Читать книгу El primer emperador i la reina Lluna - Jordi Cussà Balaguer - Страница 21

Llaurant la vastitud dels mars o solcant la terra immensa.

Les remembrances sobre el reialme dels màuria que Wu Thai va contar al príncep Zheng i al conseller Luxe es van perllongar durant tres dies i quatre nits. Sens dubte perquè l’avi era un rondallaire de primera i sabia explicar amb senzillesa escenes profundes, afinar al punt just l’atmosfera de paisatges i personatges (val a dir que la major part només els descrivia internament) i escalfar cada desenllaç amb el punt just de foc.

Una d’aquestes vetllades de memòries orals al voltant del caliu va desfermar la imaginació de Zhao Zheng com un tro d’aquells que, a la primavera, trenquen els gels i alliberen allaus. L’endemà mateix, mentre dinava amb Wei Luxe i Wu Thai al palau que havien llogat als afores de Wu, els va enumerar les decisions que havia pres. Abans, però, va desfer una farsa que ja feia massa que durava.

—En primer lloc us he de demanar perdó, savi Thai. —En el transcurs dels dies, el príncep havia après a respectar l’avi Wu degudament.— Us hem mentit fent-nos passar per mercaders, però ja fa dies que heu descobert qui som en realitat, i ara que ho sabeu, és ridícul que tots plegats sostinguem la mascarada. Jo em dic Zhao Zheng i soc príncep rei de l’estat de Qin; ell, Wei Luxe, és el meu lloctinent, i si no fos per la diferència de rang, també fora el meu amic. Els cavallers que ens acompanyen, deixant els criats de banda, són coronels i capitans escollits entre els campions del meu país per guardar-me de qualsevol mal. O almenys de tots els que puguin amenaçar-me des de fora.

—Com us en vau adonar, Wu? —va inquirir Luxe encuriosit.

—Ja la primera tarda, pel seu capteniment, vaig endevinar que els homes que us acompanyaven eren soldats de rang: l’amo, per tant, havia de ser un príncep o un duc d’alguna mena. I quan va esclatar la pedregada i ens vam refugiar a la cova, tots van venir corrent amb uns escuts sorgits del no-res que movien amb la destresa dels guerrers experts. Finalment, tot i que heu ocultat curosament medallons, adorns i vestuaris propis del vostre casal majestàtic, Lluna es va fixar en l’anell que el príncep porta al dit xic de la mà esquerra. És una maragda excepcional per mida i puresa, i llueix una filigrana d’or amb el símbol d’una grua. La mateixa Lluna, que gaudeix d’una memòria prodigiosa i no oblida mai ab-so-lu-ta-ment res del que sent o llegeix, va recordar de seguida que era el símbol del difunt rei Zhuangxiang de Qin. I aquell qui el lluïa, si no l’havia robat, havia de ser per força el seu fill: el príncep Zhao Zheng. El qual als setze anys ja s’ha guanyat un renom com a guerrer i estrateg.

—De debò? —va exclamar el príncep entre la ingenuïtat i la supèrbia.

—I tant. La gent explica combats fabulosos i maniobres dignes de figurar al llibre de L’art de la guerra. Sobretot la batalla de Chanping i el combat singular amb el rei Daoxiang.

—Sense oblidar els pactes magnífics aconseguits després de la victòria en l’operació Tenalla Invisible —va remarcar Albada xiuxiuejant, perquè li feia vergonya intervenir en les converses dels homes.

—Qui sap? —va ranejar Wu Thai amb una lluïssor a les ninetes—. Potser sereu vós qui mereixerà la fortuna de conquerir els altres reialmes i unir tota la Xina en un sol ceptre. Potser tenim l’honor de compartir taula i conversa amb l’Alexandre el Gran del nostre país.

—Alexandre el Gran? No ens n’heu pas parlat, d’aquest personatge. El vau conèixer a l’Índia també?

—Oh, no. És, vull dir fou, un príncep, més tard rei i emperador, nascut a Macedònia, vora la mar de la pàtria grega. Als quinze anys va heretar el tron després que un traïdor assassinés el seu pare, Filip de Macedònia, i als dinou ja havia destruït Tebes i subjugat totes les ciutats hel·lèniques. Quan va morir, als trenta-tres, havia conquerit un territori tres vegades més extens que els set reialmes xinesos!

—Jo també seré emperador! —va exclamar Zhao Zheng com un adolescent qualsevol—. Tan gran és la Terra?

—Segons els mapes d’Ashoka, vinguts de Grècia i del ponent desconegut, de la Xina a l’Índia hi hauria si fa no fa la mateixa distància que entre Grècia i la Fi del Món, a l’extrem occidental de les terres bàrbares dels ibers, mentre que entre l’Índia i Grècia n’hi hauria si fa no fa el doble.

—I el tal Alexandre va conquerir la meitat del món sencer en poc més de dues dècades, savi Thai? Sona a rondalla.

—La seva vida va ser una llegenda, però verídica, segons les fonts.

—¿I també figura en els llibres que Ashoka venera per damunt de totes les coses, tret de l’ensenyança del buda Gautama?

—També. Escrita, entre altres, per un savi historiador grec anomenat Put Arc. Em sembla.

—I quants llibres vau dir que hi havia, a la biblioteca d’Ashoka? Prop de cent mil, si no em falla el record —va insistir Zhao Zheng.

—I potser el doble. Però, fent una tria acurada, els que us interessen a vós especialment es podrien reduir a dues dotzenes, o a quatre com a màxim. Els relats d’Homer sobre Troia i l’heroi Odisseu, escrits, em sembla, fa cinc o sis segles; la Bíblia dels israelites, que en deu sumar deu o onze, i el Llibre dels morts dels egipcis, dos o tres segles més antic. Llavors hi ha les revelacions de Zoroastre, que ningú no és capaç de desxifrar plenament; la biografia d’Alexandre el Gran, i tot un banquet de textos d’Heròdot, Plató, Aristòtil i altres savis hel·lens.

—En quina llengua són, savi? —va intercedir Luxe.

—N’hi ha molts en sànscrit i en diverses llengües índies. Però, tret de Zoroastre, redactat en avèstic, una parla ancestral que ningú no coneix, els que acabo d’anomenar són en grec, per descomptat.

—I no saben sànscrit ni xinès, els grecs, als quals tothom suposa tan cultes?

—Els grecs, pel que m’han dit, estan tan pagats de la seva cultura i la seva llengua que no es molesten mai en aprendre’n cap altra.

—Que ignorants.

—No sigueu injust, príncep estimat —el va renyar dolçament Wei Luxe, amb un somriure per disculpa—. Nosaltres no ens molestem a aprendre ni els dialectes del nostre país.

—N’hi ha massa. Però, ben mirat, tens raó: un dia en podria dependre la nostra sort, fins i tot la vida. Recorda’m que hem de dedicar més esforç a l’estudi de les llengües, Luxe, per comprendre més bé el món plural que ens envolta.

—Si voleu una mestra incomparable, príncep, us recomano la meva neta Lluna. Com us he dit, té una memòria fins i tot excessiva, s’amara com una esponja de tot el que sent o llegeix, i enregistra per sempre més el significat de cada veu.

—És molt guapa, la vostra neta Lluna. —Zheng es va submergir en un d’aquells silencis que, per la seva densitat, demanava als altres que el servessin igualment, i després, com si es despertés, va reprendre en plural temerari l’explicació de l’empresa que havia forjat aquella nit amb el ferro del pensament.— El general Po anirà al palau de Xianyang a reclamar les meves rendes i un emprèstit el muntant del qual hem de calcular entre tots. El mateix general no ha de saber la trama dels nostres preparatius, perquè és el sistema més segur per evitar que, voluntàriament o no, els reveli a Buwei i, sobretot, a aquella dona que s’entesta en va que li digui mare, Zhao Ji. Tu, Luxe, aparellaràs una nau mercadera i costejaràs cap al regne de Lankasuka i més enllà, fins a tombar la península de Siam, per pujar després fins al golf de Bengala i anar a trobar el rei Ashoka a Pataliputra... Es diu així, venerable Thai?

—Exactament així, honorable príncep.

Luxe, dins el cap del qual ressonaven alhora cent corns d’alarma en forma d’interrogants, només va gosar protestar en un aspecte pràctic.

—Jo del mar no en sé res, príncep estimat, més enllà que és descomunal i perillós.

—Suposo que vós no el voldríeu pas acompanyar, oi, estimat Thai?

—Ni per salvar la pell, estimat Zheng. Però tinc un net que ha seguit l’ofici del qual jo vaig abjurar, i amb el permís de vents i tempestes us durà sense contratemps fins al golf de Bengala.

—No hi podríem anar per terra com vau fer vós, venerable Thai? —va insistir Wei Luxe, amoïnat davant la perspectiva d’una travessa marinera tan llarga.

—Evidentment. Però trigaríeu el doble i correríeu el doble de perills.

—Jo prefereixo arriscar-me a terra ferma —va remarcar Luxe—. Si puc triar.

—Exacte —va concloure el príncep molt content—. Com que ara triar no pots, ves a buscar el net mariner de l’avi Thai: hi hem de fer tractes polits i diligents. —Llavors va mirar Wu Thai de fit a fit.— A vós, en realitat, us voldria encomanar una altra tasca, perquè sou l’home més preparat, que podreu acomplir com qui diu sense moure-us de casa.

—Servir-vos serà un honor si l’empresa és honorable, estimat príncep.

—Ho és. Es tracta de buscar, comprar i equipar tres naus de càrrega capaces d’arribar a l’illa d’Or i, després, si és possible, a les de la Immortalitat.

Ara qui es va refugiar en un silenci espès va ser l’avi Wu.

—Amb el benentès que no em convencereu mai de salpar i que no amenaçareu mai la meva família en cap sentit... servir-vos, com he dit, serà un honor.

—Us ho juro pels meus avantpassats. Teniu la paraula d’un príncep rei —va replicar Zheng solemnement.

—Però... però... tot això... ‘ns co-co-cosss-tarà una fort-tuna! —va quequejar el conseller Luxe, que no s’acabava de creure el tomb que havia fet el cervell del príncep en el transcurs d’una jornada.

—Ni que en valgués tres —va replicar Zheng—. Amb un sol carregament d’or que portem des de l’illa fins a la Xina, pagarem el preu dels costos i probablement ens farem rics. No és així, avi Thai?

—La veritat és que sí.

Entre moltes altres coses, Luxe estava meravellat que el príncep, sempre altiu, hagués posat afecte en aquell jaio en tants pocs dies, i li parlés i el tractés gairebé com si fos el seu avi veritable.

—Tu, Luxe, agafaràs els sis homes nostres més avesats al mar, per si un mal atzar no et permetés concloure la part més important de l’empresa.

—I quina és, si es pot saber? Què hi he d’anar fer jo a Palatitrupa?

—A Pataliputra, capital del reialme màuria, Ashoka hi guarda els llibres esplèndids dels quals el mestre Wu ens ha parlat tots aquests dies. L’has de convèncer com sigui que te’ls vengui i buscar algú que els tradueixi...

—Si em disculpeu, príncep —va intervenir Wu amb un somriure displicent—, Ashoka no els vendria a ningú ni per un mar d’or. Ara bé, segur que us donarà totes les facilitats perquè els pugueu copiar.

—És comprensible —va admetre Zheng després d’una pausa de sorpresa.

—Pel que fa a la traducció, Lluna o Albada us podrien ajudar molt. Albada no té la memòria perfecta de Lluna, però interpreta els signes igual de bé.

—Teniu dues netes extraordinàries, avi Wu —va xiuxiuejar Luxe abaixant la veu, atès que les noies eren a l’altra banda del pati, reproduint una carta de navegació de papir sobre un rectangle de seda.

—No està bé que ho digui jo, però és ben cert, us ho asseguro.

—Són com papallones sàvies: precioses per fora i erudites per dins —va apuntar el príncep—. Als disset anys.

—Els van complir fa dues llunes. Igual que vós, si no em fallen els comptes —va afegir Wu.

—També m’he fixat —va reprendre el príncep— que, en comptes de papir, sovint feu servir la seda com a suport per a textos, dibuixos o mapes. Tan rics són els artesans de Wu?

Wu Thai va esclafir una rialleta afectuosa.

—Com que la meitat de la família es dedica a fabricar seda, a vegades fem propaganda. Però no sempre, no, que fins i tot a preu de cost és cara.

Llavors Luxe va demanar permís a Zheng per parlar amb Wu Thai d’un afer que, precisament, afectava les bessones, o almenys Albada. Amb l’engavanyament propi de la inexperiència, va donar a entendre que la noia li agradava i que volia saber si el venerable Wu Thai, tutor de les noies per dret, veuria amb bons ulls que la convertís en la seva concubina. La primera i per ara única, va remarcar al final.

—Per a mi, seria un honor, senyor Luxe: segur que sou noble i ric...

—Més que jo —el va interrompre Zheng rient—. Ric, s’entén. Com que és orfe de pare, va poder reclamar tot el testament a la mare, aparellada amb un duc de Qi encara més opulent.

—A més, sou culte —va prosseguir Wu—, i segur que la tractaríeu més bé que cap home, si sa majestat present em permet la hipèrbole. Però l’hi hem de preguntar a ella, per descomptat.

Zheng i Luxe van encreuar una mirada d’estupefacció, perquè no havien entès allò de «per descomptat». No sabien ni d’un cas enlloc en què el cap del casal consultés a una verge de disset anys amb qui es volia aparellar.

—Acosteu-vos, estimades bessones, sisplau —va xiuxiuejar el vell.

Les noies van deixar el que feien i, qui sap si intuint el quid de la qüestió, es van acostar amb un somriure pudorós.

—Seu al meu costat, Albada. El cavaller Wei Luxe aquí present, lloctinent del príncep Zhao Zheng com va predir la teva germana, vol saber si et complauria ser la seva concubina. La primera i única, de moment.

Quan el prometatge entre Wei Luxe i Albada Thai va ser un pacte formal, i ja buscaven una data adient a la urgència de l’aventura marinera, el príncep va parlar a Lluna.

—Jo et seré del tot sincer, neta del noble Thai: les dones m’empudeguen sempre i a vegades em fan por i tot, i el sexe, més que desig, m’inspira fàstic. De manera que com a concubina no et puc pas pretendre. Però si vols acompanyar-me a Linzi, capital del regne Qi, et contractaré com a professora d’idiomes. El teu avi, que no menteix mai, canta lloances de la teva retentiva i la teva capacitat lingüística.

—Acceptaria entusiasmada, príncep dilecte: res em faria tan feliç com veure una mica de món i aprendre coses noves. —Traient-se un moment la màscara de noia submisa, va remarcar:— He d’admetre que pel que fa a les dones i al sexe compartim l’apreciació: la majoria de les dones són sibil·lines i el sexe... —I significant la pausa amb un gest tènue, va afegir:— Però... no pot ser. Albada i jo tenim un pacte jurat des de fa anys: si una es casa i marxa, l’altra s’ha de quedar a cuidar el nostre avi venerable.

—Una mica de respecte, sagala! —va exclamar Wu, fentse l’ofès—. Em sembla que encara em puc valdre solet, eh? —Es va aixecar per plantar un bes al front de cadascuna i va concloure:— Vosaltres dues, a pesar dels prejudicis contra les dones, teniu un futur enorme al davant, mentre que jo només hi tinc una muntanya de passat i un pou de penes.

—Molt bé. Ja tenim els quatre punts cardinals coberts —va esbufegar Luxe, entre l’eufòria de l’instant i l’escagarrinament per l’avenir—. Qui comandarà les naus que aniran cap a orient a buscar l’or?

—El general Po té força experiència en navegació, és més disciplinat que Confuci i em serveix més lleialment que la mà dreta. Hi anirà ell quan torni de palau —va dictaminar amb seguretat el príncep renascut.

I així va transcórrer aquella vetllada que els canviaria a tots la vida com qui gira un mitjó. O dues dotzenes.

Val a dir que Luxe i Albada van començar el festeig immediatament, sortint a passejar una estona pel jardí. I es devien avenir, perquè els altres, amb un somriure còmplice ballant als llavis, els sentien riure des del peu del foc. I Wu Thai xalava per dins més satisfet que un gatet amb un plat de llet perquè, d’una sola tacada, havia trobat un marit noble i ric per a una neta i un príncep amb reialme per escortar l’altra. Qui sap, es deia sense mots, si quan superin el fàstic del sexe i en coneguin el desig, no em faran besavi d’un hereu del poderós estat de Qin.