Читать книгу Taurons en temps de salvadors - Kawai Strong Washburn - Страница 11

Tot aquell any, déu-n’hi-do! Va ser com tornar a viure al límit de la llegenda, igual com després d’allò dels taurons, però encara més intens. Un altre imbècil es rebenta la mà jugant amb petards, com passa cada Cap d’Any. Només que aquest no acaba de la mateixa manera. La Blessing va dir que en Keahi va dir que l’Skyler va anar a urgències aquella nit. I els metges li van desembolicar la mà de l’accident de Cap d’Any. En van netejar la sang i a sota van veure que la pell era forta i neta. Semblava que aquella mà no hagués jugat mai amb foc.

Hosti! Ja us ho podeu imaginar, si en Keahi ho va dir a la Blessing, ho sabia tothom, fins i tot a l’Aràbia Saudita. Res de nou. En Keahi era capaç de parlar de l’invent de la roda com si fos l’última novetat.

En canvi la gent va anar venint a poc a poc. La notícia no va córrer arreu. De tant en tant arribaven veïns. A un ritme constant però lent. Alguna mestressa de casa, escabellada com si acabés de llevar-se i amb el fill de dos anys malalt de diabetis repenjat al maluc, que deia: Hem sentit parlar d’en Nainoa. Que ens pot ajudar? O aquell home que va venir un altre dia, un hapa coreà, crec, de pit ample, que duia una samarreta massa petita que li tibava per tots costats i que es gratava el braç dient que el càncer se li havia escampat per tot el cos, fins als dits dels peus. I que si el seu fill em pot ajudar.

Les primeres vegades em sembla que la mare no sabia què fer; només escoltava. Amb les celles corrugades de tristor deixava passar la persona que havia vingut a parlar i anava a buscar en Noa a l’habitació que compartia amb en Dean. Llavors, la persona entrava a l’habitació amb la mare però ella en sortia al cap d’una mica.

—Ha dit que només ho podia fer si estava sol —deia la mare el primer cop.

Més tard sortia la persona. No sé què feia en Noa però sé que les persones se n’anaven movent les cames com si ballessin reggae. Cada pas elàstic, com de goma. A més, amb serenor als ulls, no com abans. Per tant, alguna cosa reparava.

I així doncs, la gent va continuar venint, és clar. De mica en mica, però a un ritme constant. Mai una multitud.

Una vegada vaig veure això: va venir una dona ja gran que parlava de la fase u d’alguna malaltia i quan ja se n’anava després de la visita, es va aturar a la cuina. Hi havia la mare i li va donar un grapat de diners. Jo vaig pensar que la mare quedaria parada i que diria: «Això no ho puc acceptar de cap manera». Però ni de bon tros. Va assentir amb el cap i els va agafar com aquell qui res, com si cobrés a un client a la caixa del supermercat J. Yamamoto.

En Dean, en Noa i jo no som estúpids, sabíem que el pare i la mare sempre devien alguna cosa. Sempre trucades telefòniques per negociar-ho tot, des dels pagaments de les targetes de crèdit fins al lloguer. Això es va convertir en una mena de pregària a casa: Pare Nostre, que cobreu els deutes, sigui santificada la vostra paga. Quan feia quart de primària, em pensava que tothom feia festes per recollir diners per pagar el lloguer. Fins que en vaig parlar a l’escola i a la mestra se li van humitejar els ulls. Després de classe em va fer unes quantes preguntes.

Que si necessitava ajuda, em va preguntar amb aquella cara trista i seriosa. Va tot bé a casa teva?

I jo li vaig dir: «Però vostè és mestra».

I ella va dir: «Què vols dir, amb això?».

I jo vaig respondre: «Vostè és mestra. Com ens ajudarà, compartint els seus cupons d’aliments amb nosaltres?».

Però ara que la gent ve a casa a veure en Noa, s’ha acabat anar a comprar als magatzems barats Ross Dress for Less. Fins i tot hem anat tota la família al centre comercial Pearlridge. Tots ens hi vam comprar roba i sabates de les marques Gap i de Foot Locker. I més d’una vegada hem sopat a casa amb bons plats d’ahi.

Imagino que la mare va fer saber a la gent que nosaltres també teníem una vida de família i que no podien venir a veure’ns quan els vingués de gust. I he de dir que la gent li feia cas i tot. Sens dubte va ser un d’aquells moments «Afortunats de viure a Hawaii», com diu l’eslògan. Havent sopat no venia mai ningú, ni tampoc just abans; només eren el pare i la mare a taula fent números, amb el sobre dels diners. En Dean tornava dels partits improvisats a la pista, anunciant-se amb el «pam-pam» de la pilota a la vorera, probablement el ritme de la pilota era com el seu per dins, que rebotava de gelosia.

Una nit d’aquestes jo era a l’habitació d’en Noa. Va ser potser quatre mesos després que la gent comencés a venir a veure’l. Ell jeia al llit amb els braços deixats anar. Mirava el sostre i respirava a poc a poc.

—Ei —vaig dir.

Ell va respondre movent el cap. Res més.

—Et trobes bé? —vaig preguntar-li. Ell va girar-se de cara a la paret, d’esquena a mi, i això em va fer empipar. Perquè era obvi que no estava bé, però semblava que ningú més l’hi preguntava. I també era obvi que ell volia que l’hi preguntessin, i jo feia el mateix que els altres.

—Com vulguis, doncs —vaig dir, i vaig començar a tancar la porta. Només que ell va dir alguna cosa. És clar. Just quan la porta estava a punt de tancar-se.

—Què? —vaig preguntar. Vaig tornar a entrar a l’habitació. Tots els pòsters de bàsquet i d’estrelles del rap eren al costat on dormia en Dean, els robots i paios amb espases abraçats a princeses mamelludes al d’en Noa.

—No ho entendries si t’ho expliqués —va dir.

Li hauria clavat una bufetada.

—Prego al nou rei Kamehameha que em perdoni, si no té temps per parlar a un dels seus súbdits —vaig dir.

—Què vols dir? —va preguntar.

—Tu ets el rei —vaig dir—. Digue-m’ho tu.

—Jo no m’ho he buscat, tot això —va dir, i quan es va incorporar, va semblar que havia de fer un gran esforç—. Què en saps tu, de tota manera? Tu no saps què és això. Ningú de vosaltres ho sap.

Déu meu! No s’adonava de la manera com parlava.

—Només sé que últimament vas amb aires de superioritat, com si en Dean i jo no visquéssim aquí —vaig dir. Cosa que era veritat. El pare i la mare no li feien fer res perquè ell «necessitava descansar». Hi havia vegades que només sortien ell i la mare a fer un tomb amb cotxe per «parlar de coses», només que solia ser a l’hora de sopar, i llavors en Dean i jo teníem el «privilegi» de menjar el plat especial de pasta, marca Hamburger Helper, que feia el pare. Mentre que la mare i en Noa tornaven fent olor del Rainbow Drive-Inn o de la Leonard’s Bakery, ho juro.

—Hi ha… —va començar a dir en Noa—. Dins del cap. Hi tinc totes aquestes coses a dins, que no paren.

—Com ara què?

Em va preguntar si era conscient de com vivíem.

Vaig dir que sí: el pare i la mare es mataven a treballar, però almenys vivíem més bé que quan érem a l’Illa Gran i van tancar la plantació de canya de sucre. I, evidentment, allò que feia ell també ens donava diners.

En Noa es va fregar la cara. Fort. Com si hi tingués alguna cosa que no es podia treure de sobre.

—Ho veus? Això és el que vull dir, tu no ho entens. Quan dic nosaltres, no vull dir tu, jo, la mare i el pare. Vull dir Hawaii. Potser fins i tot més que Hawaii.

—Molt bé —vaig dir—. Què hi té a veure, això, amb tu?

—És el que miro d’esbrinar. —Va arronsar les espatlles—. Em sembla que el que s’espera de mi és que ho arregli tot. I per això em passen aquestes coses.

Jo tanco i obro les mans amb força. Les obro i les tanco.

—Què? Tu sol? —vaig preguntar.

Llavors ell va callar. M’adonava que estava esgotat, ben moll, com els cavalls de la vall de Waipi’o, aquells que muntàvem i dels quals només recordo l’olor i el tacte. Aquells que sentien la terra a través dels seus músculs al galop. Era el que havien de fer: córrer. Però quan feia una estona que corrien, quedaven buits i rebentats, no? No eren capaços de fer l’única cosa que havien de fer.

—Sí —va dir ell—. Jo sol.

Molt bé, doncs, estava cansat. No era fàcil, perquè em feia llàstima, però ja tornava a fer com si em volgués fer sentir culpable (que ell estigués com estava i que jo no hi pogués fer res, que ell fos especial), tot era culpa meva. I ho feia a tothom, em sembla. I li funcionava quasi sempre, fins i tot amb mi. Només que aquella vegada no li va funcionar, perquè l’única cosa que m’arribava era el que ell pensava d’en Dean i de mi: no res. Perquè es pensava que era especial.

Una part de mi el creia, però l’altra no. Vaig sortir de la seva habitació com un gos poi fuetejat. Els peus que em desplaçaven el cos no semblaven meus. La mà que va tocar el pom de la porta no era meva. Potser ell era just el que el pare i la mare es pensaven que era, el Superman hawaià. Per arreglar les illes i protegir la família. Tant era. Jo no hi pintava res, en allò.

Vaig tornar a la meva habitació, a l’escriptori, a la pila de llibres d’àlgebra elemental, ciències de la vida i anglès. No era l’única cosa que volia fer, però va ser la primera que vaig veure. Podia treure notable alt com qui fa pets. Però ja no en tenia prou amb això.

Em vaig posar a estudiar.

Resulta que jo no era l’única que pensava d’aquesta manera. Hi havia alguna cosa en en Dean que havia canviat després de Cap d’Any, però sobretot a partir del moment que va començar a venir gent a veure en Noa. La majoria dels dies, en Dean només venia a casa per deixar la motxilla, canviar-se de roba i després sortia fent botar la pilota de bàsquet a la vorera, i els cops s’anaven esvaint a mesura que ell s’anava allunyant en direcció a la pista. De vegades el seguia de lluny, sense que em veiés. Un cop a la pista es trobava amb gent de l’últim curs de l’institut, gent que ja anava a la universitat i que havia vingut a passar les festes a casa. Feia rebotar i oscil·lar la pilota i tirava a cistella. Els genolls li ballaven. Agafava la pilota i anava de dret al pit dels altres, com un toro en una plaça, com les imatges que vaig veure d’Espanya a l’estiu: marrons, vermells i ganivets sota el sol. Estic segura que tots els que anaven al parc el tenien per un cap calent, però jo sabia a qui envestia.

Ja era prou bo a la pista. I encara va millorar.

Les meves notes eren prou bones. I encara vaig millorar. Probablement molta gent diria que ja hauria d’estar contenta de poder anar a la Kahena Academy. Però no en tenia prou. En Noa ja hi anava. Ja havia passat per tots aquells corredors i aquelles escales abans que jo. Pel camps d’esports i els llibres de text. A tot arreu on entrava, uns instants després, jo era «la germana d’en Nainoa, el dels taurons; diuen que pot fer coses increïbles».

I quan jo portava una nota insuperable a casa, el pare i la mare es limitaven a somriure i a fregar-me l’esquena. Però jo veia als seus ulls que no era el mateix que quan en Noa sortia de la seva habitació en acabar les visites. Pràcticament se li abocaven al damunt. Volien tocar-lo, amanyagar-lo i portar-li aigua i coses per picar abans de sopar.

Vaig arribar a la conclusió que tant era el que féssim en Dean i jo. Però resulta que anava errada. Quan va començar la temporada de bàsquet de l’institut, en Dean era tan bo que li dedicaven frases només a ell, frases que no tenien res a veure amb en Noa. «Té potencial per jugar a l’elit» i «Sens dubte acabarà a l’equip estatal». I, de sobte, tota la família va començar a veure’s arrossegada cap a aquests partits entre instituts. Jo odiava el bàsquet. («T’he dit que et posessis a punt», em deia la mare quan entrava a la meva habitació diminuta i em trobava encara al llit amb els meus llibres i amb la meva roba boro-boro. I jo deia: «Aquest juga dos cops a la setmana, almenys». La mare deia: «“Aquest” és el teu germà», com si això expliqués res. Com si jo fos estúpida. Jo llavors feia un esbufec de disgust i preguntava: «Quant dura la temporada de bàsquet? M’hauríeu de deixar anar a ca la Crisha per cada dia que he d’anar a aquest coi de partits». La mare deia: «Kaui», i movia el cap, «porta’t bé».) Després, sèiem al capdamunt de tot, als taulers d’aglomerat que feien olor de crispetes, amb totes aquelles mosses cridaneres que portaven arracades d’anella i sabates de plataforma. Aquella calor dels llums i el cul als seients de taulons enganxosos, mentre a baix a la pista de fusta veia els nois suats esquivant-se i panteixant mentre la pilota, diminuta, entrava dins d’un cèrcol petit. La botzina que sonava per al temps mort o el que fos. Homes fets escridassant amb cara de pomes agres els adolescents. I escridassant-se entre ells.

En Noa també hi entrava de ple, en els partits, i cridava fins a quedar enrogallat, fent salts i clavant-se cops amb el pare i la mare. Em penso que en Noa només volia que les coses fossin com abans, quan ell, en Dean i jo ens embrancàvem en els pitjors combats de lluita que us pugueu imaginar, un embull de colzes i bravada de mitjons, mentre miràvem de doblegar-li el braç a l’altre i d’estrangular-lo abraçant-lo pel coll. Enfadats i rient al mateix temps, fent-nos mal només fins al punt que sabies que allò només podia ser amor. En aquell temps en què els taurons gairebé tan sols eren una llegenda i semblava que tot aniria bé. Segur que en Noa pensava que si animava els jugadors prou fort podria recuperar tot això.

I el pare i la mare també: jo ho veia. Crits i excitació. Tenien plans per a en Dean, de la mateixa manera que en tenien per a en Noa. Així doncs, sí: en Nainoa «s’estava convertint en…» i en Dean «s’estava convertint en…» i jo era invisible. Però jo també «m’estava convertint en…». Sí. D’acord, ningú no ho veia, però això no té importància. Dins meu hi havia tota mena de coses (per exemple, una vegada que havíem de construir ponts amb escuradents per a un treball de classe, en vaig pispar dues capses de l’escola, vaig fer recerca sobre el disseny de gelosies i llums i vaig fer un pont que aguantava dos maons més que els dels altres… o quan vam fer aquella competició de supervivència, i jo vaig saber trobar la manera de fer una tenda petita amb la lona i un filtre d’aigua amb una samarreta, i vaig ser la que va sobreviure més temps de la meva classe… i així en tots els treballs; jo notava que m’anava enfortint i consolidant per dins), i com més anava més sentia que podria fer tot el que volgués. Si ho volia prou.

Però, ostres! Llavors les coses es van començar a descloure. Aquell dia, un altre dia de partit de bàsquet. En Dean havia aconseguit entrar a l’equip universitari i era la pretemporada o una cosa semblant. Altre cop dalt de les grades, i el rellotge tot just començava a avançar cap a la mitja part, i l’única cosa en què jo pensava era que m’hauria d’aixecar i aplaudir una hora més.

—He d’anar al lavabo —vaig dir a la mare. Ella gairebé ni em va mirar. Això em va anar molt bé, perquè volia dir que tindria molt de temps, i un cop ja no vaig veure més la pista i vaig ser al corredor en direcció als lavabos, vaig continuar caminant. Fins a l’escala d’incendis i la porta d’acer pintada de marró, que vaig obrir una mica per sortir. A l’altre costat de l’aparcament dansava la punta carabassa d’un cigarret. Se sentien unes rialletes.

Però hi havia alguna cosa més. Una salmòdia. Se sentia fluixet, i vaig començar a giravoltar intentant endevinar d’on venia. Era una veu de dona: tirallongues de paraules entretallades que al començament sonaven com udols però que després, quan la dona va començar a dir frases més curtes, eren com cops de puny. Llavors, al final dels versos salmodiats, va venir una nota sostinguda, una cançó i alhora un crit que sortia de les entranyes. Va ressonar una vegada i l’altra. Era a l’altre costat del carrer, en un local que semblava una cafeteria. Pintura de color crema damunt de maons sòlids i columnes rabassudes. De sobte, la porta de doble batent es va obrir a l’aire fred entremig de grinyols.

Em vaig aturar a l’altre costat de la clapa de llum que sortia de dins perquè ningú no em veiés. El terra de la cafeteria oscil·lava amb el reflex dels llums del sostre. Havien arrambat totes les cadires i taules a les parets. Hi havia una fila de tres dones més grans que seien amb les cames encreuades sobre mantes i picaven a terra amb els seus ipus en forma de rellotge de sorra drets, alhora que els donaven cops de palmell i tamborinejaven amb els nusos dels dits a la panxa buida de l’instrument. I al mig del local hi havia tres fileres de nenes, no semblaven pas més grans que jo, que ballaven hula.

Noies normals i corrents amb roba de cada dia. Jo ja havia sentit cants hula abans. Però allò era diferent. Hi percebia alguna cosa autèntica i antiga, alguna cosa que se’m revelava i que em va fer posar la pell de gallina.

Em vaig quedar davant la porta i vaig veure tot l’assaig. De vegades les kumus paraven de cantar i de tocar l’ipu i cridaven coses com ara: «Nani, has de corregir el teu hela, massa separada de les altres», o bé: «Jessie, tens els braços flàccids quan fas el kaholo», i després reprenien el cant. Tres rengs de noies que feien passos, giravoltaven i saltaven. Els ipus clavaven cops a terra i els dits tamborinejaven, mentre les dones entonaven la seva cançó. Tot plegat em va entrar endins. Molt endins. Em va fer sentir alguna cosa que no sabia anomenar i que em retorçava per dins. I amb aquella sensació me les vaig quedar mirant fins que, darrere meu, va començar a sonar el compte enrere del cronòmetre del bàsquet. Vaig sentir les ovacions que sortien de les grades i em vaig girar per tornar al gimnàs. En Dean i una altra victòria, vaig suposar, però semblava que el partit havia sigut molt ajustat. Com si no l’haguessin pogut assegurar fins al final.

De tota manera, no vaig tenir gaire temps de pensar-hi en aquells moments. Va passar que l’endemà es va presentar un home a casa nostra. Tot va començar quan l’home va trucar a la porta amb els punys. En Noa era a la seva habitació, però de ben segur que ho va sentir.

Qui va obrir la porta va ser el pare. L’home va entrar com un llamp i va anar de poc que no hi topés de cara.

—On és? —va preguntar.

Se li bellugava tot el cos. Els ulls li parpellejaven. Amb el cap girat cap a una banda, feia un gest estrany amb les espatlles. Les mans semblaven papallones, que s’obrien i es tancaven als costats. Era com si l’electrocutessin amb poc voltatge.

—L’he de veure.

—De cap manera. —El pare va plegar els braços perquè l’home en veiés la musculatura. El pare enganya, és més fort del que sembla el seu cos flàccid, fins que fa coses com aquesta.

—Això no millora —va dir l’home. Llavors va deduir on era en Noa i es va disposar a anar a l’habitació que compartien en Dean i en Noa. El pare li va plantar una mà al pit. L’home ni tan sols va intentar apartar-la. Es va limitar a inclinar-se endavant com si la mà fos un vent fort al qual podia vèncer si continuava caminant. Però el cos encara li tremolava i se li bellugava com si estigués carregat d’electricitat, i la mà del pare el va aturar.

—Surt! —va cridar aleshores. Bramava mirant cap a l’habitació d’en Noa: «Surt, surt, surt!». Fins que li va sortir escuma per les comissures dels llavis.

El pare va voler forçar l’home a recular. Cap a la mateixa porta per la qual havia entrat. Però llavors, com si res, l’home i el pare van parar de forcejar. Es van separar i van mirar cap al fons del corredor.

En Noa havia sortit i s’estava allà palplantat. Vora seu hi havia una dona coreana calba, sense celles i amb la cara tensa.

—No hauries… —va començar a dir l’home. Va aixecar les mans, que encara li tremolaven—. No ho has aturat, saps? Ha tornat una altra vegada.

L’home va voler fer una altra passa cap a en Noa, però el pare el va tornar a aferrar.

—Ja soc mort —va dir—. Que no ho entens?

Es va desempallegar del pare. Després se’n va anar fent oscil·lar amb força la porta mosquitera. I un cop a fora no va parar de cridar fins que la seva veu es va esvair.

El pare encara es mantenia en la mateixa posició. Una mà mig aixecada, com si volgués comentar alguna cosa. O defensar-se. Qualsevol cosa. Finalment va abaixar la mà.

—Potser val més que descansem una temporada —va dir. La mare també hi era.

Però la part més interessant va ser el que va venir després. Quan en Dean va tornar a casa i va saber el que havia passat. Va entrar a l’habitació que compartia amb en Noa, va tancar la porta i jo, és clar, vaig acostar-m’hi per escoltar, i l’única cosa que em separava dels meus germans era la pintura vella i bruta de la porta.

—…Podria trucar a en Jaycee, podríem anar a atonyinar aquest paio —es va oferir en Dean.

—Què és això, la màfia hawaiana? —va dir en Noa.

—Jo només ho deia —va fer en Dean.

—No —va dir en Noa—. Aquest home té Parkinson.

—Tant me fot, com si tingués Rolex —va dir en Dean—. No pot venir aquí i…

—És una malaltia neurològica —va dir en Noa.

—Ets un desgraciat de merda —va dir en Dean—. Fins i tot quan miro d’ajudar-te, m’has de respondre com un diccionari.

—Perdona —va dir en Noa.

Es van acostar a la porta. Ho sabia perquè sentia el mormoleig de les seves veus a través de la porta.

—No passa res —va dir en Dean—. T’he de protegir. Tu ets l’elegit, no?

Enraonava en un to de veu com si tingués a la boca alguna cosa que no li venia de gust. No pas ara que s’estava convertint en un cony d’estrella del bàsquet i de sobte tenia la possibilitat que la gent també parlés d’ell i no només d’en Noa. Però allà, dins d’aquella habitació, havia dit: tu ets l’elegit. I va ser com si, tot d’una, això fes que fos veritat. Vull dir que tots vèiem què li passava a en Noa, que hi havia alguna cosa especial. Si no eren els déus de Hawaii que feien alguna mena de miracle, potser es tractava d’algun aspecte nou de la ciència. Alguna mena de… No ho sé… Evolució.

En Dean i en Noa no van dir res més perquè en Dean va obrir la porta. Però jo no me’n vaig adonar fins que el pom va fer un clic. Vaig recular d’un salt just a temps de no caure als seus peus.

En Dean va fer un ruflet.

—Ves per on! La nena escoltava darrere la porta!

—Kaui —es va limitar a dir en Noa. Es veia immensament cansat.

—No he sentit res —vaig dir.

—No hem dit res que valgués la pensa de sentir —va dir en Dean. Va estirar la mà per embullar-me els cabells, cosa que va fer amb massa força. Els meus germans es van separar al corredor sense dir-se ni una paraula més: en Noa, amb l’ukelele a la mà, se’n va anar al garatge. En Dean, cap a la sala, probablement per mirar la televisió, devien fer algun partit, segur! I jo encara al corredor. Com si, a casa meva, no tingués enlloc on anar.

Durant la setmana següent, vaig tornar cada dia al centre recreatiu per escoltar els cants i veure com assajaven. Solien assajar a la pista de bàsquet en comptes de fer-ho a la cafeteria, però tant si era en un lloc com en l’altre, les trobava. Les veus em cridaven. M’ho mirava de la porta estant. Un cop s’havia acabat, les noies tornaven a asseure’s a la gatzoneta amb les sabates posades i formant colles. Llavors les kumus obrien les bosses esportives, hi ficaven els ipus i després enrotllaven les estores, que havien fet servir per seure-hi i tocar. Tot seguit també es tornaven a calçar. Totes sortien per la porta de doble batent i després travessaven el terra encerat del gimnàs, i els càntics i l’ipu deixaven de ressonar entre les bigues. L’única cosa que sentia era el brunzit greu del rètol de la sortida.

Puc ben dir que allò que hi havia allà dins, en aquell ambient, m’omplia. Jo hi anava i em posava a cantar i fins i tot a ballar una mica tota sola. I quan acabaven i jo tornava a casa, m’hi esforçava encara més i repassava amb desfici els llibres de text. Per als crèdits d’ampliació de ciència, agafava capgrossos al col·lector de drenatge que hi havia a prop de casa. O per als crèdits d’ampliació de mates, calcula-va tirades de daus o jugades de cartes. Tothom em buscava sortint de classe per demanar-me que els ajudés a fer els treballs, o volien formar equip amb mi al laboratori o als concursos de preguntes. I això em passava a la Kahena!

Així i tot, a en Noa li va passar alguna cosa després de la visita de l’home del Parkinson. De sobte va deixar de rebre gent. El pare i la mare havien d’anar a obrir quan trucaven a la porta i donar excuses: «Em sap greu, avui no rebrà ningú, està malalt; em sembla que no està fi», i havien de tornar els quartos, i al cap d’unes quantes setmanes, ja es van acabar els diners extra. El pare i la mare seien a taula amb el sobre cada vegada més buit, fent divisions i subtraccions. Sempre subtraccions.

En Noa no explicava què li passava exactament. Només deia que no podia.

—Deixa’l estar —em deien el pare i la mare si em veien rondar vora la porta del garatge, darrere la qual en Noa to-cava l’ukelele. Cançons tristes i difícils, de vegades amb tantes notes i acords alhora que semblava que tingués una mà de més. Al cap d’una estona l’anaven a buscar al garatge i tots tres s’escarxofaven al sofà. La pantalla els omplia la cara de flaixos blaus i blancs. Mentrestant, en Dean i jo fèiem les feines d’en Noa: escombrar, rentar els plats o netejar el lavabo.

—No facis res! —deia en Dean, amb sabó als canells mentre buscava les últimes forquilles dins l’aigüera.

Però una vegada ho vaig fer. En Dean era a la dutxa després de jugar a bàsquet, el pare i la mare es preparaven per anar al llit. En Noa era al garatge, però no tocava. Feia estona que no ho feia.

Quan vaig entrar per la porta, el vaig veure al racó del fons, vora el banc on el pare guardava les coses de caçar i pescar. I també les eines per al cotxe i tot això. En Noa estava arraulit en una cadira plegable, amb els pantalons abaixats fins als genolls. Estava d’esquena a mi.

Jo m’hi vaig acostar, silenciosa com una panerola. L’aire feia olor de fusta vella i en Noa esbufegava d’una manera estranya. Amb una mà aguantava alguna cosa. Fos el que fos, ho tapaven les mans, i jo m’hi vaig atansar més per veure-ho. Quan era a un metre i mig si fa no fa, sense voler vaig clavar un cop de peu a un tap d’ampolla, que va rodolar i dringar fins a algun racó fosc, i en Noa va fer un bot.

—Ei… —va començar a dir, mirant de tapar alguna cosa amb les mans. Però jo vaig ser més ràpida i ell no va tenir temps d’amagar-ho.

A la dreta hi tenia un ganivet de caça, llarg, gruixut i dentat. A la cuixa esquerra, a la part alta, on la pell era molt més clara, s’hi veia un tall acabat de fer. En sortia sang.

Tots dos ens vam posar a enraonar alhora. Jo volia saber què feia i ell volia que me n’anés. Però jo ja estava tipa que em diguessin que me n’anés. Li vaig preguntar si s’havia fet mal i si havia d’anar a buscar el pare i la mare.

—No —va dir ell—. No, no, no és cap accident.

—Ja ho sé que no ha sigut cap accident —vaig dir—. Que hi veus ningú més amb un ganivet, aquí dins?

Llavors va llançar-lo a la taula, com si el ganivet digués alguna cosa. Com si el gest volgués dir que ja n’hi havia prou.

El tall rajava sang. En Noa només s’ho mirava.

—Arregla-ho —vaig dir.

—No puc —va dir ell.

—Vols dir ara? —vaig preguntar—. O mai?

Vam mirar com rajava. Ell ho observava amb tanta intensitat que vaig pensar que la cara li explotaria.

—Noa?

—No ha sigut mai més com per Cap d’Any —va dir.

Allò va fer que tot tingués sentit. Explicava per què només acceptava de veure gent amb la porta tancada, tot sol. Per què l’home del Parkinson havia tornat.

—Noa —vaig dir—, tota aquella gent…

—Encara feia alguna cosa! —va dir—. La majoria de les vegades, ho notava, gairebé com si jo em fiqués dins dels seus cossos. Però hi ha tot de coses que em venen, imatges, ordres, no ho sé… —i es va clavar plantofades al cap. Ben fort una vegada. Després una altra i una altra, amb els ulls ben closos. I per sota les pestanyes li baixaven llàgrimes.

Vaig posar-li la mà a l’esquena, però ell la va apartar amb una sacsejada, com si l’haguessin mossegat.

—Ves-te’n —va dir.

No em va venir de nou. Per això vaig fer el que em deia.

L’endemà vaig tornar al gimnàs sortint de classe. Feia més calor que abans. Cap núvol aquella tarda, i havies d’arrufar tant el front que gairebé et venia mal de cap. Grinyols dels frens del bus. Veus cridaneres que entraven i sortien del gimnàs. Fins i tot els espetecs lluents dels que jugaven a billar americà a la sala del davant. Jo observava la hālau de la porta estant.

Vam arribar a un acord. Perquè no vaig demanar mai a la mare i al pare que em paguessin la matrícula; ja sabia quina seria la resposta. Les kumus, doncs, van dir-me que podria continuar anant-hi si m’ho mirava des de fora. Quan la kumu Wailoa, la que portava una samarreta sense mànigues tan gastada que semblava de paper de fumar, i tenia una mata de pèl que li sortia per sota les aixelles, el front marcat per la verola borda i un somriure com de dofí, em va dir que podria aprendre alguna cosa del que veiés, jo em vaig prometre a mi mateixa que ho aprendria tot.

Les kumus van començar a tocar per a l’escalfament. Cops de palmell suau a l’ipu. Jo vaig fer els exercicis com les noies de dins: ‘ami, ‘uwehe, kaholo, hela, pas i moviment de maluc, braços ràpids com llampecs de vegades i d’altres com l’aigua. Gronxar i fer girar els malucs. L’esquena i tots els ossos. Rígida com una llança. Em feia sentir bé. Com una dona hawaiana d’abans; el ritme del «seu» hula. Sentia el tacte de la seva pell plena de cicatrius, flexible i gairebé negra. Llavis closos amb mana, i els pits nus al descobert, sense roba haole. Mans en un puny que teixien estores de lau hala i arrencaven kalo dels camps.

Potser el pare, la mare i els déus no es preocupaven tant de mi com d’en Noa. Però això no volia dir que jo no pogués ser alguna cosa. Jo encara era aquí.