Читать книгу Ombres esvalotades - Juli Avinent Martínez - Страница 9

El primer a morir va ser Legrand. Podia haver-se mort tan bon punt el feriren durant l'escaramussa allà a l'oasi, però mai no se sap, pensà segurament, i va aguantar. Finalment es cansà, i ara havia mort.

Quan això, ja duien set hores crues de desert, i, massa fatigats, van resistir la temptació de soterrar-lo. Quedà sobre l'arena, i, uns metres més enllà, quan algú va girar-se, sols era ja una taca que desentonava sobre la grogor.

El sol picava fort i ningú va mantenir l'humor per a servir-se'n com a guia -tampoc no hi havia brúixola: ara caminaven seguint un instint seu, del primer de la columna- o ja sols fila.

El dia va semblar tan infinit com tanta arena. Cap al final, van trobar la taca encara ben distinta i més resseca de Legrand. Òbviament havien caminat en cercle, però els van faltar forces per a la histèria i sols dormiren.

El sendemà dos ja no despertaren. Els altres començaren a caminar, mirant, ara sí, el sol. Les petjades de la vespra les havia esborrades algun vent i el sol tornava a rebutjar tota mirada. El cansament, de nou, va fer la resta i tothom s'oblidà de prevenir-se: quasi de nit trobaven tres cadàvers. El sol, massa violent, se n'havia begut els líquids, i, per bé que renegrits, ni tan sols pudien.

Van repetir la marxa quatre voltes. Cada matí volien protegir-se'n, però el desert podia més, i, en acabar la jornada, retrobaven els morts que, a poc a poc, cada matí, veien incrementar el seu número.

El sisé dia ja sols duraven quatre soldats, i a penes sense forces. Inevitablement es varen deixar véncer pel desert. Sabien que en el crepuscle trobarien els cossos dels companys i en efecte. Quan els distingien, allà lluny encara i ja mig coberts d'arena, s'alegraven, perquè per fi veurien cares conegudes.