Читать книгу Taurons en temps de salvadors - Kawai Strong Washburn - Страница 12

A la paret, davant del llit, hi tinc un pòster amb un proverbi; el veig cada vegada que em desperto i hi crec més que en cap altra cosa. I diu: Cada matí les gaseles han de córrer més de pressa que el lleó més ràpid, si no, moriran devorades. Cada matí els lleons han de córrer més de pressa que la gasela més lenta, si no, moriran de gana. Això és veritat, i també ho és que hi ha dues classes de persones al món. Ho veig al Lincoln High, i tant!, nanos vestits amb roba boro-boro que es queixen que els de les escoles privades tenen tot el que volen i no saben res de la vida real, però aquests mateixos nanos del Lincoln High només saben exclamar-se i esperar parant la mà. Cap d’ells no s’aixeca mai i agafa el que vol; suposo que això els converteix en gaseles. Dins meu no hi ha cap gasela, jo no m’escapo corrent. Jo sempre soc només un lleó malparit.

Però suposo que també hi ha una tercera classe de persones. De fet no és una classe, només el meu germà, i no vull creure en ell, però la majoria de les vegades hi crec. Des d’allò dels taurons he vist com d’intel·ligent s’ha anat tornant i com el ve a veure la gent només pel que han sentit dir del Cap d’Any. El pare i la mare, la mare sobretot, parlen del retorn dels ‘aumakua i dels déus antics de l’āina. De vegades, quan la mare diu aquestes coses, em fa posar la pell de gallina. Per tant, sí que hi crec. Ho odio, ho detesto de debò, però hi crec.

Només que molts matins em desperto i veig en Noa a l’altre costat, ben adormit al seu llit, bavejant com un nadó sota els llençols blaus descolorits, com quan venia al meu llit a explicar-me els malsons que havia tingut i jo li deia que tot aniria bé i el deixava pujar al llit amb mi, i ell estava calent com una brasa. Però ara em desperto sense ell i menjo cereals i faig broma amb el pare i la mare, i llavors s’hi afegeix la Kaui, i els faig riure a tots, jo sol. Fins que apareix en Noa, i llavors tot són preguntes sobre el que ha de fer aquell dia i si ha dormit bé, i llavors li suggereixen assignatures extraescolars en què es podria matricular a la Kahena.

És difícil no enfadar-se davant d’això. És com si algú em recargolés un puny dins del pit.

Abans vivíem així: jo feia un pet a tocar del nas del meu germà i ell deia: «Apa, no ho facis, això, mahu», i llavors s’abraonava sobre meu. Aleshores ens entortolligàvem en una clau de lluita i fins i tot hi fèiem entrar la Kaui, tots tres sobre les catifes cremades i barates comprades als magatzems Old Navy o a la platja rosta de Sandy Beach. En aquell temps tot eren claus per immobilitzar, sense escopinades ni cops de colze a la tràquea, això va venir més tard. Però quan va arribar, ho va fer amb mala llet.

O tots aquells kanikapilas de cap de setmana, quan tots dos tocàvem l’ukelele en aquelles cadires plegables verdes i vermelles de tacte aspre i cantàvem «Big Island Surfing», mentre la mare treia spam musubi de la nevera i el pare preparava el pollastre amb salsa de soja a la graella. Així anava la cosa, fins que en Noa va començar a moure els dits sobre les cordes i el mànec de l’ukelele molt de pressa, i els movia amb més rapidesa quan jo intentava atrapar-lo. I ho feia per poder-me dir somrient: «Aniré més a poc a poc i t’ho ensenyaré».

Merdós. Però corrent no em podia guanyar mai, ni en cap esport; jo sabia que no li sortia amb tanta naturalitat com els estudis o la música. Jo, doncs, continuava jugant a bàsquet, amb ell o sense, fins que fluïa a la pista i me’n feia l’amo. De vegades, si no tenia ningú més, convencia en Noa perquè vingués al parc a jugar de defensa; fins i tot fèiem algun partit de debò i el deixava marcar uns quants punts fins que jo m’imposava i l’apallissava. En Noa va venir al parc durant molt de temps, encara que sabés que no guanyaria mai.

Però llavors, després de Cap d’Any, després que els veïns malalts, ferits i esperançats comencessin a venir a casa, després d’allò del paio del Parkinson, en Noa es va anar allunyant cada vegada més. Alguna cosa es trencava, així ho vaig viure jo. De vegades em despertava en plena nit, sense saber per què, i llavors em girava per mirar l’habitació i trobava en Noa despert, a voltes fora de l’habitació, i el sentia remenar la farmaciola del quarto de bany; devia prendre’s tot el que hi trobava. Altres vegades, encara era a la nostra habitació però el trobava ajupit amb el nas dins de la capsa on amago la maria, com si fos en una mena de Missió Impossible i allò fos una bomba; l’endemà jo feia recompte i sempre me n’hi faltava. M’agradaria veure si sap cargolar porros o si se la menjava o què en feia. Però t’adonaves que hi havia alguna cosa que no rutllava, alguna cosa insignificant; nanos que xiuxiuejaven al vestíbul de l’escola com fan sempre, el pare i la mare sens dubte pensaven que alguna n’hi passava. Com si s’hagués ensorrat. Tot i que encara portava a casa medalles d’honor i coses així.

Fins que un dia que no tenia entrenament vaig tornar a casa d’hora i vaig trobar en Noa al taulell de la cuina remenant el moneder de la mare. Li vaig preguntar què feia i ell va dir que no feia res, llavors jo li vaig dir:

—Has de tranquil·litzar-te.

Al començament, ell no va dir res, cosa que va confirmar que no m’equivocava. Tots dos ens vam quedar allà palplantats pensant que alguna cosa li passava relacionada amb les seves capacitats. Tots dos sabíem que no estava a l’altura del que tothom pensava d’ell. Llavors ell va dir:

—Tu n’agafes sempre, de diners.

Això no era cert del tot. Perquè sí, de vegades agafava diners del moneder de la mare, però només quan me’n feia falta una petita quantitat per a coses importants (una mica més per pagar a en Roland si les meves vendes eren fluixes, de vegades per anar a un McDonald’s després de l’entrenament) i sempre podia tornar-los multiplicats per quatre o cinc en un dia, quan a en Roland i a mi ens tornaven a anar bé les coses. Per tant jo no agafava diners perquè sí, com ell.

I vaig dir-li:

—No te’n fan falta, a tu.

Ell va arronsar les espatlles.

—De vegades em ve de gust comprar-me alguna coseta, saps? —va dir—. Com ara un banyador de surf Quiksilver d’edició limitada. O fins i tot una Coca-Cola del súper, sense haver de demanar res a ningú.

Jo sabia què volia dir, és clar.

—A més a més —va afegir—, jo porto diners a casa, gràcies a la gent que em ve a veure. Em sembla que en puc agafar una part. No com tu.

—Tu ja no fots res —vaig dir—. Des de fa temps.

—Sí, és veritat —va admetre—. Suposo que hauré de fer com tu, mitjana d’aprovat i sala d’estudi, no?

Estàvem drets l’un a prop de l’altre; ell havia apartat la mà del moneder de la mare i llavors va fer com si volgués passar per davant meu per anar a la nostra habitació. Però jo li vaig posar una mà al pit.

—Ves amb compte —vaig dir—. Això no et convé.

—Surt del mig! —va dir ell. Però no van ser aquelles paraules el que em va treure de polleguera. Els seus ulls cridaven més que la boca, i vaig veure que tenia molt mal concepte de mi, com si la família fos un arbre i ell sabés qui de nosaltres estava podrit.

I llavors li vaig pegar. De ple; un cop de puny a la cara: els nusos dels meus dits contra el seu nas. Quan ell va caure a terra, vaig posar-li un genoll a l’estèrnum, disposat a clavar-li més cops. Però ell cridava, i en aquell moment va aparèixer la mare, que havia sortit de la dutxa, suposo. Ens n’havíem oblidat del tot. Embolicada amb una tovallola, la seva pell fosca hawaiana, tota molla i mig ensabonada encara, els cabells llargs, arrissats i brillants, i procurant aguantar-se la tovallola arran de les aixelles, va intentar apartar-me d’en Noa.

Com més m’estirava i em deia a crits que parés, més les seves mans em deien clarament qui era el seu preferit —tots aquells anys—, i llavors em vaig girar i també li vaig pegar. Fort. Havia participat en alguna baralla a l’escola, i sobretot a setè, però això de pegar a en Noa amb tanta agressivitat era una cosa que no havia fet mai. A casa ningú no havia pegat mai a un altre membre de la família de la manera com jo vaig pegar a la mare en aquell moment. Vull dir que quan li vaig clavar el cop, quan vaig sentir la potència carnosa de l’os contra la pell, vaig saber que m’estava convertint en una cosa lletja i nova.

Però la mare és forta. Ella va aguantar amb l’esquena ben recta i, sense ni tan sols tocar-se la galta, va preguntar:

—Què fas?

I jo vaig intentar dir: «Arreglar-lo», però quan la tovallola li va lliscar pel cos, li vaig veure les estries sense voler, la pelussa de l’urumut, i quan es va inclinar, els pits li van ballar com les metes d’una cabra. Encara encamellat sobre el pit d’en Noa, vaig notar que se’m regirava l’estómac de vergonya.

—Deixa’m estar —va dir en Noa.

—Mai —vaig dir—. No saps el que fas.

—Tu sí? —va preguntar.

Qualsevol altre dia la mare hauria dit alguna cosa com ara: No tinc per què aguantar-vos, nois; sé d’un lloc on podria amagar uns quants cadàvers, i el vostre pare i jo podem fer més nens, només que aquesta vegada seran nenes, gràcies a déu. Però aquest cop no va dir res d’això.

Vaig deixar que en Noa s’aixequés. Ell va fer com si volgués anar al garatge, però després va canviar d’idea i va sortir per la porta del carrer d’una revolada. La porta mosquitera va oscil·lar; després les frontisses van grinyolar i el muntant va cruixir.

—Molt bé, entesos —vaig dir davant la mirada severa de la mare—. Molt bé, entesos, entesos, entesos… —mentre me n’anava a l’habitació.

I va acabar de passar la nit i va venir l’endemà. Aquell dia jugàvem fora de casa, i la majoria dels dies de partit els començava amb calma, somiant el que faria a la pista, una cosa com ara: avanço amb la pilota per la pista, a l’estil del que veia als programes AND1 Mixtape, fins a la punta de l’ampolla, les vambes em grinyolen, l’altre equip defensa, fan un bloqueig doble però jo faig una finta, ells perden l’equilibri, passo entre dos paios mentre giro cap al cèrcol, llanço en safata, faig entrar la pilota amb la punta dels dits per aconseguir dos punts i la cistella fa un brunzit com si tirés un petó al públic, que em respon amb una gran ovació.

Però aquesta vegada, no. Res de somiar despert. Aquesta vegada em vaig amagar a casa, després vaig agafar l’autobús per anar a l’institut sense esmorzar. L’institut era una cosa a part; suposo que a les classes hi passava alguna cosa, però per a mi era com estar a la bugaderia, i els professors eren com una colla de màquines estúpides que anaven rodant i fent soroll.

Quan per fi va ser el vespre i va arribar l’hora del partit, vaig jugar com un titafluixa: passades fora de banda, tirs que no tocaven ni el tauler des de dins i fora de la línia de tres punts, pilotes que em rebotaven als genolls quan me les passava d’una mà a l’altra, pèrdues de pilota una vegada i una altra. No em sentia fluir. A més a més, ningú de la família havia vingut a veure’m. Era un partit fora de casa, i el pare i la mare treballaven fins tard i tot això, però, de tota manera, tenia la sensació que no havia volgut venir ningú.

Quan l’equip vam tornar al Lincoln amb l’autobús, jo era incapaç de dir res. Qualsevol altre dia, m’hauria assegut la Nic a la falda, li hauria deixat posar el cul sobre les meves cuixes, per sentir-la riure com un minà, però aquesta vega-da, en canvi, anava sol i pensant tota l’estona. Tothom pot tenir un mal dia a la pista. Em mirava les mans. Però jo ja sabia que no seria l’única vegada.

Quan vaig arribar a casa només hi vaig trobar el pare i la mare asseguts al sofà. Em pensava que a la cara de la mare hi veuria el bony blau que li havia començat a sortir la nit abans, però ja no la tenia botida i la pell se li veia morena. El pare li va fer un petó en aquella mateixa galta, es va aixecar, em va mirar com volent dir «Després en parlarem, d’això», i després, quan va haver passat per davant meu, vaig sentir que obria i tancava la nevera. L’esclafit d’una ampolla de cervesa que s’obria. Després els cruixits de la fusta quan va allunyar-se pel corredor. I tota l’estona la mare em mirava amb ulls tristos.

—Em sap greu —vaig dir-li.

Ella va arronsar les espatlles.

—Pegues com una hostessa —va dir ella—. Les baralles al Black Friday de Walmart són molt més dures.

—No sé per què ho vaig fer —vaig dir.

—Això no m’ho crec —va dir—. Em sembla que sí que ho saps.

Tenia raó. Quants anys feia que duia aquell cop de puny dins el cor sabent que ella ho sabia? Era com pegar-me a mi mateix, també.

—S’està tornant estúpid —vaig dir—. Mirava de corregir aquell cony de nano.

—No insultis, Dean —em va retreure la mare—. Et demano de debò que parlis tal com t’hem ensenyat.

—A la merda això —vaig dir—. Per què no em deixes dir-te que em sap greu?

—Perquè no te’n sap —va dir ella, i ens vam quedar allà plantats, mirant-nos fixament, fins que jo vaig abaixar els ulls.

Després d’això, hi va haver un altre partit dilluns al vespre contra el Saint Christopher i vaig encistellar tres dels quinze tirs que vaig fer i en vaig fallar quatre des de la línia de tirs lliures. Jo semblava una balena prenyada, per la manera com feia anar la pilota. Era un partit a casa, però no m’hi sentia gens, a casa, amb el públic tan callat com quan tenim exàmens sorpresa. Procurava desempallegar-me d’aquell sentiment que encara tenia, aquella sensació de malestar i dolor que em venia cada vegada que pensava en en Noa, la mare, la família. Però no me’n sortia, aquell sentiment m’empaitava per tota la pista.

El Saint Christopher ens va apallissar de mala manera i a mi em van fer anar a la banqueta quan encara quedaven cinc minuts de joc; assegut a l’extrem de la banqueta em vaig posar una tovallola al cap perquè tot quedés a les fosques, pudent, apagat. Just abans que la tovallola em tapés els ulls, vaig veure dos caçatalents a les grades de dalt de tot, que endreçaven les càmeres i els portàtils i es dirigien a la porta.

Potser no eren allà per veure’m.

Després d’allò del Saint Cristopher vaig tenir un dia de descans, i en comptes d’anar a la sala d’estudi em vaig quedar a casa mirant SportsCenter. Feien un rànquing de les deu millors jugades amb esmaixades de molinet; pilotes de beisbol entomades per sobre de la tanca; forats en un; ganxos de dreta que deixaven fora de combat, i tot plegat suscitava l’entusiasme del públic, com el que aconseguia jo abans.

Algú va entrar a l’habitació des de darrere i em va tirar una bossa plena de brots de cànnabis a la falda. La veu d’en Noa va dir:

—Ho he trobat en una de les teves capses de sabates.

Vaig tirar el cap enrere perquè ell era darrere el sofà i per tant el mirava des de sota, i li vaig dir:

—Que em remenes les coses, ara?

—Has de buscar un lloc més original que una capsa de sabates —va dir en Noa—. A més a més, em pensava que ja no t’hi dedicaves, a això.

Vaig tirar el cap endavant i vaig mirar els brots de pakalolo embolicats amb paper de fumar Zig-Zag.

—No tens cap càncer per curar? —vaig dir—. O alguna obra mestra per a ukelele per escriure?

—Em pensava que havies dit que ho deixaries —va repetir.

—Ho he deixat —vaig dir, cosa que era veritat.

—Si això és deixar-ho, els meus pets no fan pudor.

—Doncs sembla que no, per la manera com et comportes —vaig dir—. Amb aquests aires de superioritat quan ets el que està més cardat. A més a més, segur que n’hi falta.

—No ho he tocat —va dir ell—. I a mi no em passa res.

Vaig tornar a mirar SportsCenter.

—No, és clar! Ja no ve gairebé ningú a aquesta casa, no és veritat? I a la gent que ve, el pare i la mare els fan marxar. La cosa va així —vaig dir, i llavors imitant la veu del pare i la mare—: «Hem decidit que pel seu bé ha de deixar d’ajudar la gent una temporada. Sisplau, no torni fins que no l’avisem».

Durant uns instants va quedar parat, però de seguida va reaccionar.

—Sí, i tant, i segur que estàs content —va dir ell—. Segur que somrius cada vegada que tanques la porta als nassos d’algú.

—No m’alegra que estiguem pelats.

Això el va fer callar. A SportsCenter sortia Tiger Woods, que guanyava a tothom; Vijay Singh just darrere seu, i vaig pensar: Segur que hi ha uns quants haoles emprenyats als clubs de camp aquesta nit.

Al cap d’una mica en Noa va dir:

—Amb tot, estem més bé ara que a l’Illa Gran.

Per la manera com ho va dir, semblava gairebé que li sabia greu, com si ja no volgués més baralles. També podia ser que fos una manera d’admetre que hi havia alguna cosa que no rutllava. Però no me’n vaig poder estar.

—Potser sí —vaig dir—. Però no gràcies a tu, ja. El pare i la mare comptaven amb tu.

I llavors va fer un posat tibat i fred.

—Aquest és el problema —va dir—. Només penseu en això, tots plegats. Nosaltres, nosaltres, nosaltres. Això és més important que el pare i la mare. Més important que tots nosaltres, més important que els quatre quartos que jo pugui guanyar per a la família.

—No hi ha res que sigui més important que la nostra família —vaig dir jo. Però potser també ho vaig dir perquè ell tenia raó, perquè el que ell arribaria a ser seria més important que tots nosaltres—. Aquest és el teu problema.

—Però això de les drogues, Dean… —va dir en Noa. Es fregava la cara com si parlés amb un gos dolent—. No siguis burro.

La mare tenia raó, no em sabia greu. Llavors em va passar pel cap de clavar-li un cop prou fort a les dents perquè se les empassés.

—Calla —vaig dir—. T’hauria de deixar fora de combat.

La sang em bullia i l’única cosa que m’impedia tornar-li a pegar era el record de com em vaig sentir la vegada que ho vaig fer. Així doncs, vaig apujar el volum de la tele.

—Dean —va dir—. Merda. Em sap greu.

—Deixa-ho córrer —vaig dir.

—Les coses no han de ser així —va dir.

—Com haurien de ser, doncs? —vaig dir.

—Em sap greu —va dir, i vaig saber que era veritat pel to de veu. Jo també m’hauria d’haver disculpat. Hauria d’haver-li donat la mà i potser fer una mica el pallasso o alguna cosa, tornar a ser com abans, quan ens tractàvem com a germans. Només que no vaig poder. Hi havia massa coses entremig. Massa coses d’ell.

Mira’m bé, em van venir ganes de dir, fixa’t en el que faré durant aquests cinc, deu anys vinents; em veuràs a SportsCenter. No hi haurà res més important, i ho faré per la nostra família. Però ell ja se n’havia anat, i no havíem acabat el que havíem començat. I per això vaig dir a l’habitació buida:

—I ja no tinc necessitat de vendre res. No.

Durant tota la setmana següent, l’entrenador ens va burxar de mala manera. No paràvem de perdre partits. L’últim va ser contra el Kuakini, per disset punts. A l’entrenament, pocs dies abans del partit contra el Kahena, ens deia coses com ara, el Kahena serà pitjor que la presó, vendran les vostres titoles com si fossin cigarrets i, a més a més, us ho mereixeu; si perdem seré el primer a penjar els moments estel·lars a YouTube. Llavors va treure dues papereres del lavabo, en va posar una a cada extrem de la pista i va dir: «Farem esprints de l’una a l’altra fins que algú vomiti», i això vam fer, vam córrer amunt i avall entre les línies de banda fins que les cames van començar a fer figa, i jo em sentia la sang com si dins del pit hi tingués una foguera. I l’entrenador no parava de cridar i mirar el cronòmetre, i si no igualàvem el temps de l’últim esprint, ens en feia fer un altre.

L’Alika es va aturar quan ja havíem fet cinquanta esprints ben bons i va vomitar a la paperera. Vam veure com se li encongia l’estómac i se li movien les cames poc abans que el vòmit li pugés a la boca i anés a parar al fons de la paperera.

—Ara ja sabeu com em vaig sentir després del partit d’ahir al vespre —va dir l’entrenador, dret vora l’Alika però adreçant-se a tots nosaltres—. Cada vegada que veig la filmació del partit llastimós que vam fer, em venen nàusees com a l’Alika. Quin problema tens? —em va preguntar a mi. Devia ser perquè el mirava fixament.

I tenia ganes de respondre: No sé què passarà.

—He dit que quin problema tens —va repetir l’entrenador.

Davant d’en Noa jo sabia fer el fatxenda, però ara la situació no pintava gaire bé.

—Cap —vaig dir, amb les mans als genolls i respirant amb dificultat—. No tinc cap problema, senyor.

Vaig passar pel J. Yamamoto sortint d’entrenament, tot i que estava mig marejat de tant d’exercici i no havia begut prou aigua. Vaig baixar de l’autobús i em vaig posar a caminar enmig de la boirina que aixecava la pluja calenta que s’evaporava a l’asfalt; a l’aparcament els empleats del supermercat posaven en fila els carretons enmig d’un gran terrabastall i grinyols mentre jo observava la mare, dret davant dels immensos aparadors. Estava enfeinada: davantal verd, dits teclejant i moviments de canell ràpids per tancar el calaix de la caixa després de tornar el canvi.

Els ulls li anaven amunt i avall quan els desviava dels productes al client. Els recordo clarament perquè em feien pensar en els dies de la sol·licitud per entrar a la Kahena. Aquella primera carta, quan va arribar la mare va dir amb una veu alegre: Aquesta és de la Kahena Academy! I si la carta era més lleugera del que esperàvem ningú no va dir res, i llavors vam estripar el sobre, i mentre el pare m’agafava l’espatlla, la mare va abaixar els ulls per llegir la carta i després els va alçar ben humits i feixucs i va dir: «Tant se val, tant se val».

Vaig intentar d’entrar un munt de vegades a la Kahena Academy, on ara van en Noa i la Kaui, on ens donen beques als hawaians autòctons, sempre que demostrem que la mereixem en un examen molt difícil, tot de paraules haole i mates inútils. Per exemple, només perquè sàpigues definir catalitzador ja t’hi admeten.

Ens sap greu informar-li… Rebem tres sol·licituds per cada plaça, i el nombre va augmentant. L’animem que ho torni a provar.

Setè curs, vuitè, novè, jo feia la sol·licitud i cada any la mateixa carta. I llavors altre cop em preparava per tornar-ho a intentar l’any següent: llibres gruixuts de tapa tova i la mare em preparava el dinar amb galetes salades de blat integral de la marca blanca J. Yamamoto, i jo deia: No són de la marca Ritz? I la mare responia: Costen el doble i no-més pagues la propaganda, i ja em teniu a la cafeteria amb les galetes salades J. Yamamoto untades de mantega de cacauet rància així que s’acabaven les classes, empollant fins a l’hora d’entrenar. Tots aquells matins al bus per anar al Lincoln, mentre en Jaycee i els seus amics parlaven del programa Monday Night Football o de Temptation Island, i jo només parlava del mètode FOIL per multiplicar binomis i d’equacions de segon grau, i ells deien: Què collons vol dir això, i jo: No ho sé, però em sento com si parís una criatura.

La Kaui i en Noa van entrar a la Kahena al primer intent.

I el pare feia hores extres a la nit a la zona d’equipatge de l’aeroport. La mare alguns matins, alguns vespres, i si tenia sort, matins i vespres, al J. Yamamoto, i anava al darrere de torns extres com un addicte va al darrere del xabú. I a la nit, quan tornaven a casa amb els ossos ben adolorits de la feina, era com si em diguessin: Dean, que no veus com estem?, i jo tenia ganes de dir-los: Tant és si no aprovo aquesta merda d’examen; a veure si endevineu qui és que tothom coneix el divendres a la nit, després del partit. A veure si endevineu qui coneix l’olor que fan les noies despullades de quasi tots els instituts del nostre districte.

Em vaig quedar una estona vora l’aparador, a prop de les bombones de propà. Els clients entraven i sortien; sentia com la mare i la Trish hi parlaven; de seguida sabies si els clients eren de la zona perquè la conversa era relaxada, amb moltes rialles i noms de cosins, àvies, però quan eren haoles deien coses com ara: Sap a quina hora obren l’Arizona Memorial, o bé: Com s’arriba al Sea Life Park des d’aquí? I la mare i la Trish responien, però veies que tenien ganes de dir: No perquè una persona sigui morena vol dir que hagi de fer-vos de guia turística. A la mare encara li quedaven hores d’estar-se dreta, mirant de somriure, agafant les targetes de la gent i servint-los tots els bistecs, talls de peix espasa i cerveses artesanals que volien.

Escolteu-me, tenia ganes de dir, jo us trauré de tot això. Jo aconseguiré que ningú no ens pugui donar més ordres. I ho faré amb el bàsquet. En Noa potser és especial, però no porta diners. Jo sí que podré. Ara aquí, després a la universitat i després com a professional; ho dic de debò. Guanyaré tants diners que em sortiran de l’okole. Sempre ho havia pensat i ara ho aconseguiria.

Només que ara cada partit de bàsquet era pitjor. Una altra setmana el mateix. Quan s’acaben, quan hi ha silenci i tinc espai al cap, se m’omple d’imatges d’aquella nit, les ganes que tenia de fer mal a en Noa i a la mare, ganes de debò de trencar-los alguna cosa, i després, aquella sensació als nusos, com si hi tingués eixams d’abelles, plens d’aquelles fiblades doloroses que pugen de dins i volen sortir a fora.

Però tenia aquella capsa de sabates i vaig pensar, per què no? Vaig enviar un missatge a en Jaycee per dir-li que no em trobava bé per anar a entrenar i vaig agafar l’autobús fins al parc d’Ala Moana, on em volia estar una estona més enllà de les barbacoes. Per vendre. Em vaig col·locar a la zona on encara t’arriba la fortor rància de peix que surt dels lavabos però que des del carrer queda mig amagada; vaig pensar que era el lloc més segur. L’oceà rompia contra les roques i l’herba començava a agafar un color groc. Quan m’hi vaig asseure, durant una estona, abans que comencessin a venir els clients, tot va ser tranquil. Res de bàsquet, ni d’en Noa ni res de res, cosa que agraïa de debò.

Però van arribar els clients. Sempre em troben. Si més no, això em surt bé, encara que sigui l’única cosa.

Vaig vendre fins massa tard. Fins que l’oceà va agafar aquell color cendrós dels núvols negres que baixaven de la serralada del Ko’olaus, i em van caure unes quantes gotes al cap. Vaig vendre fins que el parc es va buidar. Llavors vaig tornar a casa.

Quan vaig ser davant de la porta, vaig sentir els espetecs dels trossos de carn en contacte amb l’oli d’una paella, i per l’olor daurada i mig cremada de molles de pa fregint-se vaig deduir que la mare feia pollastre katsu. Com que arribava més tard del que tocava, em vaig quedar davant la porta una estona rumiant una excusa, però llavors la mare va obrir.

—Ja em pensava que eres tu —va dir, amb un somriure cansat.

Jo vaig mirar cap enrere. No és que esperés veure-hi res ni ningú, al final d’aquell carrer sense sortida, però això em va donar uns instants per pensar què havia de fer.

—Sí —vaig dir—. Avui ha durat molt l’entrenament.

—En Nainoa ja m’ha dit que t’has apuntat a un grup d’estudi per després de les classe. Deu ser dur després de l’entrenament.

No vaig trigar gaire a adonar-me del que havia fet en Noa per mi, i llavors vaig assentir amb el cap i vaig dir:

—Sí, però em va bé.

—Me n’alegro —va dir ella.

Em vaig treure les sabates i vaig deixar la pilota a terra. Llavors la pilota va rodolar cap al corredor i a les nostres habitacions. Aquell cony de terra tan inclinat! La teulada de llauna rovellada. El taulell de la cuina ple de taques negres i grogues de tots els fumadors i dropos que havien viscut a la casa durant anys abans que nosaltres. Ens posàvem a punt per menjar pollastre, comprat, m’hi jugo qualsevol cosa, a la secció d’ofertes del J. Yamamoto, caducat de feia dies, i per això la mare l’arrebossava amb pa ratllat, per amagar-ne el regust.

—Em sap greu —vaig dir. Com de sobte. Com un nen que se sent culpable.

Ella va parar de girar el pollastre i em va mirar de ple.

—Em pensava que ja n’havíem parlat, d’això —va dir—. No n’hi ha prou de dir que et sap greu.

—Puc millorar —vaig dir.

—Ja ho sé —va dir ella—. Doncs, fes-ho.

—En Noa també, eh? —vaig dir—. No soc només jo.

La mare treia el rotlle de paper de cuina per tapar la plata per al katsu.

—Ara necessitem que donis suport al teu germà. Deixa que solucioni els seus problemes.

Tot seguit es va fer un silenci estrany. Jo hauria pogut dir: Això és una bestiesa, obligar-me a ajudar-lo!, però vaig pensar en la mare al J. Yamamoto. No em va semblar correcte mostrar-me hostil.

—Com t’ha anat el dia? —vaig preguntar.

Gairebé mai no l’hi preguntava, això, no sé per què. Ella també en tenia consciència, perquè vaig veure que se li il·luminava la cara i que rumiava. Va trigar una mica a respondre.

—El dia? —va dir finalment, clavant cops a la paella amb les pinces—. Una tocada de collons.

—Ja ho entenc —vaig dir—. Però quina mena de collons? N’hi ha de moltes menes, n’hi ha de grossos com els dels cavalls, de peluts com els del boc o els del bou…

»Daixò… —vaig fer veure que rumiava, fins i tot em vaig fregar la barbeta—, ben grossos i rodons.

La mare va riure. Va ser una riallada sonora, com l’esclat d’un petard que li va sortir d’un racó amagat dins seu.

—Sou del que no hi ha, els homes —va dir—. Esteu tots malalts. Ja no hauria d’haver començat…

—Soc tot un senyor —vaig dir—, quan se’m coneix bé.

—Doncs tot un senyor pot ajudar a parar taula —va dir la mare assenyalant el calaix dels coberts.

Em va dir que anés a dir a en Noa i a la Kaui que el sopar ja estava gairebé a punt i que portés la motxilla a l’habitació, i tot seguit va tornar a concentrar-se en els plats i el katsu i jo vaig fer el que em tocava abans d’anar a l’habitació que compartia amb en Noa.

El vaig trobar amorrat a l’ukelele, però se’n va separar així que hi vaig entrar.

Jo li vaig dir que podia continuar tocant, només que aviat soparíem, i ell va dir que ja havia plegat, i ens vam quedar així, ell assegut i mig encorbat sobre l’ukelele i jo amb la mà al pom de la porta, pensant: Com és que ara cada vegada que dic alguna cosa en aquesta casa sembla com si m’haguessin enxampat fent un petó a la meva cosina?

—No calia que mentissis a la mare —vaig dir.

Ell va tirar el cos enrere repenjant-se amb els braços.

—Ja ho sé —va dir.

I suposo que ja no podíem dir res més.

Després va venir el sopar, nosaltres dos ens vam limitar a escoltar la Kaui o la mare, i no gaire, només si ens feien preguntes, que, ara que hi penso, en van ser moltes, sobretot les que va fer la mare a en Noa. Així i tot, aviat vam acabar de sopar i tots vam fer la nostra: la Kaui va tornar a la seva habitació a fer deures; en Noa, al garatge amb l’ukelele a fer les ximpleries que feia quan quedava absort, i jo vaig mirar de fer el treball d’economia, però al final l’única cosa que vaig poder escriure va ser «El preu d’equilibri del mercat és que estic cardat», i després em vaig escarxofar al sofà a veure SportsCenter, mentre els altres dormien.

Jo pressentia que el cap em continuaria barrinant durant hores. Així doncs, vaig entrar a la nostra habitació i vaig trobar en Noa ben adormit a les fosques; l’intuïa feixuc i lluny, per la manera com respirava. A l’armari hi tenia les vambes Flu Game Jordan i una samarreta de l’Allen Iverson dels Sixers com a visitants. Em vaig vestir, vaig agafar la pilota de bàsquet i vaig notar que la textura irregular era més llisa. Era molt fosc, passada la mitjanit. Quan vaig sortir a la sala d’estar amb la pilota sota el braç i les vambes a la mà, vaig veure el moneder de la mare.

La nevera feia sorolls i grunyia, el gel de dins espetegava. Jo veia clarament on era el moneder de la mare, just al davant, la tanca daurada que començava a ser platejada per sota.

Els diners que tenia a les mans venien d’altra gent: de desconeguts a qui jo venia pakalolo al parc, però, d’altra banda, eren meus, potser era l’única cosa que em sentia meva. I no n’hi havia prou per canviar res d’important de la nostra família. L’única manera de fer-ho era guanyant tants diners com els haoles fins que no hi hagués res que no pogués comprar per a la mare i el pare. En Noa podia arribar a ser president o un metge famós o el que fos, però l’única cosa que jo podia arribar a ser la tenia allà mateix, entre les mans, en aquella pilota de bàsquet. Em vaig tornar a guardar els diners a la butxaca. Tot seguit vaig sortir per la porta al carrer i vaig travessar Kalihi en la foscor.

En aquelles hores de la nit, el parc estava tancat, però això no volia dir res; el tauler estava florit per les vores i brut de fang de la gent que hi havia jugat durant el dia. La xarxa estava feta malbé en un o dos punts, amb uns forats molt grossos.

Vaig fer botar la pilota unes quantes vegades fixant-me en els cops sonors. Va fer una alenada de vent i els arbres van cruixir com si aplaudissin. Vaig tancar els ulls per al primer tir, no sé per què. Em vaig preparar per al llançament, vaig transmetre a la pilota tot el que em pujava des dels turmells; un salt net, però quan la pilota es va desprendre dels dits, vaig saber que no anava bé, i després el clanc del cèrcol i la pilota que va rebotar a la tanca de tela metàl·lica. Me la vaig quedar mirant fins que va parar de moure’s.

Vaig recollir-la i em vaig preparar per fer un altre tir, amb els ulls oberts, i la pilota va entrar i sortir del cèrcol i va rebotar una vegada i una altra fins al final de la pista. Vaig anar corrents a buscar-la. A partir de la cantonada de la línia de fons i de la de banda, vaig avançar driblant, fent canvi de sentit, em vaig girar i em vaig inclinar d’esquena al cèrcol com si tingués un defensa al damunt, per exemple algú del Kahena, o qualsevol altre que es pensés que em podia marcar. Però ningú no em pot marcar. Vaig fer un salt mig d’esquena cap a la cistella i vaig llançar la pilota enlaire. Vaig observar l’arc que dibuixava i vaig saber que entrava a dins; i la vaig veure caure dins la cistella amb aquell zas; havia d’entrar, per força, tal com dic; soc imparable.