Читать книгу Taurons en temps de salvadors - Kawai Strong Washburn - Страница 13

No sento la teva veu, però sé que encara m’escoltes, sempre. I per això t’ho puc dir: de vegades crec que res de tot això no hauria passat si ens haguéssim quedat a l’Illa Gran, on els déus encara són vius. Pele, la deessa del foc, amb la seva força i fermesa, que una vegada i una altra pareix la terra en lava i exhala el seu alè sulfúric pel cel. Kamapua’a, que anhela l’amor de Pele, porta la pluja i provoca estampides d’unglots de porc per trinxar la lava i convertir-la en sòl fèrtil, com el de tots els turons herbosos de Waimea i el de les valls que envolten el lloc on vas néixer. O bé Kū, déu de la guerra, que un dia es va endinsar en aquell mateix sòl i va deixar de ser pare i marit per transformar-se en un arbre, un arbret que donaria el seu fruit a la dona i els fills afamats. El primer arbre del pa. Era un déu de la guerra, però també era un déu de la vida. De vegades es presentava en forma de tauró…

Per això em pregunto si una part d’ell ets tu, i si una part de tu és ell, de la mateixa manera que aquí l’oceà, la terra i l’aire són part dels déus. Això era el que creia al principi, que tu series una nova llegenda, capaç de canviar tot el que fa mal a Hawaii. L’asfalt que colga el kalo, els vaixells de guerra que aboquen porqueria al mar, la cursa verinosa dels diners haole, Califòrnia Texas Utah Nova York, fins que entre els embussos de trànsit i els campaments de tendes per a les persones sense sostre i les cadenes de grans superfícies comercials, no hi ha res que sigui com hauria de ser. Jo vaig creure que tu podries posar fi a tot això.

Avergonyida, ara m’adono que això era impossible. Però recordo un dia concret que vaig tenir molta fe, que va ser el dia que el teu pare i jo vam descobrir el teu cementiri.

Te’n recordes? Tu feies tercer, tot i que per edat et tocava anar a segon, i encara eres a la llista dels millors alumnes i capità de l’equip de ciència i tocaves l’ukelele com si t’haguessis empassat tota la història de Hawaii. I tot això estava bé. Era excel·lent. La veritat, però, és que, a pesar que tot el que feies ens omplia d’orgull, teníem, sobretot jo, una sensació de fracàs. Et vam fer agafar un camí equivocat després d’aquell Cap d’Any; esperàvem que arreglessis les persones que sentien parlar de les teves proeses i venien a casa, plens de desesperació. Sí, pensava jo, això mateix, començarà amb aquestes persones i després anirà creixent.

I sí, nosaltres també hi guanyàvem alguna cosa. És veritat que volíem, que necessitàvem, els diners extres que entraven a casa. Em sap greu.

Quan vas parar de rebre gent, encara et vas allunyar més de nosaltres. Una bona part de tu es va convertir en un secret, i em fa l’efecte que encara no has tornat del tot. Això també ho vam entendre després del dia del cementiri.

Te’n recordes, del cementiri? Jo sí. Va ser un dels pocs dies que el teu pare i jo érem tots dos a casa quan sortíeu de classe; ens vam adonar que te n’havies anat i que encara no havies tornat.

—Ha agafat el camí de sempre —ens va dir la Kaui arronsant les espatlles quan l’hi vam preguntar.

Era tard. Et volíem a casa, així doncs, vam decidir anar-te a buscar. Tombant a la cantonada i a l’altre costat del carrer, baixava el camí de terra per darrere de tanques de bardissa descurades fins a un camp obert. A l’esquerra corria aigua bruta per un canal i, més enrere, hi havia una tanca de tela metàl·lica que vorejava els patis polsegosos de tallers mecànics i magatzems industrials. Se sentien olors de tonyina al llarg de tot el camí, que continuava recte fins a un bosquet llunyà. Mentre anàvem avançant vèiem monticles de pedres, l’un darrere l’altre, cadascun més recent que l’anterior. Però els monticles no eren només de pedres, sinó que s’hi veien espines, pinyons de bicicleta brillants, peces de motor, colzes de canonada abandonats. Alguns ja havien quedat colgats sota l’herba.

—Què és això? —vaig preguntar al teu pare. Ell es va ajupir vora un dels monticles.

—Em sembla que són tombes —va dir, cosa que ja suposava.

—Augie —vaig dir.

—És aquí —va dir el teu pare—. En algun lloc.

El teu pare es va girar de cara als arbres del final del camí. Dels polígons industrials arribava el so de metall tallant metall, el soroll d’un palet que cau a terra.

Ens vam redreçar i vam continuar avançant pel camí; les tombes a intervals regulars, munts de rocs i ferralla alts fins a mitja cama. Al capdamunt de l’últim monticle abans d’arribar als arbres hi havia un robot de plàstic mig enterrat, un robot que havies fet tu per a un dels teus treballs increïbles de ciència a la Kahena. El robot era d’un blau recremat i s’hi veien marques d’animals.

Em vaig inclinar i el vaig tocar.

—Això és d’en Nainoa —vaig dir al teu pare.

A la part interna dels braços del robot s’hi veien com unes taques marronoses de sang. L’olor que m’arribava del monticle era més aviat com de roca, però per sota, puja-va, vagament, una mena de tuf de cuir vell i moll i de cotó podrit.

—Algunes altres coses d’abans que també eren del nostre garatge, em penso —va dir el teu pare—, com un plat i pinyó de la seva primera bici.

Teníem els arbres tan a prop que semblava que ens hi haguéssim de ficar a dins. Jo començava a tenir una sensació de vertigen.

A dins del bosc no era tan fosc com m’havia pensat; els arbres eren baixos i s’hi filtrava el sol. Mentre caminàvem, aquella sensació de vertigen es va anar ampliant i em va baixar pel crani, per cada vèrtebra de la columna, pel coll fins que em va arribar al pit. Em sentia els ulls emboirats, entelats, i quan els vaig tornar a obrir, vaig aferrar la mà del teu pare, com si allò que sentia m’omplís tota i hagués d’anar-me’n surant.

Ens vam parar. A l’altre costat dels arbres hi havia una clariana i tu eres allà, assegut a l’herba, movent els dits en l’aire entre els turmells, com si esperessis que et vinguessin a buscar després de classe.

—Gràcies a Déu —va dir el teu pare—. Ja m’ho pensava, que podia haver tornat aquí a jugar tot sol.

Vaig dir que s’aturés, però és inútil dir res al teu pare.

—No, no passa res. Jo tenia uns quants amics que eren així quan era jove. T’he explicat mai com en John-John va intentar-ho amb el gos i…

—Calla, Augie.

De sobte, el cel es va esvalotar. Una forma fosca es va balancejar entre els arbres, aletejant i rodolant fins que es va estavellar a terra, vora teu. Una ploma es va desprendre i va voleiar. La forma es va aixecar —vaig veure que era una òliba— i se’t va acostar arrossegant-se, i aquella forma va panteixar uns quants cops fins que es va desplomar als teus peus, de panxa enlaire. Vam veure com el pit se li inflava i tot seguit s’encongia cada cop més a poc a poc.

Tu vas tancar els ulls i li vas posar les mans a sobre.

—Que potser… —va començar a dir el teu pare.

La respiració de l’òliba es va alentir cada vegada més. Era una cosa lleugera com el paper. La cara se’t va posar tensa i se’t va arrugar, i la suor et baixava pel contorn de les barres. Em va tornar a rodar el cap. Em feia l’efecte que jo no pesava gens. Era al cel, batent els braços, només que no eren braços, eren múscul fibrós i capes d’ales plomades que s’enlairaven. Vaig pujar disparada al cel, tot de blau al voltant, interromput només per les crestes nuoses del Ko’olaus, que s’anaven fent més petites darrere meu. Tot era aire enrivetat de llum daurada, i em vaig enlairar cap al cel com si anés en l’ascensor més alt, pujant i expandint-me, fins que tot el que veia es va rebentar com la bombolla més lleugera.

Tornava a ser entre els arbres, dreta vora el teu pare, i al bressol de les teves mans, l’òliba havia deixat de respirar. Agenollat encara, vas aixecar el cos de l’òliba per l’ala i el vas llançar amb força a l’herba. Una pota li va quedar torta de mala manera.

—Merda! —vas exclamar en veu alta, una veu esquerdada com la de qualsevol noi. Et vas agafar el cap amb totes dues mans i et vas lamentar mirant cap a terra.

—No! —va dir el teu pare, sortint de sobte del nostre amagatall abans que el pogués aturar—. No!

En sentir el soroll, et vas girar amb la cara vermella i ple-na de mocs. Quan el teu pare va avançar cap a tu, vas recular de seguida.

—No em toquis —vas advertir-lo, i el teu pare va quedar paralitzat mig ajupit i amb els braços estirats per agafar-te. Ens vam mirar, després vam desviar la mirada i jo la vaig dirigir a l’òliba. Una ala sortia disparada de la massa inert de plomes, i uns flocs de borrissol volaven empesos per la brisa. Jo, al contrari del que m’havia imaginat, no esta-va gens trista; en comptes de tristor, el ressò del que havia sentit i vist pocs instants abans m’omplia per dins, daurat i enlairant-se.

—Només volíem estar segurs que no t’havia passat res —va dir el teu pare.

Tu et vas aixecar i vas anar on hi havia l’òliba.

—Nainoa —vaig dir, perquè estaves encongit, com si et sentissis culpable d’alguna cosa, amb els teus cabells castany fosc més curts que els del teu germà i més arranats d’un costat que de l’altre; encara portaves el polo blanc i els pantalons blau marí de l’escola, i amb el braç dret t’aguantaves fort el bíceps del braç esquerre caigut—. Estàs bé?

—És clar —vas dir tu. Va ser llavors que vaig veure l’aixada, que devies haver agafat del garatge. La vas arrencar de terra i et vas posar a cavar.

—Vols que t’ajudi? —va preguntar el teu pare.

—No em pots ajudar —vas dir.

I llavors el teu pare va tornar cap on era jo. No ens vam quedar a veure com acabaves de cavar el clot. No ens va semblar correcte.

Ens vam estar fora del bosquet, vora un monticle de pedres.

—Tu hi has sentit res, allà dins? —vaig preguntar a l’Augie.

—He tingut la sensació que volava —va dir l’Augie—. Com si anés de dret cap al sol.

Mentalment vaig repassar el que havíem sentit i el que havíem vist.

—Déu meu, Augie!, ves a saber quant de temps fa que veu coses així i que fa aquestes coses.

Vaig voler comptar les tombes per saber quants animals havies acompanyat en l’agonia, quantes vegades havies intentat, i fracassat, canviar la situació. Quines altres coses potser veies i senties sense nosaltres, i tot era com si m’estavellés contra un mur una vegada i una altra. Pensar que podríem ajudar-te en tot això, guiar-te cap a allò que havies d’arribar a ser, era una veritable estupidesa; i també ho era tot el que t’havíem demanat que fessis per nosaltres, a casa, amb els veïns desesperats als quals et vam encadenar i tot el que et dèiem que pensàvem que eres. Tot es va anar descabdellant mentre m’estava allà dreta.

—Faig servir tot el que trobo —vas dir—, quan no hi ha prou pedres.

Te’ns havies acostat per darrere mentre estàvem absorts en els nostres pensaments. Tenies més coses per dir i tant era si et fèiem preguntes com si no; tu vas continuar enraonant. Amb l’aixada vas assenyalar la tomba que estàvem mirant.

—Això era un gos —vas dir—. Un gos poi, no sabria dir quina mena.

Vas dir que l’havies trobat un dia que passaves l’estona al canal fent saltar pedres a l’aigua i t’esbargies de tot. Al gos l’havien atropellat. Probablement algun camió o algun monstre de la construcció, dels que circulen grinyolant i trontollant vora el canal. Després que l’atropellessin, el gos havia anat arrossegant-se, tot ell ben trinxat, fins a la clariana. No em trec del cap el rastre d’entranyes enganxoses que devia deixar per terra.

Vas dir que vas intentar guarir-lo, que quan li vas posar les mans al damunt, vas sentir per primera vegada alguna cosa important: vas percebre totes les parts del cos que estaven malmeses. Era com un puzle, vas dir, i l’única cosa que havies de fer era tornar a ajuntar-ne totes les peces. Però quan en curaves una se’n començava a morir una altra. Llavors, així que et dedicaves a la part que es moria, la que havies reparat començava a desfer-se, i així successivament, fins que al final vas perdre.

—El gos estava a les acaballes —vas dir i et vas posar a tremolar—. Jo corria per una carretera brillant. Les potes fent xap-xap en el fang, el meu cos, un manyoc de músculs que rebotaven. Era com si estigués ebri de felicitat. No ho sé… Corria, corria i corria, però com més anava més afeblit em sentia, fins que… només surava en la foscor.

Tu havies enterrat el gos aquí i de vegades venies a fer-li una visita. Vas dir que això et feia sentir més bé, que t’alleugeria, com si tornessis a ser el gos que corria.

I ser allà dret et feia exactament aquesta sensació. Més endavant van tancar el camp i la tanca es transformaria en un mur, i el mur, en un altre edifici que guardava i fabricava ciment, i el cementiri va desaparèixer sota els fonaments. Però recordo com era llavors.

Vas explicar que després del gos havien vingut altres animals. En grup o sols, enverinats per anticongelants, ferits per atropellaments o rosegats pel càncer, s’arrossegaven amb les últimes forces per arribar fins aquí i esperar-te. Per rendir-se a les últimes espurnes de vida.

—Em sap greu —vaig dir.

—No sé què fer-ne, de tot això —vas dir—. Sempre ho espatllo tot.

L’Augie et va posar una mà a l’espatlla.

—No, no és veritat —et va dir.

—Què vols dir? —vas preguntar.

—Dona una certa felicitat, no? —va preguntar l’Augie—. Al final de tot. A mi sí, almenys.

Però tu vas fer que no amb el cap.

—He de començar a reparar coses. Ho he de reparar tot —et vas corregir.

Després d’allò dels taurons, el teu pare i jo havíem passat nits preguntant-nos com aniria tot, què arribaries a ser. Crec que aquell dia del cementiri va ser el primer que vam entendre ben bé com eres realment. Si eres més dels déus que de nosaltres, si eres una cosa nova, si havies de refer les illes, si en tu, en el cos d’aquell noiet, es movien tots els reis antics, jo, és clar, no podia ser qui t’havia d’ajudar a desenvolupar tot el teu potencial. El meu temps com a mare estava a les acaballes, com aquella òliba, i aviat hauries d’agafar amb compte el meu amor, colgar-lo sota el terra de la teva infantesa i seguir el teu camí.

Recordo que em vaig repenjar al pit del teu pare mentre ens estàvem allà asseguts a l’herba. Les ombres s’havien traslladat sobre l’aigua del canal, però més enllà, els llums de Honolulu ens picaven l’ullet. Sentia dins meu la sensació daurada de l’últim vol de l’òliba, tot i que la imatge feia estona que s’havia fos en la foscor.