Читать книгу Ignot - Manuel Baixauli - Страница 10

Octubre del 1966. Artur Bosch havia de fer temps mentre l’empresa de mudances buidava la casa amb jardí que havia comprat a la Selva Negra. Hi havia faena per a tot un dia, per als quatre operaris que hi trescaven amb els mobles. De bon matí, així que havien vingut, Artur els havia donat un joc de claus i havia escomès una ruta de muntanya que coneixia, que havia fet, anys enrere, amb companyia, i que començava en un dels extrems del poble, just darrere de la residència d’avis.

Va fer l’ascens, a trossos bastant pronunciat, a l’ombra dels avets; a dalt, on la senda era suau, quasi plana, escalfava un sol tímid que ell buscava sempre que podia. Dins d’un mirador amb sostre, fet amb troncs, menjà per esmorzar dos sandvitxos comprats al supermercat i una cervesa que havia perdut fredor. Damunt la taula hi havia engrunes de pa ressec, un embalatge plastificat de talls de formatge i tres llaunes buides de refresc. Mentre mastegava i gaudia de les vistes de la vall, Artur recordà com de venturós havia sigut en aquell mateix lloc sense saber que ho era, com havia experimentat una joia aleshores cega, inconscient, remarcada ara per la solitud. Artur es preguntà què donava més sentit i valor a una vida, si el benestar irreflexiu, potser tediós, de la primera vegada que hi havia estat, o la buidor lúcida que ara l’ocupava.

Durant la ruta, que, segons els seus càlculs, durava quatre hores fins que tornava a posar els peus a casa, deixà solta la pensa i la capacitat de somiar despert; només la fatiga, i un cert grau de concentració per a evitar perdre’s, per a no desviar-se per cap de les nombroses bifurcacions i variacions del trajecte que el temptaven, el feien tocar de peus a terra. Artur va percebre, com en una al·lucinació, que de l’oceà d’arbres emergia la veu d’ella, aguda, clara, que cridava de lluny, que deia i repetia el seu nom, com tantes voltes l’havia sentit, que semblava acostar-se, que no arribava mai. On era ella, ara? El podia veure? Artur, que no creia en res, hauria volgut creure, i que aquell somieig no fora fum. Abans d’iniciar el descens, es topà amb un Crist crucificat, de fusta, que no recordava de la primera visita a aquell indret. Si hi havia un lloc on tenia, d’una manera més intensa, la temptació de creure, aquest era el cim d’una muntanya, amb una extensa vista al davant. La immensitat de la natura, en contrast amb la nimietat pròpia, el connectava amb la transcendència d’una manera més eficaç que no l’interior d’una catedral. Tot sol, Artur mirà fix el Crist i intentà sentir alguna cosa. Com tantes altres vegades, no ho aconseguí, i continuà pel camí descendent de retorn, des d’on al cap d’uns minuts ja albirava la vall, el riu, la carretera.

Mentre baixava, Artur s’adonà que no duia la gorra, i recordà que se l’havia treta mentre bevia. On? No feia gaire estona que havia begut, mitja hora potser, i en cap moment s’havia desviat més de cinc metres del seu trajecte.

Dubtà entre deixar-ho córrer i seguir baixant o tornar enrere i provar sort. Quin valor tenia la gorra? De material, ben poc. Però li l’havia regalat ella. Aquest record, que ningú més al món podia constatar, li impedia passar pàgina i fer cas al seu cos, que, adolorit pel poc costum de camejar per la muntanya, demanava acabar aviat i refer-se amb una dutxa.

Artur Bosch decidí tornar cap enrere, seguint els seus propis passos. Com pot ser tan diferent, es va dir, un mateix trajecte fet a la inversa? No reconeixia els llocs, i sabé que s’havia perdut quan veié davant seu una quarantena de ruscos artificials d’abelles, que no havia vist adés.

Tornà enrere fins a l’última bifurcació, i agafà el camí que, una estona abans, havia descartat. Res no li era familiar. El tranquil·litzava saber que, havent eixit de bon matí, disposava de tot el dia, i que qualsevol senda que baixava havia de dur a la vall, a la carretera, al riu i, després d’un trajecte pla, a Zell, a la casa.

Va fer una hora de camí cap enrere, convençut que havia errat la senda, fins que, de lluny, tornà a veure el Crist crucificat, que li serví per a reubicar-se i poder baixar de nou per on ho havia fet una estona abans.

Si havia perdut la gorra durant el trajecte anterior al Crist, no hi havia res a fer. Artur ja no es trobava en condicions de tornar més enrere; si la gorra era entre el Crist i el punt on s’havia adonat que l’havia perduda, hi havia una oportunitat. Mig en broma, si és que un pot fer broma amb si mateix quan va sol, Artur pensà, mirant el Crist: si realment existeixes, Déu, si hi ha un Déu al món, algú responsable d’aquest ordre, d’aquest mecanisme sovint desastrós, sovint meravellós, que no s’atura, d’aquest univers que és una processó que avança amb mesura, bé podries donar-me’n una prova, encara que siga minúscula, ridícula o frívola. Un simple gest: que m’aparega al davant la insignificant, la vella gorra que busque.

No m’importa la gorra, es deia Artur, a la vida he perdut moltíssimes coses, algunes que m’ho han capgirat tot, el que vull saber és si hi ets, si puc imaginar-te sense sentir vergonya.

Al cap d’uns deu minuts de baixada, Artur Bosch trobà la gorra en una vora del camí. L’examinà, li torcà la pols, se la va posar, analitzà amb pausa el fet i arribà a la conclusió que tenia lògica haver-la trobada allà, que, en desviar-se del camí durant la pujada, no l’havia pogut veure, i que, ara, que sí que baixava pel mateix camí que adés, era inevitable trobar-la.

Crisòstom va dir que havia passat a Don alguns contes. N’havia escrit molts, els últims anys; en tenia prou per omplir tres llibres. Els que li va dur, una dotzena, eren els millors. Don, havent-los llegit, li comentà que hi havia imatges potents i una voluntat d’estil que prometia, però també que s’hi veien massa les influències d’autors que Crisòstom havia llegit, i que ara per ara aquells contes no eren publicables. Li recomanà que no tinguera pressa per publicar, que després se’n penediria; li posà exemples d’escriptors de renom que, penedits dels seus primers textos impresos, feien l’impossible per localitzar-los, adquirir-los i destruir-los, problema que s’haurien estalviat si de joves hagueren sigut autocrítics o si hagueren tingut algú al costat que els aconsellara bé.

Crisòstom preguntà si, reescrivint-los i polint-los, els podria millorar. Don va dir que no, que era millor oblidar-los, fer-ne de nous, que hi fallava l’essència. Tanmateix, Don es volgué quedar els originals per rellegir-los transcorregut un quant temps. El gest de voler quedar-se’ls compensà el primer desengany de Crisòstom. Convençut que Don tenia raó, no es va veure amb cor d’escriure més contes i es llançà de cap a la redacció d’una novel·la. Potser m’anirà millor la distància llarga, pensà. Un, quan comença, no sap encara quin tipus d’autor és, si un dels que tendeixen a la condensació i a la brevetat, o un dels que fan brollar frases com una aixeta oberta. Crisòstom començà a escriure, obsessiu, una novel·la que, tres anys i molts mesos després, s’acostava a les vuit-centes pàgines. La va reescriure quatre, cinc, sis vegades, la va passar a net, en va fer una còpia i la va dur, només, a Don.

Tot, es titulava. Si Don li’n parlava bé, volia ensenyar-la a Caterina, i, qui sap, enviar-la a un premi o a una editorial. Ho havia abocat tot, d’ell, en aquella història, era un testament, un mapa de la seua ànima, de les seues pors, de les seues manies. Es va atarantar, Don, quan el va veure aparèixer amb aquell totxo. Quin escàs mirament, Crisòstom! Quina ceguesa! Si ara, al Crisòstom adult, se li presentara un xicot que aspira a escriptor amb un llibre de vuit-centes pàgines a les mans, per tal que ell se’l llegira i li’n donara opinió, no hi ha dubte que l’enviaria a pastar fang. Crisòstom, el Crisòstom adult, no havia sigut mai jurat d’un premi ni ho seria mai, però la sola idea d’haver de llegir la caterva d’originals que s’hi presenten li semblava un suplici. El Crisòstom jove abusà de la confiança i del temps de Don, que, el pobre, tot i ser un fotut egoista i no tindre pèls a la llengua, accedí a quedar-se Tot i a mirar-se’l. Don era un home potser massa curiós, incapaç de no llegir alguna cosa. Li demanà, això sí, paciència, li calia temps, intercalar la lectura del seu llibre entre molts altres i més urgents compromisos.

Dos mesos passaren i Don no li n’havia dit res, de Tot. Crisòstom no tenia cap dret a pressionar-lo, però era jove i estúpid i li demanà si n’havia llegit alguna cosa. Don va dir, incòmode, que l’agafava a estones, quan els altres compromisos, que últimament eren tants, li ho permetien. Crisòstom no dubtava que Don tenia encàrrecs —ell mateix li continuava passant articles a net—, però sovint, quan el visitava, el trobava pescant, fent passejades per vora mar, atenent alguna visita femenina. En tenia sovint, de visites femenines. A un autor li costa d’entendre, però, que la resta d’individus tinguen alguna cosa a fer més important que llegir la seua obra, no ho accepten sinó com una humiliació. Com podia ser que, per a Don, fora més important pescar, passejar o atendre una visita que acabar de llegir Tot? En la seua línia d’estupidesa, Crisòstom li preguntà, en una altra ocasió, per quina part del llibre anava, i de seguida va comprendre que havia ficat la pota fins al mànec, pel neguit amb què Don va respondre: «Un terzo, devo aver letto, si fa no fa». I no esmentà res de la història, res de l’argument.

Ni l’ha començat, el cabró!, pensà Crisòstom. Dos mesos, des que li l’havia dut, i encara no l’havia començat! Ofès, Crisòstom inventà una excusa per a demanar-li l’original: que el necessitava per revisar-ne un fragment, i que l’altra còpia que tenia també l’havia deixada. «Però non è finito», feu Don. Crisòstom insistí, pàl·lid, sepulcral. Don buscà el llibre per les prestatgeries, entre els papers i els volums apilats damunt les taules, a dins dels calaixos... I el llibre no apareixia. No solament no l’ha començat a llegir, pensà Crisòstom, ni tan sols el deu haver tocat des del dia que el vaig dur, i ara no recorda on coi el deixà. «Torna domani, je l’aurais trouvé», va dir Don, lleuger, sense mostrar cap indici d’inquietud. Crisòstom, en canvi, era un volcà a punt d’erupció. Se’n va anar sense acomiadar-se, amb la idea feta de no tornar mai més. L’havia tinguda moltíssimes voltes en la vida, aquesta idea, sempre havia volgut anar-se’n de tots els llocs en algun moment. Era així: callat, però ple de foc. Amb el pas de les hores i dels dies el foc minvava i, si hi havia sort, s’extingia. El foc, però, és un impuls per a escriure, a un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita de cremar algú. Cada paraula escrita és un esguit d’aigua contra el foc. L’ànima està plena de focs dispersos, alguns esmorteïts, d’altres de viva flama, d’altres ja cendra. Qui escriu recorre, inspeccionant-los, aquests focs, i és d’ací que alimenta la seua obra. Una ànima sense focs —apagats o incandescents— no pot escriure, està literàriament morta.

Crisòstom no volia tornar mai més i no tornà en sis o set setmanes, fins que una vesprada, a la biblioteca, Caterina li va dir que Don volia parlar amb ell, que per favor anara a parlar amb ell —ho digué així: per favor—, que volia tornar-li una cosa. Crisòstom va dir que si no li la podia passar a ella, aquella cosa, que ell ja vindria a recollir-la. Caterina respongué que no, que Don volia parlar amb ell, precisament, d’aquella cosa.

Don s’havia presentat a la biblioteca a hora de tancar, i havia convidat Caterina a una copa. Havien anat a un bar pròxim, havien demanat cervesa, olives i ametles. Havia estat molt amable. Ell no era així, era eixut, solia fer la impressió que no estava per ningú que no fora ell mateix; la sensació que tothora s’esmunyia provocava que els altres desitjaren la seua proximitat, saber què pensava sobre això o allò. Don i Caterina havien xarrat de tot i de res, havien rigut, havien demanat una segona cervesa. Sense vindre a tomb, havien començat a parlar de Crisòstom. Don va dir que feia temps que no el veia. Caterina contà que el veia sovint, a la biblioteca. «Cosa llig?», preguntà Don. «De tot», feu Caterina, «clàssics, preferentment». Don feu un gest d’aprovació. «Il faut que io parle amb ell», va dir, seriós. I començà a fer-li preguntes sobre Crisòstom, moltes, algunes fins i tot indiscretes. Caterina li explicà el que sabia, que no era gaire: Crisòstom i ella conversaven sovint, però ell era un búnquer amb les portes tancades, unes portes, pensà per a si mateixa Caterina, diferents de les portes tancades de Don. Les de Crisòstom semblaven instintives, les de Don, deliberades. Don preguntà si a Crisòstom li agradaven les dones. Ella va dir que sí, que n’estava convençuda. Don volgué saber per què n’estava tan convençuda. «Perquè ho estic», feu ella. Don demanà si Crisòstom li havia parlat de la seua ambició literària, si li havia ensenyat textos seus. «Alguns contes», va fer ella. Don insistí a demanar-li si, a banda dels contes, Crisòstom li havia passat algun altre escrit. «Ara que ho pense», va dir ella, «també una mena de dietari amb pensaments, amb aforismes».

Hores després, a casa, Caterina havia repassat en fred la conversa i havia comprès que l’havia vinguda a buscar només perquè li parlara de Crisòstom.

Crisòstom contà a Mateu que es presentà a casa de Don a mitjan matí, després d’una nit de pluja; la senda de terra i de baladres, tot i que ara feia sol, continuava humida, clapejada de bassals que Crisòstom evitava. Don no tenia telèfon, Crisòstom no el podia haver avisat i el va interrompre en plena dutxa. Don es mostrà expressiu i content quan el va veure, li va dir que s’agafara alguna beguda de la nevera. Crisòstom preferí esperar fullejant alguns llibres dels prestatges, uns volums plens de subratllats i d’anotacions en llapis, alguns de ben atapeïts. Don li explicaria més tard que els més plens d’anotacions eren llibres que havia hagut de ressenyar o de treballar per a algun text crític. Crisòstom no l’havia vist mai tan sol·lícit, i no el tornaria a veure mai més així. Don va traure cerveses i va dir que, sens falta, s’havia de quedar a dinar, que de bon matí, quan havia parat de ploure, havia anat a la mar i havia pescat dos llobarros magnífics i volia compartir-los. A més, afegí, s’havia llegit Tot, i havien de parlar-ne.

Durant l’àpat, entre copa i copa de vi, Don va dir que havia llegit Tot d’una tirada i amb molta atenció. Va dir que l’obra, una mica caòtica, sovint massa digressiva, deixava entreveure un autor potent, un autor que l’havia impactat. Crisòstom no oblidaria mai aquell dinar ni aquell instant ni aquella paraula: «impactat». Don la va dir mirant-lo fix, potser massa fix, massa seriós, com si li ho tirara en cara, i afegí que Crisòstom tenia no sols una veu molt personal, sinó que a més posseïa una mirada sobre les coses que ell no havia llegit mai, «Never!», repetí, a ningú. «The most important ho tens», va dir, emfàtic; l’únic que podia millorar, l’únic que era perfectible, era la tècnica. Don digué que passaria el text a alguns editors amb qui tenia tracte, per provar sort. «Non è facile», feu, editar un jove totalment desconegut, però ell els ho intentaria vendre.

Crisòstom se n’anà d’allà emocionat, amb l’ego més alt que les palmeres del camí, imaginant com podria ser Tot editat i exposat a l’aparador d’una llibreria.

Durant setmanes esperà, ansiós, notícies de Don. Li feia vergonya visitar-lo, Don ho podria interpretar com una pressió, i el seu tràmit requeria paciència. Tanmateix, no parava d’anar a la biblioteca, no tan sols, com havia fet fins ara, per veure Caterina i traure llibres, sinó també per si ella li donava alguna notícia de Don. Cap novetat, però, li va transmetre, potser no s’havien trobat amb Don, potser sí que s’havien trobat però Don no li n’havia dit res, de Crisòstom ni de Tot, de fet Crisòstom tampoc no havia parlat a Caterina de la novel·la.

De nit, abans de dormir, Crisòstom imaginava els passos pels quals hauria passat Tot des del dinar amb Don. Ell devia haver-la lliurat a algun editor, aquest hauria necessitat un temps per llegir-la o per fer-la llegir a un lector de l’editorial, i aleshores, segons la seua lectura o la del seu lector, l’editor hauria pres una decisió. Si era positiva, al cap de poques setmanes Don li ho hauria d’haver comunicat. Massa fàcil, encertar al primer intent. Podia haver sigut negativa, i aleshores Don ho hauria intentat amb un segon editor.