja no té desperdici: «I va quedar decidit que aquest [Francesc de Borja] seria el meu nom, però que en la pràctica quedaria reduït a Borja. I sempre per als ciutadellencs, ha estat En Borja. Si s’haguessin avesat a pronunciar aquest nom a la catalana, amb la j de jeure, tot hauria quedat bé; però adaptaren la pronúncia castellana; i com que els menorquins són refractaris a pronunciar bé la j de bajo (solen dir baco), vaig quedar condemnat a sentir-me anomenat En Borca per la majoria dels meus paisans. I encara els qui tenien més poca lletra, complicaven la cosa dient-me En Borques, En Borgues i, fins i tot, per més fer, En Borquita» (Moll, 1970: 10). Aquesta circumstància va fer que el nostre admirat filòleg signés Francesc de B. Moll, tot abreviant el nom motiu d’heterodòxia fonètica.

3) Renoms:

Cal Liquero Solivella (Conca de Barberà; Moreu-Rey, 1991: 185); Cal Lliquero (el Prat de Llobregat; Andrés, 1958: 381).

Camín (< cast. Benjamín) (La Ràpita; Moya, 1999).

Maco (cf. § 10): «Manuel Carreras, sastre, dit Maco» (1797); «Jph. Ximenes dit lo Maco» (1803) (Reus; Amigó, 1988).

Pacas (cast. Pajas): «Pau Molner, boter, dit Pacas» (1797), «Pau Munné (a) Pacas» (1837) (però també: «Joan Molner Fabricayre dit Pajas [1775]) (Reus; Amigó, 1988).

En Pandeco (cast. Pendejo): «era un busca-raons» (1a meitat s. xx, Sitges; Panyella, 1988).

Perro Suqueto: «Vda. de Pera Burràs, dit Perro Suqueto» (1819) (però també: «Perro sujeto» (Reus; Amigó, 1988).

Quintina (cast. Argentina) (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).

Xaleco: «en lloc de cridar-lo Alejo, li deien Xé Aleco» (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).

Al Rosselló no falten motius on s’ha fossilitzat la [k]: en Coco, la Coca (cast. cojo, -a), la Coneca (cast. coneja), can Pendeco, en Po de la Vieca (cast. vieja) (Tirach 142).

4) Topònims menors:

Can Candro (cast. Alejandro) (Sitges; Panyella, 1988).

Lo Mas del Meniquildo (cast. Hermenegildo), avui Mas de la Fleca (Reus; Amigó, 1988).

L’Hort del Cavier (cast. Javier) (Riudoms; Perea, 1978: 393).

Ca l’Aquinio o l’Anquinio (cast. Higinio) (Prades; Amigó, 1985: 485).

Cal Furquenci o Fluquenci (cast. Fulgencio); La Font del Fulquenci (Prades; Amigó, 1985: 432).

Cal Cuano, Ca l’Estanislau Cuano, l’Avenc del Cuano, el Molinet del Cuano, el Pla (o els Plans) del Cuano: «diuen que és la pronúncia de Joan a la castellana, perquè la muller ho era» (Prades; Amigó, 1985: 787); cal Joan Quan, cal Ramon Quan, cal Quano (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).

Los Castillecos (cast. Los Castillejos) (l’Aleixar [Camp de Tarragona] [els vells]; Manent, 1962: 72). Lo Campament los Castillecos (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 470).

Cal Jaume la Cuquina (cast. Joaquina) (Barberà; Plaza, 1990: 87).

Cal Mariquildo (cast. Hermenegildo) (Prats, 1980: 381).

Cal Pelleco (cast. pellejo) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 290).

Cal Selucano (cas. cirujano) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).

La Cova del Barranc de Quimeno (cast. Gimeno) (Gandesa; Monner, 1976: 113).

La Cova de Querónimo (cast. Jerónimo) (Gandesa; Monner, 1976: 158).

La Font de l’Euquenio (cast. Eugenio) (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 353).

Lo Carrer de Sant Francisco Cavier (cast. Francisco Javier) (Reus; Amigó, 1988).

Ultracorreccions

13. El progressiu millor coneixement del castellà i la connotació de rusticitat inherent a la «queada» va provocar un retrocés de /k/ → /x/ que havia d’arrossegar alguns casos d’ultracorrecció, és a dir, de «heada» (com els gallecs que, conscients que *higo en lloc de hijo estava mal dit, deien *[x]ía en comptes de guía). El català no està exempt d’algun producte d’ultracorrecció, bé que de manera més esporàdica que en el cas del gallec. Així, els informadors de Beneixama (l’Alcoià) i Enveja (Baix Ebre) parlaven de o[x]aliptos per eucaliptus (ALDC, enquesta any 1967) i el de Mas de Barberans, de an[x]elito (ALDC). El subjecte de la Llosa de la plana articulava [x]imono per quimono, el d’Alcalà de Xivert [x]amoses per camoses, i el d’Horta de Sant Joan, re[x]eno per requeno (ALDC). A l‘Albufera de València s’ha recollit male[x]ons per malecons (del cast. malecones) (Zaragozà, 1982: 113 i 149). [x]ocentaina en lloc de Cocentaina se sent en registres informals valencians. A Benaguasil (Camp del Túria) no és rar oir [x]osí ‘cosí’ entre els joves i fin[x]a ‘finca’ entre els vells (informació de J. Domínguez). Al Camp de Tarragona (i també a Barcelona) és freqüent apo[x]inar ‘pagar’ per apoquinar (cast. apoquinar [Mariner, 1976: 307]). El «rústic» valencià Saro, allunyant-se de *Acuntamiento articula *a[x]untamiento, en lloc de Ayuntamiento (parlant castellà, s’entén). Fa un quart de segle, llegia en un diari mallorquí que a un poble de l’illa uns joves esburbats havien provocat aldarulls en un acte públic; el batlle els va increpar titllant-los de [x]afres (cast. cafres). Un parlant provecte del Montsià creia que el nom d’una noia, Quelita, hipocorístic de Micaela, era una pronúncia amb «queada» d’Angelita. El terreny de les anècdotes és ampli i saborós. Em conta Jaume Mascaró que en el judici que es va fer a Ciutadella arran d’un robatori de la sal dels cocons (=«cadolles»), el perjudicat es planyia dient: «Me han robado la sal de los cocones», la qual cosa provocava la hilaritat dels assistents a l’acte que feien, tàcitament, el joc fonètic cocones → *co[x]ones). Per a casos semblants en el codi escrit castellà, cf. nota 6.

La «queada» d’altres llengües

14. L’adaptació de mots amb /x/ (o un fonema aspirat) en altres llengües s’ha fet de manera variable. El francès ho fa amb /k/ (mukère) i el sard amb /g/ (laganu < cast. lejano) (cf. Pensado, 1983: 33-34).

Pel que fa als arabismes proveïts d’aspirada introduïts en català, no hi ha uniformitat respecte a la seva adaptació. L’àrab disposa de tres aspirades: /h/, glotal fricativa, /h-/ fricativa velar, /h./ fricativa faríngia. Així com aquesta darrera, en l’adaptació catalana tendeix al grau zero per la seva feblesa articulatòria (bani Ibrahim > Benibrai) en molts casos les susdites aspirades solen adaptar-se en català en /f/ (hurǧ > al­forja, tah.una > tafona, sahariǧ > safareig), tot i que no manquen canvis en /k/ (h-arsfufa> carxofa).[32] Caldria fer un estudi exhaustiu sobre aquestes modificacions fonètiques a partir de mots aràbics i comprovar, per exemple, si el tipus d’adaptació és condicionat per factors cronològics, com sembla que va passar en castellà (Steiger, 1932: 225).

Ús irònic

15. Remarquem, finalment, la utilització irònica, malèvola, de la «queada» entre els nostres escriptors.

D’Isabel Clara Simó:

sentència per la qual TVE-2 ha d’emetre els seus informatius en català i en «espanyol» per no discriminar els no catalanoparlants que tenen dret a ser informats en la seva llengua, i més en el canal requional, on hi ha notícies del seu entorn immediat...

(«Per què ho votàvem», Avui, 26-IV-1988, p. 40)

De Quim Monzó:

I, mentrestant, l’Amadeu Fabregat, quefe de RTVE a València. Fot-li-gasto.

(Avui, 9-XII-1984, p. 21)

De Josep M. Ballarín:

Ara [els bisbes] no són tan llunyans, s’esforcen per acostar-se al poble, no paren de reunions amb la clericalla i sovint s’han d’empassar més gripaus que un quefe de govern.

(Avui, 12-III-1995, p. 23)

D’altra banda, en lloc de la simple inserció d’un mot amb «queada», amb efectes jocosos o irònics, aquesta pot formar part de tot un estil lingüístic basat en el canvi de codi castellà-català entreverat d’hibridacions diverses; és el que, batejat per algú com a «mallorcano», apareix en les cançons del grup mallorquí Ossifar recollides en un disc que duu el títol força significatiu, Cansiones de amor con los calsones baixos, una de les quals s’intitula Los quemelos i on un component del grup és guitarra baca. Deixant de banda el seu valor musical, el tipus de llenguatge recorda els sainets amb el rústic que, per produir efectes còmics, parla malament el castellà, però en el cas d’Ossifar amb més gruix de procacitat i impudícia.

Conclusions

16. La «queada» va conèixer la seua esplendor entre els segles xviii i primera meitat del xx i va lligada a una situació de monolingüisme o de bilingüisme tardà propi d’un sector important de la societat d’aquests segles (que podia incloure persones cultivades, però no prou fortes en el coneixement del castellà). Sobretot després de la guerra del 36, a conseqüència d’un major coneixement de la llengua estatal, afavorit per l’escolarització creixent i el desenvolupament dels mitjans de comunicació, augmenta el nombre de catalanoparlants que aprenen a articular [x] en detriment de la [k] de la primera fase, estigmatitzada com a forma pròpia de gent rústica i inculta.

A part de l’estrat biològic dels ancians, tendent a minvar, la «quea­da» es manté en alguna locució (d’estranquis) o en mots d’algun dialecte (potaco) o del grup social dels pescadors (toquino, marraco); només han accedit a la llengua estàndard d’estranquis i maco, que al tractament fonètic uneix qualitats semàntiques específiques i omple la casella del concepte «bell», molt empobrida d’elements autòctons. La «queada», doncs, avui és tan sols un episodi de la nostra història lingüística; només s’hi recorre amb finalitat irònica o grotesca.

Si féssim un estudi comparatiu dels casos de «queada» amb els de «xeada» (tipus empuixar ← cast. empujar),[33] constataríem que aquests son més nombrosos a València que a les Balears i el Principat. L’explicació d’aquesta diferència rau probablement en el fet que el bilingüisme era més puixant i vigorós a les terres valencianes.

La normativització i ulterior normalització van drenant i retirant d’escena tant la «queada» com la «heada», sigui en benefici del so autòcton (lu[x]o / luco → luxe), sigui per substitució lexemàtica ([x]efe / quefe → cap, director). En aquest procés s’ha passat a voltes per una fase d’expressivitat, de connotació lligada al lexema (idea de pedanteria, ironia, ponderació, «de la ceba», etc.), com abans en la penetració del castellanisme.[34]

En el cas de la substitució lexemàtica, algunes vegades s’ha trencat la hiperdiferenciació semàntica que el contacte de llengües havia generat (lleixiu / le[x]ia, lleuger / liquero). S’ha preferit la puresa lingüís­tica a la precisió léxica. Una opció fàcil de comprendre.

[*] Ponència llegida al «IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, 9-14 setembre 1991) amb el títol «Problemes d’interferència en català» i publicada amb el de «Fortuna del fonema /x/ en català: visió històrica de la queada» a les Actes del susdit Col·loqui (II, Barcelona, 1993, pp. 405-436).

[1] Em plau d’expressar la meva gratitud als professors Joan Bastardas i Lluís Payrató, de la Universitat de Barcelona, per les seves agudes observacions a la primera redacció d’aquesta ponència.

[2] Es tracta d’un treball que és l’ampliació d’un altre anterior: «Interferen­cias estructurales castellano-gallegas: el problema de la geada y sus causas», Revista de Filología Española, 53 (1970), pp. 27-44.

[3] Altres hipòtesis sobre l’origen de la «geada» gallega (substrat, evolució interna) són analitzades a Pensado (1983).

[4] Segons dades d’El Propagador Balear, 1835; d’Aracil (1968) i d’Américo Castro, La enseñanza del español en España, Madrid, 2a ed., 1959, p. 112, n. 1.

[5] Ap. Jaume Mascaró, Transmissions de noms de bateig a Ciutadella de Menorca, Ciutadella, 1982, p. 2.

[6] Francesc Talladas era un historiador local, autor d’una notable Historia de Campos, escrita el 1814 i publicada a Palma el 1892. El manuscrit que conté la vida del bisbe Talladas pertany al Sr. Bartomeu Oliver, de Campos. Vegeu, per a més detalls, J. Veny, El historiador mallorquín Dr. Francisco Talladas Vanrell, hijo ilustre de Campos del Puerto (Mallorca), Campos, 1966, i «L’historiador mallorquí Francesc Talladas (1746-1818)», dins Homenatge a Jaume Vicens i Vives, II, Barcelona, 1967, pp. 755-760. En una nota manuscrita de Talladas que ara no puc localitzar usa la forma he sajado (cast. he sacado) amb evident ultracorrecció (cf. §13); com en el Diario Loreto-San Diego de Fra Juníper Serra apareix tabajo, marijones i berrajo, per tabaco, maricones i verraco (A. Blanco, La lengua española en la historia de California, Madrid, 1971, pp. 271, 274 i 175).

[7] No podem tenir en compte el cas de «Cofayna. Vas o Safata» (Baldiri i Rexach, Instruccions per a la ensenyança dels minyons, Barcelona, 1749 [1923]) perquè aquesta variant per jofaina (o aljofaina), ja es registra en caste­llà des del s. xviii i és freqüent en el llenguatge col·loquial d’algunes regions de parla castellana (DCEC, s.v.).

[8] Es podrien extreure molts d’altres textos, amb exemples semblants, del mateix Vergés.

[9] Vegeu la «Introducció» de Francesc de B. Moll a l’obra del P. Ginard Bauçà, citada a (13) (IV, XXX-XXXII).

[10] Sembla que en la transcripció d’aquests romanços, l’editor no ha estat sempre fidel a la fonètica utilitzada pels cantadors. Per a la fonètica de locucions amb Girineldo, vegeu §12, Testimonis onomàstics.

[11] Aquesta mateixa corranda figura a Joan Moreira, Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, p. 26.

[12] En canvi agasajar a Esteve (1803), Ferrer (1839), Saura (1886).

[13] Amengual (1858) només recull alojar i els seus derivats.

[14] Vegeu, en canvi, antox a Esteve (1803) i val. actual antoixos.

[15] Vegeu, en canvi, el val. antoixar-se.

[16] Vegeu, en canvi, bosquecj (i bosquecjar, bosquecjat a Amengual (1858), bosquetj a Ferrer (1839), bosqueig a Saura (1868), bosquetg (i bosquejar, bosquejament) a Esteve (1803).

[17] Vegeu, en canvi, paradoxa a Esteve (1803), paradocs a Febrer Cardona (v. 1830).

[18] Vegeu l’adaptació en sortija ap. Veny (1989: 309-310 i I, 4, § 3 d’aquest llibre); el derivat genuí és sortilla.

[19] Cas infreqüent de mescla de codis en una definició.

[20] Vegeu també Fàbregas (1989: 234).

[21] Amengual (1858) introdueix jota.

[22] Segons m’informa l’amic Dr. Amadeu-J. Soberanas qui, a més, ha tingut la gentilesa de passar-me’n la recepta recollida d’una anciana de Darmós (Tivissa): «És un sofregit de ceba i tomàquet, més una costella de porc o bacallà, i una obergínia, una pataca, olives verdes trencades o un carabassó». Uns pocs en deien barrejat de cassola o bacallà amb obergínia i pataca.

[23] La forma no assimilada apareix en aquest document de Maspujol: «[decret] del Senyor Gefe Polítich Senyor Intandén y Diputado Provincial» (1813) (ap. Carmina Llaurador, Estudi lingüístic sobre uns textos del segle xix, treball de doctorat, curs 1990-1991).

[24] Atestació que dec a l’amistat d’A. J. Soberanas.

[25] Ap. Antònia Tayadella, «La punyalada» de Marià Vayreda, tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1989, p. 87.

[26] J. Veny, Estudis de geolingüística catalana, Barcelona, 1978, pp. 19-20.

[27] Vegeu Francesc de B. Moll, Lliçó introductòria sobre la formació dels cultismes en català, Universitat de Barcelona, 1975, pp. 19-20.

[28] Àngels Massip, El lèxic tortosí: història i present, tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1991.

[29] Els exemples són abundosos. Són famosos els quesusets (=jesusets) o sants de guix d’Olot. És possible que l’expressió de tota cànara «de tota classe» contingui, com apunta el DCVB, el cast. género, potser creuat amb casta.

[30] Crec interessant aquest text d’un rossellonès: «—Parli... Parli, mes també parlen espanyol [els catalans del sud de les Alberes]! En Jan sempre nos diu insultes en espanyol, nos diu: “Toqueu-vos els ‘cocones’”» (J. Tocabens, A l’ombra de Bellaguarda, Barcelona, 1983, p. 26). Un altre text literari encara: «–Diu que [l’aigua] la faria xuclar de sota terra, amb una manguera de vent. —«Naranques!» –féu despectiu lo sinyó Llopis, que no es recordava mai per on era diputat» (Joan Santamaria, L’Apòstol, Barcelona, 1927, p. 59).

[31] Vegeu Navarro (1991).

[32] Vegeu Moll (1952: 157-158). Agraeixo les observacions de Guillem Calaforra.

[33] Que estudio al cap. I, 3 d’aquest llibre, juntament amb la importació de /x/ i les adaptacions en /Ʒ/ i /g/.

[34] Així: luxe «no se emplea sino intencionadamente, para ponderación, ironía, etc.», escacs «usado sólo afectada o irónicamente» (Mariner, 1953: 195 i 213).