Читать книгу Molt a favor - Magí Camps - Страница 11

La llarga, inacabable travessa del desert que ha representat la reciprocitat dels canals televisius en català, i que encara no s’ha acabat perquè falta À Punt, hauria de ser un model a no seguir en la inexcusable política de col·laboració que han de tenir els tres canals de televisió pública que emeten en català (sense negar la possibilitat que se n’hi afegeixin d’altres de cert abast, com ara BTV). És a dir, que ara que la porta ja és oberta, hauríem de fer més via en els assumptes importants. Per exemple la subtitulació de pel·lícules. Mostrar tota la varietat dialectal catalana amb naturalitat contribuiria de manera decisiva (la televisió és molt poderosa) a combatre prejudicis lingüístics i ideològics més propis del XIX que no d’avui.

Deixant de banda els programes i pel·lícules diguem «costumistes», en què val la pena mantenir les diferències dialectals a causa del caràcter de la trama o dels personatges (per no fer perdre gràcia i versemblança al producte), la subtitulació única seria aplicable a tota la resta de programació. Disposem de dos precedents recents que podrien servir de guia: la pel·lícula El viatge de la Marta (Staff Only) i La mort de Guillem, que es va emetre de manera quasi simultània per À Punt, TV3 i IB3.

La primera està rodada en francès i català oriental (la varietat dels dos protagonistes); la subtitulació del francès es va fer en una varietat valenciana diguem convergent sense renunciar a trets morfològics i lèxics del valencià. I aquesta és segurament la mare dels ous. La dificultat d’arribar a establir un model únic de subtitulació per als tres territoris (tant de bo hi poguéssim incloure un canal per a la Catalunya del Nord!) rau en molt bona part en aquests dos camps: la morfologia i el lèxic. De fet, el segon és més salvable, perquè al capdavall tothom pot aprendre com es diu una determinada cosa en un altre dialecte, i fins i tot a la majoria de gent els fa gràcia; en canvi, la morfologia verbal (les terminacions de subjuntiu, per exemple, que varien força) sol resultar estrident a la població no alfabetitzada en català, o també les combinacions de pronoms, que especialment en la parla col·loquial arriben a diferir notablement.

Però com que només tenim una manera de saber si l’invent funciona, toca arriscar-se. Experimentar. I, per descomptat, seguir amb molta atenció el grau d’acceptació de la proposta entre l’audiència (tenint sempre en compte, no cal dir-ho, el gènere audiovisual: no és el mateix una tertúlia que una road movie) i els corresponents registres emprats.

Qui hauria de fer la proposta de model únic? Òbviament els mitjans públics hi haurien d’estar implicats, ni que fos com a «ens consultius», però sembla més assenyat encarregar-ne la direcció a la universitat. Les facultats que ofereixen grau de Traducció i Interpretació probablement són les més indicades. Tot plegat, no cal ni dir-ho, comptant amb l’acord o supervisió de les respectives autoritats acadèmiques (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de les Illes Balears).

I finalment la virolla. Qui ho ha de pagar, això? Ateses les estretors pressupostàries que ofeguen els canals mal anomenats autonòmics, fora més sensat crear una mena de consorci (ni que fos de vida breu, per arrencar) en què també s’impliquessin tant els departaments universitaris com les acadèmies. I, com que qui no plora no mama, tampoc seria balder acudir a Europa amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la mà, tot reclamant fons comunitaris per a la promoció de l’ús del català.