Читать книгу Ombres esvalotades - Juli Avinent Martínez - Страница 7

Aquest oreig d'ombres esvalotades, produït per Juli Avinent, inaugura una nova etapa a la col.lecció "Acadèmia dels Nocturns" de la Universitat de València. I ho fa no només en el sentit d'iniciar una època distinta, amb un canvi de disseny, sinó també en el d'imprimir una orientació diferent a la nostra acadèmia nocturna: obrir la porta a les obres de creació agosarades -tot acceptant el repte que això implica, juntament amb els possibles fracassos-, tant de poesia i narrativa, com d'altres gèneres, a les sèries que es puguin crear dins la col.lecció.

Les narracions de Juli Avinent representen un salt ardit. Recordo la bona impressió que em deixà aquell petit recull -inclòs en aquest llibre- que eixí a "L'Espill", el 1985, una de les poques alenades fresques a la narrativa actual en català, tan estèril i llisa. Quins trets fan que aquests relats, d'altra banda tan breus, mantinguin l'interés del lector? Una fórmula adient, a fi d'expressar-ho d'un cop, seria la de surrealisme quotidià. Perquè les narracions d'aquest volum tenen un marcat aire de dia normal, del qual poques vegades s'allunyen, fins i tot en aquelles que podríem qualificar d'explícitament fantàstiques, com ara "Al.lèrgia", on s'arriba a una insospitada i inquietant guaridó en un context dels més vulgars: visites a metges, viatge a Anglaterra per una consulta amb un especialista i comentaris escèptics al voltant de les idees d'aquest sobre la malaltia, fets pel narrador en primera persona a l'afectat, davant unes copes.

On assoleix, però, el caire surreal per excellència és en les narracions d'aparença més anodina -"El carter sempre truca un número indeterminat de vegades" o "Les velles cares conegudes "-, que tenen un cert veïnatge amb alguns dels poemes de Gabriel Ferrater. Es podrien comentar altres virtuts d'aquests contes. Alguns contenen descripcions integrades per frases no gaire llargues, però també n'hi ha que són una mena de continu, com és "Ulleres".

Les històries narrades són, molts cops, mancades de brillantor quant als fets o les situacions, i mostren també expressament un llenguatge vulgar. Tanmateix, la manera d'ordir cada narració és tal que fa sorgir una qualitat fresca que no hi és als seus elements per separat. I en això rau l'interés: l'autor fa realment literatura; és a dir, no es limita a exposar-nos, sense més, amb bon ofici, una disputa entre marit i muller, o la successió de les morts d'uns soldats al desert. Si només fos així, això no seria literatura, sinó pur virtuosisme tècnic, malgrat el que puguin dir molts.

Aleshores, què hi afegeix? La qualitat literària, l'art de l'escriptura, emergeix al text quan qui escriu és capaç d'unir-ne els àtoms hàbilment. Tothom pot descriure uns esdeveniments, però no tothom és capaç de fer que l'escrit esdevingui literari. Quan s'aconsegueix fer literatura d'uns fets i unes situacions vulgars, és el mateix que quan es fa pintura figurativa, per dir-ho d'alguna manera, de qualitat, tot representant objectes i llocs comuns. Si és així, estem davant d'un escriptor o un pintor que prometen.

Ara bé, la qualitat literària, que no és més que una de les variants de la qualitat artística en general, pot ésser de diverses classes. Al cas de Juli Avinent es tradueix en quelcom inquietant, palesament oníric en moltes ocasions. Dit amb uns altres mots: el caràcter surrealista abans indicat.

Cal deixar el lector gaudir d'aquestes peces de prosa, d'aspecte aparentment descurat, que l'autor li ofereix en aquesta fase primerenca del seu treball. Un gaudi que promet d'altres. Hom espera que el jove narrador eixampli els conreus en hortes cada cop més àmplies.

Miquel De Renzi.

Setembre del 1988