Читать книгу Atrapa la llebre - Lana Bastašic, Лана Басташич - Страница 10

El cel sobre Zagreb és clar. Encara trigarem uns minuts a aterrar. Per la finestra de l’avió veig un corrent d’aigua, no sé com es diu. També veig carrers anònims i casetes esparses com joguines oblidades. Els vehicles circulen lents i llunyans per allà baix, s’arrosseguen pels camins com coàguls sanguinis per venes envellides.

A través d’aquesta finestreta oval reconeixeria els Balcans al costat de qualsevol altre panorama. No hi entenc gaire, de geografia, no em sé els noms dels rius i les muntanyes. Potser me n’hauria d’avergonyir. Per a mi els Balcans són un color, no un topònim. Els noms s’obliden més fàcilment, només cal que t’omplis de paraules estranyes, de mapes estranys, i les lletres desapareixen com el sucre a la llengua. Però els colors romanen, com pampallugues sota les parpelles, encara que hagi abandonat el sentimentalisme a casa la mare, fa molt de temps. Els colors no s’esborren amb quilòmetres. Un matís verd i feixuc, com els pebrots oblidats, secs i pansits, que ja no serveixen per nodrir ningú. Un marró trist que serpenteja com un riu mort després de l’apocalipsi. El color d’una mòmia devorada pels cucs. S’entreveuen les empremtes de les botes, encara que sigui impossible veure-les des d’aquesta altura. Tan sols és un miratge. Centenars de botes sobre la terra batuda. I els matolls, tumors d’un verd pàl·lid vora el riu, matolls cansats, però encara silvestres, cadascun amb el seu signe d’interrogació a sobre. Hi va morir algú, aquí? Algú hi va matar, aquí?

Al meu costat seu un noi pèl-roig que llegeix un còmic en alemany. Algú hi ha dibuixat, ocupant mitja pàgina, una dona terroritzada amb un vestit cenyit, un traç del llapis representa les parpelles tancades. A sota no hi ha res més. L’artista no necessita dibuixar els ulls per fer-los-hi tancar. La mare del noi s’estira cap a mi i tiba el cinturó entre els dos seients per cordar-l’hi al fill. L’avió comença a tremolar i el noi aferra les mans de la mare com si fossin més fortes que les turbulències, més fortes que la mateixa força de la gravetat si ens precipitéssim cap a la mort.

—Els primats no volen —m’havia dit la Lejla una vegada, al principi de la carrera, massa orgullosa per reconèixer que tenia por de volar.

No havia pujat mai a un avió. Un cop li vaig preguntar com pretenia visitar Amèrica i Austràlia.

—Austràlia? —va repetir, sorpresa—. On hi ha unes aranyes així de grosses? Que salten. Aranyes sal-ta-do-res, Sara. Taràntules.

—I Amèrica?

—Quin pal, Amèrica... Estan més sonats que nosaltres.

Tot mentides per amagar la seva por als avions. No era per la mort, a la Lejla no li havia fet mai por, la idea de la mort. El que més l’espantava era perdre el terra sota els peus.

A l’aeroport hi ha un cartell que diu «Benvinguts a Europa», per si de cas algú se n’oblida, incloent els que acabem d’aterrar procedents d’Alemanya. Mentre esperem que el nostre equipatge aparegui per la cinta transportadora, el personal de terra de l’aeroport de Zagreb es mou al nostre voltant, tots tan importants en les seves petites tasques, ferms i segurs dins dels seus uniformes ben planxats, com avisos per als pagerols primaris que això no són els Balcans. Aviat recullo la maleta i agafo un taxi.

—A quin hotel? —em pregunta el taxista.

—No tinc hotel —dic somrient—. A l’estació d’autobusos. —Mentre em cordo el cinturó em retrec no haver dit kolodvor, una paraula molt més croata per estació.

Ell s’arronsa d’espatlles i prem el botó del taxímetre sota una pàl·lida marededeu.

—El cinturó no cal, al darrere —diu ell benintencionadament. Té raó. Això no és Dublín.

—El costum —dic.

Pel retrovisor em miren dos ulls blaus minúsculs, amb les galtes inflades per un somriure. Mentre fem petar la xerrada —d’on soc, què faig, si sé que a l’autopista cap a Gradiška hi ha hagut un accident, ha bolcat un camió que transportava peix—, m’adono d’on soc i on no soc. Dublín, Michael, l’alvocater, el nostre veí nu, tot això em sembla com una obra de teatre vista fa molt de temps. Estic asseguda en un taxi a Zagreb, un paio que creu en la immaculada concepció em porta a l’estació d’autobusos. Allà trobaré un autobús cap a Mostar, i això és tot. Potser passarà alguna cosa: potser em diran que han venut tots els bitllets, potser l’autobús bolca com aquell camió ple de peix, potser em perdo per Mostar, malgrat totes les instruccions de la Lejla i totes les apps de navegació del mòbil. Potser la trobo i m’adono que ella en realitat no és ella, que fa cinc dies m’ha trucat una altra Lejla, oi que era una veu estranya, irreconeixible?, segur que hi ha hagut un error. Com se sorprendrà, aquesta dona desconeguda, quan entri al restaurant i jo sigui algú altre, algú que no espera. Riurem de les casualitats de la vida i després, de nou, cadascuna agafarà el seu camí. Qui sap, potser ens fem amigues, aquesta Lejla equivocada i jo. Potser encara hi ha la possibilitat que tot això sigui un error. Un número de codi incorrecte en una pantalla qualsevol. Tornaré a casa abans que se’m mori l’alvocater.

—Ja som a l’estació —em diu el taxista mentre para el taxímetre. Penso en tots els taxistes que, en més o menys mesura, m’han canviat la vida, inconscients del seu paper colossal. Tots aquests secundaris que fan avançar la història, amb dues mans destres com les busques d’un rellotge indeturable. En vaig llegir el nom a la targeta, el vaig voler memoritzar, tot i que sabia que l’oblidaria pocs segons després. Volia assignar algun sentit a l’home que m’havia dut a l’estació d’autobusos. Que en la seva plàcida inconsciència, m’havia apropat a la Lejla. I jo el vaig pagar per això.

Després de quatre hores a l’estació amb un litre de cafè, tres croissants i la premsa groga croata, sec a l’autobús. Demano al xofer quan arribarem a Mostar. A les cinc del matí. Dormirà. Faci o no de cambrera, dubto que s’aixequi abans de les deu. Què hi foto a Mostar a les cinc del matí? La desperto? No sé on viu. M’ha donat l’adreça del restaurant. Tinc set hores i mitja per pensar què li diré. Llevat que passi alguna cosa amb les rodes o els frens. Llavors seria lliure.

L’autobús va mig buit, els viatgers estan repartits pels seients desgastats. Alguns ja s’han adormit, embolicats en jaquetes massa gruixudes per a principis de maig. He pogut veure als seus rostres els quilòmetres recorreguts en el mateix vehicle, els familiars —fills, filles, nets— escampats entre dos països, i com es regiren i es remouen al seient, com si això fos la seva sala d’estar. Alguns han deixat unes grans bosses de roba al seient del costat, amb la mà aferrada a l’ansa. Un home vell s’ha descalçat i abans de posar les sabates sota el seient ha mirat de cua d’ull tots els altres viatgers. Potser per assegurar-se que ningú el veiés, o potser per valorar qui d’entre nosaltres és un lladre en potència. Hi havia alguna cosa familiar als seus rostres, a les articulacions vermelles i inflades, i als fronts amarats de suor, en què s’havia eternitzat una arruga de preocupació. Per sobre dels respatllers gastats, treien el cap senyores de cabells curts, tenyits, probablement, just abans d’anar cap a Croàcia per Pasqua, i ara ja aixafats, amb blens greixosos, a punt de tornar a ser oblidats a Bòsnia. Una dona grassoneta s’ha atansat fins al seient del davant i ha picat a l’espatlla d’una altra senyora que, pel que semblava, ja s’havia adormit.

—Ei... que hem de baixar al control de passaports. No te m’adormis —diu la primera.

—Deixa que dormi, la dona —crida una veu masculina greu al meu darrere—. No arribarem a Posušje fins a les quatre de la matinada.

Després d’aquest debat aparentment innocu, ara tots els viatgers estaven inquiets. Alguns s’adreçaven directament a les dues senyores que havien engegat la conversa, mentre que altres, com si parlessin amb si mateixos, es lamentaven del viatge que ens esperava. Algunes veus es van aixecar d’entre les tenebres de seients no identificats; n’hi havia de greus i cansades, altres eren estridents i juganeres. Per uns instants em va semblar que fins i tot l’autobús parlava. No vaig poder agafar el son, perquè just darrere meu seia l’interlocutor més abrandat, que explicava amb la seva veu petita i persistent, com el cloqueig d’una oca famolenca, que un cop els havien fet baixar en plena nit a passar el control de passaports, malgrat que al bus hi havia una dona embarassada i un home amb nens petits. Una senyora del davant va ulular que això, a ella, que havia viatjat amb la seva filla i tres nets, no li havia passat mai. Sempre els havien deixat estar-se al bus i mai no havien despertat el nens. Algú baixet escataina des del seient de davant del meu:

—I on són la vostra filla i els nets?

Llavors vaig saber que no dormiria gens. De darrere de l’autobús, una senyora va començar a declamar les espesses branques del seu arbre genealògic, explicant la ingrata geografia i les vicissituds històriques amb un senzill:

—Què hi farem! Les coses són així, hi has d’anar tant sí com no, amiga.

L’home descalç reacciona a aquestes paraules des del centre del bus, i afegeix:

—Uf, doncs mira jo: una filla amb l’home a Alemanya, l’altra a estudi a Zagreb, i el fill té una empresa a Ljubljana, fan aquells daixonses, com se diguin, finestres de PVC i persianes venecianes i el que sigui...

—La meva germana és a Austràlia... —afegeix una dona amb la veu ronca des de la foscor.

—Jo vaig enterrar ma germana l’any passat. Els ronyons —respon l’home descalç, intentant rematar la competició. Paper guanya pedra. Pedra guanya tisores. Cementiri guanya Austràlia.

La competició es va allargar fins a Korenica. Alguns es van vantar dels seus cosins enterrats, uns altres de la casa perduda. Alguns tenien fills intel·ligents, doctors i enginyers que no trobaven feina; a això, altres responien que com es podia viure amb dos-cents marcs al mes després de trenta anys d’experiència laboral. En un moment determinat, va semblar que l’òliba ululant guanyava: li havien extret, va dir, dos tumors de l’estómac, i dos anys després tota la matriu. Vivia de lloguer amb el que treia de vendre bitllets de loteria. El gendre havia deixat la filla. Escac i mat.

Jo no vaig participar en la competició. No tenia res de què vantar-me. Estic bé de salut, vinc d’Irlanda, tinc en Michael i vaig camí de Mostar, perquè tinc diners per finançar els capricis de la Lejla. Tant és que amb aquella trucada m’hagi arrencat una costella. Com podia competir amb els morts d’aquella gent, les seves ruïnes i les seves pensions miserables? La Lejla sí que hauria pogut. Hauria trobat la manera d’avergonyir-los a tots, a més de no sentir compassió ni un sol moment. Gairebé vaig desitjar tenir-la al costat.

Un cop vam anar plegades amb bus a la platja, al principi de la carrera. Quan tot encara estava bé. Es va recolzar a la finestra i em va posar les cames a la falda. Va xiuxiuejar:

—De nit sentia plorar trens invisibles —i jo la vaig mirar amb incredulitat.

—De cap manera —vaig dir, estava a punt d’adormir-me. Ella només va somriure, ben pagada de si mateixa i de la seva superioritat. El joc s’havia de respectar, on fos i quan fos.

Al cap d’unes quantes hores asseguda, em vaig treure de sobre les seves cames, em vaig aixecar a poc a poc i vaig intentar fer-me córrer la sang pels malucs paralitzats. La resta de passatgers dormien, a fora era completament fosc. Vaig passar entre els seients, sigil·losament, com una segadora d’ànimes, buscant amb la mirada si hi havia algun llibre. Alguns havien deixat les mans adormides sobre diaris oberts, uns altres aferraven bosses o ventalls. Vaig trobar el que buscava a l’altra punta de l’autobús. Treia el cap de la motxilla d’un jove ple de grans. Dormia massa plàcidament per algú que hagués estat llegint Kiš.

Vaig tornar al meu seient, vaig xiuxiuejar Mansarda, i després vaig tancar els ulls i vaig caure en un son profund.

El meu pare ens havia dit que seguéssim al mig de l’autobús, que era més segur. Per això ens vam asseure als seients del final, per menysprear-lo encara que ell no en fos conscient. Allà hi havia bastant d’espai per a les cames llargues de la Lejla. Aquell any anàvem camí de l’illa. També vaig recordar aquell dia a la platja que vaig pensar que s’havia ofegat.

Gairebé la podia veure al meu costat en aquest nou bus que em duia cap a Mostar, cap a una Lejla més vella. La podia sentir cridant alguna tràgica mentida a aquell grup penós:

—La meva mare és cega. Ens ha pujat a tots sense veure-hi.

Ella era perfectament capaç de dir una bajanada semblant només per guanyar aquella competició absurda. Per esdevenir la reina sense corona de l’autobús Zagreb-Mostar. Jo només seia i mirava els arbres negres per la finestra. De tant en tant alguna caseta estripava la fosca il·luminant les cortines. Quan era a Dublín, sentia que podia córrer fins al final de la ciutat, però que alguna cinta invisible m’estiraria i em tornaria sempre amb en Michael, com si fos una fona, tant se valia on anés. Ara ja havia passat mitjanit, érem en algun lloc entre Korenica i Udbina, i la cinta s’havia estirat tant que havia deixat d’anar bé, s’havia donat. Aviat es trencaria, no arribaria a Bòsnia.

I quan la pluja ens va començar a caure a sobre vaig pensar, presumptuosament, que era per mi, per en Michael i la Lejla, per les rodes que havien de relliscar i posar fi a aquesta història. Ens van fer baixar de l’autobús i posar-nos en fila davant d’una caseta blanca on seia una policia grassa amb els llavis taronja. Ara podia veure les cares de les òlibes i les oques que durant hores havien cridat en la fosca de l’autobús. Tenien els rostres garratibats, com si d’aquesta manera la pluja els xopés menys, amb arrugues profundes com llits de riu per a maquillatge desfet, amb els punys ficats ben endins d’unes butxaques amples. Un home es va posar una bossa de plàstic al cap. Un altre va intentar encendre una cigarreta, sense èxit. Quan vam tornar a l’autobús s’havien acabat les converses. La humiliació amb pluja inclosa les havia silenciat. Només es podia sentir un sospir aquí o allà, com d’animal ferit que finalment ha trobat un refugi. El conductor va posar la ràdio, reemissió de les notícies del vespre. El primer ministre d’algun govern, d’una banda o l’altra del riu, parlava de la creació de nous llocs de treball.

—Almenys això ens eixugaria —va cridar l’home descalç, i alguns passatgers mullats van riure per sota el nas. Llavors l’ambient es va tornar a esllanguir, i el ventre de l’autobús va esdevenir estèril, quasi inhumà, com aquelles sabates molles sota el seient florit.

Els dic a tota aquesta gent trista que he deixat el meu déu brut amb els peus nus sobre el parquet malmès d’un apartament sense cortines? Els dic que tornaré amb ell? I tant que hi tornaré, d’on ho treuen que no ho faré? Els dic que de vegades m’imagino que li arrenco la pell a la Lejla? Ella està estirada al seu sofà, que torna a ser de color beix, jo al damunt d’ella, li arrenco la pell de la cara en va. Sempre en té una altra de nova, a sota. I ella amb prou feines em mira, sense cridar. Com si els seus ulls, lleugerament sorpresos, clarament enriolats per la meva agressió, em diguessin:

—I què et pensaves, que tu i jo estàvem fetes del mateix material?

[La mort és primer gradual, i després sobtada. Els gossos, al principi, es morien d’un en un. Els seus cossos sense vida, encara calents un matí d’hivern, se seguien l’un a l’altre sense remei i tal com s’esperava, com el dimecres segueix el dimarts sense equivocar-se. Els trobàvem d’hora, abans del primer telenotícies, estirats de costat. Una llengua immòbil queia de les seves mandíbules innocents juntament amb tota una vida miserable i inhumana. Però vida al capdavall.

Va començar amb el gos de la senyora Ristović.

—Un rastrejador serbi tricolor! —cridava per sobre la barana. Apuntava amb el dit a la creu torta, clavada en un monticle de terra davant de casa, i xisclava—: Un rastrejador serbi tricolor! De la raça més rara! Només a uns porcs envejosos se lis pot acudir això!

Llavors les creus germinaven i creixien com males herbes: als patis, als retrovisors, al voltant del coll gras del professor de química, o tatuades, com als músculs del pare d’en Mitar, que un cop va venir a una reunió de pares i tots se l’escoltaven com si fos el president, només pel tatuatge. També els gossos, és clar, eren cristians ortodoxos i havien de ser acomiadats segons els costums. I què, si el popa Čedo refusava enterrar el Luks, rondinava la senyora Ristović, qui diu que la bona gent no pot posar creus on li plagui?

—Que potser és una vergonya, ser sèrbia?

Nosaltres tornàvem de l’escola pel seu carrer, rient per sota el nas cada cop que ella cridava se lis en comptes de se’ls. Però també ens sabia greu pel Luks, de qui després es va saber que era un exemplar molt rar de rastrejador tricolor, malgrat que ningú l’havia vist mai seguint un rastre. El senyor Mićo, que vivia amb dues filles mudes en una casa sense façana, va dir que, per ser exactes, el Luks era un rastrejador tricolor iugoslau, a la qual cosa la senyora Ristović va respondre que s’hi podien fotre fulles, ell i Iugoslàvia.

—Què vols dir, que aquella xusma l’han mort perquè és iugoslau? —va preguntar ella, mirant de reüll i torçant el somriure com si, de sobte, a ella i només a ella, li hagués estat revelada l’autèntica Veritat, ignorada per tots nosaltres, vulgars mortals sense gos mort, ni creus al pati.

—Au va, no diguis bajanades —va dir el senyor Mićo, mentre amb les mans retirava la neu del seu Lada.

—Bajanades, jo? Què t’empatolles? Que és una coincidència? Aquella xusma ens enverinaran mentre dormim. Primer els rastrejadors serbis, i després els serbis. Fixa’t què et dic —deia la senyora Ristović, que, per sobre de la barana, clavava la mirada en nosaltres, sobretot en tu i en les teves vambes noves amb cordons de dos colors, com si els haguessis fet servir per escanyar el pobre gos. I el senyor Mićo ens va llançar una mirada còmplice i va tornar a casa fregant-se les mans glaçades.

Tanmateix, després del Luks van caure altres gossos: el pequinès de la senyora Talić, el buldog d’aquell jardí descurat proper a l’escola, el llebrer lleig del meu veí. En menys de set dies no quedaven gossos al barri, els van canviar per tombes petites i matusseres i pels miols tristos de gats sense amo. Fins i tot el senyor Mićo va deixar de fer-hi broma. Capficat dins del seu estimat Lada, ens saludava sense piular si es creuava amb nosaltres quan tornàvem d’escola.

Anàvem per darrere de la fàbrica de sucs abandonada, trescant entre la neu acumulada a les voreres. Va ser aquell hivern cru del teu onzè aniversari. A tu t’havia vingut la regla i tenies un nom nou, i jo, encara que soc vuit mesos més gran, res.

—Fa mal? —et vaig preguntar amb cautela.

Vas arronsar les espatlles, com si fos una cosa que no se’ns podia explicar a nosaltres, les noies seques. Tu eres diferent. Hi havia en el teu capteniment una saviesa intocable, que donava per descomptat que eres la guia i que jo et seguia, com si pertanyéssim a subespècies diferents de primats. La sang et va donar el poder de prendre totes les decisions: on anàvem, què fèiem i com ens comportàvem. Vaig intentar recordar-te que era jo la més gran i que, per tant, hauria de ser la responsable de totes dues, però per a tu la sang estava per sobre del temps. I quan et vaig dir que el teu nom nou no comptava, perquè era fals, ni tan sols vas parpellejar.

—Tu tampoc vas néixer amb el teu —vas dir—. Te’l van posar després.

Fins ahir havies estat la Lejla, sense sang i neta, com jo. I ara es ficava enmig de la nostra amistat aquella maleïda Lela, que tenia la regla i cap intenció d’explicar-m’ho. Jo l’odiava. La teva mare va treure de la porta de casa, amb un ganivet de cuina, la lletra g del vostre cognom i hi va enganxar una r. Era de coure, brillava nova de trinca al bell mig del teu cognom, humiliant les altres lletres. De cop et vas convertir en la Lela Berić,³ com si això es pogués fer sense demanar-ho a ningú. Jo vaig intentar convèncer els meus pares perquè em diguessin Janet. Així a l’escola seria més popular, com la Jackson en aquell videoclip en què apareix per una porta de vidre i al seu voltant tothom emmudeix. T’hauries mort de l’enveja. La mare, mentrestant, em va dir que em deixés de bajanades, que Janet sona igual que dženet, que és el paradís musulmà, que si pretenia que em trenquessin els ossos, que no hi tocava o què?

—Digues. Fa gaire mal? —vaig insistir-hi.

—Doncs, és com... com si tinguessis un globus fent pressió a l’estómac.

—I en surt gaire... d’aquesta sang?

—No.

—Quanta?

—No ho sé, com un got.

—Un got de suc o un got de rakija?

—Que pesada que ets, Sara! No ho sé. Vols veure-ho?

Vaig negar amb el cap tan ràpid com vaig poder. El dia abans, quan en Mitar s’havia tallat el dit i s’havia posat a plorar a la classe de mates, li vas dir que era patètic, que tu sagnaves deu cops més i que no ploraves. Et van expulsar de classe. Un altre cop. Per això sabia que eres capaç de treure’t les malles i les calcetes allà mateix, darrere la fàbrica de sucs, i mostrar-me la sang. Vaig canviar de tema de seguida.

—Què t’ha dit l’Armin? —et vaig preguntar.

—No res.

—I li has dit que a mi encara no m’ha vingut?

—Mare meva, per què l’hi havia de dir? Què coi li importen, les meves amigues?

—Bé, només preguntava... Però no l’hi diguis.

—Per què ho hauria de fer?

—Per res. Només que no l’hi diguis. Em sents?

—Molt bé, Sara... No pensava fer-ho.

Tu no ho hauries entès. Era el teu germà. Però jo em moria de ganes de parlar d’ell. Del que havia passat sota el cirerer de casa vostra el dia que havia mort el gos caçador del senyor Radman. Hi havia anat per recuperar el meu quadern de religió, que m’havies agafat per copiar les pregàries, perquè havies faltat a algunes classes. Per art de màgia havies aconseguit estalviar-te la classe de religió, a la qual els altres havíem d’anar dos cops per setmana. I llavors, una nit, de manera secreta i injusta, et van donar un nom nou i el professor de religió va dir que et podies tornar a unir a nosaltres, després de posar-te al dia amb la matèria. Jo no volia que tornessis de cap manera, a religió. Era l’única assignatura que feia sense tu, una cosa autèntica només meva. Però ara tot això s’acabaria. Mitja hora copiant les meves pregàries i ja estava. Vindries a classe i en sabries tant com jo. De fet, tu en sabries molt més, perquè a mi se m’escaparien alguns detalls, alguns significats ocults, per als quals tu tenies uns sensors naturals.

—Què vol dir sant ventre? —em vas preguntar durant l’hora de dinar, mirant la pregària al meu quadern.

—Com vols que ho sàpiga?

—No ho ha explicat el de religió?

—No —vaig respondre—. T’ho aprens de memòria, i ja està.

—I això... —va passar alguns fulls i va llegir— totes les coses visibles i invisibles. Què és invisible? L’aire? Els òrgans?

—Si vols anar a classe de religió, has de deixar de fer preguntes estúpides —vaig dir, i vas posar els ulls en blanc—. I sisplau, torna’m el quadern abans del cap de setmana.

Aquesta última petició va ser, per descomptat, ignorada. El quadern no em calia, me’l podries haver tornat a l’escola. Però em preocupava que, si inverties massa temps llegint les pregàries, vindries a religió sent la que més en sabia. Per això vaig decidir anar a casa teva sense avisar, per demanar-te, freda i altiva, com una màrtir irritada, que em tornessis el quadern.

Casa vostra era al costat de la del professor de biologia, que feia pudor de licor de pera i li agradava jugar amb les teves trenes. Vaig mirar cap a la seva petita finestra mentre obria la teva tanca, un mecanisme rovellat que podria haver obert en plena nit amb una sola mà. Un cop m’havia dit, aquell gripau borratxo, que havia d’intentar assemblar-me més a tu, després de posar-me un cinc. De la tanca a casa vostra hi havia unes deu passes, prou per recordar tots els motius pels quals estava emprenyada amb tu: el profe de biologia, la classe de religió, el meu quadern que, fos com fos, ja hauries d’haver-me tornat; i també aquella r enganxada que es mofava de mi des del cognom fals de la vostra porta. Tot això va fer que, en comptes de picar suaument a la porta, hi clavés tres cops de puny.

L’Armin va obrir tan ràpid que vaig pensar que havia estat tota l’estona rere la porta, observant el meu cabreig per l’espiera. En veure’l vaig oblidar per què estava emprenyada. La seva presència em recordava per què encara tenia sentit ser la teva amiga. Podia anar-hi quan volgués, obrir la porteta de la tanca, fer deu passes pel pati i trucar, perquè tu i jo som, al cap i a la fi, millors amigues. I ell seria aquí, ell i els seus palmells bruts de colors, amb l’extrem del dit del mig de la mà esquerra inflat i negre d’agafar el llapis HB, el de punta gruixuda, de fer esbossos. Allò em va semblar increïble, llavors, que algú tingués un germà que vivia, caminava, menjava i dormia al mateix lloc que tu, algú que no era ni el teu pare, ni un amic, que et coneixia millor que ningú altre, encara que en realitat no sabés res de tu.

—La Lejla ha anat a escacs —em va dir.

—Té el meu quadern de religió —li vaig assegurar, amb tota la serietat de què vaig ser capaç.

A la casa regnava el silenci, la vostra mare era a la feina. L’Armin i jo vam entrar plegats a la teva habitació. Hi havia estat més de cent cops, però sense tu semblava diferent. Em vaig avergonyir del teu desordre en la seva presència, com si ell, d’alguna manera, pogués pensar que allò tenia a veure amb mi, només perquè érem amigues i del mateix any.

Recordo un gran pòster de la Janet Jackson que més endavant canviaries per un mirall; recordo els pantalons del pijama del revés, tirats com un pervertit de carrer sobre els llençols desfets; recordo que, sota el teu escriptori, es gronxava perillosament una torre de còmics que vam haver de llençar abans d’anar a la facultat pel bé de la salut mental de la teva mare; recordo una figureta d’un cavall d’escacs a la teva prestatgeria, allà on, anys més tard, hi hauria una fotografia de l’Armin a la platja; recordo també que hi havia dos mitjons, un de quadres, l’altre blanc, desats a la cadira protegint el teu tron d’usurpadors indesitjables.

Vaig voler sortir d’allà com més ràpid millor. L’Armin va trobar el meu quadern fet malbé entre el caos del teu escriptori i me’l va donar. Amb aquella camisa i aquells pantalons s’assemblava al vostre pare —o almenys a la fotografia del vostre pare de la vitrina de la porcellana—. Els seus ulls es passejaven per la teva habitació sense immutar-se, aturant-se de tant en tant en la meva cua. Era així com el volia recordar —planxat i serè—, de manera que les paraules del meu pare fugirien avergonyides davant d’aquella prova irrefutable.

El meu pare havia dit que, segurament, havien estat l’Armin i la seva colla de calaveres els que havien enverinat els gossos dels veïns. Va dir que aquella gent treballaven plegats, que a algun ja l’havien agafat per haver fet pintades a les façanes, i ara rondaven com bergants i feien qui sap què.

—Ara li diuen Mar-ko Be-rić, sisplau, ja no és l’Armin —va afegir la meva mare, com si hagués sentit per primer cop que algú es pogués dir Marko, mentre atansava el pollastre daurat al meu pare per sobre la taula.

—Marko Berić —va repetir el meu pare, fastiguejat, i va agafar una altra cuixa greixosa de la plata. La va rosegar, encara amb el nas arrufat, i jo ni tan sols vaig intentar contradir-lo, ni preguntar-li per què l’Armin hauria volgut enverinar el gos de ningú. No vaig fer res, Lejla. Vaig callar i menjar.

—Això és tot? —em va preguntar l’Armin, mirant-se el quadern com si fos el primer cop que veia un objecte d’aquelles característiques. Ara hauria de marxar, vaig pensar. Però no volia. M’agradava com em mirava: com si jo també tingués setze anys. I la regla. Sobre el teu escriptori, al costat del petit llum lila sense bombeta, hi havia una arracada de perla. Aprofitant que l’Armin no mirava, la vaig agafar i me la vaig ficar a la butxaca d’una manera automàtica i precisa, com si aquest fos el propòsit real de la meva visita.

—Puc sortir al pati? Crec que hi he perdut una arracada, sota el cirerer —vaig mentir.