Читать книгу Mestres de mestres - M. del carmen Agulló Díaz - Страница 8

1. Porta d’entrada a la Casa de la enseñanza, utilitzada per a accedir a l’Escola Normal femenina entre 1867 i 1932. Font: col·lecció particular.

TEMPS CONVULSOS. Els darrers quaranta anys del segle XIX van conèixer la caiguda de la dinastia borbònica, després del regnat d’Isabel II, l’única dona en el tron en més de quatre-cents anys, i la seua restauració en la figura del seu fill Alfons XII. Entre ambdós monarques, una revolució, la Gloriosa (1868), un rei italià, Amadeu, i una república, la primera, amb quatre presidents pertanyents a les elits intel·lectuals: Figueras, Pi i Margall, Castelar i el futur fundador de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), Nicolás Salmerón.

En aquest context sociopolític, al costat de l’apogeu del republicanisme i del moviment obrer –es va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 1879 i la Unión General de Trabajadores (UGT) el 1888–, les reivindicacions de les dones començaren a visibilitzar-se i l’associacionisme femení de caràcter laic i progressista s’aniria obrint pas lentament.

Figures aïllades però amb autoritat advertien sobre les limitacions socials i culturals imposades a les dones. El seu accés a espais públics els permetia denunciar les discriminacions existents, de caràcter laboral i educatiu.

Concepción Arenal va ser nomenada Visitadora de prisiones, un dels primers càrrecs en l’administració ocupat per dones, i seria autora de La mujer del porvenir (1869), La mujer de su casa (1883) i Estado actual de la mujer en España (1884), textos bàsics en els inicis del nostre feminisme. Deia:

El médico, como hombre, ¿tiene derecho a ejercer su profesión? ¿Se le autoriza para ejercerla en virtud de su sexo, o de su ciencia? ¿Qué se pensaría del que, sin haber estudiado quisiera recetar u operar, y dijese al enfermo: «Yo no sé medicina, ni cirugía, pero le curaré a usted porque soy hombre»? Se pensaría en enviarle a un manicomio; y si el hombre, no por serlo, sino por lo que sabe, puede ejercer una profesión, a la mujer que sepa lo mismo que él ¿no le asistirá igual derecho?¹

Per la seua part, Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) i Emilia Pardo Bazán foren escriptores de reconegut prestigi. La Pardo Bazán, presidenta de la secció literària de l’Ateneu de Madrid, creà una Biblioteca de la Mujer (1892), fou membre del Consell d’Instrucció Pública, i el rei Alfons XIII la designà per a ocupar la càtedra de Literatura Contemporània de Llengües Neollatines de la Universitat Central (1916). És per ser dona que hagué de renunciar a la càtedra pel boicot de l’alumnat i no arribà mai a ser membre de la Real Academia Española (RAE). Seues són les paraules següents: «No se puede, en rigor, la educación actual de la mujer llamarse tal educación, sinó doma, pues se propone por fin la obediència, la pasividad y la sumisión».²

A les acaballes del segle, en 1892, el Congreso Pedagógico Hispano-portugués-americano va dedicar una de les seues seccions a l’educació de les dones, en la qual participaren de manera activa moltes de les que tenien un protagonisme en l’àmbit pedagògic o cultural. Entre les conclusions aprovades hi trobem:

1. El Congreso reconoce y declara que la mujer tiene los mismos derechos que el hombre para desenvolver y cultivar, en bien propio y de la especie, todas sus facultades, así físicas como intelectuales.

2. Siendo así ¿debe darse á la mujer una educación igual en dirección é intensidad á la del hombre?

3. ¿Debe facilitarse ampliamente á la mujer cultura necesaria para el desempeño de todas las profesiones?

4. En caso contrario, ¿se le reconoce el derecho para el ejercicio de la enseñanza en todos sus grados, á partir de la Escuela de párvulos?

11. […] ¿conviene empezar el sistema de la coeducación de los dos sexos en la Escuela primaria, ampliando el número de Escuelas mixtas?³

Van ser anys en què es produí la incorporació de les primeres dones als instituts. Malgrat tenir limitat l’accés als estudis de secundària i superiors, perquè era obligatori sol·licitar la gràcia dels respectius directors o rectors per a matricular-se, les pioneres van obrir camí.

En el Lluís Vives de València, Manuela Solís i M. Amelia Perales, filles, respectivament, del director i del cap d’estudis de la normal masculina, van ser les primeres batxilleres el 1882. Manuela Solís continuaria els estudis en la Universitat, on va obtenir la llicenciatura en Medicina el 1889 juntament amb Concepción Aleixandre, les dues primeres titulades en la nostra Universitat.

En aquests mateixos anys, el 1883, es va crear, per l’influx institucionista, l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer (AEM), gràcies a la RSEAP de València –impulsora també de l’Escuela de Comercio–, que en el curs 1888-89 va donar pas a la Institución para la Enseñanza de la Mujer, dirigida per l’institucionista Aniceto Sela.

Tots aquests esdeveniments tindrien el seu reflex en la creació i posterior història de la Normal femenina de València, un centre que, més enllà de la seua finalitat declarada de formació de mestres, deu la seua importància a ser una de les escasses i pioneres institucions públiques i seglars dedicades a l’educació de les dones.

En una província amb un índex d’analfabetisme de la població femenina del 86,75 % el 1877,⁴ no hi ha dubtes que crear escoles de xiquetes, fer que les regiren mestres competents i aconseguir que hi assistiren les alumnes era un repte pendent per als poders públics, si es desitjava que les dones milloraren la societat en el seu paper de mares –primeres educadores.

I seria entre la burgesia del XIX, una classe urbana i en ascens, on cobraria una nova dimensió el concepte utilitari o utilitarista de l’educació de les dones, que els permetria assumir un nou paper social més enllà de l’ángel del hogar: el de la dona il·lustrada, entès com el de la mestressa de casa i mare competent. La seua formació es feia imprescindible, i d’ací la creació i l’èxit de la normal femenina.

1.1 «LA NECESIDAD ES EVIDENTE, LA POSIBILIDAD MANIFIESTA»: LA UNIVERSITAT IMPULSA LA CREACIÓ DE LA NORMAL

A València la preparació de les mestres es realitzava de manera particular, normalment per professores de col·legis, com és el cas del Colegio Valentino, on, el 1848, impartia classes Isabel Coll i Cardona «de manera gratuita a cuatro adultas en carrera de maestras».⁵

Va ser la RSEAP de València qui, igual que en la majoria de les províncies, prendria la iniciativa de la creació d’una escola de mestres dones, i consideraria apropiada per a instal·lar-la la Casa de la Enseñanza, fundada per l’arquebisbe Mayoral, aleshores en funcionament, regida per les religioses del Loreto.⁶ Fruit de la seua diligència seria la demanda a la reina de la seua creació, de la qual es conserva un escrit datat el 13/08/1851.

Malgrat les gestions que la RSEAP de València i el govern havien iniciat per crear l’Escola Normal Femenina i l’existència d’un projecte en el curs 1858-1859, no va ser fins el 1860 que el rector va iniciar els complexos tràmits per a crear una institució «para que el profesorado que ha de educar al bello sexo tenga las condiciones necesarias».⁷

El 06/06/1860, el rector magnífic de la Universitat de València, José Pizcueta Donday, es va adreçar a l’alcalde corregidor i governador civil de la província, Cayetano Bonafós,⁸ i al president de la Diputació, per remetre’ls les bases d’un projecte per a l’establiment d’una Escuela Normal de Maestras de Primera Enseñanza de Niñas de València.

2. Carta del rector Pizcueta a l’alcalde i al president de la Diputació de València sol·licitant la seua col·laboració per crear una Escola Normal femenina a València. 10 de desembre de 1861. Font: AUV.

Considerem, per tant, que la data d’aquest document, el 6 de juny de 1860, marca el començament del llarg procés que duria a la creació i, més tard, a la inauguració del primer centre de formació de mestres dones de la província de València.

El rector Pizcueta, metge, catedràtic de Botànica, membre destacat de la RSEAP de València i director del Jardí Botànic, s’implicà de manera personal en la creació de la institució docent femenina, de manera que pràcticament la seua gestació i inauguració coincidirien amb el període de la seua permanència en el rectorat (1859-1867).

El projecte inicial incloïa un pressupost de despeses amb la distribució corresponent, de manera que la Diputació provincial havia d’aportar 40.000 reals pel pagament del personal i material d’ensenyament; i la quantitat calculada per a l’Ajuntament era de 18.000 reals destinats a proveir i mantenir l’escola pràctica.

D’acord amb la legislació, la Diputació recaptaria per a ella l’import de les matrícules de les alumnes, i l’Ajuntament, com que sostenia l’escola de pràctiques, comptaria amb una escola superior d’Ensenyament Primari que seria model per a les altres.

La provisió de locals per a normals, encara que per llei li corresponia a la Diputació, en aquesta ocasió es va considerar que podia proporcionar-los l’Ajuntament, que va disposar a l’efecte de l’edifici de la Casa de la Enseñanza. Per aquesta raó, el governador civil s’adreçà, el desembre de 1860, a l’alcaldia perquè cedira alguns espais del local esmentat.⁹

Comença així un llarg camí burocràtic marcat per reunions, dictàmens, informes i acords de diferents instàncies i comissions com la d’Instrucción Pública, la mixta de regidors de l’Ajuntament i diputats provincials…, totes dirigides a la posada en funcionament de la desitjada normal.

Però els pressupostos de les entitats implicades no recollien cap quantitat per a la realització del projecte, i el rector Pizcueta el desembre de 1861 tornà a adreçar-se a Ajuntament i Diputació per recordar-los que calien compromisos reals i que el «Gobierno no puede hacer por su parte más, la necesidad es evidente, la posibilidad manifiesta, y no hay casi ninguna provincia en España, aún las de orden inferior a Valencia, que no haya secundado las altas miras del Gobierno, y dotado a su provincia de un establecimiento tan útil y necesario».¹⁰

Malgrat la claredat d’arguments del rector i fins i tot la crida a l’orgull o prestigi provincial, no seria fins el maig de 1863 que els organismes valencians elaboraren una proposta concreta en la qual detallaven que es procediria a la instal·lació de la normal i l’escola de pràctiques en el segon pis de la Casa de la Enseñanza, sense ocupar les dependències de l’ajuntament; i que les despeses d’instrucció, dotacions de mestres i la resta de personal, el material de l’escola inclòs, anirien a càrrec dels fons provincials, que ingressaria, en contrapartida, l’import de les matrícules. Les despeses de conservació i reparació de l’edifici anirien per compte de l’Ajuntament.¹¹

Les despeses previstes ascendien a 50.000 reals. A càrrec de la Diputació corresponien 23.000 reals, que es distribuïen entre el pagament a una mestra directora (sou de 8.000 reals), una segona mestra (6.000), una ajudanta (4.000), una portera (3.000) i un servent (2.000). La Universitat hi aportaria 11.000 reals i pagaria: al director de la normal masculina, que impartiria classes en la femenina, 3.000; al professorat, 2.000; i per material, 6.000. L’Ajuntament, que es feia càrrec de l’escola de pràctiques, hi aportaria 16.000 reals, distribuïts entre 12.000 per al personal (mestra regent 6.000; auxiliar 4.000 i ajudanta 2.000) i 4.000 de material.¹²

Per la seua banda, els plànols i el pressupost d’obres els va elaborar el 1863 l’arquitecte provincial Antonio Sancho, però no seria fins el febrer de 1864, quan es constituí la junta que havia d’ocupar-se en la instal·lació de l’Escola Normal de Mestres dones. Aquesta encarregà al director de la normal masculina, Mariano Olivet Salom, que ja havia redactat les bases generals per a la creació de l’Escola, la formació del reglament interior i del programa d’exercicis per a les oposicions a les places de directora i segona mestra, regent i auxiliars.¹³

El Ministeri de Foment va comunicar a la Universitat, el setembre de 1864, que la reina Isabel II havia aprovat l’establiment de l’Escuela Normal de Maestras de Valencia, amb les condicions següents:

– El sostenimiento de escuela Normal de Maestras correrá a cargo de la Provincia por lo que hace al Seminario, y del Municipio en lo concerniente a la escuela práctica.

– El edificio y su habilitación será de cuenta de la provincia y su conservación del Ayuntamiento.

– Para la enseñanza del Seminario y el servicio del establecimiento habrá el personal necesario con los sueldos que a continuación se expresan:

• Una maestra Directora, con sueldo de 8.000 reales y casa habitación para sí y su familia.

• Una segunda maestra con 6.000.

• Un Director de estudios, que será el de la Normal de Maestros, con 4.000.

• Un profesor auxiliar con 2.000.

• Un profesor de doctrina cristiana con 2.000.

• Una portera con el de 3.000.

• Un sirviente con el de 2.000 reales.

El total sería de 27.000 reales.

– Para el material se consignarán anualmente 4.000 reales, sin perjuicio de que hasta la habilitación de la escuela se conserve la partida de 7.000 reales para este objeto.

– La escuela práctica se organizará como las demás de la capital.

– Se instalará la Escuela en la parte del edificio de la Obra-pía de la Casa Enseñanza cedida por el Ayuntamiento.

– Las aspirantes a maestras, satisfarán por matrícula sesenta reales anuales en dos plazos, cuyo importe quedará en abono de la provincia.

– En la escuela práctica se admitirá con preferencia a las niñas de familias pobres.

– Las plazas de Directora y segunda maestra se proveerán por oposición.

– Los fondos y rentas de la Obra-pía de la Casa de la Enseñanza que sean aplicables a la Escuela, serán en beneficio de las Corporaciones que están obligadas a sostener la Escuela.¹⁴

Malgrat la creació oficial, la burocràcia continuava i Mariano Olivet, detallava el programa d’exercicis i els criteris per a l’oposició a directora i segona mestra, que constaria d’un exercici oral i un altre d’escrit, amb dues parts cadascun, i un de pràctiques sobre els continguts a impartir en l’Escola.¹⁵ A més, les candidates havien de justificar haver exercit quatre anys d’ensenyament en escoles públiques, o sis en privades.¹⁶

El temps passava i el 1866 es convoca el concurs (RD 07/02/1866), però els exercicis corresponents no s’arribaren a celebrar. L’oposició es declarà deserta al no presentar-se cap candidata, i el càrrec de segona mestra recaigué, de manera provisional, en la regenta de l’Annexa. La Reina Isabel II signaria la RO de 09/02/1866 per la qual es nomenava directora de l’Escola Normal Femenina de València Josefa Ágreda Muñoz, que havia exercit el càrrec amb anterioritat en la normal d’Alacant, i mestra regenta de l’escola pràctica agregada a la normal, la mestra superior María Orberá Carrión.

Tots dos nomenaments els va comunicar al director de l’Escola de Mestres masculina el rector Pizcueta, que aprofitaria per a recordar-li que Josefa Ágreda havia pres possessió el 8 de març de 1866 i que a ambdues «en los exámenes de título de Maestras y demás ejercicios que la correspondan intervenir como tal Directora y Regente, se la guarden todos los derechos y preeminencias que por la legislación se la conceden».¹⁷

Però, ja el setembre de 1866, la directora denunciarà davant les autoritats la seua impossibilitat de començar a treballar perquè, tot i tenir ja habitació i aules, «sólo el edificio se me ha entregado hasta hoy, sin una silla, ni un cuadro ni menaje, ni enseres de ninguna clase».¹⁸

Malgrat la irregular situació, la seua existència i autoritat serien reconegudes i tant a ella com a la regenta, les convidaria el director de l’EN Superior de Magisteri a assistir als exàmens orals de les aspirants a títol de mestra d’Ensenyament Primari, celebrats «el día 23 de diciembre, á las 9 de la mañana de 1866».¹⁹

Seria un dels primers actes en els quals participaren com a autoritats de l’Escola Normal femenina, tot i que hauria de transcórrer encara prop d’un any per a poder superar les dificultats i començar el primer curs escolar.

La professora Ágreda, després de la mort de Mariano Olivet, va ser l’encarregada de finalitzar el Reglamento general de dicho establecimiento que s’aprovaria el 1867.²⁰

S’hi establia que l’objectiu de l’Escola Normal era «formar Maestras idóneas para las escuelas elementales y superiores, que con los conocimientos necesarios puedan en su día desempeñar cumplidamente su misión». I perquè aquestes pogueren exercitar-se en l’ensenyament, hauria d’agregar-se a la normal una escola pràctica de xiquetes, dividida en graus elemental i superior.

Pel que fa a les alumnes, aquestes podrien ser de tres tipus: les aspirants a mestres, les mestres que exercien en escoles públiques o privades, però que volien ampliar coneixements o millorar la categoria del títol, i les que, com a alumnes lliures, no s’havien de dedicar al magisteri però desitjaven adquirir una major instrucció.

En el curs inicial 1867-1868, en què s’inaugurà la normal, sols es matricularen les alumnes del primer curs del títol de mestra elemental, un total de 38, que seguirien les assignatures impartides pels cinc components del claustre de professorat.

Una vegada resolts els problemes de les instal·lacions, contractat el professorat i matriculades les primeres alumnes, el dissabte 05/10/1867, set anys després que el rector Pizcueta haguera iniciat el procés, tindria lloc la inauguració. Malgrat els seus esforços i degut al temps transcorregut, no seria aquest rector qui la presidiria, sinó qui en aquells moments exercia el càrrec: Vicente Secundino Noguera y Sotolongo Climent y Álvarez, marquès de Cáceres.

Tampoc estaria present el seu major col·laborador, el director de la Normal, Mariano Olivet, i es va fer càrrec de la presidència el director Isidoro Fernández Monje. L’alcalde de València era Vicente León Frías i les incidències de l’acte tingueren ressò en la premsa valenciana, que va destacar, malgrat la «modesta ceremonia» «de severo aparato», la importància del centre per a la millor educació de les mestres, al permetre compaginar formació teòrica i pràctiques en l’escola pública. També s’assenyalaven les aportacions econòmiques realitzades per Ajuntament i Diputació i com «la concurrencia recorrió las salas, situadas en el piso segundo de la Casa de la Enseñanza, y dispuestas con aseo y buen gusto. Allí hay dos buenas salas para escuela de maestras y otras dos para niñas».²¹

Vegem com descriu l’acte el Diario Mercantil:

Escuela de maestras. A las doce de la mañana de ayer se celebró la instalación y apertura de estudios de la escuela Normal de maestras de esta provincia, para el curso 1867 a 1868, en el local que ocupa en la Casa Enseñanza.

Presidió el acto el director de la Universidad, asistiendo además una comisión de la junta local de primera enseñanza y otras personas conocidas. El salón donde se celebró el acto se hallaba ocupado casi completamente por señoras.

El señor rector leyó un breve discurso, en el que hizo una reseña histórica de las vicisitudes porque había pasado el establecimiento desde su creación. El arzobispo Sr. Mayoral, su fundador, trató de establecer una escuela de maestras, oportunísimo pensamiento que la muerte no le dejó realizar y que al cabo de tantos años se plantea hoy.

La directora de la escuela habló después dando las gracias al gobierno y a las autoridades que han contribuido a la creación del nuevo establecimiento de enseñanza, y acto continuo el rector declaró abierto el curso académico actual. […]

Enviamos a la directora de la escuela Normal de maestras nuestro parabién y esperamos que el nuevo establecimiento producirá aventajadas discípulas dentro de breves años.²²

Després de sis anys llargs, de tràmits burocràtics, l’Escuela Normal de Maestras de la Província de Valencia, útil i necessària, en paraules del rector Pizcueta, iniciava la seua llarga marxa.

1.2 L’ESPAI: LA CASA DE LA ENSEÑANZA DEL ARZOBISPO MAYORAL

Era a la Diputació a qui corresponia, segons la normativa, proporcionar el local per a ubicar les normals, però el rector Pizcueta, en el seu projecte, suggeria que un edifici molt adequat podia ser la Casa de la Enseñanza, que pertanyia a la Fundación Arzobispo Mayoral, la finalitat de la qual havia estat l’educació de nobles donzelles i xiquetes amb escassos recursos econòmics, i, si no era possible, en el de les obres pies de San Nicolás o San Bartolomé.

L’Ajuntament, després d’haver declarat en ruïnes l’antiga Casa Consistorial, que començaria a derruir-se el 1860, acabava d’ocupar part de la Casa de la Enseñanza, recentment confiscada a la Fundación Arzobispo Mayoral, en aplicar-se la llei de desamortització d’01/05/1855 (Llei Madoz). La seua Comissió d’Instrucció Pública, de conformitat amb la proposta del rectorat, considerà que aquest era l’edifici adequat, i el 1863 es redactà el projecte corresponent per a la instal·lació allí d’una Escuela Normal de Maestras de Instrucción Primaría y Escuela Práctica de Niñas.²³

Les obres començaren el 1864 basant-se en els plànols i pressupost redactats per l’arquitecte provincial Antonio Sancho. L’edifici de la Real Casa Enseñanza afrontava al nord amb l’església de la Sang i el carrer de la Sang, al sud amb l’església de Santa Rosa i el carrer de la Llonganissa, a l’est amb el quarter de Sant Francesc i a l’oest amb el carrer del Rengló. S’hi condicionaren les plantes segona i tercera, i s’hi quedaren instal·lades l’Escola Normal i la de pràctiques, amb dues sales per a cadascuna, en la segona planta de l’edifici, mentre la directora ocupava com a habitatge les estances habilitades al tercer pis.

3. Projecte per a la instal·lació d’una escola normal i una de pràctiques al segon pis de la Casa de la Enseñanza de València. Arquitecte: Antonio Sancho, 1863. Font: AUV.

Cal destacar que «se destinaron los enseres y material de enseñanza de las Escuelas Mayoral para la escuela práctica y se dispuso que se conservasen por el Ayuntamiento algunos cuadros al óleo que habían pertenecido a aquella Fundación para guardar memoria de ella».²⁴

La capacitat superficial del baix era de 4,36 àrees; la del segon pis, de 12,35 àrees, i la del tercer pis, de 1,23 àrees.²⁵

Per la seua banda, la Diputació realitzà, en els anys següents a la inauguració, obres d’importància per a condicionar dues habitacions amb les seues dependències per a l’habitatge de la directora i la segona mestra, reparacions que es prolongarien fins el desembre de 1871, quan conclouria l’habilitació del pis per a reformar part de l’habitació de la directora i els excusats de les alumnes.²⁶

Amb el transcurs dels anys, la capacitat i les condicions d’habitabilitat i pedagògiques de l’edifici serien contínuament qüestionades, i es convertirien en un dels temes de reivindicació recurrents, sobretot si tenim en compte que el 12/07/1871 comença el trasllat de l’Escola Normal masculina, des de l’antic Col·legi de Sant Pau, al local que ocupava la Industrial d’Artesans en la mateixa Casa Enseñanza.²⁷

1.3 L’EVOLUCIÓ DEL CURRÍCULUM I LA SEUA ADEQUACIÓ A LES NECESSITATS D’UNA FORMACIÓ FEMENINA

Quan Josefa Ágreda va ser nomenada directora de la Normal Femenina de València es trobà amb l’enorme repte de començar a treballar des de zero. Després d’un any a l’espera que es resolgueren els problemes burocràtics, iniciava la marxa d’una normal que, en ubicar-se en una capital de província seu d’una Universitat, tindria la categoria de superior i impartiria els títols de mestra de grau elemental i superior.²⁸

La llei Moyano establia un clar pla d’estudis per als futurs mestres però, en el cas de les alumnes de la normal, sols es parlava de la seua instrucció en les matèries que impartirien en les escoles de xiquetes, i s’organitzaren els estudis en elementals i superiors, sense especificar-ne la durada ni el contingut. El reglament de l’Escola Normal Femenina de València establia que foren dos els cursos necessaris per a obtenir el títol de mestra elemental, que capacitava per a exercir en escoles elementals i per a accedir al tercer curs, o primer de superior.²⁹

La durada dels estudis seria, doncs, de dos cursos per al grau elemental i un més per al grau superior. Cal destacar que la durada de tres anys no era la més freqüent en les normals, que solien limitar-los a dos, un per a l’elemental i un altre per al superior. La de València, al proposar des del primer moment una formació més completa, requeria, així mateix, una major inversió en recursos.³⁰

Les alumnes de les primeres promocions, d’acord amb el reglament i les indicacions legals, estudiaren assignatures diferents a les cursades pels homes, variacions condicionades per les existents en els respectius currículums que regien les escoles d’Ensenyament Primari.

Les assignatures estaven impartides per la directora, la segona mestra, el director d’estudis i professores auxiliars. A la directora corresponia l’explicació de sistemes i mètodes, pedagogia, geometria, i dibuix aplicat a les labors, tant en el grau elemental com en el superior. La segona mestra s’encarregava de les labors de grau elemental, teoria i pràctica de la lectura i escriptura, i l’economia i higiene domèstica. La de religió estava a càrrec d’un sacerdot, que solia ser el mateix en les dues normals.

TAULA 1 Assignatures previstes al reglament general

Elemental	Superior
Doctrina cristiana explicada i nocions d’història sagrada	Major extensió en la doctrina i història sagrada
Teoria i pràctiques de la lectura i escriptura	Perfeccionament en la lectura i l’escriptura
Gramàtica castellana	Ampliació dels coneixements de gramàtica i ortografia amb exercicis d’anàlisi i composició
Aritmètica	Ampliació de l’aritmètica
Nocions de dibuix aplicat a les labors	Nocions de geometria i major extensió en el dibuix aplicat a les labors
Labors comunes pròpies del sexe, i tall de peces més usuals i de més aplicació a les famílies pobres	Labors d’ornament i primor en tota la seua extensió, blondes i randa, flors artificials, brodats de totes classes, i tall de peces i vestits d’ús interior i exterior, especialment per a dones i xiquets
Economia i higiene domèstica	Elements de geografia i nocions d’història d’Espanya
Sistemes i mètodes d’ensenyament i organització d’escoles	Pedagogia

Font: Reglamento general de dicho establecimiento. Escuela Normal de Maestras de la provincia de Valencia, AUV, Ensenyament Primari, caixa 125/1.

Els programes corresponents els havia de lliurar al director d’estudis³¹ cada professor/a, després d’haver-los consultat amb ell. Una vegada atorgat el vistiplau, es remetien a l’aprovació del govern per conducte del rector de la Universitat.

Uns anys després, la reforma de Gamazo de 1898,³² inclouria un curs més del grau superior, de manera que les assignatures es distribuïen en dos cursos per al grau elemental i dos més per al superior. Segons indica Leoncio Vega, aquest ordenament indica l’aparició d’un caràcter cultural i enciclopèdic

en el que por primera vez no se incluye el estudio de la Lectura y Escritura, se le concede un tratamiento amplio a las disciplinas curriculares y se introducen disciplinas nuevas como Fisiología, Higiene y Gimnasia; Antropología, Psicología y teoría completa de la Educación; Geología y Biología; Derecho y Legislación escolar, Francés, Didáctica pedagógica… Por tanto un plan de estudios propiamente moderno, aunque permanecen algunos indicadores regresivos como la dicotomización en grado elemental y superior, escasa dedicación temporal al estudio teórico de la pedagogía y didáctica en el grado elemental –el 8,82 %– aunque la práctica de la enseñanza se ampliaba a tres horas diarias.³³

TAULA 2 Assignatures impartides a l’EN de dones de València els cursos 1879-1880 i 1899-1900

Font: Documentació AUV.

El currículum de les normals de dones inclou una sèrie de matisacions o modificacions amb l’objectiu de feminitzar-lo: la matèria de dibuix s’havia d’aplicar al tall de les peces usuals; els estudis de ciències físiques i naturals, a la higiene; en les lliçons d’història natural s’inclourien els coneixements més importants de fisiologia humana; i en la pedagogia, algunes lliçons sobre ensenyament especial de pàrvuls. Les lliçons de legislació es complementarien amb economia domèstica, i les labors serien de costura, elaboració i reparació de les peces més usuals. Tot plegat, la feminització implicaria que les assignatures tindrien menys extensió, encara que és força suggeridora l’adaptació de les ensenyances a les necessitats de les dones.

D’aquesta distribució podem deduir la importància atorgada a les diferents assignatures, així com la seua evolució fins arribar a configurar, en acabar el segle, un pla d’estudis molt complet.

En el grau elemental destacaríem l’avanç des de la nul·la presència, en els inicis, de matèries relacionades amb l’àmbit científic –ciències naturals, física i química…– a una inclusió de totes en el pla de final de segle. En relació a les matemàtiques, el grau de coneixement és molt més elevat del que el títol fa pensar, ja què l’assignatura de geometria aplicada a les labors requereix càlculs matemàtics certament complexos, com pot observar-se en el text de la professora Francisca Ferrer Lecha.³⁴

Remarquem també la importància dels coneixements de geografia i història que, si en un primer moment sols s’impartien en el grau superior, passaren prompte a formar part del grau elemental, i es difondrien entre totes les mestres.

Respecte a l’aprenentatge de les llengües, la castellana apareix com a matèria obligatòria des del pla inicial i conserva, i fins i tot amplia, la seua importància a l’incloure coneixements de filologia en el grau superior (1899). El valencià està exclòs de tots els plans, i el francès s’incorpora en el de 1899 en els dos cursos de superior, encara que a València ja es cursava des de 1884.

4. Francisca Ferrer Lecha de Pertegás. Font: cortesia família Pertegás.

5. Pàgina del llibre Elementos de Geometría plana y descriptiva y nociones de dibujo con aplicación a las labores de la maestra, de Francisca Ferrer. Font: col·lecció particular.

Les matèries específiques femenines apareixen en tots els plans, tant les labors en les seues distintes modalitats (útils i d’ornament) com l’economia domèstica i la higiene. Cal destacar el debat que es generalitzaria en aquests anys sobre la necessitat d’ampliar les labors de caràcter útil i reduir l’horari dedicat a les d’ornament, molt menys aprofitables per a les alumnes i, sobretot, per a les xiquetes de les escoles d’Ensenyament Primari, conclusió que s’inclouria entre les prescripcions del pla de 1889.

L’estudi de la religió catòlica seria obligatori en tots els cursos de tots els plans, tant en el nivell elemental com en el superior, destacant la inclusió de la història sagrada, la doctrina i la moral cristiana.

Els plans incloïen, tanmateix, pedagogia, organització escolar i, en els darrers anys, legislació escolar. Es tractava d’una formació professional bàsica, tot i que es compensaria, en part, amb les pràctiques que es realitzaven en l’Annexa durant els diferents cursos, i que garantien un cert contacte amb la realitat de les aules.

Malgrat la no inclusió de matèries com l’educació física, els idiomes o la música en els plans ministerials, la música sí que formava part, des d’un principi, del currículum de l’Annexa a petició de la Junta Local de Primera Enseñanza i contractada la mestra per l’Ajuntament.³⁵

Bona mostra de la importància que es donava a València a la formació musical la trobem quan, en 1892, Encarnación Gomá, que considerava que la música era «un medio de cultura pública», es va oferir a impartir-la de manera gratuïta a les alumnes de la Normal, tal com es reflectia en la instància que va dirigir al Ministeri:

Instancia

Sello Ministerio de Fomento, entrada, 17/11/1892

Excmo. Sr.

Doña Encarnación Gomá y Jiménez, consorte de Don Liberato González, Profesores de Música, vecinos de la ciudad de Valencia según cédula presentada ante el Rectorado de la misma, a V.E. con la Mayor consideración expone: Que careciendo la Escuela Normal de Maestras de esta Provincia de la enseñanza de los Elementos del bello y agradable arte de la música, la exponente se ofrece a darla a las alumnas de la mencionada Escuela, si V.E. autoriza a la directora de la misma para establecer la correspondiente clase y se digna nombrar para su desempeño a la exponente.

Sería ofender la reconocida ilustración de V.E. encarecer cuanto importa el facilitar dicho ramo de la instrucción á las que han de ser en su día profesoras de niñas; y al par que otras enseñanzas, podrían con la de música propagar un medio de cultura pública.

Y para justificar sin inmodestia la competencia de la exponente acompaña testimonio de la certificación que acredita los estudios hechos por la misma en la escuela Nacional de música y declamación.

Suplica a V.E. que en bien de la Enseñanza y en atención a las condiciones de la solicitante, se sirva acordar se establezca en la Escuela Normal de Maestras de Valencia, una clase de Elementos de canto y piano, y nombrar Profesora de la misma –sin sueldo– y en virtud de su espontáneo ofrecimiento a la exponente.

Valencia 5 de septiembre de 1892.

Encarnación Gomá

Excmo. Sr. Ministro de Fomento

L’oferta de l’especialista fou acollida de manera favorable, tot i que amb unes condicions podríem apuntar que draconianes, ja que la directora acceptava que «puede establecerse en esta Escuela la enseñanza de la que se ofrece a dar gratuitamente la señora Gomá, siempre que esta profesora y sus discípulas se sujeten al régimen y disciplina del Establecimiento, y sin que este venga obligado a suministrarles material de ninguna clase».³⁶ Encarnación Gomá estaria a càrrec d’impartir clases de música a la Normal des del curs 1892-1893 fins a la seua defunció el 1935.

1.4 DELS PRIMERS CLAUSTRES A UN CLAUSTRE FEMENÍ

L’acció de la directora era determinant en el funcionament de l’Escola, però també és important i executiva la duta a terme per la Junta de professores o Claustre.

La llei Moyano establia als articles 278, 279 i 280 que estaria formada per la totalitat del professorat i presidida per la directora. Malgrat que, als inicis, les seues competències eren força limitades, amb el transcurs del temps aniria convertint-se en un òrgan decisiu en relació a assumptes de règim interior de l’establiment: disciplina, règim econòmic, admissió de l’alumnat…, encara que, en tot cas, es veien limitades i supeditades a la DG d’Instrucció Pública.³⁷ Les assignatures dels diferents plans d’estudi condicionarien la composició i quantitat del professorat en els respectius claustres, i cal remarcar l’absència en aquests de l’alumnat i del personal no docent.

TAULA 3 Claustre 1867-1868

Nom	Categoria/càrrec	Assignatures impartides
Josefa Ágreda Muñoz	Directora	Nocions de dibuix aplicat a les labors femenines Sistemes i mètodes d’ensenyança Organització d’escoles Labors Nocions de geometria i dibuix lineal
Isidoro Fernández Monje	Director d’estudis i director de l’EN masculine	Pedagogia elemental Gramàtica Elements de geografia i història
Jaime Feliu y Goday	Secretari (també ho era de l’EN masculina)	Gramàtica castellana elemental Aritmètica elemental Ampliació de l’aritmètica
Vicente Botella Pastor	Professor eclesiàstic	Doctrina cristiana Història sagrada Prèdica setmanal religiosa
María Orberá Carrión	Regent de l’Escola Pràctica i segona mestra interina	Teoria i pràctica de la lectura i escriptura Labors (elemental) Economia i higiene domèstiques
Felisa Martínez	Segona mestra interina per ordre del rector en gener de 1868
Florentina Carratalá	Auxiliar

Font: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de l’AUV.

Quan Mariano Olivet va redactar les bases per a la instal·lació de la normal femenina, havia proposat que el personal que la componguera foren una mestra directora, una segona mestra, una mestra ajudant, un porter o portera i una serventa o missatgera, però la primera junta que aprovaria el Ministeri de Foment, hauria d’estar composta per la directora, la segona mestra, el director d’estudis, els professors auxiliars i la regent.

Una anàlisi del primer claustre ens mostra que, per a posar en funcionament el centre docent, la inversió en professorat fou mínima. A excepció de la directora, la resta no tenia dedicació exclusiva, ja que la segona mestra era la regenta, encarregada de la direcció d’una escola de xiquetes; el professorat masculí exercia en la normal masculina, per tant, sols cobrava l’extra establert, i les dues mestres exercien tasques auxiliars, sense continuïtat temporal.

Aquest claustre de professorat que inaugurà l’escola, amb una reduïda presència de dones, es completaria al curs 1868-1869 amb la incorporació de Matilde Ridocci com a segona mestra, encarregada d’impartir les matèries relacionades amb l’àmbit matemàtic.

TAULA 4 Claustre 1868-1869

Nom	Categoria/càrrec
Josefa Ágreda Muñoz	Directora
Matilde Ridocci García	Segona mestra des del 17 de febrer de 1869
Isabel Montero Gómez	Segona mestra interina
Manuel Germán Carratalá Miravete	Professor auxiliar i director d’estudis
Jaime Feliu y Goday	Professor auxiliar i secretari (també ho era de l’EN masculina)
Vicente Botella Pastor	Professor eclesiàstic
María Orberá Carrión	Regent de l’Escola Pràctica

Font: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de l’AUV.

Josefa Ágreda, Matilde Ridocci i María Orberá serien, durant anys, la columna vertebral de la Normal, ja que la composició del Claustre romandria invariable pel que fa a les professores durant més de quinze anys.³⁸

Entre les incorporacions al segon Claustre, cal apuntar la de Manuel Germán Carratalá, professor normalista i espòs de la directora, el qual, l’agost de 1868, va prendre possessió del càrrec de director d’estudis, que legalment corresponia al director de la normal masculina, en ser proposat amb aquest curiós argument:

Para ello nada más natural que lo haga a favor de mi esposo, D. Manuel Germán Carratalá, antiguo Profesor de Escuela Normal que ha quedado excedente o cesante por la supresión de las Normales de Maestros. Nombrado así mi esposo Profesor de este Establecimiento y encargándole al propio tiempo la Dirección de estudios hasta las modificaciones del Reglamento que deban hacerse, habrá unidad y buen mando en la enseñanza y sincero apoyo en el sostenimiento del orden y disciplina y podrá marcharse con toda la libertad de acción que es necesaria a un establecimiento que necesita gran cuidado y tino en todo.

Ruego a V.E. se sirva ver solamente en cuanto dejo manifestado el celo y deseo del bien del Establecimiento, que asuma a la Directora su propósito de cumplir siempre con la ley según su leal entender y que somete sus buenos deseos y su parecer al más acertado e ilustrado de V.E.

Dios guarde a V.E. muchos años, Valencia 1 de agosto de 1868. La Directora, María Josefa Ágreda.³⁹

Per altra banda, l’any 1869 fou substituït el secretari Jaime Feliu y Goday com a professor i secretari, per Prudencio Solís, com a conseqüència de la seua destitució pel Govern Civil de la província per la seua participació en els successos revolucionaris de 1868:

Teniéndose noticia en este Gobierno de provincia que V. con su conducta, predicaciones y conferencias en el Centro republicano á [sic] contribuido tanto como el primero á la insurrección de la fuerza armada que á [sic] tenido lugar en esta capital, y teniendo noticia que á [sic] tomado V. parte en ella, no obrando con la imparcialidad que su destino le imponía, ni presentándose a las autoridades, vengo en separar a V del cargo de Regente de la Escuela práctica de la Normal, dando cuenta al Gobierno inmediatamente de esta medida.⁴⁰

En el curs 1877-1878, després de la marxa de Matilde Ridocci i la seua reincorporació a una escola de xiquetes, es produiria el nomenament de Dolores Vicent Fenollera com a segona mestra interina. Aquesta professora havia format part de les primeres alumnes matriculades en la Normal, on va aconseguir els títols d’elemental i superior, i va ser membre de la primera promoció d’ambdues.

6. Matilde Ridocci. Font: llibre Nociones de física, química e historia natural para las Escuelas Normales. Col·lecció particular.

Semblant cas fou el de Josefa Carbonell Sánchez, que en el curs 1880-1881 accediria a la Normal com a professora auxiliar interina de Labors, després d’haver-ne estat alumna.

Avançat el segle, serà en el curs 1884-1885 quan es produirà un augment important de dones en el Claustre, ja que a les tres pioneres se n’hi afegiren dues més, mentre romangué María Orberá com a regent de l’Escola Pràctica Annexa a la Normal.

TAULA 5 Claustre 1884-1885

Nom	Categoria/càrrec
Josefa Ágreda Muñoz	Directora
Dolores Vicent Fenollera	Segona mestra interina
Josefa Carbonell Sánchez	Auxiliar interina de Labors
Elena Rouede Piton	Auxiliar de Francès des del 28/07/1884
Carmen Godes Solsona	Auxiliar interina des del 13/12/1884
Rafael Oliver Clarí	Professor eclesiàstic
Cesáreo Antolín Viñé	Professor auxiliar i director d’estudis
Prudencio Solís Miguel	Professor auxiliar i secretari (també de l’EN masculina)
María Orberá Carrión	Regent de l’Escola Pràctica

Font: Elaboració pròpia, AUV, Educació Primària, caixa núm. 125.