Читать книгу Ombres esvalotades - Juli Avinent Martínez - Страница 10

El semàfor va madurar la seua prohibició i va passar del verd al roig. Perduda dins de l'abric de llúdria, la vella va arribar a l'espadat en què acabava la vorera i va mirar la riuada de cotxes i camions i motos que omplia la calçada. Va considerar que ja no hi ha les formes que hi havia, però no tingué més remei que esperar. En cert moment un embussament va detenir el trànsit. Alhora quasi, el semàfor dels vianants canviava a verd.

La senyora va baixar dolorosament de la vorera i va començar a creuar esquivant els automòbils que ocupaven el pas de zebra. Mentre passava es desféu l'embús. Els conductors que havien quedat rere el roig s'inquietaven: premien impacientment l'accelerador ara que veien lliure el camí i havia de ser ara justament que el semàfor els fera esperar.

Quan va posar-se novament verd eixiren esperitats abans que un nou embús no els aturara. La senyora, tan vella, tan artrítica, tan lenta, encara no havia atés l'altra vorera, i el camionàs per davant del qual passava, tan menuda, ni la va veure.

Deixà darrere seu una massa inconvenient embolicada en pell. I allà va seguir durant tot el dia. Els conductors que passaven la creien un gos regular, un gat enorme, una rata desmesurada. Fins i tot un ximpanzé. Alguns no la sabien evitar.

Per la nit, els fematers, amb una pala, amb aprensió, arreplegaren aquella carnisseria, pobre animal, i una desconcertada sabata.