Читать книгу Molt a favor - Magí Camps - Страница 13

Cal celebrar d’una vegada el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, fa riure com ens han pres el pèl. L’any 2013, l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va prometre que se celebraria l’any següent aprofitant les celebracions del Tricentenari, i o bé el congrés va passar desapercebut entre tants fastos, o bé no es va arribar a fer. Deu ser això. I després tampoc es va poder estar de prometre el mateix el seu successor en el càrrec, Santi Vila, i això va ser el 2016. Cinc anys que han passat com si res. Doncs ara sí, sisplau, tirem-lo endavant.

Primer cal triar la data: el 2026. Sembla llunyana, però veient el temps que ha passat des de la darrera promesa institucional, no ho és tant. Entre que es nomena un govern estable, s’inclou el Tercer Congrés entre els objectius del nou govern, es parla amb les altres zones del domini lingüístic (això no ho pot organitzar la Generalitat de Catalunya pel seu compte, hi han de remar a favor tots els territoris), es nomena un comitè organitzador, es fa una convocatòria a la participació, s’organitza tot el sarau i finalment se celebra, fàcilment han passat els cinc anys de coll. I encara diria més, potser ja fem salat.

L’any 2026 és especialment important perquè significa una doble commemoració: el cent vintè aniversari del Primer Congrés, el 1906, i el quarantè del Segon, el 1986. No podem deixar escapar doncs la data del 2026. Cada congrés va ser fill del seu temps i va tenir la seva importància en la història de la llengua. En el Primer, el gran objectiu va ser encarar d’una vegada la normativització del català atès el desori ortogràfic i gramatical que hi havia, i va ser justament una proposta del congrés, de la mà del filòleg alemany Bernhard Schädel, el que va desembocar en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i de la Secció Filològica el 1911. Dos anys després es van promulgar les Normes ortogràfiques.

En el Segon Congrés, el 1986, la llengua estava en el camí d’assolir la normalitat, o almenys d’intentar-ho. Tres anys abans s’havien fet les lleis de normalització lingüística de Catalunya i del País Valencià, i del mateix any és la de les Balears, de manera que el propòsit del congrés no va ser altre que empènyer en la consolidació del procés. Per aconseguir-ho es va crear un estat d’opinió realment favorable als avenços en la normalització en tot el domini lingüístic, al llarg del qual es van descentralitzar els treballs del congrés per transmetre la idea que la llengua era realment una cosa de tots. Es va esperonar la participació popular, es va arribar a compondre un himne i hi va haver actes d’inauguració i clausura amb tota la solemnitat.

Cal celebrar el Tercer Congrés per situar la llengua en el món d’avui, per fer front als problemes que l’afecten i per subratllar la unitat de la llengua. Les noves tecnologies han reconfigurat el marc de consum, les migracions han portat un multilingüisme que no coneixíem i la pressió política ha accentuat les distàncies entre els territoris catalanoparlants. Una nova normativa ens ha portat a entendre la correcció lingüística d’una altra manera mentre percebem que la llengua estàndard està actuant com un corró de la diversitat geogràfica i social. I, per acabar-ho d’adobar, tots els indicadors apunten a un progressiu i indeturable abandonament de la llengua en els usos socials que fa témer l’abandonament en els usos familiars.

El Tercer Congrés ha de situar-nos davant d’aquest escenari. Que els millors lingüistes del país es trobin, debatin, discuteixin, busquin maneres d’afrontar els reptes que tenim al davant. Que s’empesquin totes les mesures imaginables per impulsar el català en tots els àmbits possibles. Si els altres dos congressos van ser importants per projectar la llengua d’acord amb el seu moment històric, potser el tercer resultarà decisiu per salvar-la.