Читать книгу Mestres de mestres - M. del carmen Agulló Díaz - Страница 10

12. Excursió d’alumnes de l’Escola Normal de València al castell de Sagunt acompanyades de les professores María i Josefa Carbonell i Ángela Carnicer. 1917. Font: cortesia de Palmira Calvo Sanchis.

TEMPS DE CLAROBSCURS. El segle XX, el segle dels menuts, segons la pedagoga Ellen Key, s’iniciava amb avanços en la construcció del sistema educatiu i retrocessos en els plans de formació del magisteri.

Finalitzada la Regència de María Cristina d’Habsburg, i proclamat rei Alfons XIII (1902), els successius governs liberals i conservadors anirien teixint i desteixint una complexa xarxa de lleis que dificultarien l’estabilitat d’un imprescindible procés de modernització educativa.

Llums i ombres que es produïren de manera gairebé simultània. Entre les llums, cal fer esment de la creació del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts (18/04/1900), que es va separar de Foment i es va dotar d’una entitat pròpia, i el fet que el conservador Antonio García Álix, que seria el primer d’ocupar el càrrec, va proposar una interessant reforma de les normals. Entre les ombres, no pot oblidar-se que el seu successor, el liberal comte de Romanones, va intentar suprimir-les i incloure els estudis de Magisteri en els instituts. Paradoxalment, el mateix Romanones havia aconseguit que els mestres i les mestres passaren a ser funcionaris que cobraven de l’Estat, i que aquest es fera càrrec del material escolar, fins aleshores responsabilitat dels ajuntaments (1901).

Transformacions pedagògiques clau en aquests moments serien la creació de l’Escuela Moderna (1901) per Francesc Ferrer Guàrdia i la gran difusió del seu model racionalista, antiautoritari i coeducatiu de sexes i classes socials, la millora organitzativa que suposà la graduació de l’ensenyament (1905), la introducció de metodologies pedagògiques renovadores –Montessori, Decroly, Freinet–, la creació de la Liga de la Educación Nueva (1929) i l’extensió dels centres docents de la Institución Libre de Enseñanza, i de les Escuelas del Ave María manjonianes. Progressos i renovació pedagògica propiciats, des de l’Estat, mitjançant la creació de la DG de Primer Ensenyament (1914) al cap de la qual estava l’institucionista alacantí Rafael Altamira, que va promoure la creació d’escoles i directrius pedagògiques innovadores.

La instauració de la dictadura, conseqüència del colp d’estat del 12 de setembre de 1923, dut a terme pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, va donar pas a una etapa de la nostra història educativa caracteritzada per les contradiccions.

Quantitativament, suposà un avanç per al sistema educatiu. En l’àmbit de les infraestructures, es construïren i s’inauguraren esplèndids edificis, tant menudes escoles en els pobles, com grandiosos grups escolars, amb les corresponents seccions, que estengueren la novetat de la graduació de l’ensenyament per poblacions de mida mitjana i gran. D’igual manera, es crearen escoles d’adults que aconseguirien un descens important de l’analfabetisme, es potencià la incorporació de les dones als instituts i les universitats, i es donà suport a l’extensió de la renovació educativa, tant en metodologies com en la creació d’institucions circum-escolars: colònies, robers, mutualitats escolars, cantines…

Enfront d’aquesta evolució positiva, cal recordar la promulgació de la RO de 13/10/1925 sobre propagandes antipatriòtiques i antisocials, que, amb la seua prohibició de la llibertat de càtedra, suposaria un important element sancionador del professorat, de tots els nivells, de caràcter lliurepensador i/o nacionalista, que seria castigat de manera desproporcionada.

Per a les escoles normals, les primeres dècades del segle XX representarien una de les etapes més difícils de tota la seua història, atès que entre 1900 i 1903 s’aprovaren i s’aplicaren tres plans d’estudi diferents que seguien el criteri variable dels titulars del recentment creat ministeri: el García Álix (1900), el Romanones (1901) i el Bugallal (1903).

Cadascun d’ells reestructurava completament els estudis: suprimia normals, les tornava a crear, augmentaven o minvaven els anys necessaris per a aconseguir el títol elemental o superior…

Sense dubtar de les bones intencions dels polítics, podem afirmar que els estudis es ressentiren i posaren a prova les capacitats d’organització del professorat normalista i dels instituts. Sols amb l’aprovació del pla de 1914, que unificava el currículum masculí i el femení i proporcionava una formació cultural als estudiants de Magisteri, s’inicià el camí cap a una millor capacitació professional, que assoliria el seu cim en l’etapa republicana.

Entre la nombrosa legislació d’aquest període, destaquen les conseqüències del decret de 17/08/1901 pel qual s’atribuïa la competència en la formació de mestres als instituts d’ensenyament secundari, denominats institutos generales y técnicos, en els quals s’integraven les escoles normals, mentre que es contemplava una escola superior de mestres en les seus de districte universitari. Segons aquest decret, haurien d’exercir la seua càtedra normalista els professors de l’Instituto General y Técnico de dibuix, francès i cal·ligrafia.

Aquesta disposició, en el cas de la normal femenina, faria que els catedràtics delegaren en professores auxiliars, que serien, en realitat, les que impartirien l’assignatura, situació que ens remet a la paradoxa de l’autoritat masculina mantinguda per uns catedràtics d’institut que, si bé no impartien classe, firmaven les actes i eren els «propietaris» de la càtedra, mentre professores auxiliars, a les quals se’ls renovava contracte any rere any, eren les que impartien la docència.

La inexistència de catedràtiques i quasi de professores en els instituts provocà que el decret de Romanones consolidara la discriminació per raó de gènere en els Claustres de Magisteri. Afortunadament, el ministre Bugallal restaurà les escoles normals el 1903.

A tota aquesta sèrie d’esdeveniments polítics i educatius, cal afegir-hi els avanços aconseguits per les dones en la seua incorporació a estudis secundaris i universitaris, que culminarien el 1910 amb la consecució del lliure accés a instituts i universitats. Igualment es produiria la seua incorporació, en règim de coeducació, a l’Escuela Superior de Estudios de Magisterio (ESM),¹ institució que va dignificar i professionalitzar la formació i les pràctiques educatives de successives generacions de professorat normalista i del cos de la inspecció, en especial la femenina, creada el 1913.

Una tasca educativa complementària de gran influència sobre les dones fou la creació de residències que permetien a les alumnes de Magisteri estudiar internes en domicilis aliens al familiar, una situació escassament assumida per les seues famílies, per a qui la custòdia de l’honra femenina continuava sent una de les prioritats.

La Institució Teresiana havia fundat diverses acadèmies-residències dedicades a l’allotjament de les estudiants de Magisteri en ciutats com Oviedo (1911) i Jaén (1914). A Madrid s’hi obriria la Residencia Femenina Universitaria el 25/03/1914,² amb la finalitat de proporcionar allotjament no sols a alumnes normalistes, també a universitàries, de batxillerat i altres estudis de grau secundari o superior, i estaria sota la direcció de Mariana Ruiz Vallecillo, inspectora que tindria amb posterioritat un paper determinant en l’educació valenciana.

El model de les teresianes continuaria la seua extensió per nombroses províncies i gaudiria d’una gran influència entre les alumnes de Magisteri, ja que l’estada solia acompanyar-se de classes de repàs impartides per les pròpies professores normalistes.

El 1915 va obrir, també a Madrid, la Residencia de Señoritas, institucionista, dirigida per María de Maeztu, a la manera dels colleges anglesos. Hi assistirien alumnes valencianes, com Carmen Valero, Azucena Pérez Pont, les inspectores Ángela Sempere i María López Corts, i les futures professores de la Normal, Concepción Tarazaga i M. del Carmen Bataller Madramany.³

També des de les pròpies normals es crearien residències per a les seues estudiants, com les de Barcelona, Lleida…⁴

A València, la situació pedagògica cal emmarcar-la dins dels forts enfrontaments entre conservadors catòlics i republicans blasquistes que caracteritzarien la societat i la política de tombants de segle.

Malgrat tot, o tal vegada com a conseqüència d’aquest debat polític i pedagògic, la normal femenina de València va iniciar una fase de modernitat pedagògica, de la qual són bons indicadors la composició del Claustre de professores –amb unes docents excel·lents–, la quantitat i qualitat dels materials didàctics, l’adopció de metodologies innovadores i de criteris renovadors per a l’avaluació de l’alumnat, la preocupació per completar els programes d’estudi, la incorporació d’experiències de caràcter actiu, la promoció d’organismes circum-escolars i les aportacions al debat sobre la formació del Magisteri i el paper de les normals.⁵

Tot això dins de la més estricta ortodòxia catòlica i monàrquica, amb excepcions puntuals convenientment reprimides, tant amb caràcter punitiu com, en especial, preventiu.

Aquest conjunt de fets ens duu a qüestionar la idea general sobre l’escassa formació de les mestres en aquesta època. Tant pels programes d’estudi com pels materials i la metodologia de les normalistes, es pot dir que entraven en una fase de modernitat.

Per això, quan el 12 d’abril de 1931 les eleccions municipals comportaren la proclamació de la II República, la normal femenina de València tindria assentades les bases per a continuar sent un centre educatiu de referència en allò que concerneix a la formació de les mestres dones i, des d’aleshores, també dels mestres.

2.1 CATÒLICS I REPUBLICANS: EL DEBAT POLÍTIC I SOCIAL QUE REPERCUTÍ EN LA NORMAL

A la València dels inicis del segle XX era molt present la influència de Blasco Ibáñez i del seu partit, el Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA) –republicà, radical i anticlerical– en la política valenciana. Donant continuïtat a la tradició republicana, el blasquisme provocà una autèntica sacsejada als sectors conservadors i catòlics, històricament hegemònics.

Enfront dels aires de llibertat que suposaven el que l’Ajuntament de València estiguera en mans de polítics republicans –preocupats per la difusió de la cultura i l’educació–, els governs centrals tractaven d’exercir un control cada vegada més absolut sobre les ideologies i els comportaments transgressors. El fet que els rectors foren nomenats pel Ministeri reforçava el seu paper censor favorable a les premisses governatives, com es demostrava en les seues decisions respecte als conflictes esdevinguts en la Normal, resolts amb sancions i retall de les llibertats de professorat i alumnat.

Els enfrontaments ideològics s’estengueren entre el conjunt de la població, i la normal femenina no en seria aliena, fins el punt que la premsa valenciana es faria ressò de diferents episodis que hi succeïren, fidel reflex de les divergències profundes existents entre els elements catòlics i els republicans, i de les quals serien protagonistes les seues directores.

El segle XIX havia finalitzat i el XX començava amb la direcció de la Normal en mans de la xativina Matilde Ridocci (RO 14/07/1900). Dona polifacètica, especialista en ciències, combinà etapes de docència en escoles de xiquetes amb d’altres a l’Escola Normal i seria una de les professores que escriviren un manual o llibre de text destinat tant a les seues alumnes com a les de les escoles primàries. A més, fou una pintora meritòria.

De la seua etapa de directora destacaríem el seu afany per mantenir la neutralitat de l’escola dins del permanent conflicte entre catòlics i blasquistes, malgrat ser confessionalment catòlica i presidenta de la Congregación Mariana del Magisterio Valentino (CMMV).

Dos serien els conflictes més destacats a què s’hagué d’enfrontar. El primer, el juny de 1901, quan el professor de Religió, Rafael Oliver Clarí, la feu partícip en tant que directora de la Normal, de l’escàndol que havia suposat que un periòdic recollira la notícia de «doctrinas antirreligiosas explicadas en esta Normal por la profesora de Pedagogía».⁶ Una acusació certament exagerada si tenim en compte que Magdalena García-Pego Aracil, professora a qui es feia referència, no es distingí per cap actuació de caràcter liberal.

Més rellevant fou el que es va produir a causa de la implicació de la professora de francès Estefanía Bonfort en la recollida de signatures en contra de l’expulsió dels jesuïtes de França. La professora coaccionà les alumnes amb l’amenaça de suspendre l’assignatura i no ho comunicà a la directora, la qual fou denunciada públicament pel diari blasquista El Pueblo⁷ com a col·laboradora en la infracció. La redacció de la notícia és una bona mostra del provocador estil literari del periòdic:

Ha llegado a nuestros oídos una denuncia que, de ser cierta, demuestra el colmo de la poca vergüenza a que llega la gente reaccionaria.

Se nos ha dicho que la profesora de la Normal doña Estefanía Monfort [sic] obliga a las alumnas que van a examinarse a firmar antes la exposición para que no sean expulsados los jesuitas, so pena de darles la nota de suspensas.

Algunas de las alumnas que tienen ideas liberales parece han protestado de la imposición de dicha maestra y se han negado a firmar.

Si el hecho es cierto, y así lo creemos, habrá que considerar responsable a la directora de la Normal, contra la que romperemos con toda la rudeza que sea menester.

A los escandalosos abusos que en aquel centro se han registrado, a las inmoralidades y chanchullos que allí se cometen en todas las oposiciones, sólo falta que sea convertido en sitio de propaganda de los jesuitas y de propaganda obligatoria con coacciones y amenazas.

Si la directora de la Normal no pone remedio severo e inmediato a lo que denunciamos, hablaremos de otro modo.

¿A la vejez viruelas, y después del vicio la beatería loyolesca?⁸

La directora va impulsar una investigació interna, que es va resoldre amb rapidesa i, en l’acta del Claustre⁹ en què es va retre compte dels resultats, manifestava que, malgrat ser ella també catòlica, havia amonestat la professora per la doble falta d’exercir coacció sobre les alumnes i per actuar d’esquena a la direcció. El diari El Pueblo va recollir amb satisfacció el resultat de la investigació i escrigué:

La directora de la Normal de Maestras ha comprobado la certeza de la denuncia que hicimos contra la profesora de dicha escuela, señora Bonfort, por haberse dedicado a recoger firmas a favor de la no expulsión de los jesuitas.

La Sra. Bonfort se excusó hipócritamente con el pretexto de que no tenía intención de hacer cosa mala, etc.

Para hacer constar lo sucedido, y después de ser oídas las alumnas, extendiose un acta en la que la Sra. Ridocci amonesta a los profesores y profesoras para que se abstengan de ocuparse en recoger firmas de exposiciones, tarea impropia de un centro docente que no puede inmiscuirse en cuestiones políticas ni religiosas.

La Sra. Bonfort pudo dedicarse a la indigna tarea de ser instrumento de los jesuitas, porque la directora estaba ausente.

Con la imparcialidad que nos caracteriza y enterados ya de todo lo ocurrido, aplaudimos esta vez la conducta de la Sra. Ridocci, que ha sido correcta y seria como cumple a la importancia del cargo que desempeña.¹⁰

El conflicte religiós no desapareixeria, però. L’avanç del laïcisme tan volgut pel blasquisme, provocà que, anys més tard, el rector José María Machí Burguete recordara l’obligatorietat de cursar religió per a obtenir el títol de mestra, de manera que remeté una circular a la directora on feia constar que «en los estudios de Bachillerato es voluntario cursar o no Religión, pero en Magisterio es obligatorio aprobarla, por lo que las alumnas procedentes de los Institutos, además de Pedagogía y Prácticas de enseñanza deberán aprobar, para revalidarse de maestra las respectivas asignaturas de Religión».¹¹

Per altra banda, els conflictes socials no cessaren i la Universitat i els centres docents començaren a prendre’n partit de manera activa. Per això, els rectors promulgaren constantment ordres per a recordar la prohibició d’impartir doctrines polítiques o realitzar fets d’aquest caràcter aprofitant la càtedra. Així el 25/06/1904 el rector Machí advertia que

El Consejo del distrito universitario en sesión celebrada el 16 del actual acordó, resolviendo un expediente instruido sobre los hechos ocurridos en la Facultad de Derecho de esta Universidad los días 14 y 15 del pasado mes de marzo, que se manifestase a los Srs. Decanos y directores de establecimientos docentes de este Distrito, que los profesores en el ejercicio de sus funciones deben limitarse a dar la enseñanza de la asignatura y abstenerse de realizar en las aulas actos extraños y mucho más incompatibles con aquella, como son el de repartir folletos de carácter político de actualidad y otros hechos análogos, evitando que aparezca mezclada la función de enseñar con la vida de los partidos políticos o dominada por el espíritu de secta o por móviles propios de otras esferas del orden social.¹²

Igual comunicació envià el 1917 el seu successor, el rector Rafael Pastor González després del manifest conjunt de la UGT i la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) al qual donaren suport els estudiants:

Al objeto de evitar la reproducción de hechos como el ocurrido ayer (27/03/1917) en esta Universidad creo conveniente que en lo sucesivo no se conceda local alguno en los establecimientos de enseñanza para la celebración de actos ajenos a los fines de la misma y de hacerlo con esta última finalidad, que sea en horas distintas a las dedicadas oficialmente a las tareas escolares.¹³

En la normal valenciana, a més de les intervencions censores dels rectors, l’intent de mantenir una certa neutralitat i respecte a la llibertat de creences d’alumnes i professorat, que caracteritzà el període de Matilde Ridocci, acabà amb l’arribada a la direcció d’Emilia Ranz Aulés (desembre de 1909), professora d’arrelades creences catòliques, membre activa d’associacions professionals d’aquesta confessionalitat i totalment intransigent en temes de caràcter moral i religiós.

La seua actitud obertament confessional tindria efectes importants sobre el conjunt de l’alumnat i, en especial, sobre una part del Claustre de professores, d’ideologia liberal, entre els quals destacaria l’expulsió de la professora Carmen García de Castro.

Seria aquest el fet que reflecteix amb més claredat l’enfrontament entre conservadores i liberals: l’obertura a la professora de la Normal Carmen García de Castro y García de Castro, el 1929, d’un expedient administratiu sota l’acusació de difondre entre les seues alumnes doctrines pernicioses, basant-se en l’aplicació de la RO del Directori Militar del 13/10/1925 que establia que «los profesores de la enseñanza pública, por la delicada misión que el Estado les encomienda al entregarles la educación de las nuevas generaciones, deben dar ejemplo paladino de virtudes cívicas dentro y fuera de las aulas y conducir a sus discípulos por la senda del bien y del orden social, tanto en las lecciones que les transmiten y en las doctrinas que les infundan». L’expedient conclouria amb la suspensió de sou i feina de la professora des de l’1/03/1929 fins al 06/02/1930, quan seria amnistiada pel nou govern de Berenguer.

En el fons de la denúncia hi havia dos motius no explicitats que afectaven directament les normals femenines: el qüestionament de la llibertat de càtedra i la necessitat d’una formació científica i racional del Magisteri femení que, superant la variable gènere, els proporcionara els mateixos coneixements que als seus companys homes.

No sorprèn que els fets denunciats i els arguments que s’adduïen concordaren, de manera cridanera, amb els esgrimits en la denúncia a la professora de la normal de Lleida Josefa Úriz el 1922. Es tracta de dos fets molt semblants, protagonitzats per dues professores liberals denunciades i sancionades amb una doble finalitat, punitiva i preventiva.

Josefa Úriz havia estat denunciada pel bisbe de Barcelona per «supuestas extralimitaciones en el ejercicio de su función docente, tales como explicar, comentar y aconsejar libros reputados contrarios a la moral, perniciosos y disolventes, como el de Margarita Nelken La condición social de la mujer en España, el de Turró Los orígenes del conocimiento, y el de P. Dorado Valor social de leyes y autoridades».¹⁴

El rector de la Universitat de Barcelona li va obrir expedient administratiu i sol·licità la sanció d’expulsió. Aquest atac contra la llibertat de càtedra provocà una gran reacció de suport entre els sectors liberals, que arribaren a firmar un manifest en suport de la professora amb el lema «El profesorado español y la libertad de cátedra». Entre els signants –Ramón y Cajal, Rafael Altamira, Ortega y Gasset, Manuel B. Cossío, Margarida Comas, Lorenzo Luzuriaga, M. Luisa Navarro…– s’hi trobava Carmen García de Castro, que, a títol individual, publicà una carta titulada «La libertad de la ciencia» en la revista España, on afirmava: «Se combate al libro, no por ser heterodoxo, sino por ser libro, a la Naturaleza por ser Naturaleza. Lo que se rechaza es la verdadera Pedagogía, la verdadera Ciencia, por tanto. Tal estado de opinión no es nuevo, es viejo como el mundo. Pero en el mundo fue ya combatido y vencido. Y he aquí que en España queda, y con caracteres de aguda gravedad».¹⁵

L’expedient de Josefa Úriz fou sobresegut per la reacció causada, però, reobert el 1925 en plena dictadura primoriverista, seria sancionada per la Universitat de Barcelona amb «el correctivo de separación del servicio por un año con pérdida del sueldo y del tiempo. 27 febrero de 1925».¹⁶

El 1929, quatre anys després, la Universitat de València¹⁷ a instància del rector Joaquín Ros Gómez,¹⁸ va obrir expedient a la professora Carmen García de Castro, amb l’acusació d’obligar les seues alumnes a llegir Gargantua y Pantagruel «con pasajes francamente obscenos […], así como el lenguaje soez en ella empleado».

El rector obrava a conseqüència de la denúncia que, davant el governador civil de València, havia realitzat, el febrer de 1929, Vicente Segovia Izquierdo, «comandante 2.º Jefe de la Guardia Civil» i pare d’una alumna de Magisteri. La denúncia es basava en l’acusació de «haber difundido entre sus discípulas doctrinas perniciosas, al haberlas obligado, dentro del programa de estudios de la asignatura de Pedagogía que impartía en 3.º de Magisterio, a la lectura de la obra de Rabelais, Gargantúa y Pantagruel». I nomenava jutge instructor a Mariano Puigdollers Oliver, catedràtic de Dret Natural, persona d’ideologia tradicionalista, que interrogà les alumnes i considerà suficientment provat que la professora havia imposat de manera obligatòria, la lectura de l’obra de Rabelais, que el jutge considerà «francamente inmoral, obscena y corruptora, en la que se ofende toda la sensibilidad y emplea un lenguaje soez, propio solo de prostíbulo».

S’hi afegia que havia aconsellat a les seues alumnes la lectura de novel·les, que, segons el criteri del jutge, pertanyien a autors «demoledores del orden familiar, social y moral […], caracterizados por su impiedad, inmoralidad, y espíritu demoledor y antipatriótico: Rousseau, Tolstoy, Balzac, Zola, Suttner, Wolney [sic]».

Igual que en el cas de la professora Úriz, a Carmen García de Castro se l’acusava d’haver atemptat contra el pudor de les alumnes en explicar-los la reproducció humana «con dibujos pornográficos», així com fer comentaris denigrants contra la religió catòlica, la pàtria i la monarquia. Afirmacions que ultrapassaven la llibertat de càtedra de la professora, que estava limitada per la llibertat de consciència de les seues alumnes.

El jutge utilitzà en la seua argumentació criteris clarament patriarcals i signà una sentència marcada per la discriminació de gènere.

Per una banda, privilegiava la ignorància enfront de la saviesa quan aquesta podia suposar detriment de la virtut femenina, considerada el valor suprem de la dona; per una altra, davant la col·lisió entre l’autoritat masculina –pare, germà– i la femenina, representada per la docent, optava per la masculina, malgrat la preparació específica en la matèria de la professora i la nul·la del pare, de qui sols es diu que era militar. Mentre la professora remarcava la necessitat de la independència de criteri i d’educació integral de les alumnes, futures docents, amb la imprescindible lectura de gran quantitat de textos de pensaments diferents i, fins i tot, contraposats, el jutge argumentava que la varietat de lectures podia conduir –com era el cas– a la perversitat i la corrupció.

La sentència i el desenvolupament del propi procés resumia la lluita secular entre la defensa, per part dels sectors liberals, d’una formació científica i rigorosa del magisteri femení, en igualtat de condicions i coneixements que els seus companys homes, enfront de la mantinguda pels sectors conservadors per a qui la pretesa virtut o ignorància femenina era el seu bé més preuat, la qual cosa significava la seua exclusió del coneixement de diferents àrees del saber. La sentència condemnatòria deia:

19.º CONSIDERANDO, que la libertad de Cátedra ha de entenderse ampliamente en materia pedagógica, por lo cual la Profesora estaba en su derecho de proporcionar a las alumnas aquellas notas tomadas de la obra de Rebeláis, entresacadas, con la discreción y limpieza con que aparecen en los tratados de Historia de la Pedagogía.

20.º CONSIDERANDO que, al no proceder así y obligar a la adquisición y lectura de obra de tan depravada moralidad, no puede invocar en modo alguno un derecho que no tiene, ni una libertad que estaba condicionada por el derecho de libertad de conciencia de las alumnas, una de cuyas manifestaciones es el derecho al pudor y a la virtud.¹⁹

21.º CONSIDERANDO que esta doctrina que sustentamos es defendida por todos los tratadistas de Derecho Natural, hallándose entre los más eminentes el italiano Rosmini quien considera como atentados al Derecho de personalidad «destruir las buenas disposiciones a la virtud, ya infundiendo en la mente errores funestos a la práctica de ella, ya induciendo en las almas afecciones opuestas a la virtud misma; por lo que esta lesión es un efecto de aquella otra que tiende a privar al hombre de la luz de la verdad, difundiendo en él las tinieblas del error» (Filosofía del Diritto, Diritto individuale, lib. I, cap. VI, p. 242); y el racionalista Icilio Van, catedrático que fue de Filosofía del Derecho de la Universidad en Roma, equipara la ofensa al pudor al atentado personal admitiendo para repelerla el empleo de la legítima defensa (Filosofía del Derecho, 2.º, IV, p. 115).

22.º CONSIDERANDO que la Legislación vigente en España se halla de acuerdo con la doctrina científica; y así la Ley de Instrucción Pública de 9 de septiembre de 1857, en su art. 170, al enumerar las causas de separación e inhabilitación del Profesor en el ejercicio de su cargo taxativamente menciona al «que infunde en sus discípulos doctrinas perniciosas».²⁰

La sanció proposada fou la màxima que la legislació i el reglament permetien, la suspensió de sou i feina amb efectes retroactius, des de l’1 de març de 1929.

Afortunadament, la caiguda del règim primoriverista el desembre de 1929 va fer que el 06/02/1930 poguera reincorporar-se a la seua càtedra, en aplicar-se-li l’amnistia promulgada pel Govern Berenguer.²¹ A la tornada fou rebuda per les seues alumnes, acompanyades pel president de la Asociación provincial del Magisterio, amb aplaudiments i rams de clavells.²²

13. Petició de la professora Carmen García de Castro al rector de la UV perquè es tanque el seu expedient sancionador. 23/11/1931. Font: AUV.

La sentència, juntament amb les seues pràctiques professionals, es convertirien en un referent obligat en el marc de la discussió entre sectors progressistes i conservadors, de manera que, mentre la renovadora Revista de Pedagogia, dirigida per Lorenzo Luzuriaga, la felicitava per la tornada a la càtedra («Ha sido repuesta en su clase de la Normal de Maestras de Valencia la culta profesora D.ª Carmen García de Castro, destituida arbitrariamente por leer a sus alumnas algunos de los pasajes de Rabelais, poco gratos, sin duda, al antiguo régimen»),²³ els conservadors, en el Diario de Valencia, l’amenaçaven de tornar a denunciar si continuava difonent les seues idees liberals:

La amnistía ha alcanzado a la profesora de Pedagogía de esta Normal señorita [sic] García de Castro, expedientada por haber puesto en manos de sus alumnas un libro manifiestamente inmoral.

Lo hecho por la señorita [sic] García de Castro fue algo tan insólito, que tenemos la absoluta seguridad que no hay ni uno sólo de quienes la defienden que se haya tomado la molestia de conocer la verdadera causa de la suspensión de empleo y sueldo de aquella.

No fue una iniciativa de gobierno. Fue una denuncia justificadísima de un honorabilísimo y nada escrupuloso padre de una alumna, indignado al ver que una cátedra del estado quedaba convertida en un centro de corrupción de su hija.

Tan es así que, si nos fuera aceptado, no tendríamos inconveniente en invitar a todos los directores de periódicos de Valencia y a todos los presidentes de entidades de nuestra ciudad a una reunión en la que nosotros que los conservamos, daríamos lectura a los párrafos nauseabundos, fomentadores del más brutal asexualismo que en la cátedra de Pedagogía de Valencia fueron entregados a las alumnas en el pasado curso. Si hay uno sólo que se atreva a ponerlos en manos de sus hermanas o de sus hijas, capaces seríamos, porque tenemos conciencia de su virilidad, de jugarnos todos los modestos bienes de fortuna de que disponemos. Tan seguros estamos de que es moralmente imposible que haya un hombre que tal cosa consistiere.

Es más, queremos creer que ni la misma profesora sabía quizá lo que a sus alumnas entregaba.

Ha venido la amnistía y no tenemos por qué discutirla. Si lo pasado sirve de escarmiento, bendito sea. Pero sepa esa profesora que continuamos como centinelas a la puerta de su cátedra y que en manera alguna consentiremos que el hecho se repita, de tal modo que, si así no fuera, no sería la autoridad académica sino el Juzgado de guardia donde no otros, sino nosotros mismos, nos apresuraríamos a presentar la denuncia correspondiente.

Conste así …….. y a todos los efectos.²⁴

No deixa de ser significatiu que en cap acta del Claustre de la normal femenina es faça referència a l’obertura de l’expedient i a la sanció a la professora que, simplement va desaparèixer com a assistent a les reunions i es mencionava que havia estat substituïda en les seues classes per la professora Dolores Antoni Montesa.²⁵

2.2 «LOCAL INSANO MÁS PROPIO PARA DESVÁN QUE PARA ESCUELA»: EL DECLIVI DE L’EDIFICI

L’edifici de la Casa de la Enseñanza continuava albergant les normals. La femenina en el segon pis, al costat de l’escola pràctica de xiquetes, i la masculina en el primer. Les protestes per la manca d’espai i la mala habitabilitat eren contínues, així com les queixes sobre les condicions de salubritat i ventilació. Calia afegir-hi la carència d’espais específics per a impartir assignatures com educació física o musical i, fins i tot, d’algun jardí o pati per als moments d’esplai.

El deteriorament s’agreujà fins a uns límits alarmants i, tot i que de manera periòdica, en les actes del Claustre es recollien les promeses de construcció d’un edifici de nova planta, van transcórrer prop de cent anys des de la inauguració de la normal femenina fins que l’edifici es va construir.

A tall d’exemple, a començaments de 1900, la directora es reunia amb el rector, Nicolás Ferrer Julvé, per exposar-li les seues necessitats d’espai i material, que passaven per poder disposar de «seis departamentos destinando dos de ellos para las Escuelas graduadas, Museo, Biblioteca, música y salón Junta de profesores».²⁶

Les seues demandes no foren ateses, però sí que es feren obres de reforma que obligaren a suprimir les pràctiques de segon superior i elemental perquè en l’Escola Graduada s’estaven fent obres de reparació, raó per la qual va romandre tancada fins el febrer de 1901. Malgrat això, el deteriorament era evident i provocà una inspecció de sanitat degut a les queixes sobre el deplorable estat en què es trobaven els excusats i urinaris per a servei de les alumnes. De fet, la Inspecció «ha comprobado en todas sus partes la exactitud de la denuncia y como quiera que este estado de cosas es atentatorio para la salud pública, pues el hedor pestilente que aquellas dependencias exhalan propágase por los corredores y las clases de dichas escuelas pudiendo ocasionar alteraciones de la salud de los jóvenes que allí asisten… se construyan retretes».²⁷

Els anys passaven i el deteriorament era cada vegada més manifest. Any rere any, en el mes d’octubre, coincidit amb el començament del curs escolar, se succeïen les visites d’autoritats que denunciaven les males condicions i oferien la seua col·laboració. Així, el 09/10/1912, el president de la Diputació visitava la Normal i s’oferia per a «gestionar la construcción de un nuevo local ad-hoc y entre tanto realizar algunas reformas más urgentes».

Quatre anys més tard, seria la directiva de Lo Rat Penat qui s’oferiria als directors de les normals «per a oferir suport incondicional i cooperació desinteressada per a dur a efecte la construcció dels nous edificis per a les Normals i la millora dels existents».²⁸

Malgrat l’empitjorament evident, no seria fins 1917 (11/10/1917) quan el rectorat comunicava que el rector, Rafael Pastor González, havia disposat visitar el local de l’escola acompanyat per l’arquitecte Luis Ferreres.²⁹ Un any després (19/10/1918) novament el rectorat traslladava al president de la Diputació una comunicació en la qual es reiterava la necessitat d’un millor local per al bon funcionament de l’escola.

14. Protesta de professorat i alumnat per les condicions del local de l’EN. 13/12/1930. Font: AUV.

Els avanços eren mínims i la situació cada dia més penosa. Lluny dels concisos informes oficials, la premsa de totes les ideologies denunciava la situació. Mentre el periòdic de la dreta, Diario de Valencia, qualificava la Normal com «local insano más propio para desván que para escuela», el diari blasquista El Pueblo, en 1924, el comparava amb una porquera dins d’una notícia que resumeix, de manera precisa i sense concessions al lector, la penosa realitat. Recordem que mentre la Casa de Correus, que està al mateix nivell en la denúncia, fou ubicada en un magnífic edifici enfront de l’ajuntament, inaugurat el 1923, el nou edifici de la Normal tardaria més de 40 anys a ser realitat:

Esa Normal es una pocilga semejante a la Casa de Correos, donde todavía se prestan en Valencia los Servicios de comunicaciones. Antiquísima y sin que en su origen fuera destinada precisamente a lo que viene aplicándose desde hace años, no resiste la más leve impugnación, no ya del profesorado culto pero ni aún del vulgo profano: los jóvenes estudiantes en la planta baja encajados en lóbregos locales, sin un jardín que haga amable la escuela e invite al estudio; las muchachas arriba, en el piso alto, de bajo techo y con pavimento de ladrillo rojo y viejo, levantando un polvillo al roce del calzado, tierra roja que aspiran las futuras maestras y madres: se asan en verano y en invierno se hielan. Y cuenta que merced a la actual directora Doña Emilia Ranz, han conseguido algunas mejoras las jóvenes educandas.

¿Cuándo va a tener Valencia una Normal digna del siglo XX y de una capital de primer orden? Con envidia contemplamos a menudo el edificio que para Escuela Normal posee la Ciudad hermana de Castellón. ¿Por qué no se toma aquí con empeño la consecución de esta obra, que debe realizarse simultáneamente con la construcción de un nuevo Instituto general y técnico?

Recordamos que, al subir el Directorio Militar al poder, la Normal de Valencia –como las demás de España– recibió una Circular del Gobierno para que formulasen profesorado y alumnado indicaciones acerca de las mejoras urgentes que precisaran realizar. Ignoramos si la invitación tuvo respuesta adecuada, pero si hubiese dependido de nosotros la contestación hubiera sido tan lacónica como concreta y expresiva:

–Señores gobernantes: no son obras de reforma las que se imponen en esta Normal; hay que hacer de nueva planta un edificio para Normal de maestros y maestras tan espléndido como el que «les han hecho a los dominicos» en el ensanche de Colón y con una torre más gallarda que el anciano Micalet a modo de faro de la cultura que es, en definitiva, lo que prevalecerá.³⁰

Les infraestructures, per tant, foren un problema pendent i sense resoldre durant un segle, que podia resumir-se en una impactant frase que la definia a la perfecció i que dona títol a aquest epígraf: «Local insano más propio para desván que para escuela».³¹

2.3 CAP A LA UNIFICACIÓ DEL CURRÍCULUM

Des de començaments del segle XX el debat sobre la necessitat de l’existència de les normals i sobre els avantatges econòmics i pedagògics d’incloure els estudis de Magisteri en els instituts donaria peu a una successió de plans d’estudi que significarien un caos per a l’organització i formació dels futurs i les futures mestres.

El primer ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Antonio García Álix, mantingué la formació del Magisteri en les normals, que continuaren dividides en masculines i femenines, i, acabat de fundar el Ministeri, promulgà mitjançant el RD de 06/07/1900, un pla que seria conegut pel seu nom (Plan García Álix) i que reestructurava els estudis en quatre cursos, dos de grau elemental i dos més de superior, i unificava el currículum masculí i el femení, tot i que conservava la costura i l’economia domèstica per a les alumnes, enfront de l’agricultura en el cas dels barons. Aquest pla començaria a posar-se en pràctica en el curs 1900-1901, és a dir, l’octubre de 1900. Entre les seues principals aportacions poden citar-se les següents:

– Las materias pedagógicas se impartieron en los cuatros cursos.

– Se introducía, por primera vez, la Historia de la Pedagogía como materia independiente.

– Se incorpora la Legislación escolar, en la que se estudiaban las instituciones escolares de España y el extranjero.

– Se intentó que, en el grado superior, la Historia se convirtiera en Historia de la Civilización.

– Se procuró que el profesorado pusiera el acento en lo práctico, utilizando métodos intuitivos.³²

L’arribada d’Álvaro de Figueroa, comte de Romanones, al Ministeri i la promulgació del RD 17/08/1901, que atribuïa la competència en la formació de mestres homes i dones als instituts generals i tècnics en els quals s’haurien d’impartir els estudis de Batxillerat, Magisteri, elementals d’Agricultura, Comerç i Belles Arts, faria que desaparegueren aquelles normals que impartien el grau elemental. A més, es contemplava la permanència d’una Escola Superior de Mestres en les capçaleres de districte universitari, en la qual s’impartiria el grau superior.

En el mateix RD es donà a conèixer un nou pla d’estudis, el denominat Pla Romanones, que regiria a partir del curs 1901-1902 (a València començaria a impartir-se en el 1902-1903) i que constava de tres cursos per al grau elemental i dos per al superior, cursats els tres primers en els instituts. S’havia d’aprovar un examen d’ingrés en l’institut i una revàlida en acabar, tant els de grau elemental com els de superior.

Després del breu pas pel ministeri del conservador Manuel Allendesalazar y Muñoz, el seu successor, Gabino Bugallal, també d’ideologia conservadora, contemplà la restauració de les escoles normals. El nou pla, que duria el seu nom, es va establir mitjançant RD el 24/09/1903 i tornava a organitzar els estudis en quatre anys: dos per al grau elemental i dos més per al superior.

Es feia evident la preocupació per la qualitat de la formació que s’impartia en les normals, encara que la circumscrivia al nivell superior. Tot plegat implicava que, al continuar reduïda a dos cursos la formació del grau elemental, el que cursaven les mestres que serien destinades a les escoles de les poblacions menudes, el nivell d’instrucció de la majoria de les alumnes no es veuria elevat.

Els requisits per a l’accés als estudis eren superar un examen que constava d’un exercici escrit, un d’oral i un de pràctic. Al finalitzar, havien de superar la revàlida corresponent.

Aquest pla de 1903 ha estat qualificat d’eclèctic i criticat per l’escàs pes de les assignatures pedagògiques i la seua orientació enciclopedista, per impartir uns continguts que «además de ser un complemento de la instrucción primaría, iban a cumplir otras funciones sociales entre las que destacaba la de asentamiento definitivo del sistema liberal burgués, mediante un programa uniforme de estudio para el conocimiento de la lengua, la historia, la Geografía y la cultura nacional, elementos, en definitiva, informadores de la esencia del Estado».³³

Malgrat les evidents deficiències, cal fer esment que s’introduïen disciplines de caràcter experimental, que simbolitzaven la difusió dels pressupostos positivistes reclamats pels institucionistes, i que es feien pràctiques en els quatre cursos. Així mateix, contemplava la possibilitat que l’alumnat que tinguera superades totes les assignatures de Batxillerat poguera obtenir el de mestre elemental si aprovava les de Pedagogia i realitzava un període de pràctiques en l’annexa. Un precedent del Pla Batxiller que trobarem en la postguerra franquista.

TAULA 9 Comparativa Pla 1903 i Pla 1914

Font: Gaceta de Madrid 26/09/1903 i 02/09/1914.

En la Normal femenina de València s’intentaria completar amb diverses matèries les insuficiències detectades en cada pla per a oferir una millor formació. Així, el 1905, es va decidir continuar impartint els treballs manuals que havien desaparegut del pla de 1902, encara que sí que figuraven en el de Romanones:

por iniciativa del Claustro de profesoras de la Normal de Maestras de Valencia y organizado por la señora directora, darán principio las clases gratuitas de trabajo manual educativos el día 16 del corriente, continuando los sábados y jueves sucesivos. La encargada de dar estas prácticas es la auxiliar gratuita de la escuela doña María Cantero, la que advierte a sus dignas compañeras de las escuelas de Valencia que deseen asistir a estas clases, lo soliciten verbalmente o por escrito a la directora Matilde Ridocci. Tejido y trenzado; Industria de los sombreros, plegado, Modelado; el cubo; el cilindro, el cono; el plano; la forma elíptica; Relieve orográfico; recortado, cartonería. En el cartel de anuncios de la Normal se pondrá el material que deben llevar a clase las alumnas y maestras y á donde podrán adquirirlo. Después de cada lección, quedarán como propiedad de la escuela dos de las obras mejor hechas que llevarán el nombre de las autoras.³⁴

El març de 1910 es va decidir «implantar cuando sea factible, los ejercicios de Gimnástica rítmica como parte práctica de la clase de Música».³⁵

L’Educació Física sí que es contemplava i també el Francès, encara que els testimonis de les antigues alumnes remarquen la manca de condicions higièniques i d’espai per a practicar la gimnàstica, així com la no existència d’uniforme adequat i, fins i tot, l’obligació de fer els exercicis amb calces per a no transgredir normes morals, establertes per la directora, Emilia Ranz.

El setembre de 1910 s’incorporà l’ensenyament voluntari d’esperanto, una llengua en aquells moments en plena expansió. La proposta d’impartir-la va partir del Grupo Esperantista, que va designar com a professora Josepa Cucó Esteve.³⁶ La mateixa professora continuaria la seua docència en el curs 1911-1912 i, segurament, en 1912-1913, encara que es feia constar l’oposició de les professores Dolores Vicent i Josefa Carbonell «por considerar muy recargadas de trabajo a las alumnas y temerosas de que aflojen en las clases obligatorias».³⁷

En 1914 el Pla Bergamín (RD 30/08/1914) va fer desaparèixer els dos graus elemental i superior, a l’unificar-los en un únic títol de Magisteri. La seua vigència fins el 1931 el converteix en un dels plans més longeus en la nostra història educativa. Requeria, per a accedir-hi, tenir 14 anys complits i superar una prova d’accés; incloïa pràctiques en els dos darrers cursos i conservava les oposicions per a seleccionar els futurs funcionaris.

Aquest pla intentava millorar la formació científica i cultural de tot el Magisteri, en ampliar la carrera i innovar les matèries. La seua principal deficiència fou continuar apostant per una formació de caràcter més cultural que professional, és a dir, perllongar el seu paral·lelisme amb els estudis de Batxillerat en lloc d’aprofundir en l’ensenyament de metodologies. En destacaríem la incorporació de l’educació física al currículum comú, encara que la igualtat de matèries no afectava les considerades de formació femenina, al continuar les alumnes cursant i examinant-se de costura i economia domèstica.

S’impartirien classes complementàries de mecanografia i taquigrafia en l’annexa a la Normal, de les quals s’encarregarien Dolores Sevilla, nomenada per l’Ajuntament, i Antonia López Marzal, professora especial interina de mecanografia, taquigrafia i comptabilitat.

El valencià continuà i continuaria sent una assignatura pendent. Malgrat l’origen valencià de la majoria del Claustre i del coneixement de la llengua que tenien professores com María Carbonell, María Orberá o Manuel Polo y Peyrolón, no consta cap demanda de la seua incorporació ni de la necessitat del seu aprenentatge en els documents oficials de l’escola.

Cal ressenyar, però, que no era una preocupació aliena als seus membres, ja que el diputat carlista amb fortes arrels pel valencià Polo y Peyrolón, en la sessió del Congrés de Diputats del 14/08/1896 havia intervingut

exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños ó niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del país; que no se admita á oposición á los que desconozcan dicho dialecto ó lengua; y que en las Escuelas normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional.

Un fet que es dona en «las provincias en que se habla algún dialecto regional, como ocurre en las Vascongadas, Valencia, Cataluña, Galicia y Baleares».³⁸

I una antiga alumna, la ja mestra Amparo Navarro Giner, en l’Assamblea de la Nostra Parla, de 1922, entre altres reivindicacions exigia la creació d’una càtedra de valencià en la normal, per a formar tot el futur Magisteri, que hauria de conèixer i parlar les dues llengües.

2.4 ELS CLAUSTRES DE PROFESSORES A LA CERCA DE L’EXCEL·LÈNCIA PROFESSIONAL

De la mà del canvi de segle, després de la mort de la seua primera directora, Josefa Ágreda, el 1900, la direcció de la Normal va recaure en Matilde Ridocci (RO 14/07/1900). Com hem avançat, de la seua etapa destacaríem el seu afany per mantenir la neutralitat de l’Escola, la important adquisició de material científic i bibliogràfic, i l’ensenyament de matèries curriculars que excedien les obligatòries.

Igualment es va produir la incorporació al Claustre de la Normal, com a professora, d’una de les seues primeres alumnes,³⁹ María Carbonell, que va marcar la institució docent i la pedagogia valenciana. Després d’exercir com a mestra en diverses escoles, va ser nomenada professora numerària a Granada, des d’on permutarà destí el 1901 amb una altra gran pedagoga, Aurora Larrea.

El 1901 es va produir un nou canvi en les categories professionals de manera que a les ja existents de professorat numerari, especial i de religió s’hi afegix la de professorat auxiliar,⁴⁰ que es proveïa per oposició i substituia la categoria de professorat supernumerari.

15. Homenatge a María Carbonell. 1915. Font: La Ilustración catalana - Feminal, núm 104, 28/11/1915.

El primer Claustre del segle estava compost por un total de quinze professors dels quals deu eren professores: les quatre numeràries, una especial, una auxiliar, dues ajudantes, més la regent de l’Annexa i la interina de pràctiques.⁴¹ Tant el professor de religió com els especials de dibuix, cal·ligrafia i l’encarregat de jocs corporals, eren homes, als quals cal afegir un numerari de lletres. Es consolidaven, d’aquesta manera, les categories de professorat que continuarien vigents en anys posteriors, a saber:

TAULA 10 Claustre 1901-1902

Nom	Categoria/càrrec	Assignatures impartides
Matilde Ridocci García	Numerària de Ciències i directora	Ampliació de la Física Higiene escolar y profilàctica
Josefa Carbonell Sánchez	Numerària de Ciències Matemàtiques	Geografia Geografia especial d’Espanya Història universal
María Carbonell Sánchez	Numerària secció de Pedagogia	Pedagogia Estudis superiors de pedagogia Estudis superiors de gramàtica castellana Institucions estrangeres d’instrucció primària Història de la pedagogia Antropologia i principis de psicogenèsia
Dolores Vicent Fenollera	Numerària de Labors i Economia Domèstica	Labors
Manuel Polo y Peyrolón	Numerari de Lletres	Psicologia i lògica Psicologia lògica, ètica i rudiments de dret
Urbano Lolumo Barrio	Professor eclesiàstic	Religió i història sagrada Història de la religió
Encarnación Gomá Giménez	Especial de Música i Cant	Música
Luis Bru	Especial de Dibuix	Dibuix
Joaquín Ramírez	Especial de Cal·ligrafia	Cal·ligrafia Cal·ligrafia superior i teoria de l’escriptura
Estefanía Bonfort	Ajudant interina de Francès	Francès
Magdalena García-Pego Aracil	Auxiliar de Lletres i secretària	Llengua castellana
Matilde Castillo García	Provisional de Ciències	Aritmètica Geometria Àlgebra i trigonometria Ampliació de les matemàtiques
Francisco de la Macorna		Jocs corporals
María Orberá Carrión	Regent de l’Escola Annexa	Gramàtica
María Obrador Esterlich	Mestra interina de l’Annexa	Pràctiques

Font: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de l’AUV.

El 1900 també es veurà modificada la composició, organització i competències de la junta de professores. El RD de 06/07/1900, en l’article 27, exposava:

La Junta de profesores, compuesta en este caso de los numerarios, los encargados de enseñanzas en el curso normal, el de Religión, los especiales y los supernumerarios, se reunirá por lo menos una vez al mes, para cambiar impresiones sobre la marcha de la enseñanza, la conducta general y particular de los alumnos, y sobre cuantas cuestiones se consideren pertinentes para la mayor realización del fin educativo de la escuela.⁴²

Quan, el 1909, Matilde Ridocci deixava la Normal de València per a incorporar-se a la de Castelló, el Claustre de numeràries era molt estable. La seua vacant de numerària l’ocuparia Emilia Ranz Aulés, professora de la secció de Lletres.

L’etapa Ridocci va ser la de consolidació de l’Escola, malgrat les constants dificultats burocràtiques que ocasionaven problemes organitzatius, superats per un Claustre majoritàriament format per professores i amb plantejaments pedagògics innovadors. Quan sol·licità el trasllat, els tràmits retardaren el nomenament de la seua successora i, en els mesos d’interinitat, els darrers de 1909, ocupà la direcció, de manera accidental, María Carbonell. Aquesta situació de provisionalitat no tindria major importància si no haguera coincidit amb la celebració de l’Exposición Regional de València el 1909 i el corresponent Congreso de Pedagogia, que fou presidit per María Carbonell com a directora del centre educatiu.

El desembre de 1909 es va produir el nomenament de la nova directora, que va exercir com a tal fins l’abril de 1931. Es tractava d’Emilia Ranz, d’ideologia conservadora i catòlica, segurament considerada idònia per a regir la Normal femenina en un moment en què els greus conflictes socials tenien la seua continuïtat en les aules (recordem que 1909 fou especialment conflictiu per la guerra del Marroc i la Setmana Tràgica de Barcelona).

La seua actuació en anys posteriors i la seua llarga permanència en el càrrec, del qual va dimitir quan es proclamà la II República, ens mostra una professora conservadora ideològicament, enfrontada als plantejaments reformistes i, en especial, als innovadors defensats per les professores de formació institucionista. Un exemple de la seua ideologia ens el proporciona la dada que en els primers temps del franquisme seria l’encarregada d’impartir la formació patriòtica a les futures mestres, abans que la Sección Femenina (SF) en fora designada responsable.

Sobre el seu concepte de la identitat femenina i l’educació apropiada per a les dones, pot consultar-se el pròleg que escrigué a l’obra El ama de casa de l’escolapi Garrigós, en el qual sostenia que un llibre per a l’aprenentatge de la lectura dedicat a les xiquetes ha d’aprofitar, de manera simultània, per a formar bones ames de casa, i proporcionar-los «lecciones morales de gran valor, ajustadas a los más estrictos principios católicos […] ofrece modelos casi perfectos, manifestándoles la necesidad y eficacia de las prácticas religiosas. Hay también en la obrita provechosos consejos higiénicos, atinadas observaciones sobre Economía doméstica y estimables advertencias acerca del trato social cortés».⁴³ Lectura, formació moral catòlica, higiene, economia domèstica i bones maneres, una síntesi perfecta de l’educació de l’ángel del hogar.

Membre activa d’associacions catòliques, va tenir una intervenció destacada en l’organització d’actes com el Homenaje de la ciencia a María Inmaculada, organitzat per la CMMV per a protestar per les blasfèmies proferides pel catedràtic de Zoologia de la Universitat de Barcelona, José Fuset, que havia rebatut el dogma de la Immaculada en la seua classe,⁴⁴ o en el de la peregrinació a Roma del Magisteri espanyol (1914).

Tot i això, Emilia Ranz va permetre, durant el seu mandat, que es desenvoluparen metodologies i pràctiques innovadores sempre que no entraren en conflicte amb pressupostos morals i religiosos.

El primer Claustre que va presidir, el de 1909-1910, era majoritàriament femení en estar format per cinc professores numeràries, tres auxiliars, una especial, la regent i directora de l’Annexa. Sols el professor de Religió i els especials de Dibuix, Francès i Cal·ligrafia mantenien la presència masculina, encara que alguns dels seus grups eren impartits per professores auxiliars, al no poder compaginar tota la docència en la Normal amb les seues obligacions a l’Institut.

Els canvis més significatius atenyen el professorat d’especials. A l’haver-se decretat per llei que els titulars havien de ser professors en l’Institut General i Tècnic de València amb destí a l’Escola Normal,⁴⁵ alguns exercien la docència en l’institut i eren les professores suplents, contractades any rere any, les que cobrien les ensenyances de la Normal. L’única que es mantingué a la seua plaça fou la professora de música.

A partir de 1913 es produiria la incorporació de professores formades en la ESM, els estudis de les quals podríem equiparar-los certament a una formació universitària pels requisits d’accés, el dur procés de selecció per a ser admès, la pluralitat ideològica del seu professorat (encara que la preeminència dels institucionistes és inqüestionable) i la metodologia innovadora utilitzada per tots ells. Aquestes professores anirien introduint, dins de la identitat personal i professional femenina de professora normalista, uns paràmetres de modernitat i ciutadania que culminarien en el període republicà i serien reprimits durament en el franquisme, encara que no desapareixerien completament.

L’arribada d’Ángela Carnicer (1915), de Carmen García de Castro (1922), de María Villén (1923) i, més tard, la de l’antiga alumna, ara professora, Concepción Tarazaga (1930), així com la direcció de l’Annexa en mans de Micaela Minguillón, ens mostren un grup de professores de formació i ideari institucionista, majoritàriament liberals, lliurepensadores i republicanes, la mentalitat i pràctiques educatives de les quals polaritzarien el Claustre femení, en el qual pervivien professores conservadores com Matilde Castillo, Juana Francisca Pascual, M. del Carmen Ros o Dolores Antoni.

16. Micaela Minguillón, regent de l’escola annexa a la Normal, amb les seues alumnes. 1917. Font: Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Col·lecció José Huguet.

TAULA 11 Claustre 1909-1910

Nom	Categoria/càrrec	Assignatures impartides (pla Bugallal 1903)
Matilde Ridocci García	Numerària de Ciències i directora.RO 11/01/1910 cessa com a directora
Emilia Ranz Aulés	Numerària de Lletres.Directora 21/12/1909	Nocions de Geografia i Història (1r elemental) Geografia i Història d’Espanya (2n elemental) Geografia i Història universal (2n superior) Llengua castellana (1r i 2n superior)
Josefa Carbonell Sánchez	Numerària de Matemàtiques	Nocions i exercicis d’aritmètica i geometria (1r elemental) Aritmètica i àlgebra (1r superior) Geometria (1r i 2n superior)
María Carbonell Sánchez	Numerària secció de Pedagogia	Nocions de Pedagogia (1r elemental) Pedagogia (2n elemental) Dret usual i Legislació escolar (2n elemental) Estudis superiors de Pedagogia (1r superior) Història de la Pedagogia (2n superior)
Dolores Vicent Fenollera	Numerària de Labors i Economia Domèstica	Labors (1r i 2n elemental i 1r i 2n superior)
Rafael Oliver Clarí	Professor eclesiàstic	Doctrina catòlica i història sagrada (1r elemental) Religió i moral (1r superior)
Faustino Gosalvo	Especial de Francès	Francès (1r i 2n superior)
Eduardo Arévalo Carbó	Especial de Dibuix	Nocions de Dibuix (1r elemental) Dibuix d’ornament i d’aplicació a les labors (2n superior)
Antonio Sánchez	Especial de Cal·ligrafia	Cal·ligrafia (1r superior)
Encarnación Gomá Giménez	Especial de Música i Cant	Música (1r i 2n superior)
Magdalena García-Pego Aracil	Auxiliar propietària de Lletres i Secretària	Gramàtica castellana amb exercicis de lectura i escriptura (1r elemental) Gramàtica castellana (2n elemental)
Catalina Llabrés Fornés	Auxiliar gratuïta de Cal·ligrafia i escriventa
Elena Ferrandis Valero	Auxiliar gratuïta de Dibuix
Matilde Castillo García	Provisional de Ciències. Substituta personal de Matilde Ridocci 21/12/1909	Ciències físiques i naturals amb aplicació a la indústria i higiene (2n elemental i 2n superior) Nocions d’agricultura (2n elemental)
M. Ángeles Andreu	Regent interina de l’escola de pràctiques	Pràctiques (1r i 2n elemental i 1r i 2n superior)

Font: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de l’AUV.

L’actuació de la directora, amb mà de ferro, seria perfecta per a controlar durant la dictadura primoriverista les propostes liberals de les professores renovadores.

L’aprovació del Pla Bergamín (RD 30/08/1914, Gaceta del 02/09/1914) implicava la inclusió d’un major nombre d’assignatures, que va comportar la reorganització dels Claustres degut a l’augment de professorat necessari per a donar resposta a les noves matèries i els canvis en la majoria dels continguts. Així mateix va suposar un nou canvi en la denominació de categories professionals (article 6è) que passen a ser:

• 7 numeràries: Gramàtica i Literatura; Pedagogia, Història de la pedagogia i Dret i Legislació; Geografia; Història; Matemàtiques; Física, Química, Història natural i Agricultura; més la de Labors i Economia domèstica en les normals femenines. Calia que foren mestres i haver aprovat els cursos en l’Escola Normal Central o en l’ESM i passar una oposició.

• 8 especials: Religió; Educació física (EF); Dibuix; Música; Francès; Cal·ligrafia; Fisiologia i Higiene; Mecanografia, Taquigrafia i Comptabilitat. L’especial de Fisiologia i Higiene havia de ser metge i nomenat per concurs, mentre que el de Religió es triaria entre una terna presentada pel prelat diocesà. La resta, entraven per oposició.

• 3 auxiliars: Ciències; Lletres; i Labors i Economia domèstica, en les normals femenines. Havien de ser mestres i aprovar una oposició. A més, es podien nomenar auxiliars gratuïts sense oposició.

El curs 1914-1915, que iniciava el nou pla,⁴⁶ el nombre d’alumnes matriculades arribà a 404, i el total de professorat era de 38, la majoria dones, ja que havien augmentat a 6 les numeràries i se n’havien contractat 18 entre auxiliars i auxiliars gratuïtes;⁴⁷ també eren 7 dones les que impartien les assignatures especials de Francès, Música i Dibuix, i una professora de Mecanografia i Taquigrafia. A elles hi cal afegir la regent de l’Annexa.

L’element masculí estava representat per l’eclesiàstic, professor de Religió, i els 4 que impartien les especials, i que eren titulars de Cal·ligrafia, Francès, Dibuix, Fisiologia i Higiene i Educació física.

L’assignatura de Fisiologia i Higiene, estava reservada a professionals de la Medicina, els quals també feien la inspecció mèdica de la normal i de l’escola de pràctiques. En el curs 1914-1915, Pilar Alcón Ramón, la tercera dona que aconseguí el títol de Llicenciada en Medicina en la Universitat de València, i que havia cursat prèviament Magisteri en la Normal, va sol·licitar ser-ne professora. Consta que fou contractada el curs 1915-1916 per a impartir Educació física i el març de 1916 se la nomenà auxiliar gratuïta per a impartir Fisiologia i Higiene, i l’Educació física passa a Ángela Carnicer (21/03/1916). Pilar Alcón seria la primera metgessa que formà part de la Normal valenciana.⁴⁸

17. Pilar Alcón, 1915. Font: cortesia de la família i de l’Il·lustre Col·legi Oficial de Metges de València.

TAULA 12 Claustre 1915-1916

Nom	Categoria/càrrec	Assignatures impartides (pla 1914)
Emilia Ranz Aulés	Numerària d’Història. Directora	Nocions generals d’Història i H. de l’Edat Antiga (1r) Història de l’Edat Mitjana (2n) Història de l’Edat Moderna (3r) Història contemporània (4t) Geografia universal (3r)
Matilde Ridocci García	Numerària de Física, Química i Història natural	Història Natural (3r) Física (3r) Química (4t)
Josefa Carbonell Sánchez	Numerària de Matemàtiques	Nocions i exercicis d’aritmètica i geometria (1r) Aritmètica i geometria (2n) Àlgebra (3r)
Ángela Carnicer Pascual	Numerària secció de Gramàtica i Literatura castellana	Teoria i pràctica de la lectura (1r) Gramàtica castellana (2n i 3r) Elements de literatura espanyola (4t) Nocions generals de geografia i geografia regional (1r) Geografia d’Espanya (2n) Ampliació de la geografia d’Espanya (4t)
María Carbonell Sánchez	Numerària secció de Pedagogia	Pedagogia (2n i 3r) Història de la Pedagogia (4t) Rudiments de Dret i Legislació escolar (4t)
Dolores Vicent Fenollera	Numerària de Labors i Economia domèstica	Costura (1r) Brodat en blanc i tall de roba blanca (2n) Tall de vestits i labors d’ornament (3r) Economia domèstica (4t)
León Ibáñez Serna	Especial de Religió i Moral	Religió i història sagrada (1r) Religió i Moral (2n)
Isaías Ignacio González-Cobos	Especial de Francès	Francès (3r i 4t)
Estefanía Bonfort	Especial interina de Francès
Encarnación Gomá Giménez	Especial de Música i Cant	Música (1r i 2n), 3r i 4t?
José Plasencia Pertegás	Especial de Cal·ligrafia	Cal·ligrafia (1r i 2n)
Alfredo de la Lastra Romero	Especial de Dibuix	Dibuix (1r i 2n)
Mariano Lagarda Miralles	Especial de Fisiologia i Higiene	Fisiologia i Higiene (4t)
Antonio Cortés Pastor	Especial d’Educació física	Educació física (1r i 2n), 3r i 4t?
Encarnación Pastor Albors	Especial de Mecanografia i Taquigrafia fins 25/01/1916	Mecanografia i Taquigrafia (voluntària 4t)
Dolores Antoni Montesa	Auxiliar de Ciències i Lletres i substituta de Labors i Economia domèstica
Matilde Castillo García	Auxiliar de Ciències	Matemàtiques
Magdalena García-Pego Aracil	Auxiliar de Lletres i Secretaria	Gramàtica i llengua
Antonia López Marzal	Aux. gratuïta. Especial interina de Mecanografia, Taquigrafia i Comptabilitat	Comptabilitat mercantil (voluntària 4t)
Dolores Organista Belda	Auxiliar gratuïta de Ciències
Pilar Alcón Ramón	Auxiliar gratuïta d’EF, Fisiologia i Higiene
M. de los Desamparados Boada Amigó	Auxiliar gratuïta de Lletres
M. del Carmen Ros García-Pego	Auxiliar gratuïta de Lletres	Labors (auxiliar)
Vicenta Real Merlí	Auxiliar gratuïta de Lletres
María Sambeat Chicoy	Auxiliar gratuïta de Música
Emilia Tortajada Hernández	Auxiliar gratuïta de Música
M. de las Mercedes Ramírez Bonet	Auxiliar gratuïta de Dibuix
Julia Gomis Llopis	Auxiliar gratuïta de Dibuix
Isabel López Aparicio	Auxiliar gratuïta de Dibuix
Trinidad Banacloche Peñarrocha49	Auxiliar gratuïta de Lletres i Ciències
Elvira Bermells Martínez	Auxiliar gratuïta de Lletres i Ciències
Dolores López Marzal	Auxiliar gratuïta de Lletres i Ciències
Ángela Muniesa Borrell	Auxiliar gratuïta de Lletres i Ciències
Concepción Criado Máñez	Auxiliar gratuïta de Lletres i Ciències
Isabel Rodríguez Moscardó	Auxiliar gratuïta
Remedios Salabert	Auxiliar gratuïta
M. Francisca Gordillo Orts	Auxiliar gratuïta de Lletres i Ciències i inspectora d’Ordre i classe
Concepción Andreu Bau	Auxiliar gratuïta de Ciències i inspectora d’Ordre i classe
Micaela Minguillón Sanz	Regent de l’Annexa	Pràctiques d’ensenyament

Font: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de l’AUV.

18. Petició de Pilar Alcón Ramón per a ser nomenada professora auxiliar d’EF i Fisiologia i Higiene a l’EN de València, 1916. A la dreta, el nomenament de 13/03/1916. Font: AUV.

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va produir la jubilació de les professores més veteranes, en complir 70 anys i, com hem indicat abans, les seues càtedres anirien sent ocupades per professores provinents de l’ESM, un canvi significatiu i molt favorable a les alumnes.