Читать книгу Molt a favor - Magí Camps - Страница 8

A les rodes de premsa dels partits polítics s’ha establert, d’uns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions s’expressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de l’emissió. És a dir, als mitjans d’abast estatal, en què el castellà és l’única llengua existent, tothom parla castellà i llestos.

Aquest cas fa referència, només, a les persones que s’expressen en català i que, tot seguit, han de repetir el mateix que han dit, ara en castellà. A l’inrevés no passa mai, tot i que els mitjans catalans tindrien els mateixos drets de demanar-ho quan algú fa les intervencions en castellà. De fet, quan a Catalunya va aparèixer Ciudadanos i va dinamitar el consens lingüístic, alguns mitjans els demanaven, al final de la roda de premsa, que es repetissin algunes respostes, ara en català. Però aquesta pràctica, que hauria suposat un cert equilibri precari entre totes dues llengües, es va deixar de fer. Avui només es demana la repetició en l’altra llengua quan el declarant fa servir d’entrada el català.

Fer les declaracions en una sola llengua només té avantatges: les rodes de premsa són més curtes i la persona que parla fa servir la llengua en què considera que està més còmoda per expressar el seu missatge. L’ús d’una llengua o l’altra, més encara en el moment que vivim, denota coses, aporta informació.

Avui, a l’Espanya monolingüe, als espais informatius els polítics catalans només hi apareixen parlant en castellà. I això té lectures molt perilloses, segons la interpretació dels receptors. La primera és que el català no es fa servir de manera habitual, sinó que és com una raresa d’aquest coi de catalanoparlants. La segona és que al receptor desinformat no li arriba per cap via la pluralitat lingüística de l’Estat on viu. La tercera és que si els polítics catalans, quan fan declaracions importants, no parlen en la llengua pròpia, ja no cal que la facin servir per a res més, és una llengua innecessària i, per tant, inútil.

Els defensors de demanar les declaracions també en castellà argumenten que, així, la informació arriba més nítida als receptors que no entenen el català. Però també saben que, d’aquesta manera, s’esborra la llengua catalana dels mitjans d’àmbit estatal. El que no hi és, no existeix. A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.

La bonhomia amb què algunes persones se sotmeten a aquesta pràctica no ha de fer perdre la perspectiva de la intenció perversa que s’amaga darrere dels mitjans estatals. Els polítics no haurien de caure en aquest parany. Si un polític que s’expressa normalment en català és entrevistat en una televisió d’àmbit estatal, és lògic que parli en castellà. Però en una roda de premsa això no té cap sentit. I no té cap cost, al contrari, els polítics s’estalviaran uns minuts afegits, i el temps és or.

Si no es dupliquen declaracions, s’aconseguirà que la llengua catalana sigui present, encara que de manera testimonial, als mitjans d’àmbit estatal, amb la subtitulació pertinent. I aquesta visibilitat no és pas poca cosa: ajuda a fer comprendre al receptor que aquí hi ha una llengua pròpia, que es parla amb normalitat, que serveix per a tot, que ens agrada fer-la servir, que amb una mica d’orella es pot arribar a entendre, i que l’Espanya actual no és un país ni monolingüe ni mononacional.