Читать книгу Molt a favor - Magí Camps - Страница 15

La llengua catalana, segons explica el professor Joan Veny, és una de les més unitàries de la Romània. Això, emperò, no implica que no hi hagi diferències entre parlars, que sovint s’han assenyalat més que no les similituds —coses de la curolla dialectològica—, tot i ser més nombroses aquestes últimes. De fet, la codificació tardana de la llengua, per raons polítiques, així com els segles de fragmentació territorial i administrativa entre els territoris de parla catalana, amb la respectiva desconnexió entre regions, han donat lloc a un model de llengua estàndard composicional i polimòrfic. En deim composicional perquè s’ha construït tenint en compte totes les varietats de la llengua —tot i que, probablement, sense la discussió entre Fabra i Alcover la composicionalitat hauria estat més reeixida—, i polimòrfic perquè, de vegades, hi ha diferents formes per a un mateix fenomen, com ocorre, per exemple, amb la morfologia verbal.

És cert que a banda i banda dels territoris de parla de catalana hi ha gent que posa en dubte aquest caràcter composicional i polimòrfic, uns perquè voldrien un model de llengua uniforme, com el castellà o el francès, d’altres perquè consideren que el model és massa centralista, és a dir, fonamentat en el català central. Tanmateix, la realitat és que la diversitat és present i acceptada, no només en la norma, sinó també en l’estàndard —o el que hem pogut fer d’estàndard fins ara. En són exemples mots com granera, escombra; tomàtic, tomata, tomàquet; pebre, pebrera, etc., i formes com estim, estime, estimi, estimo —i aquí hi podríem afegir variants de pronúncia com estimu i estimut, que no recull la norma per qüestions lògiques.

No obstant això, si bé la diversitat lèxica és assumida i incorporada en tots els correctors automàtics —o gairebé tots—, sembla que eines com Word, Excel, Pages, Numbers, etc., marquen com a errònies formes gramaticals que són pròpies dels parlars baleàrics, valencià o alguerès, entre d’altres, com estime, cantam, cantariva, etc. La realitat, però, és que són formes que tenen el mateix estatus que les de la varietat central i, per tant, són igualment correctes i adequades —que és el que ara importa amb el canvi de paradigma de la gramàtica.

Per això mateix, i sobretot per a no fomentar teories conspiranoiques que asseguren que l’únic dialecte correcte i estàndard és el de Barcelona —un despropòsit que alguns hem sentit més d’un cop—, és ben necessari d’actualitzar el corrector de català de tots els programes, especialment dels més usats, que són propietat d’Apple i Microsoft. Aquesta tasca implicaria, doncs, crear un corpus d’exclusió amb tots els mots i les formes dialectals perquè el programa no els marqui com a errors —amb aquell subratllat vermell o amb el canvi automàtic que ens irrita tant com el gel hidroalcohòlic— i, tot seguit, fer-lo arribar a les respectives empreses.

Es tracta, per tant, d’una tasca que haurien de repartir-se, d’una banda, les acadèmies de la llengua —és a dir, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans—, pel que fa a la creació de l’esmentat corpus d’exclusió. I, de l’altra, les diferents direccions generals de Política Lingüística i l’Institut Ramon Llull, com a entitat supraterritorial, que haurien de fer-se càrrec de les negociacions amb les empreses, en la mesura que és una feina política que és més fàcil de vertebrar des de l’Administració.

Certament, pot semblar una tasca poc prioritària, i fins i tot alguns creuran que no cal fer-ho perquè és tudar esforços. La realitat, però, és que a cap parlant no li agrada que una màquina li corregeixi les expressions o les formes verbals que fa servir, especialment si són normatives. Fer normal una llengua, al cap i a la fi, també implica tenir cura del codi i del model de llengua. Si usar la llengua és important, també ho és poder fer-ho des de cada varietat, sempre tenint en compte la tradició i els usos formals.