Читать книгу Atrapa la llebre - Lana Bastašic, Лана Басташич - Страница 9

Vaig entrar al pis amb les mans buides. Havia de comprar una cortina nova. I alguna cosa més que havia oblidat. A l’entrada m’esperaven les seves plantofes grises. Una tenia la sola trencada. S’obria i es tancava amb cada passa com si tingués alguna cosa a la punta de la llengua i no fos mai capaç de recordar què. Havien estat el regal pels trenta-cinc anys d’en Michael, aquestes plantofes. Aquell any també li vaig regalar un vinil. No recordo quin. Vam comprar un pastís red velvet i vam fer la broma que anant cap al pis ens cauria. Ens vam aturar davant d’una farmàcia que era coneguda només perquè un personatge literari hi havia comprat sabó feia més de cent anys.

—I si ens casem? —em va preguntar en Michael.

—No siguis ridícul —vaig respondre. Vaig obrir la capsa i vaig enfonsar el dit a la massa esponjosa i freda del pastís vermell. Era deliciós—. Per molts anys —li vaig dir. I en això va quedar, la idea del matrimoni la vam llençar davant d’aquella farmàcia com una pastilla ineficaç. La mare va deixar de preguntar al cap d’uns anys. Ens va visitar només un cop. Va dormir amb mi al llit gran mentre en Michael es rebregava al sofà. Es llevava a les set del matí i començava a fer renou a la cuina. Ja sabia què pensava, ella: que la posava en evidència davant del món sencer. Tot Irlanda tindria notícia que la meva mare no m’havia ensenyat a netejar. I també sabia el que pensava en Michael: es mirava el seu cos enorme i es preguntava si devia ser genètic. Sempre havia estat grassa, però després de la mort del pare va aconseguir deformar-se del tot. Vaig pensar en els seus cabells rossos que em queien a la cara quan m’acotxava a les nits. Ara se’ls recollia en uns quants flocs fins al voltant de les galtes grosses, que s’ajuntaven amb el coll. Recordo el que em va dir en Michael:

—La teva mare té uns ulls molt bonics.

Era l’única floreta que se li podia dir. I jo el vaig odiar per això. Volia abraçar la meva enorme mare i apartar-la de la seva vista.

Em vaig sentir alleujada quan se’n va tornar a casa. Es va comprar una gerra immensa amb un trèvol estampat, encara que no bevia mai cervesa, i un cendrer amb la bandera irlandesa, encara que no havia fumat mai. Es va asseure a l’avió i va tornar a Bòsnia. Al cap d’un temps va deixar de trucar. En Michael i jo vam tornar a la normalitat. Ell, a escriure codis; jo a traduir. Ningú va tornar a esmentar mai el matrimoni ni la meva mare.

El nostre primer clau va durar uns cinc minuts. Ell anava begut, jo estava cansada, i el seu gos guinyolava al passadís. A fora els dublinesos cridaven borratxos. En Michael es va adormir tan bon punt va llençar el condó. Jo vaig anar al bany a rentar-me. Era el primer cop que anava al seu pis. Després va esdevenir el nostre pis, i també el meu pis, encara que en realitat no ha estat mai ni una cosa ni l’altra: pertanyia a una irlandesa rabassuda de seixanta anys i escaig que flirtejava amb en Michael i que a mi m’ignorava. Però aquella nit, després de cinc minuts de sexe, encara era només el seu pis. No en coneixia els racons, i em clavava cops als dits dels peus. Al bany, vaig obrir l’armariet darrere el mirall i vaig trobar prou analgèsics per adormir un cavall. Les migranyes d’en Michael. Més endavant les coneixeria. El doctor li dirà que no s’estigui tant de temps davant de l’ordinador. Nosaltres esclatarem a riure. Però aquella nit allò eren un munt de pastilles d’un paio que havia conegut la nit abans. Me n’he anat al llit amb un ionqui dels narcòtics, vaig pensar. Tot això l’hi confessaré més endavant, després de la quarta o la cinquena cita. Per a ell serà la cosa més divertida del món.

Quanta estona vaig estar-me al bany? Hi havia un aneguet de plàstic enganxat en una rajola. A l’aigüera hi havia tot de pèls vermells. Em feia mal a l’entrecuix. Em vaig prendre dues de les seves pastilles i vaig agafar prestada una tovallola. Pensava que la nit aniria millor, tot feia pensar-ho. Un paio intel·ligent. Llegit. Profund. Una mica estrambòtic. Li agrada Cohen. Després tot havia durat cinc minuts, i el paio intel·ligent s’havia clapat de seguida. Em vaig asseure al vàter aliè, sense saber que un dia seria el meu, i vaig pensar en tots els dublinesos amb qui havia dormit des que hi havia emigrat. Em van passar pel cap tots aquells condons. Una petita piscina de genètica irlandesa malbaratada. Com havia acabat amb aquells paios? Tal com va anar amb aquells, anirà amb aquest, vaig pensar. Sortiré del bany i trucaré a un taxi. No li he donat el meu número, no em donarà la tabarra.

Hi havia una pila de roba bruta seva damunt la rentadora. Vaig agafar d’aquella llodriguera una samarreta amb la cara de Darth Vader i me la vaig acostar. Era enorme i feia pudor d’haixix. La vaig tornar al pilot i vaig sortir del bany, decidida a vestir-me i trucar a un taxi. Només vaig trobar els texans i un mitjó. El seu gos em seguia atentament, com si no fos la primera que vagava per aquell pis a la recerca de la sortida. Buscava la brusa a la saleta d’estar, on llavors hi havia una altra taula, abans de la que hi vam posar uns anys després. En aquest moment només vull trobar la brusa, sortir d’allà i fer com si res no hagués passat. Ell ronca a l’habitació, ni se n’adonarà, que he sortit. L’altre mitjó se’l pot quedar de record.

Vaig trobar la brusa al costat de la tele i me la vaig posar, dubtant de quin servei de taxi trucar, fastiguejada d’haver de pagar altre cop les rodes d’algú altre. Llavors vaig mirar cap amunt, a la prestatgeria, i em vaig aturar. Del munt de manuals d’informàtica sobresortia un llibret negre. Al llom hi havia impreses unes lletres platejades. Vaig llegir: L’illa del tresor, R. L. Stevenson. Em vaig quedar plantada, mirant com brillaven aquelles paraules a la claror del carrer que entrava a la saleta pel balcó. Vaig passar els dits per sobre les lletres; tenien relleu, com la cicatriu d’una ferida. Ja no em feia mal res, l’analgèsic havia anat per feina. El gos em llepava el peu nu. Vaig mirar el llibre i vaig pensar en en Jim Hawkins, a qui van dir que ho havia d’escriure tot tal com havia passat, que no havia d’ometre res. Al cap d’una estona em vaig treure tota la roba i vaig tornar al llit amb en Michael.

Quants anys han passat des d’aleshores? Des del nostre primer clau fins a la trucada de la Lejla? Ha mort gent cada dia. Quantes persones han deixat d’existir des que vam soterrar la Llebre? Han desaparegut vides senceres mentre nosaltres no parlàvem. Mentre jo coneixia en Michael, dormia amb en Michael, menjava pastissos amb en Michael, discutia amb en Michael, on era ella? Per què no em va trucar aquell dia, o aquell altre davant de la farmàcia, o el següent, o qualsevol altre dia que no fos aquest? Per què no em va trucar abans que jo veiés aquell llibre a la prestatgeria d’en Michael? És com si ella ho sabés tot, de la meva vida, el que em passarà, abans que jo mateixa.

La seva veu ronca encara m’omplia l’oïda. Més vella i més greu, però era encara la mateixa veu entusiasta i enrogallada. Vaig respirar fondo i vaig obrir la porta a poc a poc, com si mig esperés enxampar en Michael fent alguna cosa imperdonable. Així hauria estat més fàcil.

No em vaig descalçar. Ell seia a la sala d’estar, escrivia aquells codis que no he entès mai. Em vaig quedar plantada a la porta, darrere seu, i vaig mirar les frases ordenades, formades per números, lletres i símbols, uns a continuació dels altres, blancs sobre el monitor negre. En Michael solia dir que tot el món estava codificat. Que jo no era conscient que darrere dels meus programes de traducció, de les meves revistes preferides, de les meves llistes de reproducció amb música de quan la seva feina no existia, s’amagava aquell llenguatge completament incomprensible per a mi. Estava palplantada mirant aquella pila de símbols, demanant-me si just llavors en Michael estava creant tot un món per a algú. Si, inconscientment, estava ajudant algú a acabar el doctorat, o a matar algun monstre d’un videojoc, o, qui sap, a escriure una nota de suïcidi amb un nou processador de textos. Aquell home encorbat, ficat en un jersei de rombes massa ample, era el déu d’algú?

Encara tenia la mà a la butxaca de la gavardina; m’aferrava al mòbil d’on mitja hora abans havia sortit aquella frase:

—L’Armin és a Viena.

Vaig pensar que no seria capaç de fer la maleta i tirar cap a l’aeroport si deixava anar el telèfon. Amb ell, deixaria anar la Lejla, l’Armin i Viena. I què passaria amb el déu encorbat del jersei de rombes? Res de greu: Zagreb, Mostar, Viena. Un parell de setmanes, un mes si decideixo allargar una mica l’estada. El telèfon començava a bullir dins del meu puny tancat. Bòsnia, la Lejla. No són quinze dies de vacances després dels quals tornes a casa i al llit amb en Michael. Això és com recaure en l’heroïna. De moment ja m’havia embrutat amb la llengua materna.

M’hi vaig apropar per darrere i li vaig treure els auriculars de les orelles. Es va espantar. Vaig posar-li les mans sobre les espatlles. Vaig sentir la senzillesa d’aquell gest tan conegut i, alhora, la convicció que aquella vegada era diferent.

—Només soc jo —vaig dir.

—Has trobat la cortina? —va preguntar, sense deixar de mirar el monitor.

—No —vaig respondre. L’anglès em queia al ventre, maó a maó.

—Demà hi aniré jo —va dir—, si no et molesta veure el cul pelat del nostre veí un dia més.

Em vaig asseure al sofà, davant de la taula de treball, i vaig fer una ullada al nostre dormitori. De sobte era nou, el veia amb els ulls de la Lejla. La seva trucada havia convertit la meva vida en un museu. Vaig mirar la paret de darrere l’ordinador d’en Michael, les baldes amb les figuretes de Lego, els cactus nans i els llibres sobre llenguatges de programació. Al costat oposat s’estenia una altra paret, plena dels meus diccionaris i enciclopèdies, amb la fotografia en blanc i negre de Salinger canós i atònit, amb els punys closos preparats per esmicolar el maleït objectiu. Entre els nostres mons intraduïbles, la taula rodona del menjador que vam muntar plegats un vespre, barallant-nos amb les instruccions. Al costat de l’enorme televisor, una foto del seu gos. Era diabetis, el vam haver d’adormir. En Michael agafava la pota negra i grossa del Newton, jo agafava en Michael de la mà, fins que es va adormir. En Michael va plorar, es va netejar el nas amb l’espatlla perquè no ens volia deixar anar, ni al Newton ni a mi, la pota i la mà. I finalment aquell maleït alvocater, entre el televisor i la taula de treball, una planta obstinada, supervivent contra tot pronòstic, petita i subdesenvolupada, sense cap fruit a la vista, però viva malgrat tot una estació rere l’altra. Un arbre esquifit i desesperat. L’havia plantat jo, mig de broma, fent-ho tot a l’inrevés. Més endavant, en Michael va veure a Youtube que el que s’havia de fer era foradar el pinyol amb un escuradents i posar-lo en un got d’aigua. Jo l’havia tret de l’alvocat, l’havia netejat i l’havia ficat ben endins de la terra com una mongeta màgica. Per a mi, allò era més aviat com un enterrament, el d’aquella llavor grossa enfonsada al test. Però aviat es va fer evident que, en realitat, aquella tomba era un bressol astut. En Michael el regava, el girava perquè li toqués el sol, li treia els paràsits de les fulles. L’alvocater zombi. Em vaig asseure al sofà i el vaig observar com si el veiés per primer cop. La Lejla hauria esclafit a riure cruelment si hagués vist el meu alvocater, m’hauria recordat que jo era d’aquell tipus de persones que fan morir les plantes, no de les que les fan viure.

Podia veure-la allà, al parquet d’en Michael, contemplant amb condescendència la meva etapa dublinesa. No hauria dit res; amb els ulls m’hauria tret Europa del damunt com si fos una jupa de cuir de nou-rica patètica i, sense cap mena de pudor, hauria fet evidents les meves cicatrius balcàniques.

Quan va parar de teclejar, en Michael es va girar i va mirar per la finestra que hi havia darrere meu. Dues setmanes abans, a l’edifici del costat s’hi havia traslladat un nudista. Des del nostre dormitori podíem veure el seu menjador. Era un home de mitjana edat, sense res de particular, que tenia unes paelles de puntets vermelles i una cartera negra sobre la cadira. Un d’aquells paios amb una cura desmesurada per la barba, a fi de mantenir la dignitat després d’haver perdut els cabells. De la paret penjava un calendari del noranta i tants. Menjava un cop al dia, directament de la paella. Escoltava Xostakóvitx. A en Michael el posava nerviós, tant per la música com per l’entrecuix més aviat gros que el saludava cada matí.

—És a casa? —vaig preguntar.

—No, gràcies a Déu.

I va continuar mirant per la finestra. Tenia restes de patates fregides a la barba. Si aquell hagués estat un altre Michael, el d’abans de la trucada de la Lejla, en Michael que plora mentre un estrany li mata el gos, en Michael que es menja el pastís red velvet amb les mans, en Michael que em demana un cargol més gros per a la pota de la taula del menjador... potser li hauria espolsat les restes de la barba. Amb tanta naturalitat que ni se n’hauria adonat. Però ja no tenia sentit. Seria com tocar una estàtua en un museu. Així que senzillament em vaig asseure en aquell sofà, el nostre sofà, que de sobte havia esdevingut el seu sofà, i que ben aviat seria només un sofà qualsevol, i em vaig mirar aquell déu gran de cabells vermells i la taca de cafè dels seus texans. Sabrà trobar el producte per eliminar les taques rebels? Els seus peus, d’altra banda enormes, em semblaven diminuts en comparació amb el mar de parquet gastat que els envoltava. Qui li compraria unes plantofes noves? Ell no hi pensaria mai. Caminaria sempre descalç sobre aquell parquet de mala qualitat. Li vaig mirar els peus com si fossin uns nens que abandonava.

—He d’anar a casa —vaig dir finalment. Home. Feia sis anys que vivíem junts, no ho havia d’haver dit, això. Home era el nostre pis, els nostres llibres, el nostre llit amb coixins ergonòmics, la nostra dutxa espatllada, els aneguets a les rajoletes del bany, les esquerdes del parquet. Fins i tot aquell paio despullat a la nostra finestra. Home no és Bòsnia. Bòsnia és una altra cosa. Una àncora rovellada en un mar pixat. Et poses regularment la vacuna del tètanus, encara que hagin passat molts anys.

—Per què has d’anar a casa? —Home.

Tenia preparades les respostes. Li explicaria una història ben convincent sobre l’oportunitat fantàstica de veure la mare, ordenar alguns papers, recollir alguns discos que no em vaig endur; una història sobre una amiga de l’escola i el seu germà, que, pel que sembla, és a Viena; una història sobre Viena, que és excel·lent, perfecta, perquè just en aquest moment s’hi celebra un congrés sobre el discurs i el poder, al qual, de fet, pensava que no podria anar; una història sobre els bitllets barats i que sempre he volgut visitar Mostar, i just ara és un moment ideal. Una història sobre tot i sobre res. De sobte em va semblar que s’adonaria de què estava succeint, que detectaria els forats en el meu codi maldestre, que em diria que ni parlar-ne. Gairebé esperava que passés exactament això. Hauria trucat a la Lejla i li hauria deixat clar que no podia anar-me’n així com així, que en Michael tenia raó. Com quan torno aviat de la feina i obro la porta a poc a poc, conscient de la possibilitat de trobar-me en Michael al nostre sofà amb una altra dona. Potser ni tan sols amb una dona, penso mentre giro suaument el pany, potser simplement mira una pel·li porno de fetitxisme dubtós —una tia enorme defecant sobre un home lligat, o alguna cosa així— i jo l’enxamparé de ple. Sempre existeix aquesta possibilitat, que ell aconsegueixi fer-me patir però sigui jo qui té raó, la qual cosa seria un consol. Llavors entro al pis, un any rere l’altre, i el sorprenc teclejant codis en un teclat brut ple de molles de galetes. Les possibilitats s’esvaeixen. I ara? Ell dirà alguna cosa. Mira a través de la finestra cap on viu el paio despullat. Arrufa el front. Recordaré aquest moment durant molt de temps, vaig pensar. I llavors, un dia, l’oblidaré de sobte. El moment en què encara existia la possibilitat, per mínima que fos, que en Michael em prohibís alguna cosa. En canvi, ell només va assentir amb el cap, i sense deixar de fitar a través de la finestra, va dir:

—I tant, el que calgui.

No em cal la Lejla, a mi; és ella qui em necessita. Sempre ha estat així. M’hauria agradat parlar-n’hi. I de l’Armin. I d’aquells gossos. En comptes d’això, li vaig dir:

—Necessites unes plantofes noves.

Ell va somriure i va respondre:

—Primer la cortina —i va seguir programant. L’alvocater va continuar creixent, silenciós i immòbil. M’avergonyia la seva obstinació per viure.

[Tens disset anys. Jo, un més. Cantem Gaudeamus igitur. Cantes humus en lloc de sumus. Et pessigo.

—Primer va sumus! —mormolo.

I tu encara crides més, orgullosa de la teva magnífica falta d’oïda, malgrat que el professor de música t’hagi ordenat que només obris la boca. El nostre tutor fa el mateix discurs de l’any passat i dels anys anteriors. Des que es va proclamar la pau, aquest estudiós menystingut sembla haver trobat una vocació nova; si no hagués patit les trampes de la història, qui sap on hauria arribat i quins reconeixements hauria obtingut. De manera que no li queda res més que aconsellar-nos amb modèstia —com els genis de debò—, a nosaltres, els joves confusos.

—Vosaltres sou —diu amb la seva veu vibrant de potencial frustrat— una generació davant de la qual s’estén un mar de possibilitats. —«Un mar d’asfalt», l’hauria esmenat una tu més gran. Però què podíem saber, llavors? Tu amb una cinta ampla al cap i una caçadora texana que t’anava gran, amb colorets brillants a la cara que venien de regal amb el número d’hivern de la revista Teen. Jo amb una de les meves bruses vestit esparracades, amb vambes de plataforma i perles a les orelles. No sabíem què cantàvem. La veu ens sortia dels pulmons com ratpenats innocents.

—La mort arriba en un instant, ens esquinça cruelment —cantaven a través nostre uns romans morts. Aviat serem sota terra, deien, i ningú ens salvarà. Algú ens hauria d’haver traduït aquesta pila de tòpics de taverna. O potser ha de ser així: el primer cop que cantes sobre la mort és en una llengua que no entens. Després, quan ja coneixes la natura dels versos que has declamat davant dels teus orgullosos pares, ja és massa tard per repensar-t’hi. D’altra banda, ells tampoc entenen el llatí. Ara et toca viure, viure i gaudir, sense pensar en la mort. I nosaltres dues, doncs, estem dretes i cantem sobre la mort, sobre la felicitat, mirant cap a un punt indefinit darrere dels pares i els professors, a alguna cosa llunyana i irrevocable com el mateix llatí, perduda en la pintura escrostonada de la paret rere el públic. Mirem cap al mar de possibilitats. I ells ens miren a nosaltres (de sobte, orgullosos i presents) com si els nostres crits els haguessin arrencat d’un son profund, de la fosca que havien ordit tots sols feia només un parell d’anys. Cantem al mar que ens han robat, got a got, mentre nosaltres estàvem ocupades col·leccionant tovallons, boletes i pòsters dels capítols de My So-Called Life. La meva mare, ampla i silenciosa com un llac, amb un vestit de festa blau clar, al costat del meu pare, que s’ha oblidat de treure’s la gorra rebregada davant de tota la meva classe. El seu bastó de roure, com si fos un germà petit que no he desitjat mai, recolza a la cadira que hi ha entre tots dos el dia de la meva graduació. De tant en tant, el pare assenteix amb el cap, mira al voltant i xiuxiueja alguna cosa a la mare. Des de l’escenari no el sento, però puc endevinar cada paraula. Aquell d’allà és en Kostić, el seu fill és un soca, és un miracle que s’hagi graduat. I allà hi ha en Lalić i la dona. La filla va a classe amb la Sara. La mare assenteix amb les parpelles. S’ha posat la faixa, se li veu a la cara. Si aquest circ no acaba aviat, esclatarà.

No gaire lluny d’ells seu la teva mare, sola i de negre, com si fos un signe de puntuació entre totes aquelles bruses multicolors. Duu el coll mal posat d’un cantó, se li ha quedat ficat endins. Més tard, abans que facin les fotos, corregiràs discretament aquesta errada. T’hi acostaràs, li passaràs els braços al voltant del coll, recolzaràs el cap sobre la seva espatlla immòbil, com si et fessis una foto amb un arbre. La primavera és a les acaballes, però encara té el pes de totes aquestes campanetes als muguets i els til·lers. Una flaire ensucrada llisca a través del fum de les cigarretes i del perfum de les mares orgulloses. Recolzada en un fanal, miro la teva mare, que et dona diners i et diu algunes frases, inaudibles per a mi. Com si comprés patates. No suportes el seu dol, però és la nit de la graduació, et dona diners, i darrere vostre l’església brilla com un molinet de cafè acabat de polir —no té sentit criticar-la.

Quan ja s’ha allunyat prou pel carreró, vinc amb tu i t’ensenyo els bitllets al moneder.

—Cinquanta —dius—. Guai... Jo vint.

—Suficient. Has agafat...

—Sí. Són de maduixa.

—Els has olorat?

—No, idiota. Ho diu a la capsa.

La nostra resistència a anar arreglades era tan elaborada com les capes de tul de les nostres companyes. A la mare la incomodava mirar-me: s’havia posat el seu millor vestit, l’únic que encara li cabia. Les meves cames esprimatxades la posaven nerviosa. La filla del cap de policia graduant-se amb vambes i malles.

El dia abans de la cerimònia em va dur a comprar sostenidors. A mi no em venia de gust, però era evident que per a ella era important, així que vaig acceptar. Suposo que era un intent d’acostar-se a mi d’una manera que el meu pare no em pogués fer costat. Estava decidida a complir la seva santa obligació com a mare, així que em va ensenyar a emprovar-me uns sostenidors com Déu mana. A l’emprovador em va mirar les costelles, el pit no desenvolupat i l’estómac xuclat, amb ulls de derrota. Es va agafar cofoia els seus pits grossos i va dir:

—A mi aquests em van sortir a primària. En això també t’assembles a ton pare.

Ma mare com una adolescent ofesa que necessités aquesta victòria, palplantada davant del meu cos mig nu alçant-se les tetes.

El matí del dia de la graduació, el pare em va regalar una cadeneta daurada amb un penjoll de la mida d’una capseta de llumins, amb el meu nom, el cognom i la data d’aquell dia gravats en cursiva. Va mirar a terra com sempre que tenia por de posar-se a plorar. Va dir:

—Molt bé, filla.

Cinc o sis anys després posaré aquella cadeneta a les mans suades d’un prestador dublinès. Els diners m’ajudaran a anar tirant durant un mes. No en tindré ni per a un mòdem, trucaré a la mare des d’un cibercafè. Ella cridarà, pensant que la connexió és millor si parla fort, i el pare callarà, m’arribarà la veu crispada d’un comentarista de futbol en comptes de la seva. Llavors empenyoraré les arracades de perles, l’anell de l’àvia i dues bosses de pell. Canviaré Bòsnia per calés, només per no haver de tornar-hi. Però aquell dia, dins unes vambes de plataforma i els cabells fins al cul, això no ho sé. Ens hem graduat. M’estic al teu costat i cantem, amb la cadeneta sota la brusa perquè els altres no la vegin. Ni tan sols sé que un matí tornaré a la casa d’empenyorament amb el primer sou i m’adonaré que ja és massa tard. No sé que em sabrà greu, encara que la cadeneta fos odiosa i el penjoll, exagerat en tots els sentits.

I aquells dos nois que vam escollir per fer-ho? Devia ser idea teva. A més, a mi, després de l’Aleksandar m’era ben igual. Només volia que allò passés com més aviat millor. Et vaig deixar que ho planifiquessis tot com si la meva virginitat fos un compte bancari i tu un hàbil comptable. No et va resultar mai difícil atreure l’atenció dels homes. Veien en tu el mateix que jo: la promesa d’un paratge verge i tranquil que espera darrere d’un tronc humit a les profunditats del bosc. Tenies els ulls més negres que mai, ressaltats per una ratlla de llapis d’ulls que t’oblidaves de rentar-te abans d’anar a dormir. Venies a classe despentinada, amb la brusa arrugada. Abans que entrés el primer professor, jo em llepava el dit índex per treure’t la taca negra que tenies sota els ulls. I tu em miraves amb cara de no importar-te si anaves tacada o no. Treia base líquida de la bossa i te l’aplicava al nas vermell. Podria haver-te maquillat la cara com la d’una geisha i tu no hauries reaccionat.

Tot això ho notaven, ells, els nois impacients, plens de feromones com ruscos feixucs, sorpresos enmig d’unes tedioses metamorfosis que ni ells mateixos comprenien. Notaven la teva negligència indomable, que ofenia el centre dels seus somnis humits incomplerts. Recordo aquell dia que vam fer un control de matemàtiques, tu vas acabar de les primeres, malgrat que havies de fer el teu examen i el meu, i miraves per la finestra cap al punt on la porta de l’escola donava a la carretera. Recordo aquell moment, perquè vaig enxampar el professor mirant-te la cara mentre la resta de la classe es barallava amb les dificultats de l’aritmètica. Et contemplava amb una mirada segura i tranquil·la, com si entengués alguna cosa que per a aquells nens que érem nosaltres encara seria inaccessible durant uns anys. Amb els ulls et va convertir en un ésser mitològic complicat que només una persona adulta podia llegir. El vaig odiar per això. Però tu vas descansar la teva mirada sobre aquella porta, per la qual, si miraves durant una estona prou llarga, podia aparèixer una figura de cabells negres amb jaqueta llarga.

Recordes aquells homenets escanyolits? Després d’haver dut a terme tots els rituals de la graduació, els vam portar fins al riu, sota els grans salzes. Les corbates de coloraines dels seus pares els estrenyien els colls. El teu (o era el meu?) duia una ampolla més aviat grossa d’aiguardent de pruna, en què hi havia gravat el rostre tens de sant Basili d’Ostrog. Vam comprar quatre pastissos de formatge i un litre de Fanta, per fer passar més bé l’aiguardent. De la superfície del riu arribava un perfum metàl·lic de primavera estantissa.

—I on et matricularàs? —em va demanar el meu mentre m’estava estirada a la gespa mirant el cel tapat, preocupada perquè la pluja ens espatllaria els plans.

—Literatura —vaig dir, i vaig agafar l’ampolla.

—Sèrbia?

—Quina, si no? —va preguntar el teu.

Llavors es va girar cap a tu, que jeies amb les cames i els braços oberts, com si t’haguessin clavat enmig de la terra humida, i intentaves xiular.

—I tu on et matricularàs?

—Enlloc —li vas respondre, i vas continuar amb els intents fallits de produir més de dos tons.

—No saps xiular —et vaig cridar per canviar de tema.

M’havia passat tot l’últim curs de l’institut demanant-te que t’inscriguessis a la universitat, però tu sempre responies amb la mateixa frase:

—Necessito pasta —sense aclarir-me mai per a què et calien exactament els diners. Després ja no em deies ni això, només canviaves de tema o m’ignoraves completament.

—Però tu aniràs a la universitat? —va preguntar el teu.

—A què?

—I què faràs, netejar cases? —va preguntar amb menyspreu, com si netejar fos una cosa tan repugnant com embrutar. Et vas recolzar el cap sobre els colzes i el vas mirar com si fos la persona més estúpida del món.

—On es matricularà la Sara? —vas preguntar, encara que sabies perfectament quina era la meva tria.

Jo vaig callar, preocupada perquè la teva conducta arrogant els allunyés de l’objectiu inicial. No havíem anat fins al riu a parlar del teu futur fallit. Ningú va al riu per a això. No era just que em deixessis sense fer-ho només per ensenyar a un paio qualsevol que eres extraordinària, molt més extraordinària que la pàmfila de mi, que volia estudiar.

—Doncs la Sara farà literatura —van respondre tots dos a l’uníson.

—D’acord —vas dir—. Llavors jo també faré literatura. Entesos, ara?

Vas recolzar el cap despentinat al terra humit, vas tancar els ulls i vas començar a xiular. El teu acompanyant t’havia posat la mà al genoll, no vas perdre la melodia. El meu va fer com l’altre, perquè era evident que no sabia què fer. Mà al teu coll: mà al meu coll. Dits als teus cabells: dits als meus cabells. Així va ser com vaig poder sentir el mateix que tu. La meva nit especial va ser una mera còpia de la teva.

Aviat ens vam separar, cada parella a un costat d’un ample salze. El meu ja no tenia cap model per imitar, i amb prou feines sabia què fer. El vaig ajudar amb el condó. Quan el vaig notar per primera vegada dins la mà, em va semblar com si hagués agafat un ocellet atemorit pel coll. Vaig obrir les cames i vaig mirar la lluna grossa. Estava suspesa enmig del cel mort com una medalla immerescuda, vella i escapçada. Els seus llavis arrugats em van dir alguna cosa, alguna cosa important. I llavors, inesperadament, sense avís previ, la lluna es va desenganxar del cel negre i es va capbussar amb força dins del riu glaçat. Algunes gotetes d’aigua em van esquitxar les plantes nues dels peus. Es va fer un silenci total, era completament fosc. El dolor em va penetrar agudament i sense avisar, com si s’hagués venjat de mi per haver-li usurpat el tron alguna vegada, en algun lloc profund del meu cos.

La nit anterior havíem cuinat una potinga espessa de llimonada amb sucre i ens l’havíem escampat pels engonals; feia pessigolles. Tu m’arrencaves els pèls, i jo te’ls arrencava a tu. Sabia que couria, però no em vaig queixar. Confiava en tu. Després et vaig poder sentir, a l’altre costat del salze. Et feia mal, així que vaig intentar superar el teu dolor amb el meu crit.

Després ens vam quedar estirades cadascuna al costat del seu home amb corbata de colors, sobre l’herba que feia olor de Fanta i maduixes. Un d’ells va dir que s’havia fet tard i que, si encara volíem arribar a l’hotel on es feia la festa, havíem d’anar tirant. Però tu només cantaves Gaudeamus igitur al teu costat de l’arbre, i jo vaig començar a riure i a cridar:

—Que no és humus, és sumus!

Ens vam despertar totes soles, en sortir el sol, arrupides l’una al costat de l’altra com si ens alimentés un cordó umbilical invisible del riu adjacent. Al principi no sabia on era, vaig sentir el corrent contra les pedres i vaig pensar que m’engoliria i se m’enduria ben lluny. Llavors vaig veure els teus cabells negres a les meves mans i vaig recordar que unes hores abans havíem perdut la virginitat. Et vaig treure una formigueta vermella de l’espatlla. Encara em feia mal entre les cames, però no volia que tu ho sabessis. També em vaig estar de dir-te que m’hauria estimat més despertar-me a la vora d’ell i no al teu costat. Et vas mostrar cruelment immutable, com si en tot allò no hi hagués cap motiu per estar trista. Tot havia sortit segons el pla. Vam treure de la meva bossa unes calcetes netes, unes aspirines i els diners que ens quedaven.

—Vols anar cap a casa? —em vas preguntar mentre comptaves bitllets i monedes.

—No ho sé... Quina hora és?

Et vas mirar el rellotge groc de plàstic i vas dir:

—Les sis... i escaig. Tant li fot, és la graduació, ningú s’emprenyarà.

—I on anirem, a aquesta hora? —vaig preguntar, mentre m’intentava posar la brusa rebregada i bruta d’herba, terra i sang.

—Doncs al mercat —vas respondre, com si fos la cosa més normal del món.

—Al mercat? Ara?

—Sí, obren d’aquí mitja hora.

En menys d’un minut estaves a punt, de nou amb la cua de cavall negra dalt del cap i les vambes ben lligades, amb doble llaç. Mentrestant jo encara buscava les malles entre els matolls. Vaig baixar amb molt de compte fins al riu on, als peus del salze, hi tenia una vamba. Mentre em calçava, vaig veure una cosa blanca entre les fulles. Era un guant de nen, amb els dits gastats i plens de brutícia. Segurament li havia caigut a algú des del pont durant l’hivern.

—Mira —vaig dir, i te’l vaig mostrar.

—Per què ho vols, això? És estiu —vas dir sense parar-hi esment, mentre et posaves una altra capa de coloret als llavis i les galtes. Tot d’una em vas convertir en una nena petita, algú minúscul i insignificant, algú que podia posar els seus miserables dits en aquell guant minúscul.

—Encara no és estiu, llesta —vaig replicar, i tu vas arronsar les espatlles, com si les estacions fossin una tria personal i no una qüestió científica.

Encara no eren les set del matí i ja m’estaves posant malalta. La meva descoberta no significava res per a tu, com tampoc significava res l’himen que havies trencat la nit passada; havies llençat totes dues coses com si fossin avorrides i poc pràctiques. Per què ho vols, això? És estiu. Vaig voler fer-te veure que per a mi aquell guant estúpid tampoc significava res, així que el vaig llençar al riu amb totes les meves forces. Pensava que l’aigua el mullaria i l’enfonsaria, però era massa petit per a això. Així que amb prou feines va caure sobre la superfície com una fulla i es va deixar endur pel corrent.

—Què faràs al mercat a aquesta hora? —vaig preguntar, intentant pujar fins on eres tu.

—Vaig a comprar un conill blanc —vas dir.

Et vas quedar plantada davant meu, forta i segura com una creu, envoltada de terra aixafada i d’uns condons usats que feia estona que havien perdut l’olor de maduixa. Hi havia alguna cosa estranya a la teva cara, alguna cosa que no havia vist mai, i recordo què vaig pensar en aquell moment, maldestra i petita amb només una vamba. Vaig pensar que aquella nit, sota aquell mitja merda, tu havies descobert alguna cosa que jo m’havia perdut. Vaig pensar, amb por, que sempre t’aniria al darrere per mirar de créixer d’alguna manera, per assolir alguna saviesa intangible, mentre que tu sempre desapareixeries en la llunyania. Vaig pensar que tu ja no hi eres, que algú t’havia inflat amb heli mentre jo no mirava, i que te m’havies escapat de la mà com un globus cap al cel obert.]