Читать книгу Atrapa la llebre - Lana Bastašic, Лана Басташич - Страница 8

començar pel començament. Tens algú i després ja no el tens. I aquesta, més o menys, és tota la història. Tret que tu diries que no pots tenir algú altre. O hauria de dir ella? Potser sí que és millor, això és el que t’agradaria. Esdevenir ella en un llibre. Bé.

Ella diria que no es pot tenir algú. Però no tindria raó. Es pot posseir la gent per unes quantitats irrisòries. Només que a ella li agrada considerar-se la norma del funcionament de tot l’univers. I la veritat és que pots tenir algú, però no pas a ella. No pots tenir la Lejla. Tret que la sotmetis, li posis un marc ben bonic i la pengis a la paret. Tot i que, som de debò nosaltres quan ens quedem congelats per a la foto? D’una cosa estic segura: la Lejla i la idea de parar quieta no han anat mai plegades. Per això apareix com una taca en totes i cadascuna de les fotografies. Mai no ha sabut parar quieta.

Fins i tot ara, dins d’aquest text, sento com es belluga. Si pogués, se’m ficaria entre dues frases com una arna entre dues làmines d’una persiana veneciana, per destruir la història des de dins. Es disfressaria amb aquella mena de parracs llampants que sempre li han agradat, s’allargaria les cames, s’augmentaria els pits i es faria un d’aquells pentinats ondulats. I a mi em desfiguraria, em deixaria tot just un ble de cabells penjant del meu cap quadrat, em faria tenir algun defecte de parla, coixejar de la cama esquerra, o s’inventaria alguna deformitat innata meva que fes que sempre em caigués el llapis. Potser aniria un pas més enllà, és capaç d’una baixesa com aquesta: potser ni tan sols m’esmentaria. Faria de mi un esbós inacabat. Tu això ho hauries fet, oi? Perdó, ella. Això és el que hauria fet ella si fos aquí. Però soc jo qui explica aquesta història. Puc fer-li el que em vingui de gust. Ella no pot fer-me res. Ella és quatre tocs de teclat. Aquest vespre fins i tot podria llançar el portàtil al taciturn Danubi, i llavors ella desapareixeria, els seus fràgils píxels es filtrarien a l’aigua freda, i tot el que algun cop ha estat desembocaria al llunyà mar Negre. Abans evitaria passar per Bòsnia, com una comtessa evitaria un captaire camí de l’òpera. Podria enllestir aquesta frase de manera que ella ja no hi fos, que desaparegués, que es convertís en un rostre pàl·lid a la foto de grup de secundària, oblidada entre les llegendes urbanes dels dies de l’institut; que se l’entreveiés en la petita muntanya de terra que vam abandonar darrere de casa seva sota aquell cirerer. Podria matar-la amb un punt.

Trio continuar perquè puc. Aquí, almenys, estic segura, lluny de la seva tirania subtil. Després d’una dècada torno a la meva llengua, la seva llengua i totes les altres llengües que vaig abandonar conscientment, tal com s’abandona un marit violent una tarda a Dublín. Després de tants anys, no estic segura de quina llengua era exactament. I tot per què? Per aquella Lejla Begić, tan ordinària, amb vambes de velcro gastades i, per l’amor de Déu!, texans amb perletes cosides al cul. Què va passar entre nosaltres, al capdavall? Té cap importància, en realitat? Les bones històries, de fet, no van mai del que hi passa. En queden només les imatges, dibuixos a la vorera que entomen els anys com si fossin aigua de pluja. Potser hauria de fer un àlbum il·lustrat sobre nosaltres. Alguna cosa que ningú pogués comprendre llevat d’ella i jo. Però fins i tot els àlbums il·lustrats han de començar d’alguna manera. Encara que el nostre començament no hagi estat un servidor silent de la cronologia. El nostre començament es va repetir diverses vegades, estirant-me les mànigues com un gosset famolenc. Som-hi. Som-hi, tornem a començar. Començàvem i acabàvem una vegada i una altra, mentre ella es ficava entre les membranes de la meva vida quotidiana com un virus. La Lejla que entra, la Lejla que surt. Tant és on comenci. Per exemple, St. Stephen’s Green, el parc del centre de Dublín. Em vibra el telèfon a la butxaca de la gavardina. Número desconegut. Llavors premo el maleït botonet i dic sí? en una llengua que no és la meva.

—Hola, tu.

Després de dotze anys plens de silenci, torno a sentir la seva veu. Parla de pressa, com si ens haguéssim acomiadat ahir mateix, sense cap necessitat de superar el buit de coneixements, amistats i cronologies. Només puc dir un mot:

—Lejla.

Ella, com de costum, no para. Esmenta un restaurant, una feina en un restaurant, un paio el nom del qual sento per primer cop. Esmenta Viena. I jo, altre cop, només:

—Lejla.

De primer el seu nom era inofensiu: una tija seca enmig de la terra morta. La vaig fer sortir dels pulmons pensant que no seria res. Lej-la. Però, juntament amb aquesta branqueta innocent, van emergir del fons arrels més llargues i gruixudes, tot un bosc de lletres, paraules i frases. Tota una llengua soterrada ben endins meu, una llengua que havia esperat pacientment aquest mot petit per estendre les seves extremitats ossudes i despertar-se com si mai no hagués estat adormida. Lejla.

—D’on l’has tret, aquest número? —li demano. M’estic al bell mig del parc, m’he aturat just davant d’un roure; no em moc gens, com si esperés que l’arbre s’apartés i em deixés passar.

—I quina importància té, això? —respon ella, i reprèn el seu monòleg—: Escolta, m’has de venir a buscar... Em sents? Hi ha poca cobertura.

—Que et vingui a buscar? No ho entenc. Què...

—Sí, que em vinguis a buscar. Encara soc a Mostar.

Encara. Durant tots els anys de la nostra amistat ella mai no havia esmentat Mostar, ni hi havíem viatjat plegades, i ara de sobte apareix representat com un fet irrefutable, que dona per descomptat.

—A Mostar? Què hi fots, a Mostar? —pregunto. I continuo mirant l’arbre mentre compto els anys mentalment. Quaranta-vuit estacions sense la seva veu. Sé que anava a algun lloc, que la ruta tenia alguna cosa a veure amb en Michael, i amb les cortines, i amb la farmàcia... Però la Lejla ha dit talleu i tot s’ha parat. Els arbres, els tramvies, la gent. Com actors cansats.

—Escolta, és una llarga història, Mostar... Encara condueixes, oi?

—Condueixo, però no entenc que... Ho saps, que soc a Dublín?

Les paraules em cauen de la boca i se m’enganxen a la gavardina com un munt de llapassa. Quan va ser l’últim cop que vaig parlar aquesta llengua?

—Sí, i ets molt important —diu la Lejla, a punt de menystenir tot el que he pogut viure en la seva absència—. Vius en una illa —diu—, i segurament llegeixes aquell llibrot avorridíssim tot el sant dia i surts a fer el brunch amb els teus amics intel·ligentíssims, oi? Genial. Però escolta... M’has de venir a buscar de seguida. He d’anar a Viena, i aquests carallots m’han pres el carnet i ningú entén que he de...

—Lejla —intento interrompre-la. Malgrat tots aquests anys, tinc ben clar què és el que passa. És la seva lògica, segons la qual, si algú l’empeny escales avall, la culpa és de la llei de la gravetat, tots els arbres han estat plantats per tal que ella pugui pixar-hi darrere, i tots els camins, per tortuosos i llunyans que siguin, comparteixen un únic punt, una cruïlla: ella. Roma és una broma.

—Escolta’m, no tinc gaire temps. De debò que no tinc a qui demanar-ho, tots em venen amb merdes que estan ocupats, també és cert que no tinc gaires amics, aquí, i en Dino no pot conduir, pels genolls...

—Qui és en Dino?

—...per això penso que si volessis a Zagreb aquest cap de setmana i pugessis a un autobús... encara que Dubrovnik seria millor opció.

—Lejla, soc a Dublín. De cap manera et puc venir a buscar a Mostar i dur-te a Viena. Que ets boja?

Ella calla durant una estona, l’aire que li surt dels narius dona copets al telèfon. Sona com una mare pacient que lluita amb totes les seves forces per no fotre una clatellada al fill. Després d’uns instants de respiració feixuga seva i de mirades meves al roure tossut, em diu:

—Ho has de fer.

Ni tan sols és amenaçant. Sona més aviat com quan el metge et diu que has de deixar de fumar. No m’emprenya aquest «ho has de fer», ni la manera com m’ha trucat després de dotze anys, sense cap «com estàs»; ni que se’n foti de tota la vida que m’he empescat durant aquest temps. És, al capdavall, la Lejla de sempre. Però el fet que en algun racó de la seva veu enrogallada hi hagi la certesa absoluta que cediré, que no tinc opció, que el meu destí ha estat decidit molt abans de respondre al maleït telèfon, això és el que és humiliant.

Penjo i em guardo el mòbil a la butxaca. Fins i tot els déus, per molt primitius i insensibles que siguin, concedeixen el dret al lliure albir. Em miro l’arbre i respiro a poc a poc; no hi confio, en l’aire. L’he embrutat amb la meva llengua. Miro de recapitular, em represento l’escena tal com l’explicaré al Michael quan arribi a casa. Fixa’t, sisplau, li diré, una companya de Bòsnia m’ha trucat avui i m’ha demanat... Em preparo les paraules en la llengua estranya, en faig ganxet i les vaig ordint de manera que no pugui passar ni un raig de llum a través del dens teixit. I just quan em sembla que sé com parlar-li d’ella i treure-li tota importància, quan em sembla que alguns cotxes brunzeixen llunyans, que la gent es torna a moure dins la meva visió perifèrica, que el vent ha tornat a la capçada del roure, em torna a trucar.

—Saro, escolta’m. Sisplau —diu fluixet. Saro. El meu nom, deformat pel cas vocatiu que havia oblidat, sona com l’eco en un pou buit. Me la conec. Ara torna a ser aquella branqueta innocent, amb unes mans tan delicades que li deixaries el teu cervell perquè en tingués cura.

—Lejla, m’estic a Dublín. Visc amb algú. Tinc obligacions. No puc venir a Mostar. Entesos?

—Però ho has de fer.

—Fa deu anys que no hi ets. No respons als correus. No truques. Pel que sabia, podies estar soterrada enmig del no-res. L’últim cop que ens vam veure em vas dir que me n’anés a prendre pel sac.

—No et vaig dir que...

—D’acord, genial. Tant li fot. I llavors em truques i esperes que jo, doncs...

—Sara, l’Armin és a Viena.

A la capçada de l’arbre que tinc a sobre, tots els ocells s’han transformat en pedres. El terra ha desaparegut sota els meus peus. Em quedaré aquí, plantada davant del roure, i ell serà lliure de marxar corrent. Noto com em miren dos corbs des d’un bedoll proper. Gairebé desitjo que em piquin al cap i m’arrenquin els ulls, els llavis, la llengua. Però no poden: estan petrificats.

—Què has dit? —li pregunto. Aquest cop em quedo callada. Em fa por que la seva veu desaparegui, que s’espanti i fugi de mi com una panerola.

—L’Armin és a Viena —repeteix ella —. M’has de venir a buscar.

Entro al primer Starbucks que trobo i compro per internet un bitllet d’avió a Zagreb, amb escala a Munic, per 586 euros.

[Ella no volia parlar mai del seu germà. Tanmateix aquell vespre hi havia alguna cosa diferent, alguna cosa es va trencar dintre seu com una subtil tanca de vímet. Va ser el primer dilluns després d’haver acabat la llicenciatura, una d’aquelles setmanes en què la vida hauria de començar, o almenys una altra fase de la vida. Vaig esperar tot el cap de setmana per veure si em sentia diferent. No va succeir res. Com si algú m’hagués venut herba dolenta.

Sèiem al sofà de la seva habitació. Ens arribaven els miols llastimosos dels gats de carrer.

—Vint marcs —va dir, passant les mans per sobre la pelfa marró que s’estenia ufanosa entre nosaltres—. Un paio ha vingut i l’ha revestit.

—De quin color era abans? —vaig preguntar. Havia estat més de cent vegades a la seva habitació, però no podia recordar aquell sofà de cap altre color llevat del marró.

—Doncs beix —va respondre—. Que no te’n recordes?

Allò em resultava intolerable: ella i el beix. Mai no havia estat una persona de beix. Les persones així són tranquil·les i ordinàries. No vaig gosar preguntar-li pels altres colors que, n’estava convençuda, havien tacat aquell sofà descolorit durant el parell d’anys que no l’havia visitat. Em vaig quedar callada. Estava nerviosa. Després d’aquell dia a l’illa, ella havia deixat de parlar-me. Tres anys de facultat sense cap paraula. I ara, de sobte, jo seia al seu sofà, cedint a la primera trucada.

Crec que vam beure vi, encara que no em venia de gust beure alcohol. La Lejla em va omplir el got i em va dir amb fermesa, però també tendra: «Beu». I vaig beure. Vi o alguna altra cosa, no ho recordo. Només sé que el seu cap negre i sorprenentment feixuc se’m recolzava a l’espatlla. Dic «negre» perquè per a mi ella era encara aquell corb esbullat de l’institut, malgrat tota l’aigua oxigenada que havia malbaratat per camuflar-se. Recordo que als ulls li tremolava el reflex de la petita finestra rere la qual havia crescut una densa foscor. Recordo també que el seu germà, tan guapo, ens mirava des de l’única fotografia que hi havia a l’habitació. El temps havia fet empal·lidir el seu rostre, el cel i el banyador. I què més? Com era la moqueta? N’hi havia, de moqueta? Penjava del sostre aquell llum horripilant amb falses perles negres comprat a Dalmàcia? O llavors ja l’havia despatxat? Ni idea. No puc explicar la Lejla descrivint la seva habitació. Això seria com descriure una poma amb llenguatge matemàtic. Només recordo el pes del seu cap, i el dit gros del peu, amb l’ungla pintada, sortint per un forat de la mitja de niló. Recordo el seu germà. Si no hagués sigut per aquella fotografia, no hi hauria hagut vida, en aquella habitació.

La seva mare feia renou amb les paelles a la cuina, de la qual només ens separava una paret prima. Crec que vaig dir alguna rucada, alguna cosa que en aquell moment em va semblar molt enginyosa: «No ets prou gran per tenir la mare a la cuina?» o alguna cosa semblant. La Lejla va somriure, benintencionada; al capdavall jo també en tenia, de mare. Sembla que aleshores era així, aquella ciutat: plena de nens grans i de mares canoses i encorbades.

Per què hi vaig anar aquella nit? La volia ignorar, no cedir així d’entrada. Però aquell matí ella havia trobat el seu conill blanc mort sobre les rajoles fredes del bany. Dic fredes: algú ho corregirà algun dia. Em dirà que si no hi era per tocar-les, com sé que eren fredes? Però jo en sé alguna cosa, d’aquell conill, i del bany, i d’aquells dits sempre fregant els trenta-vuit graus centígrads. Sé que portava les plantofes de color d’albercoc, i que es va ajupir a tocar la despulla. Sé que va pensar despulla. No pas cos. Li puc veure els blaus als genolls cantelluts.

No havia tingut mai un nom de debò. Era la Llebre, el Conillet o la Llebreta, segons l’humor que tingués la Lejla. Recordo que el vam enterrar al pati que hi havia darrere del seu edifici, sota un vell cirerer que ella afirmava que era radioactiu. Era la primera vegada que jo enterrava un animal.

—No és veritat. I les teves tortugues? —em va preguntar, gairebé desesperada. Recordo la Llebre morta a les seves mans esteses, i com la va introduir, com si fos una peça preciosa d’un dot, en una bossa d’escombraries blava.

—Les tortugues no compten —vaig dir—. Ja saps que només feien cinc o sis centímetres de diàmetre, com bunyolets. Costa força comptar-ho com a experiència funerària.

—I doncs, com ho fem?

El veí ens va deixar una pala, pensant que plantàvem maduixeres. No era una eina grossa, més aviat una joguina per a adults. Vaig trigar una eternitat a cavar un forat prou gran. Li hauria retret que era culpa de la mida del cadàver, però aquell dia em vaig empassar el sermó. Em va semblar petita i espantada, com si hagués caigut massa aviat del niu.

Vam dipositar la bossa amb la Llebre a la petita fossa. Unes arrels diminutes van gratar la terra, van agafar el cadàver amb els seus dits delicats, i després se’l van endur endins, cap al seu ventre fred. Quan es va acabar tot, vaig posar dues pedres blanques a terra per assenyalar la tomba; com era d’esperar, en veure-ho va posar els ulls en blanc.

—Va, digues alguna cosa— va fer.

—Què vols que digui?

—Qualsevol cosa. Li has fet el monument, ara calen unes paraules.

—Per què jo?

—Tu ets la poeta.

Que cruel, vaig pensar. Escric un llibre de poemes bastant dolent i ara em surt que faci discursos funeraris per a conills enverinats. Però per respecte a la seva mirada perduda i a les seves mans blanques tan tristament buides de la Llebre, em vaig escurar la gola i, mirant apàticament les dues pedres silencioses, vaig extreure d’algun lloc d’una vida anterior els versos escaients:

Parleu poc i sense pressa.

Que jo no senti, sobretot amb el pensament.

Què he desitjat? Tinc les mans buides,

crispades fràgilment sobre la vànova llunyana.

Què he pensat? Tinc la boca seca, abstracta.

Què he viscut? Fora tan bo dormir!

Llavors em sembla que va plorar, o ho vaig fer jo, no n’estic segura. Era fosc, potser només li havien espurnejat els ulls sota els llums del carrer. Si llegeix això s’emprenyarà, em dirà que soc una bleda assolellada, que ella no plora mai. Sigui com sigui, els versos van fer la seva funció i van cloure un capítol inacabat amb més eficàcia que un simple diploma universitari.

Tenia remordiments de consciència per haver deixat que pensés que els versos eren meus. Però en aquell moment, amb la Llebre morta sota terra i la Lejla a sobre, per a mi l’autor no tenia cap mena d’importància. Els versos eren com núvies fugitives, lliures d’Álvaro de Campos —el qual, d’altra banda, no havia existit mai, igual que les nostres maduixes—, lliures de la Lejla i de mi, d’una muntanyeta de terra freda amb dos ulls de pedra, lliures de ser durant un instant i deixar de ser al següent.

No soc capaç de recordar si vam tornar la pala al veí, ni si vam dir res més. Només sé que aquella nit el seu cap es recolzava feixuc sobre la meva incòmoda espatlla, que vaig maleir per dintre aquella espatlla i aquella pelfa marró convertida en asfalt entre nosaltres. Ens vam mirar el seu germà descolorit, emmarcat per quatre vores de paper, mentre la seva mare donava cops a la cuina.

La Lejla va dir:

—La mare encara té la fotografia de Tito. La té al rebost, darrere dels pots dels envinagrats. Si t’hi fixes, li pots veure un ull entre dos trossos de pebrot.

Vaig riure, encara que no em venia de gust. Sempre se m’han fet pesats aquests nostàlgics silenciosos que viuen en una bombolla ben robusta, amb versions més bones i més felices d’un país on les maduixes sempre creixien i els conills no morien mai. Una terra de la qual poden afirmar que era perfecta perquè ens han tret la possibilitat de comprovar-ho. Jo a la seva mare l’havia sentit més vegades de les que l’havia vist. Aquella nit també va ser així. Al cap d’una estona, les paelles van callar com trombons abaixats.

La Lejla va mirar els llibres desats al prestatge darrere de la fotografia del seu germà, després va tancar les parpelles maquillades i va dir en veu baixa:

—Jo la veia morir.

La vaig mirar, confosa. Va obrir els ulls, i quan em va veure la cara de perduda que feia, va somriure i va dir:

—Punt per a mi.

En adonar-se que continuava sense entendre què passava, va posar els ulls en blanc i va deixar anar fredament:

—Ara està inflada, com un cadàver.

Llavors hi vaig caure. Era el nostre joc particular: una de les dues etzibava una citació qualsevol d’algun dels llibres que teníem a la vista en aquell moment, i l’altra havia d’endevinar-ne el títol. Tanmateix, no em va quedar clar per què havia recordat en aquell moment el nostre ritual, gairebé oblidat. Jugàvem a les citacions quan vam començar la carrera, mentre encara crèiem que n’hi havia prou amb dir paraules grandiloqüents perquè la gent cregués que les comprenies. Però aquelles ja no érem nosaltres. La universitat era fora de les nostres vides —per a mi, com un amant sobrevalorat durant quatre anys; per a ella, com una vacuna dolorosa que els altres li havien dit que era imprescindible—. Ara està inflada, com un cadàver ja no era la mateixa frase, igual com nosaltres ja no érem les mateixes mocoses.

—Al capdavall, les paraules són buides —em va dir un cop, abans d’un examen de morfologia. Però aquell vespre les paraules eren necessàries, ni que fos com un placebo; per això, tàcitament, vaig seguir les normes del joc.

—No, ella no es va empetitir —vaig murmurar—, freda i buida semblava molt més gran que abans.

—Fosca —va dir la Lejla.

—Què?

—Fosca i buida.

—Això... Fosca i buida. Diaris de viatge.¹

Quan vaig repetir la resposta correcta i ella va moure el cap en senyal d’aprovació, vaig tancar els ulls i li vaig estrènyer la mà càlida per rescatar-la de la pelfa marró i del seu passat beix i xarlatà. Em tranquil·litzava que ella encara fos capaç de jugar, de ressuscitar citacions d’alguns llibres que fingia que no li agradaven i de compartir-les amb mi com si no m’hagués ignorat durant tres anys. No estava emprenyada, jo. M’agradava que encara pogués creure en la bellesa després d’haver presenciat la mort sobre les rajoles del bany.

Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.

—Quan escriuràs un poema sobre mi?

Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia d’abans d’haver tingut la regla i encara m’agafava per sorpresa.

—Estic segura que continues escrivint. Després d’aquell llibre morbós. Oi? Reconeix-ho —va dir; tot d’una havia aconseguit avergonyir-me, com si escriure poesia fos el mateix que amagar l’ampolla de rakija en una bossa de paper i dormir en un portal.

—Escric —vaig respondre. Ja eren més de les deu. Feia estona que no se sentien les paelles. Sabia que hauria d’haver anat cap a casa just després del funeral. No pot passar res de bo després d’enterrar l’animaló d’algú.

—I doncs, per què no escrius un poema sobre mi? Què tinc de dolent, jo?

—Que potser soc el puto Balašević?² —li vaig demanar.

Després em va saber greu. Li hauria d’haver dit «sí, i tant», i al cap d’uns dies hauria oblidat que m’ho havia dit, o hauria rigut d’aquella pregunta estúpida i m’hauria dit que preferia morir abans de fingir que era la musa d’algú. En canvi, no vaig ser capaç de contenir-me. No és que la meva poesia fos bona, però el fet que la Lejla s’hagués mantingut allunyada d’aquella part de la meva vida —precisament, la manera com havia ignorat tots aquells esforços, incloent-hi presentacions, ressenyes i premis— m’havia fet mal ben endins, deixant-hi un pòsit perillós. No, no podia permetre que se’n sortís. Encara que avui ella hagués enterrat la mare, no hauria deixat que m’humiliés d’una manera tan banal. Al carrer, un captaire em podria haver demanat el mateix i hauria cregut en la innocència de la petició. Però ella no. Per a la Lejla, la vida era una guineu rabiosa que de nits ve a furtar-te les gallines. Mentre que escriure sobre la vida significava clavar la mirada en la gallina esquarterada l’endemà, sense cap possibilitat de capturar la bèstia in fraganti. Sobretot, em sembla que ella mai no va entendre per què algú que està bé del cap s’asseuria a escriure versos. I encara menys per què jo, en el temps i l’espai que ens havia tocat viure, volia fer-ho tant sí com no. I ara, després de tot plegat, després de tants anys d’una política de menyspreu per l’única cosa en la qual he tingut una mica d’èxit en la meva vida gens espectacular, s’asseu aquí, al seu sofà marró de pega, amb els seus cabells rossos de pega, i m’ofèn. Doncs no se’n sortirà.

—Collons, Sara —va dir i es va aixecar—. Era conya.

No s’havia enfadat, només estava cansada. Segons la Lejla, la poesia no val ni per barallar-s’hi. Va anar fins a la prestatgeria, va agafar la foto del seu germà i va fregar-ne el vidre amb el puny de la màniga.

—Ell tampoc va voler dibuixar-me —va dir, i va tornar la fotografia al seu lloc. Em va mirar amb els ulls ben oberts, com si tot d’una hagués recordat alguna cosa—. T’he explicat mai com va tocar un Dürer?

Em vaig quedar callada al sofà, tot d’una sense propòsit, com una plantofa que perd completament la raó de ser si no està emparellada amb l’altra. A ella, evidentment, ni tan sols li calia un interlocutor, només unes orelles per buidar-se del tot, com un animal abans de ser dissecat. Va dir «ell». Per primer cop després d’aquell dia horrible a l’illa.

—Jo no ho recordo —va començar—, era massa petita. Però la mama m’ha explicat aquesta història milers de vegades. Érem a no sé quin museu, l’Armin tenia set o vuit anys, em sembla. No ho sé. El cas és que va aixecar un dit i va tocar el quadre. Així... amb tot el dit sobre el quadre, saps? I de sobte es va armar un sidral, va saltar l’alarma, els guàrdies corrent amunt i avall... Els meus pares estaven terroritzats.

No sabia què dir. De fet, què podia dir ningú en un moment així? La guineu ja havia fugit del pati, jo no tenia cap esperança de capturar-la. Les paraules, tot d’una, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge escrostonat a la cara arrugada d’alguna vella.

—Però el que importa és que la Llebre hagi tingut el seu epíleg —va dir, i va arronsar les espatlles, segellant tota aquesta història sobre la mort, la poesia i els quadres protegits. Tornava a ser la noia senzilla, la que no anava a buscar el nou als exàmens, la que preferia beure’s una cervesa i no fer-se la llesta. Una noia rossa amb plantofes de plàstic que era perfectament capaç de fer broma sobre la mort d’un conill que, ho recordo amb claredat, havia arribat a estimar més que a la gent. Una noia que no sabia que Viena està inflada com un cadàver, i que no parlava del seu germà. La musa fràgil, ximpleta, d’algú. Jo no la podia suportar.

Li vaig dir que ja era tard i que ja era hora d’anar-me’n a casa. Segur que la seva mare se n’havia anat al llit. Em va mirar uns instants, els seus ulls serpentejaven per la meva cara com si, observant-me durant prou temps, jo m’hi pogués repensar. Quedar-me, beure’m el seu vi, escriure-li un poema; ella només havia de portar les regnes. Quan es va adonar que jo estava realment decidida a anar-me’n a casa, el seu esguard va lliscar pel meu rostre com el llençol d’una estàtua. Va anar fins a la porta, la va obrir de bat a bat i va dir, em sembla, n’estic pràcticament segura, encara que ella més endavant ho negarà:

—Ves, ves a prendre pel sac.

Em vaig acabar el vi, o el que fos que hi havia en aquell got, i vaig sortir de l’habitació de la Lejla. Vaig arribar a casa de seguida, així que vaig continuar pel carrer com si no hagués reconegut el portal de casa meva. Vaig caminar molt, i vaig sentir els grills entre els matolls descuidats, i em vaig preguntar on s’havien amagat els talps aquella nit i si seria cert el que es deia sobre les grans serps verinoses de vora el riu. Vaig caminar fins que totes les esglésies havien tocat les campanes cinc cops i, em sembla, fins molt després. Vaig caminar fins que, dotze anys més tard, vaig arribar al parc de St. Stephen’s Green, a Dublín, em vaig treure el telèfon de la butxaca de la gavardina i vaig dir el seu nom. Sí, em refereixo al teu nom. Llavors em vaig aturar.]

1 Les frases són del llibre Putopisi, que podem traduir com Diaris de viatge, de l’escriptor Miloš Crnjanski (Čsongrad, Hongria, 1893 - Belgrad, 1977). (N. del t.)

2 Un dels cantautors de més èxit de l’antiga Iugoslàvia, encara en actiu. (N. de l’a.)