Читать книгу El primer emperador i la reina Lluna - Jordi Cussà Balaguer - Страница 24

També en el cas de Ke Thai el navegant, van tenir la fortuna de cara, ja que a vegades es passava mig any sencer a mar, però es va escaure que l’endemà passat havia d’arribar de l’illa Thai i ho va fer puntualment. La lluïssor dels ulls quan li van explicar el trajecte i l’empresa era la d’un nen amb un somni fantàstic convertit en una joguina real. Mercadejar amb llibres de gran valor en comptes d’armes i espècies, visitar el regne de l’Índia i potser conèixer per-so-nal-ment el rei Ashoka (del qual havia sentit contar cent rondalles al seu avi), eren faules d’aquelles que s’expliquen a la canalla, però no s’esdevenen en el món dels adults que penquen com muls per omplir la panxa. I no cal ni dir que davant d’un aval de l’avi Wu, Ke s’hauria empenyorat la vida. Només va demanar mitja lluna de temps per reparar i equipar la nau, i escollir una tripulació ajustada a l’audàcia. Tot i que Ke no la va requerir pas, el príncep Zheng també li va avançar una bestreta, perquè a més d’acariciar il·lusions pogués pagar les drassanes i els mariners, i fer bullir l’olla sense angúnies.

—Wu Thai m’ha convençut que carregueu una bona provisió de seda per escriure, que ell mateix em vendrà a bon a preu.

A la Xina de l’època, els pobres que escrivien (probablement pocs) ho feien sobre bambú, tot i el problema del pes i l’embalum, i els rics que escrivien ara i adés ho feien damunt d’un tipus de seda tractada expressament per a tal fi. Sortia més cara que el papir, per descomptat, que era el suport de tots els altres en general, però resultava més resistent, més bonica i de més bon remenar.

—Fins i tot en podeu agafar una partida per regalar-la al rei —va apuntar l’ancià, sempre amatent a l’aspecte pràctic del projecte.

—Ben pensat —va reblar Zhao Zheng.

—Si d’aquí a vint jornades ho tinguéssim tot a punt —va especular Ke Thai, consultant una guia de corrents marins—, podríem partir l’endemà, que la marea serà propícia i el vent de nord.

—Sobretot no et descuidis de buscar vint barrils grans de fusta bona —va insistir Zheng per tercera vegada—. Me’ls has de tornar a vessar de somras, la beguda que ressuscita els morts!

Wu Thai va gronxar el cap com quan un net adolescent demostrava la ingenuïtat de l’edat.

—Això no us ho deveu pas creure, oi, príncep? Em doldria que tinguéssiu una decepció. No hi ha res en aquest món capaç de creuar la frontera entre la vida i la incògnita on desemboquem quan se’ns acaba.

Però Zheng va somriure com si ell sabés més coses i va murmurar:

—Doncs ja fora hora que algú ho inventés.