Читать книгу Taurons en temps de salvadors - Kawai Strong Washburn - Страница 10

Sento el fluir silenciós de la sang, després l’embat, el batec sord entre els nusos dels dits. Nusos esquerdats, botits, ensangonats. Nusos ensangonats que servien per pegar i fer mal, no perquè jo volgués, sinó perquè el meu germà m’hi obligava. Era Cap d’Any, per tot el carrer sense sortida espetecs de petards: «pop pop pop»; famílies senceres en cadires de plàstic verdes davant del garatge de casa seva, les voreres brutes de pólvora cremada i tires vermelles de paper. Havien encès el castell de focs i l’Skyler i en James van anar darrere el garatge a jugar a punys sagnants amb en Dean, i com que en Dean hi anava, jo també, i com que jo hi anava, la Kaui també.

Feia anys que m’esforçava a entendre què hi havia dins meu, mentre la resta del món intentava arrencar-m’ho. Sobretot el meu germà, de vegades. Aquesta era una nit d’aquelles en què m’odiava.

L’Skyler, en James, tots dos hapa japonesos, uns adolescents alts i grassos que feien pudor. En James, amb el corrector dental lluent, tirava capellans. L’Skyler tenia els cabells esvalotats i les galtes plenes de grans. Tots dos anaven vestits a l’estil dels col·legis cars, Polo Ralph Lauren i Abercrombie. I després, hi havia el meu germà, amb els seus rínxols que li baixaven fins a les barres, pantalons Billabong folgats i una samarreta Locals Only massa estreta, pell morena de surfista i llavis molsuts i arrufats. Era evident que nosaltres no hi encaixàvem, però en Dean sempre aspirava a més; ell, l’Skyler i en James, amb els punys plens de butllofes i sang, reien i agitaven les mans per fer passar el mal.

—Ara toca al noi del miracle —va dir en James, parlant a través del corrector dental i assenyalant-me amb el cap.

—I tant! —va corroborar l’Skyler—. Jo també ho penso, eh que sí, Dean?

Aquell vespre, el meu germà els havia superat en tot, a en James i l’Skyler. Corria més de pressa, deia renecs més recargolats, era l’únic que havia sigut prou ràpid per pispar una cervesa de la nevera dels grans. Ben fresca, tota per a en James i l’Skyler, perquè les seves famílies tenien SUVs llampants i cases de sostres alts i mobles de fusta massissa i fosca, i en Dean volia ser com ells. Però segur que es preguntava com hi podria arribar, a banda d’anar amb nois prou rics perquè se li encomanés alguna cosa d’allò que ells eren i nosaltres no.

I el meu germà i jo sabíem que jo era l’únic que havia fet alguna cosa per la família, gràcies als taurons i al que va venir després. Havíem sortit a les notícies i als diaris, i cada vegada el pare i la mare deien que érem molt pobres. I llavors vam començar a rebre xecs i roba i fins i tot en alguns llocs ens donaven menjar de franc; era la resposta de tothom qui havia vist i sentit el que el pare i la mare explicaven: que jo havia tingut la sort de sobreviure a l’atac dels taurons, però que estàvem tan escurats que les factures, les despeses del menjar i el lloguer ens matarien.

I malgrat les cartes i els donatius, la cosa no es va acabar. Vaig esmentar els taurons a la sol·licitud per entrar a la Kahena Academy, i la comissió d’admissions probablement havia sentit parlar de mi. Així doncs, vaig entrar al millor centre privat de secundària de l’estat —beca completa, com la que rebien tots els hawaians autòctons—, tot i que l’escola era plena de nens molt més rics que en James i l’Skyler.

I la família, sobretot en Dean, s’adonava de totes les altres coses que em passaven, que m’estava tornant més llest, i de pressa, que semblava que era cosa de màgia la manera com superava en intel·ligència tots els companys de classe. I fins i tot amb l’ukelele —les cançons que sabia tocar-hi—, «És una mena de prodigi!», deien els professors, i el pare i la mare resplendien com el sol quan els professors parlaven de mi. Van començar a dir que jo era especial. Fins i tot ho deien davant d’en Dean i la Kaui.

I en tot això, ara el meu germà era allà amb en James, l’Skyler i jo. Tots sabien el que es deia de mi.

—Així què, Dean? —va dir l’Skyler—. Ho faig un cop amb ell o no?

En Dean em va mirar fixament i va apuntar un somriure, però juro que a sota hi vaig veure una ganyota, potser no volia anar tan lluny, després de tot, encara era el meu germà. Però després el somriure es va eixamplar.

—A tothom li toca algun cop, Noa —va dir.

Al cel negre esclataven coets il·legals, d’aquells petards d’explosions daurades, blaves i vermelles que només es podien tirar als hotels, i projectaven les nostres ombres a les parets estucades de la casa enorme de l’Skyler.

—Peses almenys quaranta quilos més que jo! —vaig dir a l’Skyler. Com si això em pogués ajudar, com si hi hagués res que em pogués ajudar.

—No siguis així —va dir en James—, marieta!

—Vull veure sang als nusos —va dir l’Skyler, acostant-se’m amb la mà de combat encara crispada. Llavors la va apuntar cap a mi i la va tancar en un puny, a poc a poc, amb tensió, de manera que li veia la pell arrencada dels nusos, els punts de sang. De la cantonada ens arribava la remor de la festa, l’esclafit i la lluentor de les ampolles de cervesa que s’anaven apilant; després els petards, «pop pop pop».

—Pareu —va dir la Kaui, amb més seny que tots nosaltres i posant-se les mans als malucs. Els altres vam quedar glaçats, tots ens n’havíem oblidat, tot i que era dreta vora meu; la germana petita, tres anys menys que jo.

Vaig tornar a mirar en Dean, però tant de bo que no ho hagués fet; ara em fa vergonya recordar-ho. Esperava que ell fes un pas endavant i digués que tot era una broma, que era evident que un adolescent amb cos d’home no podia enfrontar-se amb un alumne del primer curs de secundària.

—Au, vinga, mahu —em va dir l’Skyler—. Què? És la primera vegada que lluites? Aixeca la mà.

Vaig alçar el puny. En Dean es va repenjar a la paret amb un posat indolent i va plegar els braços.

—Noa, no ho facis —va dir la Kaui.

—Ves-te’n —li vaig dir—. Això és entre nosaltres.

L’Skyler va aixecar el puny. A quinze centímetres del meu. Els nusos: els seus ja estaven masegats de tants cops, els meus llisos i prims, fins i tot jo veia com s’acabaria allò. Llavors l’Skyler va fer un moviment com si em volgués clavar un cop; jo vaig recular.

—No es pot recular —va dir, i em va clavar l’altre puny a l’espatlla; aviat hi tindria un blau com l’endemà d’haver-me posat una vacuna—. Tornem-hi —va dir.

I vam tornar-nos a preparar, els punys enlaire l’un davant de l’altre. Vaig provar de blocar el canell, vaig mirar d’imaginar que era alguna cosa que no es podia trencar o doblegar, com ara una estàtua, un tren o una paret de roca, però llavors ell em va clavar un cop als nusos dels dits. Es va sentir un espetec d’ossos.

Em va pujar una punxada de dolor fins al colze i vaig xisclar.

—Hi haurem de tornar una altra vegada, si plores així, marieta! —va dir l’Skyler rient.

Vaig tornar a mirar en Dean, però ell va fer veure que mirava els petards que cremaven cel amunt.

—Ell no et salvarà —va dir en James—. Ja ets gran, sigues home, nano.

Jo estrenyia les dents tan fort que les barres em feien mal, i els nusos dels dits em deien alguna cosa com no ploris, no ploris, no ploris.

—Els retardats només sabeu clavar cops —vaig dir—. Quan jo em graduï a la Kahena, vosaltres suplicareu perquè us donin feina al McDonald’s.

En James movia els peus a l’herba; jo sentia els xiulets i els pets dels petards.

—Has sentit què ha dit aquest setciències? —va dir en James a l’Skyler—. Potser que fem torns per a un segon assalt.

—No —va dir l’Skyler—. Només jo.

La mà em tremolava, em sentia el pols als dits i al palmell, però vaig tancar els dits; el dolor s’allargava i em cremava als ossos. Vaig tornar a posar el puny a uns quinze centímetres del de l’Skyler. Ell em va clavar un cop, més fort encara, com si s’hagués tancat una porta massissa i jo no n’hagués pogut retirar la mà a temps. L’explosió de dolor als ossos de la mà va ser tan gran que em va pujar fins als ulls i durant uns instants ho vaig veure tot blanc. Vaig caure de cul a terra. Vaig aterrar amb un crit planyívol horrorós, com un cadellet.

En James i l’Skyler reien. L’Skyler agitava la mà, i al jardí algú devia haver explicat un bon acudit, perquè en aquell moment tots els grans es van posar a riure.

La Kaui es va plantar davant meu.

—Pareu, botos —va dir.

—Què? —va fer en James rient altre cop—. Un moment, què has dit?

—He dit que prou —va dir la Kaui.

—Doncs potser et toca a tu, ara, eh? —va dir en James—. Tu i jo.

En Dean es va redreçar.

—James, no cardis l’idiota, hòstia —va dir; quan no hi havia els pares al davant feia servir un llenguatge més groller.

—Endavant —va dir la Kaui a en James.

—Calleu tots dos —va dir en Dean.

—Massa tard —va dir la Kaui. I després, a en James—: Endavant, cagat.

—Vigila el que dius —va fer en James.

—Vigila tu —va dir la Kaui, i això que només tenia deu anys—. Endavant, marieta. —Va posar a punt el puny, com jo havia fet abans; la seva mà era molt més petita i rodona i gairebé no tenia nusos.

En James va aixecar el puny enlaire, a quinze centímetres del seu.

La cara de la Kaui semblava esculpida en fusta de koa; la germaneta morena, cabells espessos recollits en una cua de cavall. Jo no sabia què dir: una part de mi volia que ho provés, perquè sempre es pensava que podia fer tot el que fèiem en Dean i jo, encara que tingués cinc anys menys que en Dean i tres menys que jo, i li convenia saber quin era el seu lloc… i d’altra banda, una part de mi no volia que ho provés perquè sabia com acabaria tot allò.

—Kaui —va dir en Dean.

—Endavant —va dir la Kaui a en James, amb el puny a punt.

En James va arronsar les espatlles, va flectir el braç i va apuntar el puny al de la Kaui. Llavors va simular que li clavava un cop, però ella no va recular. Ell va passar el pes del cos d’un peu a l’altre i va llançar un cop de puny de debò, però quan el puny va topar amb el d’ella, no era cap puny, sinó que en James va obrir la mà, li va agafar el canell i va riure. Tot seguit li va donar uns copets a la mà.

—Au, vinga, no penso pegar a una noia, i encara menys a la germana d’en Dean.

En Dean també va riure, sabia que havia guanyat, que queia bé a en James i l’Skyler, probablement perquè els deixava fer-me el que volien. Ho he triat jo, tenia ganes de dir-li. Jo soc qui compta, no tu. Però tots tres van canviar de posició, es van acostar una mica més els uns als altres formant una mena de cercle; jo i la Kaui en vam quedar fora.

—Aneu’s-en —va dir en Dean, movent la mà com si espantés abelles d’un berenar a l’aire lliure.

Tots tres reien. Em vaig girar. Vaig allunyar-me per l’herba ben segada i lluent, i vaig sentir la veu de l’Skyler, cada vegada més fluixa:

—Tinc uns quants petards —va dir. I després ja no el vaig sentir més.

—No puc suportar aquest joc tan ximple —vaig sentir que deia la meva germana vora meu, i vaig tenir un petit sobresalt.

—No t’havia vist —vaig dir.

—Doncs soc aquí —va dir la Kaui.

—No hauries d’haver vingut —vaig dir.

—Per què no?

Si hi havia una cosa en què en Dean i jo estàvem d’acord era que ningú no podia fer mal a la Kaui, a part de nosaltres. Això volia dir ser germans seus, però jo sabia què diria la Kaui si l’hi explicava d’aquesta manera, i no ho vaig fer. En comptes d’això li vaig dir:

—Has tingut sort que no t’hagin pegat. Abans a mi em passava el mateix.

Tornàvem a ser a la vorera, dues cases més avall, a la festa de l’oncle Royce. A l’Skyler i a la seva família no els hauria agradat gens, per això havien anat a una altra festa carrer amunt, a l’altre costat; aquí la gent portava texans i samarreta, bermudes de camuflatge, s’hi sentia la fortor de quitrà del tabac, no hi havia decoracions, i les cerveses eren de llauna en caixes de cartró mig esbudellades. Aleshores un altre esclat de petards.

—Si estàs tip que t’emprenyin, potser no hauries de fer tant el merda —va dir la Kaui.

—Escolta —vaig dir—, només perquè hagis après a dir unes quantes paraulotes, no ets més gran.

—El que tu diguis —va fer la Kaui—. Segur que encara t’estarien atonyinant si no m’hi hagués ficat.

—Tant és —vaig dir.

—Sempre passa el mateix, amb en Dean —va dir ella—. Gairebé sembla que vulguis que t’apallissin.

Tenia raó, era ben bé això, però com l’hi podia dir? Ella no ho sabia, ningú no ho sabia, que després d’allò dels taurons jo sentia el pare i la mare aguantar-se la respiració amb tanta intensitat que gairebé era com si fos jo qui se l’aguantava; parlaven dels ‘aumakua, deien que jo havia estat beneït pels esperits, que havia estat escollit i que això volia dir alguna cosa. Jo els havia portat sort, totes aquelles coses que rebien; els donatius que els arribaven gràcies a la meva història, que, a més a més, va fer-nos més fàcil l’anada a O’ahu, els certificats i premis de la Kahena Academy, el shaka amb què ens saludava la gent de la zona que s’assabentava de la història dels taurons i la relacionava amb els déus antics, tot, era gràcies a mi.

En Dean ho veia. I també sentia dir al pare i la mare que jo podria ser el nou gran científic hawaià o senador, o tot el renaixement sencer. Tots ho sentíem, i dins meu hi creixien coses que em feien creure que podria fer realitat aquells somnis.

Així i tot, vaig arronsar les espatlles davant la Kaui.

—Sempre està enfadat amb mi. Penso que si deixo que participi en uns quants combats se n’oblidarà.

Ella va fer un ruflet.

—En Dean no en sap gaire, d’això.

—De què?

—De deixar córrer les coses.

Llavors es va sentir un lament esgarrifós, un d’aquells sons humans que no presagien res de bo, i jo i la Kaui vam callar. Vam veure en Dean, la pell fosca del pit nu; se’ns acostava a poc a poc per la vorera que baixava de casa l’Skyler. L’acompanyava l’Skyler, espatlla contra espatlla. El meu germà havia fet servir la samarreta per embolicar la mà de l’Skyler i ara l’hi aguantava entre les seves. Em va arribar una olor negra, nova, gairebé com la dels petards quan havien petat, de paper cremat, però més dolça i fumada, de porc a la brasa. I l’Skyler tenia els ulls ben tancats, però se li escapaven unes llàgrimes, i no parava de gemegar, mentre el meu germà li deia que tot aniria bé; al darrere, en James amb cara de marejat.

Tots els pares de la festa van emmudir.

En Dean va dir:

—Ha provat de llançar-lo, però la metxa era massa curta.

L’Skyler tremolava com un cavall quan surt de l’aigua.

En Dean va xiuxiuejar alguna cosa a l’Skyler, que va fer que no amb el cap. Així i tot, en Dean va començar a enretirar la roba i ens va ensenyar una cosa que semblava una mà, tres dits que es bellugaven, ben blancs, uns altres dos que no; hi havia trossos grocs i esquinçalls de pell, també esquerdills d’os que a la claror del llum es veien de color gris. Vam sentir altre cop l’olor dolça de porc. La gent va murmurar i es va girar d’esquena.

Es van tornar a sentir veus, fortes i peremptòries, la dringadissa d’unes claus, i mentrestant jo vaig fer un pas endavant i vaig tocar la mà de l’Skyler, sense saber què feia, fins i tot en Dean m’ho va preguntar: «Què fas?», però no vaig respondre perquè dins meu hi havia massa coses per poder parlar; sentia el pessigolleig de l’herba que creixia als jardins del voltant com si fos la meva pell, el batec de les ales de l’òliba com si fos jo qui volava, la fressa dels arbres que respiraven l’aire carregat de petards com si les fulles fossin els meus pulmons, el ritme dels cors de tots els assistents a la festa.

Vaig tocar la mà de l’Skyler i amb els dits vaig resseguir els esquerdills d’os i les pelleringues. I a l’espai que separa-va les nostres mans, hi havia alguna cosa que estirava, com un imant, i vaig notar una escalfor. Però aleshores va arribar el pare de l’Skyler, em va empènyer i va embolicar la mà del seu fill amb la samarreta —ja estava més bé, ho juro, la pell es tornava a tancar, els ossos se soldaven; vaig veure que estava més bé—, i de sobte, el cap em va rodar, com si se m’hagués omplert d’heli, com després d’haver corregut massa de pressa molta estona. Em vaig apartar i vaig intentar repenjar-me a la taula plegable on hi havia l’amanida de macarrons i el musubi, però no vaig encertar-la, vaig palpar l’aire i vaig anar a parar de cul a terra, per segona vegada aquella nit.

D’allà estant vaig veure que dos homes pujaven l’Skyler en una camioneta, vaig sentir el cop sec de les portes que es tancaven, el brogit del motor i, al lluny, «pop pop pop».

La Kaui em clavava copets a l’espatlla.

—Desperta’t —va dir i ho va repetir una vegada i una altra fins que vaig reaccionar. Ves a saber quanta estona havia passat—. Què has fet?

Tenia ganes de respondre, però em pesaven les parpelles; provar de moure els músculs de la boca era com intentar obrir una nevera amb un llimac. Jo no sabia què havia fet, exactament. Només que la mà de l’Skyler havia transmès una sensació, la sensació que es volia reparar, i jo formava part d’aquella sensació, l’havia intensificat, encara que només fos durant uns instants.

Va arribar en Dean i ens va mirar amb aire de superioritat.

—Ens en hem d’anar.

Jo veia alguna cosa que li cremava darrere els ulls. Una mena de por, de ràbia, de vergonya. Va ser llavors que va començar de debò, oi?

—Em sap greu —vaig dir, amb l’esperança que amb això n’hi hauria prou, i em sembla que també ho vaig dir per tot el que havia passat des del dia que els taurons m’havien salvat.

—Què et sap greu? —va dir—. No has sigut tu qui ha encès el petard sense saber-ne.

Vaig arronsar les espatlles.

—Ja ho sé. Però així i tot.

—Però què? Et pensaves que li curaries la mà quan l’hi has tocat, o què? —va dir en Dean amb sornegueria i va moure el cap—. No has fet res.

El pare i la mare ens cridaven des de l’altre costat del carrer.

—Ens en hem d’anar —va dir en Dean.

Vam pujar al Jeep Cherokee blau i abonyegat; la Kaui, en Dean i jo al darrere; la mare conduïa perquè el pare s’havia begut quatre cerveses i, va dir, no volia que el veiéssim ensabonar un agent perquè no li posés una multa per conduir sota els efectes de l’alcohol. Tenia la mà sobre la cuixa de la mare, els dits entrellaçats amb els d’ella. Fars de cotxes que circulaven en direcció contrària a la nostra, que veníem d’Aiea; en Dean mirava per la finestra i de tant en tant respirava fondo, mentre deixàvem enrere tot de senyals i edificis al llarg de l’H-1. Semblava més gran i tot, des del moment que havíem pujat al cotxe, i m’hi jugo qualsevol cosa que jo també. No ens assemblàvem gens al Dean i al Noa de l’Illa Gran, l’illa de Hawaii, d’abans dels taurons; recordava com corríem com llamps entre avisos que advertien de grans onades a la platja de Hapuna, mentre les ones ens retrunyien als genolls, després al pit, i ens immergíem sota l’escuma de l’aigua embravida. Sentíem la força que ens estirava de costat al llarg de la platja, a veure qui podia endinsar-se més sota les ones, deixàvem que el corrent xuclador de la següent ona ens arrossegués, mentre els grans de sorra s’acumulaven i rebotaven a la columna vertebral, i sentíem com l’aigua començava a replegar-se i a aixecar-se, estirant-nos els banyadors de surf, i quan l’onada s’encrestava i llançava tota la seva força directament damunt nostre, empenyíem cap endins, obríem els ulls i somrèiem davant del rull obert de sorra daurada i d’oceà blau que no ens podia fer mal. Sota l’aigua, en Dean tenia els ulls com crec que els hi tenia jo, mig aclucats i plens d’alegria, i l’aire ens sortia del nas i de la boca com cordes platejades mentre pujàvem altre cop a la superfície, on fèiem xocar les mans per la nostra valentia i tot el que podríem aconseguir. Ara érem dins del Jeep, tornàvem a casa, amb la Kaui entre nosaltres; érem dos nois amb les mans per jugar a punys sagnants, dirigint-nos cap al que vingués després, mentre que una part de mi mirava pel retrovisor per veure el que deixàvem enrere.